Les eleccions no es fan per als politòlegs, com l’art no es fa per als crítics. Els destinataris d’ambdues coses és la gent, tota la gent, i per això tots podem opinar, i jo em sento del tot justificat a donar la meva lectura de les recents eleccions municipals, en tant que “pacient” de la política que sóc, encara que no m’hagi dedicat professionalment a comentar-la.

A Catalunya l’independentisme ha perdut força, alhora que ha augmentat l’abstenció. No costa gaire deduir que bona part d’aquesta abstenció és precisament de votants anteriors de l’independentisme que ara s’han quedat a casa. Les coses son complexes, però no crec equivocar-me gaire si atribueixo part important d’aquesta pèrdua de força al caïnisme galopant practicat obertament entre els partits que volen la independència. Els d’un partit es tiren a la jugular dels de l’altre partit, amb més tírria gairebé –o sense el gairebé- que la que dediquen als enemics reals. Val a dir que la simetria no és total: tot i que hi ha un retorn, un partit gasta més fel que l’altre, i apel·la a una mena de “puresa de sang”. Això vol dir que els seus protagonistes han posat les rivalitats pel davant dels objectius polítics declarats, i així ha anat. Tot un programa. El germà petit d’aquests dos ja fa temps que fa sabotage pel seu compte, però a les eleccions recents no li ha sortit gaire bé la jugada.

Al mapa electoral d’aquestes eleccions municipals -com als de totes les eleccions des del principi de la democràcia- es veu ben clarament que Catalunya i el País Basc són una altra cosa.

En aquest sentit cal subratllar que l’èxit principal del món de l’independentisme en aquestes eleccions se l’ha endut Xavier Trias a l’Ajuntament de Barcelona. Ha guanyat contra pronòstic –i contra el CIS en qui tants creuen- i ha deixat enrere l’alcaldessa Colau i el candidat socialista. No deixa de ser curiós que això ho hagi fet un candidat que no ha tret a passejar el nom del seu partit –Junts- durant la campanya, i que en canvi s’hagi esforçat en revertir la pèrdua d’efectius que al partit varen propiciar els seus dirigents en un passat immediat. I és que un partit que es deia Junts no sembla lògic que s’hagués dedicat a aprimar-se desprenent-se de tendències, en lloc de buscar sumar-ne de noves. En saber-se guanyador, Trias s’ha dirigit als seus i entre les poques coses que ha subratllat hi ha la de que ell ha preferit sumar a restar. Veure al seu costat la presidenta del partit deixant d’aplaudir de sobte tan bon punt Trias ha concretat que agraïa al PDCat i a Demòcrates la seva col·laboració, ha estat més eloqüent que molts comentaris d’analistes, ja que el fet era que la línia oficial del partit, en lloc de Junts, s’hauria d’haver batejat amb el nom de Separats.

Tot aquest mal plantejament ha beneficiat el Partit Socialista –digueu-li PSC o PSOE, ja que mai en la seva història el PSC s’ha identificat tant amb la matriu-, que ha millorat posicions a molts llocs de Catalunya, no pas a Espanya. Això hauria de fer pensar als que s´ho miren des d’allà que precisament quan la tendència a tot l’estat és la debilitació del socialisme, a Catalunya s’enforteix. No hauria d’estranyar a ningú: des de sempre, amb la democràcia recuperada els anys setantes del segle passat, el mapa polític de Catalunya –com el del País Basc- no ha tingut res a veure amb el de la resta de l’estat. Fins i tot ara que arreu d’aquest ha retornat el PP amb força, a Catalunya el seu retorn ha estat com sempre poc més que testimonial, i en tot cas s’ha alimentat especialment de la desaparició de Ciudadanos –denominar a aquest partit ara difunt Ciutadans sempre m’ha semblat una broma de mal gust-, el que vol dir que l’espanyolisme a Catalunya ara i sempre té un sostre que el marca la població d’origen no autòcton. És una realitat renovada, elecció darrera elecció, sense que Espanya obri els ulls a que això vol dir un fet diferencial que ella persisteix en amagar sota la catifa. Al menys les ments il·lustrades de l’Espanya del segle XX pre-franquista reconeixien que calia concedir una conllevancia amb la realitat diferent que representa Catalunya. Ara no s’ha arribat ni a això: prefereixen negar l’evidència.

                Tot estat necessita una dreta civilitzada, un partit que sigui una alternativa que pugui ser votada per qualsevol quan ho aconsellessin les circumstàncies. El mal de l’estat espanyol és que aquest partit de dreta no existeix. El model històric de l’Alemanya d’Adenauer o de la Itàlia de Fanfani no hi és a Espanya, on la dreta del PP té més de hooligan, capaç per exemple de dir barrabassades com que català i valencià són dos idiomes diferents sense enrojolar-se, que de partit d’ordre seriós. I Ciudadanos mai va ser-ho tampoc, ja que reclamant-se liberals de centre, en realitat sovint podien arribar a ser més hooligans que el PP mateix.

                En aquest marc de pujada de l’espanyolisme es situa també la presència de Vox, el partit que desacomplexadament del tot representa la ultradreta. Aquí cal constatar que la negació d’evidències té lloc també a l’altre extrem de l’arc polític. Quan un fenomen com la pujada de Vox es produeix, no n’hi ha prou amb condemnar-lo: cal tenir en compte el que té de símptoma. Si hi ha prou gent entre l’electorat que es decideixen a ficar a les urnes paperetes d’aquest partit, lo intel·ligent seria tractar d’analitzar quin missatge envien aquests votants, i estudiar-ho. En bona part el missatge té a veure amb el sentiment que es vincula al refrany popular “hostes vingueren que de casa ens tragueren” i que el fenomen de les okupacions tampoc agrada a molts. I algú es creu que a Ripoll hi ha feixisme? O més aviat els resultats allà d’Aliança Catalana prové d’haver-se adonat la població que uns xicots que semblaven tan integrats com la majoria eren capaços de muntar la massacre de la Rambla de Barcelona? Si part no negligible de la població s’inquieta per coses així, més val que hi busquin solució els partits raonables que no els extremistes, i fins ara, en lloc de recercar sortides el més justes possibles a aquests neguits, els esmentats partits “raonables” es limiten a fer veure que no passa res.

La política és l’art de fer el que és possible, i els polítics en lloc d’entestar-se a fer entrar els claus per la cabota, han de posar damunt la taula tots els problemes i inquietuds que es fan més evidents que mai en produir-se unes eleccions, i amb tota aquesta problemàtica densa i contradictòria tractar de donar-hi resposta amb el màxim d’equitat.

En una mateixa simfonia, segons qui sigui el director d’orquestra, la corda quedarà ofegada pel metall o en el cas contrari el metall sonarà tímid com si es tractés només de simples accents suplementaris a la línia musical definida per la corda. El bon director ha de saber modular la partitura a partir d’allò que aquesta té, perquè és el que hi ha. I el polític ha d’interpretar la partitura que surt de les urnes, però no s’hi val a decidir prescindir dels clarinets o dels timbals perquè al director de torn no li agrada el seu so. Haurà de corregir aquells resultats que no connectin amb ell a base de convèncer els dissidents tot fent una política equilibrada i intel·ligent. Mai estarà tothom content del tot, però s’ha de procurar que després d’una bona acció de govern els descontents absoluts siguin la menor quantitat d’electors possible. És fàcil dir-ho, però jo no sabria com fer-ho, i per això no sóc polític –que en principi és un dels oficis més necessaris que hi ha, malgrat l’estat de decepció constant en que ens sumeixen tants professionals d’aquest ram-, però desitjo que els que sí que en són sàpiguen portar el país d’acord amb les sensibilitats demostrades a les urnes, o si no que pleguin i deixin camp obert a altres de més competents.

