Pintures per a una altra antologia – 4

Charles Milcendeau  

Retrat d’Alain Jammes d’Ayzac (1905)

pastel, 31 x 26 cm. col. part

Sovint sentim dir: “Ai si Fulano fos francès! Avui seria reconegut a tot el món”. I en dir Fulano pot aparèixer el nom d’algun pintor català del segle XIX tardà o del XX matiner. I quan ho sento penso que qui ho diu desconeix que de pintors francesos de gran mèrit que no estan reconeguts, potser ni a França mateix, n’hi ha per parar un tren. I és lògic: França era aleshores el punt d’atracció mundial més fort en el camp artístic, i no només estava plena d’artistes estrangers que hi anaven a posar-se en contacte amb la meca de la pintura i l’escultura, sinó que lògicament el país mateix generava molts més creadors que en haver nascut i format en aquell fogar excepcional tenien un nivell extraordinari. Però precisament l’abundor d’opcions autòctones feia que molts no aconseguissin el reconeixement que mereixien.

Penso per exemple en Charles Milcendeau (1872-1919), pintor i gran dibuixant de la Vendée, a la França atlàntica, nascut i mort a Soullans, format a l’Académie Julian de París, i alumne també de Gustave Moreau a l’École des Beaux-Arts de París, on es va fer amic dels fundadors del Fauvisme, sense ell afegir-se però a aquest corrent pictòric. Tractà també Francisco Iturrino, que l’animà a ser un d’aquells artistes europeus que “descobriren” aleshores l’Espanya profunda -on creà obres de figures miserables que no estan tan lluny de les coetànies de Nonell-, i també va ser dels molts pintors francesos i forasters que pintaren la Bretanya, entre altres llocs d’Europa per on viatjà.  

Obres com el seu primer retrat d’Alain Jammes d’Ayzac (1905) –en va fer més del mateix personatge- demostren la seva qualitat, en aquest cas propera en estil i ambient a Bonnard. És un senyor retrat, d’aquells que els retratistes especialistes sovint no saben o no poden fer. El retratat hi està viu, immers en el seu entorn, amb aquesta tènue llum que prové de la finestra, que es reflecteix subtilment a la seva armilla i a l’element de porcellana que hi ha a la tauleta del davant del personatge, que tot i anar ben vestit segur que no s’ha mudat: ell viu abillat d’aquesta manera, respira naturalitat. Jammes d’Ayzac, conservador del museu de la Roche-sur-Yon, va ser un mecenes i gran animador de l’art viu de la seva contrada, i autor precisament d’una monografia -reeditada- sobre Milcendeau. El retrat, doncs, és encara alguna cosa més: el testimoni gairebé diria que secret de l’existència d’un microcosmos cultural, el del món del petit país maraichin, l’existència del qual és tan substancial com les cultures més robustes d’Europa, però que es fa només evident a través de testimonis de la qualitat d’aquest.

Milcendeau fou també un representant de la sensibilitat pictòrica “regionalista”, amant d’acostar-se al món rural i als costums i vestits tradicionals, representada a França per pintors com Charles Cottet o Lucien Simon –noms que avui també estan mig amagats malgrat haver estat inclosos per Ramon Casas a la seva fantàstica galeria de retrats al carbó-, tendència que a Espanya va tenir una incidència molt forta a través de Zuloaga, els Zubiaurre, Sorolla, Rodríguez Acosta o Sotomayor. Però si aquests espanyols sortien de fet de la línia del realisme vuitcentista, Milcendeau passava en part la seva obra pel tamís de la modernitat propera al món Nabí i de Pont-Aven.

El paisatge només el temptà tardanament, quan esdevingué el pintor de la Vendée, i els seus aiguamolls. La seva casa a Soullans, amb un peculiar interiorisme d’inspiració moresca, és avui un museu obert al públic dedicat a ell; i un col·legi de Challans, la ciutat propera al seu poble, porta el seu nom. Tot i això la figura de Milcendeau, malgrat la qualitat de la seva obra, no és massa coneguda: té peces als museus de Fontenay-le-Comte i la Roche-sur-Yon (també a la Vendée), Brest, i les obres que té al Musée d’Orsay i al Centre Pompidou de París no hi estan exposades sinó que són en dipòsit al museu de La Rochelle i a altres institucions. El gran col·leccionista rus d’abans de la revolució Serguei Sxukin també tenia una Fruiteria a l’oli seva, de 1901, que ara és al museu de Baku, i el Paul Getty Museum de Los Angeles posseeix igualment un extraordinari dibuix d’ell.

En tenir poques obres cara al públic, o bé a museus apartats de les grans rutes, el renom de Milcendeau es manté limitat, i cal judicar la seva obra a partir d’aquelles peces que apareixen al mercat, cosa que sovint no dóna una percepció del tot correcta del seu geni. És un cercle viciós perfecte: al pintor que és poc conegut per que la seves pintures tenen poca visibilitat, les seves obres tenen poca visibilitat perquè és poc conegut.

Hi ha molta feina a fer per re-conèixer la història completa de l’art europeu dels segles XIX-XX. Tanta que no la veurem acabada els de la nostra generació.