Arriben males notícies del Museu del Disseny. N’ha aixecat la llebre Maria Palau, des de les pàgines d’El Punt-Avui ahir, un dimarts i tretze. Es veu que entre altres novetats ja no es dirà “museu”, paraula que a algú li deu sonar a antiga, i que els seus fons històrics aniran desfilant de les sales cap a les reserves a mesura que els processos “extremadament costosos” ho permetin. Fins i tot en l’organigrama, aquesta institució deixarà de dependre de l’àrea de Patrimoni.
Els museus no són antics ni moderns: són unes institucions pròpies de les societats que estan preocupades pel seu devenir. Son els llocs on es guarden les peces més notables de l’evolució de la humanitat, i que les conserven per que els nostres descendents les puguin continuar coneixent, alhora que s’organitzen per a que els materials que acullen es puguin veure competentment organitzats. Aquesta necessitat cultural es va fer tan present que en un moment donat es varen crear al món els “museus nacionals”, igual que en un altre camp de la cultura hi ha les “biblioteques nacionals”. I això és que les organitzacions polítiques que regeixen les comunitats nacionals es varen preocupar de regular uns instruments que s’encarreguessin de preservar aquells objectes –i aquelles publicacions- més exemplificadors de la memòria col·lectiva. Els estats són els que es preocupen de reglar i sostenir aquest tipus de museus, i en les nacions sense estat això va a càrrec de l’administració legislativa i executiva que gestioni el país amb un cert grau d’autonomia.
Els museus “nacionals” doncs són aquells que aquesta tasca la fan per mandat de la comunitat organitzada per la política. En el camp dels museus d’art es un paper que ja va quedar clar que aquí el feia el Museu Nacional d’Art de Catalunya (el MNAC). I el MNAC ho pot fer perquè en un moment donat es va decidir que el seu predecessor immediat, el Museu d’Art de Catalunya, deixés de ser un equipament municipal per passar a ser un equipament nacional. O sigui que poc o molt depèn des d’aleshores de la Generalitat en lloc de dependre de l’alcaldia. La llàstima va ser que altres museus municipals d’especial relleu no seguissin el mateix camí, perquè ara tindrien també el mandat de país de ser el receptacle establert del patrimoni de les arts abans mal dites decoratives, sumptuàries, menors, aplicades…, que en temps de la Mancomunitat en deien Bells Oficis, però que ara es va preferir carregar l’èmfasi en el concepte del Disseny, que semblava que sonava millor. Son matisos semàntics que no afecten tanmateix al fons de la qüestió.
En no haver un “museu nacional” del Disseny, doncs, de facto el seu paper l’acomplia el que es construí a la Plaça de les Glòries Catalanes, que ja havia estat fruit de l’aglomeració de diversos antics museus municipals de Barcelona: els de Ceràmica, Tèxtil i d’Indumentària, Arts Gràfiques i el que ja es coneixia des d’abans de la Guerra Civil com Museu d’Arts Decoratives. Va ser una operació amb la que en el seu moment va dir-se que es pretenia fer una mena de Victoria & Albert Museum nostre. Segurament això estava ben pensat: així es concentraven pressupostos i a partir d’entitats riques en continguts però “menors” se’n podia fer una de gran abast que en certa manera pogués ser un veritable pendant del MNAC. Unir esforços sempre és aconsellable per anar més lluny. Cert que no és un museu nacional, i ben mirat tal vegada ho hauria de ser, encara que ara no obriré aquest meló.
Però ara resulta que alhora que deixen anar el llast del nom de “museu” es proposen carregar l’èmfasi en el segle XXI. És molt de lloar que una institució d’aquestes no descuidi la producció actual, però que aquesta actualitat hagi d’eclipsar el seu potencial patrimonial tan extraordinàriament ric és lamentable. Perquè si no hi hagués el receptacle oficial per a recollir, conservar, estudiar el nostre patrimoni en aquest tipus d’arts l’hauríem d’inventar, però si ja existeix no podem enviar tot el seu contingut anterior al segle XXI a les reserves.
Recapitulant: quan una societat organitzada, al llarg del temps, a través de generacions successives de persones que en saben, decideix guardar sistemàticament exemples d’elements triats pel seu caràcter d’excel·lència, resulta fonamental trobar un lloc on conservar-los i treure’n el màxim rendiment, especialment cultural. I és això precisament un museu. I aquest museu ha de tenir garantida una existència sòlida pel damunt dels canvis d’administració que es vagin produint periòdicament, que haurien de poder afectar a aspectes contingents, però mai a l’essencial.
Totalment d’acord amb aquest article.
A més, afegeixo: com que la nació catalana actualment no té Estat propi per administrar els seus diners (doncs una part se’ls queda el estado espanyol), les institucions catalanes han de fer equilibris desagradables com aquesta reinvenció del Museu del Disseny.