On es guarda el coneixement humà? No és una qüestió retòrica sinó imperiosament important. Al cervell de les persones només s’hi guarda en tant que viuen. Si una hecatombe mundial acabés amb la vida de tothom al planeta desapareixeria també tot el que constitueix la base de la ciència i la cultura, per dir-ho d’una manera que tots ho entenguem.

Tot allò que al llarg de la nostra vida personal s’ha anat construint en la nostra ment, allò que constitueix el nostre coneixement particular, desapareixerà en el moment de la nostra mort física individual. Aleshores s’evaporaran els nostres records íntims, però el pitjor és que també desapareixerà la part del coneixement de transcendència col·lectiva que custodiem cada un de nosaltres.

Tota una existència acumulant notícies, dades, relacionant-les, i recordant-ne una part tan limitada com es vulgui però real, alhora que les interconnectàvem fins a formar una enorme xarxa de “saviesa”, es desfarà en acabar la nostra vida diguem-ne terrena. No podem dir però que no en quedarà cap rastre.

Com que cap individu sobreviu eternament si no és en un qüestionable més enllà, tot aquest cúmul de coneixement que habita en milions i milions de ments humanes, i s’intercanvia a través de la paraula, sense arribar lamentablement –o no?- a constituir mai un coneixement total i generalitzat, es perd en anar morint les persones i es refà de manera diferent en la ment dels nous éssers humans. Però només perdurarà parcialment en allò que aquells mortals traspassats hauran deixat escrit o enregistrat d’alguna manera. És el rastre al que acabo d’al·ludir.

Aquest llegat dipositat en contenidors inerts estarà tanmateix mancat lògicament de vida, però inclourà el reflex estàtic del que havia estat el contingut d’aquells receptacles irrepetibles de coneixement desapareguts amb el final físic dels seus contenidors vius, les persones. És un mal menor, però no per mal menys imprescindible: allò que hagi passat del coneixement viu a la fixació en paraules articulades, en forma de llibre –o de qualsevol succedani a aquest format-, va a parar des de fa segles a la Biblioteca, que esdevé així el dipòsit del coneixement humà, a disposició de noves persones que lentament, al llarg de les seves existències, tornaran a reconstruir un mantell de coneixement, filtrat tanmateix per les dèries i interessos de cadascú, destinat també a desaparèixer, quan toqui, amb la mort biològica dels nous individus habitants del món. D’aquesta manera el saber subsisteix com en una cursa de relleus: nosaltres hem rebut l’herència sapiencial dels nostres pares i avis, i el dia que no hi siguem aquesta herència estarà en mans dels nostres fills i néts, sempre que n’hi hagi.

Aquest mantell de coneixement, per gran que arribi a ser, sempre serà fatalment molt limitat, ja que mai ha pogut ser construït en un sol pol de sapiència amb la totalitat dels materials emmagatzemats, sinó només en petites parts, afectades a més per la subjectivitat de cada individu. El cervell d’aquest no dóna per tant, i a part d’això la voluntat de la persona sovint tria allò que vol continuar sabent i menysprea allò que no l’interessa.

Sort n’hi ha, doncs, de la Biblioteca, que recull i fixa un mosaic ingent de partícules del coneixement, que sense ella seria volàtil i es perdria definitivament. Evidentment ella no té pensament viu com les persones, sinó inert, com liofilitzat, destinat a alimentar les noves ments successives que sí que podran refer, vivament i a la seva manera, parts més o menys grans de la ”saviesa”, de nou. Té molt del mite de Sisif aquesta aventura successiva del saber: anar empenyent la pedra cap al cim de la muntanya i recomençant a fer-ho cada cop que el roc, massa pesat i inestable, acaba rodolant de nou per la pendent fins a baix.

Però l’ara incipient intel·ligència artificial potser algun dia serà capaç de fer prou profusió d’intercanvis d’informació interna, i de prou nivell, com per mantenir viu perennement tot aquell pensament que ara desapareix amb la fi de cada vida humana. En l’hipotètic dia en que això sigui, la Biblioteca tampoc no esdevindrà però innecessària, sinó que passarà a ser un element encara de prou valor. La “saviesa” en ebullició ja residirà de manera permanent en un altre receptacle al marge dels continents biològics finits d’abans, però sempre serà, doncs, la Biblioteca un patrimoni a preservar, perquè en ella trobaran els nostres continuadors els testimonis de les etapes pràcticament infinites en la cursa de la formació de la saviesa col·lectiva: allò que podríem imaginar com la veritat absoluta, a la qual vés a saber si mai la humanitat hi arribarà.

En la consideració del cinema espanyol al segle XX va haver-hi un factor decisiu que pràcticament tothom, per activa o per passiva, directament o indirectament, va tenir en compte: va ser la famosa sentència que el director Juan Antonio Bardem, oncle de l’actor ara famós mundialment, expressà en unes converses a Salamanca el 1955. Digué Bardem que cinema espanyol era “políticamente ineficaz, socialmente falso, intelectualmente ínfimo, estéticamente nulo, industrialmente raquítico”.

Aquell veredicte del director, militant ortodox del PCE, va ser a la pràctica assimilat per molts com paraula de Déu. És molt interessant, i ara sona a sorprenent i tot, constatar fins a quin punt, sota el franquisme més intens, la capacitat d’influència de tot allò que venia de la intel·lectualitat del PCE –i a Catalunya del PSUC- era tan forta, malgrat ser aquests partits il·legals, clandestins i durament reprimits, que va conformar sovint un estat d’opinió que no es exagerat qualificar d’hegemònic.

Potser tenia raó Bardem en el primer punt: políticament un cinema fet en dictadura –de dreta- era políticament ineficaç. Com també ho havia de ser, encara que ell no ho expressés, el cinema fet en dictadura d’esquerra. Bona part del cinema que es feia a l’estat espanyol aleshores era també, per la mateixa raó, socialment fals. Tanmateix al país de Cifesa i Suevia Films, que després seria el país de Chamartín Films –productores que varen protagonitzar grans negocis amb les seves pel·lícules-, dir que era industrialment raquític era una hipèrbole evident. Fins i tot coetàniament aleshores, a Barcelona, Ignasi F. Iquino, amb Emisora Films i després amb IFI, no es pot dir que no fes productes d’èxit comercial notable.

Ara bé, dir que tot el cinema espanyol anterior a J.A.Bardem era intel·lectualment ínfim i estèticament nul, no era del tot cert. Pel·lícules com Rojo y negro (1942) de Carlos Arévalo, La torre de los siete jorobados (1944) d’Edgar Neville, La calle sin sol (1948) de Rafael Gil, Mi adorado Juan (1950) de Jerónimo Mihura, Surcos (1951) de José Antonio Nieves Conde, Cielo negro (1951) de Manuel Mur Oti o Historias de la radio (1955) de José Luis Sáenz de Heredia, per esmentar uns quants títols, son cintes força valuoses. Sense comptar amb les de producció catalana també destacables com Vida en sombras (1948) de Llorenç Llobet –que això sí, passà desapercebuda-, Apartado de correos 1001 (1950) de Julio Salvador, Brigada criminal (1950) d’Iquino o El cerco (1955) de Miquel Iglesias Bonns.

Si judiquem aquestes pel·lícules en funció del carnet de Falange que portaven a la butxaca uns quants dels seus directors, ens equivocarem. Un artista no és millor o pitjor segons si porta o no carnets de partit.  Neruda, sense anar més lluny, va fer una oda a Stalin i no li podem discutir el Nobel que guanyà. A més el carnet de Falange que tenien Arévalo o Nieves Conde no els defensà pas tampoc de tenir problemes amb el Regim mateix.

Això ve a tomb de que fa poc vaig tenir l’oportunitat de reveure Nada, pel·lícula de Neville, del 1947, basada en la novel·la homònima de Carmen Laforet -la primera en guanyar el premi Nadal-, que és un bon exemple de film valuós en l’Espanya del franquisme. Protagonitzat per Conchita Montes, la musa del director, actriu intel·lectual i autora del guió adaptat mateix, Nada mostra una Barcelona de postguerra aspra, en la que les coses no són flors i violes.

Neville va ser un personatge singular. Fill d’anglès i de mare noble espanyola, fou diplomàtic de carrera i escriptor, i gaudia d’un cosmopolitisme personal que el portà a treballar a Hollywood i a ser amic de Chaplin, de llarg recorregut. El seus orígens li forjaren una personalitat cultural híbrida en la que hi cabien alhora el refinament més europeu i el casticisme hispànic més genuí. Hedonista i políticament ambigu, fou esquerrà abans de la guerra civil i s’acomodà als guanyadors després. Tanmateix sempre tingué un aire de descregut displicent. Fou un comediògraf  elegant i agut, que segons com fa pensar en Oscar Wilde, i un director de cinema no adscrit a cap escola, però gairebé sempre interessant.

Nada té una bona fotografia de l’alacantí Manuel Berenguer, en la que cal lamentar que molts interiors tinguin més flaire de decorats –d’altra banda excel·lents, obra del gran Sigfrid Burmann- que de la fosca casa del carrer d’Aribau on figura que té lloc l’acció. Tampoc l’ull de l’escala, que te un paper crucial en la trama, té gran cosa a veure amb els de l’Eixample de Barcelona, ni els interiors d’un cafè-concert del Barri Xino inspirat en la Bodega Bohèmia, ni els carrerons de la Barcelona vella són reals, sinó dissenyats també per Burmann. La ciutat però sí que apareix altres vegades en ubicacions autèntiques, com en plans generals presos des de Montjuic, i en localitzacions situades a l’edifici històric de la Universitat, on representa que la protagonista estudia. Val a dir que, contra el que solia passar en els films espanyols d’aleshores ambientats a Catalunya, l’ombra de la catalanitat no s’hi amaga del tot: fins i tot hi ha una ambientació ocasional amb sardanes al carrer, que no son del compositor que posa música al film, José Muñoz Molleda, sinó manifestament, de Juli Garreta, bé que al capdavall es nota que l’equip de realització, madrileny, no estava massa familiaritzat amb el món sardanista. 

Molt cinema espanyol de l’època era purament superficial, i buscava l’aplaudiment d’un públic poc exigent. Eren films d’humor beneit o de trames d’un folklorisme estereotipat. I altres eren directament pel·lícules destinades a alliçonar els súbdits, d’un espanyolisme històric ple de tòpics que glorificava l’Imperi o el catolicisme còmplice. Això és cert, ja que aquesta mena de cinema era fomentat i subvencionat pel franquisme, però Nada, i algunes altres pel·lícules de l’època s’escapaven de la norma, i com que no deixaven de ser productes d’empreses privades i no estatals, podien aprofitar-se de les escletxes que la dictadura també tenia, per molt que en haver de passar censura el resultat exhibit sovint havia d’acomodar-se a límits tolerats i no fluir pas en llibertat absoluta.

El cinema sovint és un plat de bon degustar, i el que es va fer a Espanya abans de J.A.Bardem, malgrat tot, no té per què necessàriament escapar d’aquesta possibilitat.

Dies Irae, de Carl Theodor Dreyer, film del 1943, realitzat sota l’ocupació nazi de Dinamarca, és una obra d’art. Malgrat tractar-se d’una pel·lícula que sembla molt volgudament estàtica, té un ritme especial que la fa àgil. L’extrema depuració formal, marca de la casa, de les seves escenes fan de l’obra un treball exquisit, i fins i tot l’autor s’hi permet virtuosismes com el del travelling circular extern dels nens que desfilen cantant en el funeral de la darrera part de l’obra, igual que molt abans n’hi ha hagut un altre que segueix la figura d’Anne, en el seu deambular entre tímid i expectant per l’interior de les dependències de l’església de la que el seu marit, Absalon, és rector.

Però Dies irae és moltes coses més. És, per exemple, i amb una intensitat aclaparadora, un recordatori que la vella Europa és plena de fanatisme religiós, i que ens equivoquem si pensem que aquest fanatisme coincideix només amb les parts d’Europa històricament sota influència catòlica. També les parts sota influència protestant tenen un substrat profundament intolerant.

Dies irae passa a la Noruega del segle XVII, un lloc ben proper a la Dinamarca de Dreyer. Al temps que passa l’acció, Noruega i Dinamarca eren sota una mateixa corona, a part que tot formava part del vell món comercial Hanseàtic. El cineasta ens pinta l’escenari com un lloc fred, “educat”, sobri, contingut, als antípodes de la faramalla sorollosa i cridanera dels indrets de l’Europa mediterrània del Sud. Però al darrera d’aquests capteniments col·lectius tan radicalment oposats d’una i altra zona del continent apareix un mateix sectarisme obcecat, només diferenciat en les maneres de produir-se, segons sigui al Nord o al Sud. A la freda Noruega luterana caçaven bruixes, i les cremaven a la foguera, igual que a la catòlica Espanya profunda. Aquí, com a la resta de països catòlics, ho feia la Inquisició, en canvi a Escandinàvia no era aquell “sant” tribunal el que castigava l’heterodòxia, però també hi havia qui ho feia, i amb similar odi i estudiada intransigència per al dissident, fos real o presumpte. Només canviava l’estètica. En un lloc el drama es projectava cap endins de les persones, reconcentradament, i en l’altre en canvi s’exterioritzava baladrerament.

En definitiva el fons de la qüestió era el mateix, malgrat que les formes fossin tan diferents. Com en tantes altres coses de la vida, si haguéssim de comparar el grau de perversitat entre un sistema i un altre hauríem de recórrer a la quantificació, cosa que ignoro fins a quin punt s’ha pogut establir. El que sí que diferencia visiblement les dues caceres de bruixes i de dissidents és que els luterans escandinaus sembla que la feien amb una escrupolosa netedat, que Dreyer mostra amb gran cura, mentre que els catòlics mediterranis l’amanien amb dosis infinites de descurança que desembocava en pura brutícia externa.   