Algú, a més de la Maria Palau, ho havia de dir! Quin disbarat i quin desastre.
Moltes gràcies per l’escrit.
És lamentable que es tingui aquesta consideració sobre el patrimoni de la nostra ciutat i que en nom de la mal anomenada modernitat (aquí no entraré en el debat modern-nou-actual) es pretengui enviar al magatzem una part significativa de la cultura material del passat. D’altra banda, el canvi de nom també és significatiu, d’espai dedicat a les muses (museu) es vol passar a ser un hub (retorn a una de les idees primigènies de l’edifici de les Glòries). Quan va sortir l’article de la Maria Palau ja vaig fer un twit on deia que es poden canviar les narratives a les exposicions, fins i tot, val a dir que és del tot necessari fer que els artefactes esdevinguin portadors de significats diferents i plurals. Però aquest pas del pensament líquid (que deia Bauman) al pensament digital (on la virtualitat esdevé el paradigma de modernitat del segle XXI) sembla una querella entre els antics i els moderns. Com diu una obra de Gordillo situada en ple carrer de Balmes: “Este tiempo digital se está comiendo el mundo y nuestras almas”.
Tanmateix, no entenc el motiu pel qual un patrimoni comú es vol invisibilitzar. Des de la Revolució Francesa els museus es van obrir als ciutadans per dret, quan a les col·leccions reials només hi tenien accés els privilegiats. Ara l’operació que s’ha realitzat amb el Museu del Disseny és a la inversa, es buiden les sales per donar lloc a la mort de l’espai museal i convertir-lo en no se sap encara què serà. La pregunta que em plantejo té a veure amb si aquest llegat es mereix convertir-se en una mena de mausoleu on descansaran per a l’eternitat aquells artefactes que, com el seu nom indica, són objectes que van ser creats amb art (arte+factum) i que representen, alhora que expliquen, moltíssimes facetes de la vida quotidiana de les persones. Penso que l’ensenyament i l’educació constitueixen una manera de resistir a la mercantilització de les nostres vides, al temible pensament únic. Tal com indica el filòsof Byung-Chul Han, les narracions creen lligams, en neix el que ens connecta i vincula. El coneixement, com la narració, són forces oposades a la informació. I només una història comuna d’experiències compartides i transmissibles fan significatiu el pas del temps, tot aportant un poder transformador de la societat. Al meu parer obrir un espai de reflexió d’una institució pública que està al servei de la comunitat hagués possibilitat preservar el llegat sense negar l’actualitat.
Fets consumats ja. Ara m´he adonat que el 18 de gener vaig rebre un mail on ja posa Disseny Hub Barcelona.
Massa silenci per un canvi tan rellevant
No s’hi pot fer res?
Tant l’article com el comentari de la professora Teresa M. Sala són per emmarcar. Lamentable! Hem de fer un crit alt i clar en defensa d’aquests espais que són molt més que simples capses de memòria.
D’acord amb el professor Fontbona i amb Teresa Sala. Ja es veia venir que un cert esperit modern i destructiu acabaria amb l’obra fantàstica de Pilar Vélez que va fer un organisme viu d’un edifici impossible .
Ja veurem , potser una immersivitat !!!.
Realment lamentable !
Algú ho havia de dir, i que ho digui un acadèmic rellevant encara té més pes.
Tant de bo ho llegeixi algú que per les seves responsabilitats institucionals ho pugui replantejar.
Ja que fer desaparèixer els objectes ara exposats és “extremadament costós” que s’ho repensin, potser això si seria malversació.
Quin és el destí de la magnífica col·lecció de l’antic Museu de la Ceràmica?
Ara per ara sembla que son les reserves del Museu del Disseny.
Molt d’acord tant amb el post com amb el comentari de Teresa M Sala. Evidentment el món del disseny modern i contemporani necessita d’un espai propi dintre de les Arts, això és inqüestionable, però menystenir el patrimoni del passat ens pot abocar al “cant de sirenes” d’una postmodenitat sense memòria, sense identitat, sense referents… i, en el fons, a acabar jugant al perillós joc del “domini del relat”.
Volen convertir el Dhub en un aparador de tendències renegant de tot el que representa el passat. Ja ho diu el director: “el Dhub mirarà cap el present i el futur”. Són tan moderns (i incultes) que no entenen el que és la història, la memòria i el patrimoni. No entenen que la cultura de l’objecte te una continuïtat ( digues-li arts decoratives o disseny) i que és aquesta continuïtat el que cal explicar. Però això és un discurs sofisticat al que els actuals gestors no arriben. I això que a Barcelona hi ha especialistes boníssims… però millor tenir-los apartats d’un projecte, en el fons, destructor. Tenen l’exposició del Modernisme morta de fàstic i enlloc de potenciar-la i convertir-la en el far del museu amenacen amb eliminar-la. Tot plegat revela un concepte erroni de modernitat. Allò modern no consisteix en amagar les col·leccions històriques sino reinterpretar-les en clau de modernitat. Els museus estan constantment revisant els seus discursos però això no significa que hagin d’enviar les col·leccions al magatzem.