Dies irae, feta avui, no seria políticament correcta, ja que és també el retrat d’un patriarcat on, rere el teòric poder habitual dels homes, hi ha un eficaç pes manipulador de les dones, que en definitiva ho condiciona tot. El pastor Absalon, amb tota la seva dignitat sacerdotal i els turments interns que suporta calladament, està sorrudament controlat pel fanàtic puritanisme de la seva mare omnipresent i decisiva. I Martin, el fill que el pastor havia tingut amb la seva primera esposa, és literalment una marioneta en mans d’Anne, la jove segona dona del seu pare, que el sedueix passant pel damunt fins i tot de la prudència mínima per guardar les aparences. Gran paper de Lisbeth Movin, que mentre actua amb la toca posada sembla una jove ben observant dels preceptes, però que en deixar els seus cabells lliures es deslliguen també les seves limitacions, en un canvi de personalitat o més aviat d’aparença sorprenent, que l’actriu sap traduir magistralment fins i tot en la mirada. Aquí podríem també reflexionar sobre la fama obtinguda pels artistes segons si es queden al seu país perifèric, o en canvi assoleixen treballar i destacar en un “mercat” de transcendència internacional. La sueca Ingrid Bergman la tenim integrada a la mitologia actoral d’arreu del món perquè emigrà amb èxit als Estats Units, en canvi la danesa Lisbeth Movin, en no haver fet al salt a una cinematografia hegemònica, no ha tingut la consideració generalitzada que el seu art hauria merescut.

Dreyer compon les seves imatges tenint sempre present la tradició pictòrica, si no estrictament pròpia, geogràficament propera. Els seus interiors tenen molt de la pintura de l’escola holandesa (Rembrandt, De Hooch, Cuyp, Vermeer…), i sovint els exteriors evoquen clarament Caspar David Friedrich, que participava del mateix món bàltic on es mouria Dreyer. Aquesta filiació friedrichana tant evident, pretensiosament em creia que era una descoberta personal, i he vist que de ja fa temps l’havien fet pública altres analistes.

Amb aquesta miopia nostra que ens fa enquadrar geogràficament les coses segons les fronteres polítiques ara vigents, ignorem que l’”alemany” Friedrich, de fet format precisament a Copenhague, havia nascut a la Pomerània Sueca, regió que no passà a Prússia fins el segle XIX. I tots aquests indrets del món de Dies irae eren força propers entre ells encara que tinguessin a estones sobiranies polítiques diferents. Tota Europa és feta de retalls com aquests, que al llarg dels segles s’han anat unint i separant, al ritme de guerres, tractats, casaments dinàstics i altres circumstàncies no pas essencials, i el fet que ara aquest mosaic es compongui de realitats polítiques representades a l’ONU amb bandera pròpia no ha d’induir a ningú a creure que es tracta d’entitats sòlides eternes ni invariables.

Dies irae és un altre exemple de fins a quin punt hem de replantejar la nostra escala de valors artística, tan condicionada per la difusió comercial de cada “producte” cultural. Si bé és cert que Dreyer ja forma part de la mitologia cinematogràfica universal, sobretot de la ma dels cinèfils i no pas de la industria competent, sempre una obra d’una cinematografia nacionalment minoritària portarà afegit un plus molt substancial d’ocultació que dificultarà notablement la seva visibilitat fora del seu àmbit natural.

Quan Pedro Almodóvar va aparèixer en el món del cinema, els anys vuitantes, no me’n vaig adonar. Jo aleshores passava per una etapa de cinèfil bàsicament retrospectiu, i del cinema que s’estava creant de nou no en feia gaire cas. Eren tantes les meravelles –i semi-meravelles- fílmiques a recuperar entre les que s’havien rodat els anys quarantes i cinquantes –les dels seixantes, sovint pedants, m’havien començat a crear anticossos contra el cinema coetani-, que no trobava gaire estones per dedicar-me a veure films recents.

Si hagués vist aleshores alguna de les primeres pel·lícules d’Almodóvar no hauria donat ni un duro pel futur del seu autor. I si hagués vist físicament el personatge tampoc: aquella rusticitat carnosa i equívoca que exhibia el director, mig disfressat d’Elvis de barriada, m’hauria fet enrere sense cap mena de dubte, abans de donar-li el benefici del dubte sobre la qualitat de la seva obra. Tots tenim prejudicis, certament.

En canvi Almodóvar ha esdevingut sense cap discussió possible un autor extraordinari, i en aquest mot incloc no sols la seva tasca de director sinó també la d’autor dels guions de les seves pel·lícules, perquè ell no fa cinema “pur”, sinó que a cada pel·lícula seva hi ha al darrera una moral. Descobrint-lo a pilota passada –ja fa uns quants anys d’això tanmateix- diria que la seva virtut creativa podrà agradar més o menys, però és dels casos en que l’enlairament d’un artista vivent –aclaparadorament universal, com ell ha esdevingut malgrat el seu localisme manxec essencial i madrileny- ofereix menys sospites d’impostura. Que Almodóvar és una bèstia creadora de gran categoria es fa més evident i demostrable que en molts altres casos de pintors o escriptors unànimement celebrats del seu temps, però que en el cas de molts d’aquests la seva excel·lència em constaria molt més d’argumentar. És una situació semblant a la del seu compatriota pintor Antonio López, que ha aconseguit que la pols seca de la Manxa imposi els seus arguments a galeries d’art de tot el món; però Almodóvar ho fa aparentment tan segur d’ell mateix que ni tan sols ha d’impostar cap posa de geni.

He de reconèixer que les fonts de les que emanava l’art del director de cinema ja de bon començament, eren ben lluny de la meva sensibilitat. I ho continuen essent. Res menys afí al meu gust que el món cutre de l’Espanya profunda maridada petanerament amb la contracultura cheli, per on circulen molts dels assumptes típics del cineasta; i no diguem les seves primitives actuacions musicals, avui força oblidades, que estaven arrelades en el submón de l’ara ja vella “movida” madrilenya, que tan esbombada va ser com a bressol d’impossibles modernitats inèdites, inequívocament espanyoles. Però Almodóvar te la virtut de no apuntar-se a corrents o tendències sinó de crear-ne de pròpies. Algú com ell, que s’ha anat formant a si mateix amb ma mestra, al marge del món acadèmic, mamant de la vida i depurant-la amb un art autònom, ha destil·lat un llenguatge propi que s’ha plasmat un cop darrera l’altre en pel·lícules d’una saviesa fílmica i conceptual absoluta. Solen tenir també un segell llunyanament costumista a estones reflexiu i a estones d’un humor de marca personal. La seva intuïció, i segur que una vivència intensa de la creació, l’han portat a saber elaborar un cinema d’una contundència narrativa única, que es nodreix sens dubte de l’impacte de velles torbacions íntimes que li han condicionat vida i itinerari, i que afloren en els seus arguments més o menys reelaborades i relativitzades, creient o volent creure que en l’existència humana hi ha moltes menys fronteres de les que els vells dogmes imposaven.

Tractar una violació fent que el delinqüent pugui despertar un cert grau d’empatia, per exemple, només és a l’abast d’algú com Pedro Almodóvar. I és que ell en la seva obra hi implica tot allò que porta més endins, i per això sa mare podia interpretar als seus films papers que concerneixen l’autor molt directament, o el seu germà petit –i ja universitari-, Agustín, a part de sortir-hi també en papers colaterals d’actor, esdevé el productor real de les seves realitzacions, a més de les de diversos altres directors de cinema, bàsicament espanyols o llatinoamericans.

El fet d’haver sabut d’altra banda triar la col·laboració de personalitats –actors, directors de fotografia, músics…- que vehiculessin les seves produccions amb la màxima solvència, forma part també lògicament del seu paquet de virtuts, perquè el cinema és un art col·lectiu en el que el director mou la batuta, però els altres hi posen el físic o les aportacions més tangibles, i en la tria d’ells també hi ha un element bàsic d’autoria.

He vist la majoria de les seves pel·lícules, però són tantes, i sempre tan ben plantejades, que acabo oblidant-me dels detalls de moltes d’elles. Amb Almodóvar em passa com amb Woody Allen, tan diferent d’ell: que pot ser que alguns cops no faci una obra mestra, però sempre es tractarà d’un treball interessant. Tinc força presents Mujeres al borde de un ataque de nervios (1988), ¡Átame! (1989), Todo sobre mi madre (1999), Hable con ella (2002), Volver (2006) o Dolor y gloria (2019), però moltes de les altres que he vist i que ara no sabria explicar, per manca de memòria, què és el que les fa rellevants, son igualment dignes de figurar en antologies.

I de tot això potser el més important sigui la metamorfosi positiva d’un home, que nascut en circumstàncies personals gens privilegiades i d’orgullosa marginalitat cultural, va saber inventar-se, sense trair-se, fins posar-se indiscutiblement al capdamunt del cinema mundial.

A casa de l’Apa –en Feliu Elias, Joan Sacs, el gran pintor i caricaturista, crític i historiador de l’art, de qui ara hi ha al MNAC una magnífica exposició monogràfica-, la filla petita, l’Elvira Elias Cornet, el “bitxo”, era el membre més jove de la família i per això sembla que poc o molt se sentia una mica marginada. Aquest arraconament en que la tenien a casa, però, va generar anticossos, i Elvira en lloc de destil·lar ressentiment i melancolia guanyà en precocitat.

Elvira (Barcelona 1917 – Arenys de Mar 2016), que estudià a Llotja, acabaria essent una il·lustradora excel·lent. Jo de nen estava fascinat per les seves il·lustracions pel Tirant el Blanc adaptat al públic infantil, que edità Ariel el 1954, en una de les poques excepcions editorials que pogueren aparèixer en l’idioma que les autoritats franquistes habitualment entrebancaven. Però la història tan trista del nostre país en aquella època li impedí desenvolupar en un sentit “transcendent” les seves potencialitats, sens dubte incommensurables.

No va assolir ser del tot “famosa” doncs Elvira Elias, però va ser una noia –i una dona que arribaria gairebé a centenària- extraordinària. Passà per la vida del país amb els ulls ben oberts per donar-ne testimoni. I no en va ser un testimoni sec i acadèmic, sino una vivència carnosa i acolorida, que anava deixant apuntada en papers, que ara han aparegut en forma de memòries, en una edició de les Publicacions de l’Abadia de Montserrat, passades per la pinta de Josep Miquel Llodrà, que ja va tenir cura anys enrere de l’edició de les memòries de la seva mare Emília Cornet, Una senyora de Barcelona.

En aquest llibre d’ara, que s’ha intitulat Un esbós del natural, Elvira ens explica moltes coses de la personalitat i costums del seu pare il·lustríssim. Veiem com pintava, com escrivia, com era de pulcre treballant i vivint, com s’organitzava el dia, com d’urbanita era, així com el seu grau de wagnerianisme potser sorprenent en un francòfil extrem com ell, els seus exilis…, però també sobta que qualificava d’estil cacatua l’arquitectura de Gaudí, cóm d’autoritari era -fins i tot amb un cert masclisme-, i cóm vivia de fet en una torre d’ivori, força aliè als afanys de la vida quotidiana dels seus.

El llibre igualment ens diu coses de les que no solen sortir impreses: l’espanyolització dels nou-rics catalans ja venia d’abans de la guerra civil, o com n’eren de protestataris els estudiants de Belles Arts d’aleshores, fins i tot en els actes solemnes públics de la seva escola. Detecta clarament quantitat d’aspectes, com l’antisemitisme latent dels cristians que per Dijous Sant “mataven jueus” fent soroll amb un xerrac –això encara ho recordo jo-, la fatxenderia bàrbara dels grups de la incipient Falange ja en la pre-guerra, i testimonia com la comitiva de la tornada del president Companys un cop alliberat de la presó, no tenia res de triomfal a la Diagonal com sí que ho seria a mida que s’acostava al Palau de la Generalitat.

Aquella noia molt sensible a la bellesa, de llavis pintats quan les dones de la seva família no ho havien fet mai, se’ns revela amb una personalitat molt acusada: en el seu ambient, per exemple, ser impermeable ja de nena al món literari de Folch i Torres o a la figura maternalista de Francesca Bonnemaison, era demostrar ben precoçment perfil propi.

El llibre conté també multitud de flashos de personalitats de l’època, i els descriu sempre des d’un angle inesperat, sovint càustic: Joaquim Homs, Joan Llongueras, Alexandre Galí, Vila Arrufat, Mallol Suazo, Lola Anglada, Josep M. Planas i el seu assassinat a mans de la FAI, Joan Oliver, Mercè Rodoreda, Pompeu Fabra, Gustave Violet, Baltasar Samper, Olga Sacharoff, i molts més. No és cap galeria de retrats sinó tocs que ambienten el panorama cultural humà de l’època que s’allunyen dels clixés consagrats. De Ricard Opisso, de qui ja sabíem que havia denunciat Lola Anglada als franquistes, ens fa saber que també va denunciar l’Apa; bé que en estar aquest exiliat, la roïnesa no va tenir conseqüències. L’Elvira però ho atribueix a un atac de pànic extrem. Vés a saber.

Rebem una visió molt especial de la guerra, o millor dit de la rereguarda: la gana que s’hi patia, i com les sirenes van deixar d’atemorir Elvira en esdevenir constants, fins el punt de portar-la a passejar de nit sense rumb amb el seu estimat per la ciutat a les fosques, immune ja al terror dels bombardeigs fins l’extrem de no adonar-se de per quins carrers caminaven. El temps que passà a Solsona de secretària d’un jutge, evidencia d’altra banda com lluny dels nuclis més importants hi podia haver encara la tranquil·litat i bons aliments que mancaven a la Barcelona conflictiva.

També l’exili és un tema que en la ploma d’Elvira Elias es fa ben explicable: la misèria que passaven molts d’aquells personatges poc o molt benestants, que a l’altra banda de la frontera estaven tanmateix perduts. El mateix Apa hagué de vendre’s el rellotge del seu avi per fer front a despeses de primera necessitat.