Mireu de recuperar l’entrevista d’avui amb l’Artur Ramon a Catradio. Es molt interessant.
És això, companya, és aixo
Totalment d’acord amb Francesc a qui agreixo la seva crítica mesurada però directe i sense filtres del que succeeix amb el nostre Patrimoni, en aquest cas concret amb el Museu del Disseny que a mi m’afecta per allò de les arts menors… La Teresa-M. Sala incideix en el punt clau de la qüestió. Vas ser professora meva i des del primer moment ja despuntava per la profunditat de les seves opinions, com ara mateix en el seu magnífic anàlisi. Gràcies a tots dos i a tots en general, pregunto: es podrà repensar aquesta decisió ?.
Els ciutadans ens mereixem uns millors gestors del nostre patrimoni que el valorin i el posin en valor, Novament patim unes polítiques negligents .
Caldria que tots els que teniu un pes en el món de la cultura feu un manifest per defensar i dir amb veu alta que el patrimoni dels ciutadans no s’amaga en un magatzem.
Gràcies a tots els que teniu un pés específic dins del mon de la cultura per les vostres declaracions.
Estem al vostre costat els civils que estimem el nostre preuat patrimoni.
No pareu !!! Us recolzem!!
Una vergonya el que està passant. Tota la història del disseny català al magatzem substituida per no sabem què, cultura de l’espectacle i la inmediatesa.
Realment es una mala notícia que es veia venir, un bon lloc un bon espai i una bona iniciativa que sembla que desapareixerà o es convertirà en un espai molt diferent
Al meu entendre, un Museu dedicat al Disseny no hauria d’acollir de forma permanent obres d’art. No confonem les coses. Res més lluny de la realitat de les coses per acabar confonen al públic d’una manera general. Com que penso que en aquesta vida no hi ha res definitiu ni irreversible, crec que diverses institucions haurien de lluitar perquè la ceràmica – per exemple – fos segregada d’aquest museu a un altre espai. Estic parlant d’unes 22.000 peces (llegats, donacions, compres…)que dormen injustament en les sales de la reserva.
Excelent visió dels fets, Francesc, i consideracions que comparteixo. Pel que fa la ceràmica, – un dels millors conjunts del món – a la Reserva!!! 22.000 peces procedents de llegats, donacions i compres, a les prestatgeries…
Però en aquesta vida no hi ha res irreversible: Davant de la ignorància és difícil de lluitar, però alguna cosa s’hi pot fer: intentar segregar les obres d’art i històriques del disseny i buscar-les-hi un nou emplaçament.
De fet seria revertir la decissió que es va prendre fa anys de disoldre el Museu de Ceràmica en el nou museu “del Disseny”. EL concepte “disseny” mereix evidentment un museu, però és molt discutible que l’art milenari de la ceràmica encaixi dins aquest mot.
Tots aquets esdeveniments, estan passant per la manca de cultura d´ aquesta gent que decideix la cosa pública. A mí, se m´ha titllat de vell per discutir la política del Museu del Disseny. Recordo quan el Museu de Ceràmica era un referent mundial i venien estudiosos de tot el mon , Ara amb totes les peces de ceràmica i vidre a la reserva. Qui ho estudiarà o ho voldrà conèixer? Hem de fer tot el possible per redreçar aquesta ignomínia. Gràcies al Dr. Fontbona per fer-nos obrir el ulls i veure com actuen tota aquesta gent per fer-nos oblidar el passat.
Ens solidaritzem totalment amb els comentaris anteriors .
Creiem que el què està passant només es pot explicar per l’estupidesa ,falta d’intel.ligència i poca clarividència i sensibilitat dels nostres polítics. (De tots plegats).
No va ser racional desfer el Museu de la Ceràmica de Pedralbes, i ara per acabar-ho d’arreglar, volen emmagatzemar també les poques peces de ceràmica que podíem gaudir ?
Què pretenen amb això ?
Només seria llògic que ja tinguessin a punt un altre edifici on poder exposar tots aquests tresors de la nostra història i d’aquesta manera poder rectificar el gran error que varen cometre.
Esperem que per una vegada tinguin seny.
Completament d’acord. Malauradament, això s’inscriu en el context del desinterès creixent pel patrimoni cultural i artístic que caracteritza la societat actual. Abans això era una mostra d’incultura; ara és una marca de modernitat. En realitat és un empobriment, que només reconeix o valora les grans peces que són famoses. Aquesta mancança, precisament, ha de ser un incentiu per reivindicar aquell patrimoni i divulgar-lo de manera intel·ligent.