La independència que el “bitxo” s’havia anat guanyant dia a dia la portà a decidir tornar de l’exili tota sola quan ja no aguantà llunyania i enyor de casa –una casa però que ja no pogué recuperar-, i emprendre a la trista Barcelona dels primers anys quaranta una vida nova, ben conscient de que tot el seu món s’havia enfonsat. Fins i tot, de nou aquí, els seus parents més pròxims li feien més o menys el buit: alguns s’havien convertit aparentment al franquisme… o bé a una actitud d’acceptació tàcita de la nova situació, per contrast potser amb el terror que havien passat sota les bombes… que havien llençat sobre la ciutat els mateixos que ara hi manaven.

Trobà feina de dibuixant a El Dique Flotante –l’empresa d’uns inquietants germans Beleta-, i s’estén àmpliament en la descripció d’aquella botiga i negoci de roba, emblemàtic de la Barcelona d’aleshores. Era una casa molt elegant, però no cercava cap creativitat sinó només còpia apanyada de models contrastats, trets de revistes estrangeres rebudes pels Beleta, que no arribaven als quioscs.

D’allà Elvira faria el salt a la il·lustració literària: Editorial Juventud, on pogué constatar que els Zendrera –els propietaris- eren d’una pasta molt millor que els Beleta, i després a Ariel, aquí a les ordres del perfeccionista Joan Sales. Als seus dibuixos s’hi nota la seva admiració per Durer. Com artista ella sap ser autocrítica: s’adona que en lloc d’imposar un estil seu s’està emmotllant del tot al que li demanen els clients. A més va fer classes de dibuix a un col·legi de Gràcia, motiu pel qual Puig Palau, pare d’un dels seus alumnes, va comprar-li diverses obres a l’exposició individual que va fer a la galeria de la Llibreria Mediterránea.

Però ella personalment sí que era original, i immune als tòpics, tot i ser poc o molt filla del món del “D’Ací i d’’Allà”. Per això s’adonava, per exemple, de l’evidència inadvertida per gairebé tothom que la pintura nord-americana moderna –l’anterior a l’Action Painting- era ben digna de sortir als manuals i no ho feia.  I se’ls gastava, tot i anar tan justa de diners, anant a sentir la Filharmònica de Viena que actuava al Palau: l’aliança del règim amb el bàndol nazi alguna avantatge havia de tenir.

El seu establiment definitiu a Arenys de Mar, seguint el seu home, donen la mesura de la capacitat que tingué d’adaptar-se a situacions que no encaixaven amb la seva idiosincràsia de barcelonina militant. Fins l’extrem d’esdevenir una arenyenca de cor i de mort.

El llibre és un autoretrat apassionant, escrit amb el ritme d’una bona novel·la, que de retruc ens explica, amb un punt d’escepticisme positiu i un tint d’humor més crític que bonhomiós, moltes coses de com era el nostre país en un període crucial de la seva història que omple prop d’un segle.  

Si la cronologia ho hagués permès, segurament m’hauria enamorat d’Elvira Elias.

Joan Fuster va ser un dels personatges de la cultura catalana –en el sentit ampli que ell tant contribuí a consolidar- de més pes del segle XX. Ell, que era de Sueca i va viure-hi sempre, en lloc d’instal·lar-se en una de les grans ciutats que publicaven els seus llibres, potencià la valoració del món valencià, en una època en la que de lluny estant es tendia a veure aquell país amb un deix de commiseració pel pes que públicament havien adquirit valors folklòrics molt respectables, però que eren només una petita part –i encara adulterada- de la forta personalitat col·lectiva de l’autèntic País Valencià.

Per a molta gent de fora, la majoria lamentablement, valencià era aleshores sinònim de falla, taronja, traca, barraca i poca cosa més, i a l’hora de reconèixer-hi valors històrics o culturals la cosa s’aturava en Blasco Ibáñez i Sorolla, que per molt valencians que fossin d’origen i de temàtica tractada –un en les lletres i l’altre en la pintura- residien a la Côte d’Azur i a Madrid respectivament, i des d’aquelles plataformes, i no des del Túria, es projectaven al món.

Ara, amb motiu del centenari de la seva naixença, a TV3 s’ha programat un documental sobre ell: L’empremta de Joan Fuster. D’entrada no cal dir que és un producte tècnicament ben correcte, i recolzat en moltes entrevistes a gent gran, que va tractar directament l’assagista, i a gent més jove, però que tanmateix en coneix bé l’obra.

Fuster, i l’ambient cívic que ell va potenciar, desvetllaren un País Valencià real, infinitament més ric del que presentava el clixé, i on els Borja, una línia directa amb el Renaixement italià o el reflex d’una Il·lustració potent, entre altres coses, eclipsaven per dalt tota aquella imatge estereotipada de la València del tòpic més suat del pasodoble afortunat de Padilla y José de Prada, que a sobre no era ni de gestació autòctona. Fuster especialment posava l’èmfasi en el fet que, lluny de ser un territori refractari a Catalunya, el País Valencià formava part d’una àrea històrica que tenia molt d’identitat cultural comuna amb ella, fins el punt que els que creguessin en les nacions podien ben bé donar per fet que tots dos països, més les Balears i la Franja –la Catalunya Nord ja ho era per definició-, formaven part només d’una sola.

No m’he proposat però fer de crític televisiu, o sigui que no entraré en detalls sobre el documental, i de fet és molt bo que es dediqui a algú com Fuster un reportatge en profunditat destinat a un públic ampli, que segurament ja no el té tan present com els lectors de fa cinquanta o seixanta anys. Si que diré però que la peça m’ha decebut en un aspecte primordial. He vist i sentit un programa de to gairebé hagiogràfic, on tots els actius de Fuster que s’hi han esgrimit eren els mateixos que jo ja sentia en la meva joventut, i expressats pràcticament amb les mateixes paraules que aleshores. És un déja-vu de molta consideració. Vaig treballar tot un decenni al costat de Max Cahner, l’editor principal i deixeble devot de Fuster –abans d’esdevenir un conseller de cultura extraordinari-, i la imatge que m’arribava a mi de l’escriptor aleshores es fonamentava en els mateixos pilars que ara he retrobat en aquest documental. Tots els temes, passat més de mig segle, és saludable que es revisin, que apareguin punts de vista nous, que potser es diguin sobre ells veritats incòmodes, i que s’analitzin les patums des d’aquestes perspectives que surtin de l’ortodòxia del personatge construït per Fuster mateix i fixat per la seva cort de fidels.

Segur que les entrevistes en que es basa el documental eren molt àmplies, i aquí lògicament només se n’ha vist una part. El que desconec és si els entrevistats varen ser més creatius en les seves respostes o no, o si els que varen donar un to tòpic al documental foren els que seleccionaren potser uns raonaments en detriment d’uns altres. Fos com fos em temo que el to general era ja el de la imatge construïda dominant d’ell.

No seré jo qui ara omplirà totes les mancances, ja que segur que no conec Fuster prou com per a tapar com Déu mana aquests forats, però només donaré un exemple: en el seu afany de mantenir incòlume la imatge del patró, al documental s’arriba a dir que ell era contundent però ple de respecte, quan de fet el gran assagista el respecte el perdia molt sovint, com un nen malcriat, especialment si anava una mica carregat de licor, cosa que en ell era un remei molt habitual potser per conjurar els fantasmes interns que segur que l’incomodaven. Fuster exercia molt sovint de lleó rampant i esgarrapador, amb la única moderació de la ironia o el sarcasme; però en ell aquesta era una sobreactuació merament histriònica, defensiva, ja que els lleons actuen així perquè se saben recolzats per la seva seguretat, mentre Fuster era algú que necessitava sempre ajudants per anar pel món, i no només per delegar en ells les gestions quotidianes pesades, sinó perquè li arrangessin aquelles coses, sovint ben senzilles, en la solució de les quals ell no sabia ni com posar-hi.

Un retrat de Fuster destinat al gran públic hauria estat més productiu que seguís per exemple un camí de coneixement més fresc i elaborat, com el que obrí Josep M. Muñoz Pujol –metge d’elit i escriptor agudíssim, ja traspassat, també entroncat del tot amb l’entorn de Cahner- al seu llibre El falcó de Sueca, publicat el 2002. Aquell va ser un gran retrat, que sense deixar de donar una valoració també molt positiva de l’escriptor i del personatge, era alhora molt més verídic, i pintava un tipus humà de carn i os, molt més real que no la col·lecció de mites o veritats estereotipades que donaven cos al reportatge vist a TV3.

Sempre m’havia intrigat que Franco Alfano (Posilipo, vora Nàpols 1875 – San Remo 1954) només fos conegut com el compositor que va acabar la Turandot que Puccini no va poder enllestir a causa de la seva mort prematura. Em passava pel cap la idea que algú a qui havien requerit per fer aquella tasca no podia ser un qualsevol. Però és difícil, quan tens tantes coses que ocupen la teva atenció, posar fil a l’agulla per comprovar què hi pot haver de cert en una cosa com aquesta,  ja que destriar-ne més o menys els elements vol si més no un cert temps i voluntat.

Ara que el curs vital fa que pugui administrar millor el meu temps, he pogut endinsar-me mínimament –amb l’impagable ajut de Google i Youtube- en qui era de fet aquest músic. Evidentment no puc fer d’entès en música, però com que els artistes en realitat escriuen pel públic i no per als especialistes, i jo no hi ha dubte, això sí, que formo part d’aquest públic, he pogut adonar-me que es tractava d’un compositor de gran entitat. He escoltat d’ell dues simfonies magnífiques de 1910 i 1933, sorprenents perquè hi ha poca tradició de simfonisme italià i menys d’aquesta brillantor. També he pogut sentir-ne música de cambra i tres òperes. Amb el temps ja miraré de descobrir-ne més peces, perquè això no es fa d’un dia per l’altre, és clar.

La seva òpera més coneguda és el Cyrano de Bergerac, basada en la famosa obra d’Edmond Rostand, una comèdia dramàtica en la que l’humor i la desgràcia van íntimament lligats des del text original, i en la que Alfano ha sabut mantenir l’equilibri entre una situació quasi bufonesca que tanmateix amaga un drama. És una obra tardana, començada el 1933 i no estrenada, a Roma, fins el 1936. Potser per això li ha costat començar a ser coneguda. Pensem que entre mig va haver-hi la gran hecatombe de la Segona Guerra Mundial i una evolució estètica hegemònica que no anava pel camí que porta aquesta obra. Sigui com sigui, a la llarga Cyrano ha anat entrant, encara lentament, en el repertori, i fins i tot ha estat cantada per Plácido Domingo, Ainoha Arteta, Roberto Alagna, Sondra Radvanovsky, i altres primeres figures. Abans d’això era una òpera que ja es feia però que es movia preferentment pel circuit local italià.

No sóc tècnic, però diria que Alfano no es mostra gens condescendent amb els intèrprets de les seves òperes, que han de cantar sovint amb una intensitat ben perceptible, mentre lluiten contra una orquestració riquíssima i densa, que deixa enllà la tradició italiana per incorporar forts ressons de la música orquestral europea. Tal vegada perquè de jove Alfano havia viscut i treballat a París, Berlin i Moscou.

Una òpera anterior del compositor, La leggenda di Sakuntala, del 1921, o sigui ara ja centenària, resulta ser també capaç d’entusiasmar, i en canvi, he vist que, ni tan sols a Itàlia és excessivament representada, com si que ho és en certa manera l’esmentat Cyrano. Aquesta Sakuntala és una música punyent, que si peca d’alguna cosa segurament deu ser d’allò que jo en dic el clímax perpetu; és a dir que la major part de l’obra vola a una gran altura eufòrica. Hi ha pocs moments pausats en ella. Però suposant que això sigui un defecte no seria pas prou gran com per repudiar-la.

L’obra respon al gust d’una època. Forma part d’aquell tipus d’òpera d’atmosfera llegendària, present en el segle XX inicial, de la qual la Turandot pucciniana, acabada per Alfano, del 1926, en seria la culminació. Jo ja coneixia òperes semblants de Zandonai, Montemezzi, etc., https://francescfontbona.cat/la-francesca-da-rimini-de-zandonai-una-victima-de-la-rutina/ que varen jugar un paper important en el món operístic posterior a l’etapa verista, i aquesta s’hi pot posar al costat perfectament.

Sakuntala és un clàssic de la literatura sànscrita, de Kalidasa, que en aquells anys estava de certa moda en la cultura occidental. Precisament el 1927 Editorial Barcino treia una versió catalana d’aquella obra, el que ens diu molt de com el vell text indi del segle V s’estava infiltrant pel món occidental.

Risurrezione, una altra òpera d’Alfano, basada en una obra de Tolstoi, i fruit de l’època a Rússia del músic, és més primerenca (1904), i va ser el primer èxit de l’autor. Encara no l’he sentit prou com per dir si la veig al mateix nivell de les altres.

Aquesta experiència personal tan senzilla, d’explorar via internet camins culturals ignorats, em fa pensar per què som tan sovint gregaris i ens dediquem només a “consumir” aquella literatura, aquella música i aquell art que prèviament ens han estat recomanats per algú altre. Actualment tenim al nostre abast a través dels buscadors d’internet, sense ni tan sols haver de subscriurer-nos a cap plataforma, conèixer tot allò que mereix ser conegut, i que no tindrem vida per acabar-nos-ho. Em pregunto per què no ho fem. Som majors d’edat i no cal que cap mandarí cultural ens indiqui què hem de degustar: simplement cal que explorem els camins que intuïm que ens poden complaure i transitem-los. Quan es fan “descobertes” personals com aquestes el gust és doble. Pel plaer que es pot trobar en l’obra localitzada i per la satisfacció d’haver-la trobat sense necessitar caminadors com els nens.

 I si algun dels que em llegeixen no els agraden aquestes obres que a mi m’han convençut, cap problema: cadascú té el seu cànon estètic i hedonístic. Tants caps tants barrets. Busqueu el vostre, i segur que el trobareu. Serà com un vestit a mida.

TV3, una de les realitzacions més exitoses de la Generalitat pujolista, ha fet un servei a la cultura catalana d’incalculable magnitud. En una època en que la única televisió que consumíem aquí era la que l’estat ens endossava des de Madrid, o des de la delegación de Miramar o Sant Cugat, que al capdavall també seguia les directrius del govern central, encara que fos una mica més potable, TV3 aportà una manera de fer diferent i sobre tot desproveïda d’aquell regust foraster que inoculava en els aborígens de la perifèria peninsular els punts de referència, grans i minúsculs, que es generaven a l’entorn del Manzanares, i tallats a mida dels veïns d’aquest riuet.

La força de la Televisión Española era tal que fins i tot quan les edicions de l’Abadia de Montserrat, el 1971, varen publicar una guia d’escalades a aquella muntanya, l’autor en va ser l’alpinista oficial consagrat per TVE, César Pérez de Tudela, quan en aquella Catalunya, tan amant de la xiruca, el que sobraven eren precisament muntanyencs autòctons lletraferits, que haurien escrit el llibre amb un òptica molt més afí a la dels lectors als que anava destinat el llibre. Sembla només una anècdota, però un exemple així diu més sobre la magnitud dels avenços en la desnaturalització d’un país que molts escrits sociopolítics.

Per això l’aparició de TV3, amb els defectes que tota obra humana sempre té, va ser tan important. Va fer-se una televisió inesperadament bona i competitiva, quan –recordem-ho- el vicepresident del govern espanyol de l’època la volia purament “antropològica”. A partir d’aleshores els petits mites que consumia el públic català, ja no calia que fossin les folklòriques consagrades o les gestes futbolístiques de l’estadi Bernabeu, generades a l’entorn de la  calle de Alcalá –que no ens anaven ni ens venien-, sinó uns referents més propers que trobarien en els estudis de TV3, aviat fixats a Sant Joan Despí, la seva principal rampa de llançament.

Tots aquells nous paradigmes, mites d’estar per casa si voleu, necessàriament no eren excelsos, però eren de producció pròpia i pensats per i per a gent d’aquí. Em ve al cap una cosa que va dir un cop el president de la Cambra de Comerç Miquel Valls, quan aquell invent del Fòrum de les Cultures s’estava preparant: “El Fòrum és un bodrio, però és el nostre bòdrio i hem de procurar que funcioni”. Doncs això era el mateix, només que els programes de TV3, en general, no eren cap bòdrio, i comparats amb la majoria dels de TVE, eren millors, fins i tot aquells que no tenien altra vocació que la d’entretenir al gran públic.

Ara TV3 manté un nivell de televisió tècnicament ben feta, professional, però està caient en una banalització evident. Hi ha una cuinera molt guardonada internacionalment que hi surt tant que tots mengem sopa de cuinera estrellada a tothora, i per excelsa i mundialment famosa que sigui aquesta senyora, l’espectador ja n’està empatxat. Hi ha un altre cuiner, culturista encantat d’haver-se conegut –tot són cuiners ara a l’emissora-, que té la virtut d’haver aconseguit que l’actor que l’imita a Polònia resulti menys caricaturesc que ell mateix. Hi ha una comentarista política que es repeteix a diferents programes –o que al menys ho feia fins la temporada recent acabada- i que no es molestava ni a canviar la temàtica del discurs que ja havíem sentit el dia abans a un altre programa de la mateixa cadena: el repetia pràcticament amb les mateixes paraules. I quan treia un llibre escrit per ella, l’auto-promocionava també tant com podia des del programa A i des del B, amb total impudícia… i la reverent complicitat de les presentadores que li donaven pas.

A tota hora, doncs, a la TV3 d’ara acabes veient-hi els mateixos personatges que s’elogien mútuament i es promocionen recíprocament, i també recíprocament es fan massatges els uns als altres. Els presentadors habituals de la casa esdevenen els convidats preferents de tota mena de programes, a part dels que ells mateixos presenten. És un cas d’autofàgia delirant. I majoritàriament són programes d’entreteniment, sovint d’un nivell fluixet i que molts d’ells semblen més aviat destinats a menors d’edat. Tinc la impressió que l’enginy en aquesta mena de programes es va acabar en temps dels Puyal, Maria Gorgues, Alsius, Calpena, Antoni Bassas –un mestre que sortosament encara ara pot patentitzar la seva serena racionalitat en algun programa-, o fins i tot, en el seu terreny, el senyor Bachs. Sé que me’n deixo, però aquests son bons exemples.

Segurament el gir que ara ha donat l’emissora obeeix a estudis de mercat que diuen als responsables que aquest to és el que dóna més espectadors a la cadena. Si és així ho lamento profundament, ja que seria el mirall d’allò que reclama un públic, el nostre, que molts potser havíem sobrevalorat.

Però en tot cas del que em queixo és que des de TV3 –o més ben dit des del govern que la sustenta- no es tracti de pujar el nivell, com a mínim de tant en tant. Si tan important és ser líders d’audiència, que continuïn amb aquesta tònica al primer canal, però al menys que posin al segon uns recursos no destinats a afalagar els telespectadors baixos de sostre sinó a cultivar allò que té d’important la cultura general i la del país en particular.

Ho he dit altres vegades, i ho continuaré dient mentre no posin fil a l’agulla per arreglar-ho: com és que un país que disposa d’un patrimoni artístic tan espectacular com el nostre, no ha tingut gairebé mai un programa de televisió destinat a rabejar-se en les excel·lències d’aquest art? Diran que no ho fan perquè no n’hi ha demanda, però si l’art català no interessa als catalans és per desconeixença, o sigui perquè no sol difondre’s: es allò del lluç que es mossega la cua. Si l’ensenyéssim més, interessaria més. Si a França són capaços de fer programes com “Arte”, que de vegades ens arriben traduïts, perquè aquí no ho provem?  De material ens en sobra. Que no donaria prou beneficis? Doncs és igual: la televisió pública ha d’estar disposada, al menys en un “segon canal”, a no guanyar diners, però sí a retre culte als tresors del país, a difondre’ls i a crear al seu entorn una xarxa de consideració. I el dia que aquests tresors siguin més familiars als espectadors del que ho són ara, gràcies a la televisió i al que sigui, s’haurà fet un servei a la gent i al nostre patrimoni, que potser només poden fer ens tan potents com els de les telecomunicacions.

Algú dirà que això és tasca de l’Educació pública. I també és cert. Em temo que a les escoles es preocupen molt més de fixar l’atenció en la literatura catalana que en l’art, ja que no sé per quins set sous molts nois que arriben a la Universitat els sonen prou els noms de Verdaguer, la Rodoreda o Pedrolo, i en canvi no tenen ni idea de qui eren Bernat Martorell, Isidre Nonell o Xavier Nogués, amb les excepcions de Gaudí, Miró i Dalí, que es porten la promoció feta des de fora dels programes escolars. 

Ara que TV3 ha fet aquest viratge perillós i aigualit cap a la trivialitat, part dels seus trumfos els ha assumit 8TV, una emissora que els darrers temps vegetava i que ara, en canviar de propietaris, s’ha omplert de programes d’interès i dirigits a la gent que pensa, més que a la que es vol distreure i prou. Tanmateix la comentarista política que a TV3 era perenne i inexhaurible ha esdevingut també, des del primer dia, icona de la nova cadena substanciosa, i en el trànsit els nous responsables ni tan sols li han sabut podar el seu inveterat costum de tallar les intervencions dels companys de debat per emmascarar-ne, tant si com no, aquelles opinions que no encaixen en els motlles del seu discurs, sempre previsible. Ai Senyor!