El Faust del 1938

El meu pare tenia una especial veneració per l’edició catalana definitiva del Faust de Goethe que traduí Josep Lleonart. Suposo que molts factors influïen en aquesta predilecció, a part del que representava que un títol gegantí de la literatura mundial fos assequible complet i amb garanties en el nostre idioma. Ben segur que la personalitat del traductor també hi tenia molt a veure: Lleonart i les seves filles havien format part del món amical de la família del meu pare, i l’escriptor havia estat company de joventut del seu oncle l’escultor Emili Fontbona, al si d’aquell grup d’artistes i escriptors que es reunia els anys darrers del segle XIX a la taberna d’El Rovell de l’Ou del carrer de l’Hospital de Barcelona, a tocar del pla de la Boqueria. De Lleonart era, per exemple, la lletra de l’Auca del aplec de Sant Medí, la primera obra publicada de dibuixos de Xavier Nogués, el 1899, membre també d’aquell grup.

Josep Lleonart i Maragall (Barcelona 1880-id. 1951) era nebot de Joan Maragall, i com ell tenia una gran inclinació per la literatura alemanya. Recordem que Maragall va ser el primer traductor del Faust al català, en una edició fragmentària d’aquell text que edità L’Avenç el 1904, amb el títol La Margarideta. Escenes del Faust, que es reeditaria sis anys més tard.

Lleonart és una d’aquestes figures de la nostra cultura prou consistents però que han quedat eclipsades per la fama dels més celebrats, i pel mimetisme del públic que no sol pensar amb el seu cap sinó amb els dels maîtres à penser que marquen el cànon. Lleonart és d’aquells escriptors que els entesos coneixen però no solen haver-los llegit. “Un escriptor sens regne” que va dir ben justament d’ell Albert Manent. Tant és així que malgrat ser poeta i novel·lista de prou gruix, Joan Fuster en el seu manual clàssic de Literatura catalana contemporània només n’esmenta el nom tres o quatre cops, però sense entrar mai a valorar-ne l’obra ni detallar-ne res, cosa que sí havia fet en canvi anys abans Ruiz Calonja, al seu tractat de literatura catalana, malgrat que l’àmbit d’aquest llibre no era només el contemporani sinó el de tots els temps.

Al seu Faust Lleonart –que el 1927 ja n’havia publicat una versió abreujada a Editoral Barcino- s’enfrontava a un monstre de la literatura universal amb empenta i bagatge de germanista, i en treia un text magnífic en vers, que llisca perfectament i es pot llegir en veu alta perquè dringa bé. I això que el Faust, des del cim de la seva eminència inapel·lable, és un “producte” molt especial: és de fet una obra escènica pràcticament irrepresentable per la seva longitud i per la munió de personatges episòdics que hi circulen i que obstrueixen el fil argumental central de l’obra. I tot i que literalment s’autodefineix com a tragèdia, el Faust de Goethe té un tint d’humor que fa que el mateix Lleonart digui que es tracta d’una “obra genialment aclaparadora i alhora divertida”, un adjectiu que potser no sol venir a la ment dels que pensen en aquesta obra mestra de la literatura alemanya.

Quan Lleonart publicà l’esmentada versió abreujada, Adrià Gual la combinà amb la versió de Maragall per a oferir al públic del seu Teatre Íntim una selecció de la primera part de l’obra. Això animà Lleonart a traduir-ne un parell d’escenes més, fins que Joan Puig i Ferreter, el gran novel·lista i director de Proa, li encarregà formalment la traducció completa, que Lleonart enllestí entre 1930 i 1931, que en motiu del centenari de la mort de Goethe, ja en mans de Proa, va ser mínimament divulgada.

Es nota que Goethe no va escriure seguit el seu Faust sinó en èpoques diferents de la seva carrera. De fet, com recorda Lleonart al pròleg, les escenes de l’obra no foren escrites en l’ordre en que ara es llegeixen sinó saltades, i passaren seixanta anys de la vida de Goethe des que va sentir a Estrasburg el primer impuls de tractar el tema fins que el va donar per acabat cinc mesos abans de morir als vuitanta-un anys. A mesura que avançava la vida de Goethe l’inicial Faust es va anar ampliant fins a adquirir dimensions i to d’epopeia, el gènere que semblava entronitzar una trajectòria literària.

Però encara que sembli un sacrilegi dir-ho, la idea que molts tenen del Faust ve més aviat de la versió musicada que en va fer Gounod el 1859, podada de molts episodis, i argumentalment parlant més fàcil de seguir que l’original. A part de que aquesta òpera és d’aquelles que no té ganga, ja que de dalt a baix entra per l’oïda amb plaer des del primer moment, i això fa que sigui de les més populars del repertori.

Però el que acaba de fascinar-me del Faust de Lleonart és la seva circumstància. Un esforç editorial d’aquest pes extraordinari no es va publicar en una època normal, sino que va fer-se l’any 1938, en plena Guerra Civil, en una Barcelona que cada cop tenia més a prop el front de batalla, i en la que per poc perspicaç que es fos els que hi eren havien de saber que la desfeta final era molt propera, ja que remuntar-ne el curs era il·lusori. Potser els de Proa, conscients d’això, varen decidir tirar la casa per la finestra, per deixar el llibre –que sortia de la norma formal de la resta de volums de la col·lecció- com a testament. Com en diu el bloc Piscolabis librorum, de Galderich, aquesta edició seria “el darrer cant contra la barbàrie”. http://librorum.piscolabis.cat/2008/12/el-faust-de-goethe-el-darrer-cant.html

En aquest escenari Josep Queralt, fundador i ànima aleshores de les Edicions Proa, de Badalona, amb l’excusa de voler celebrar el desè aniversari de la fundació de l’editorial, s’embarcà en la publicació de l’obra, en un volum de 460 pàgines, i amb una certa voluntat d’excel·lència estètica també, ja que assoleix, potser sense proposar-s’ho, una imatge extraordinàriament impactant: la coberta signada “Les”, i que resulta una de les cobertes de llibre antològiques del món editorial català de totes èpoques. Es tracta d’una excel·lent composició en tres colors juxtaposats (negre, verdós i tocs de vermell), molt sintètica, que respira tant de derivacions de l’Art Déco, estil encara present aleshores, com de l’Expressionisme tant adient a la cultura alemanya moderna. Però el cas és que l’autor, aquest “Les”, no era cap dels grans il·lustradors que hi havia a l’època a casa nostra –Galí, Obiols, Junceda, Lola Anglada, Clavé o Grau Sala-, sinó un ara quasi desconegut Angel Lescarboura Santos, personatge nascut a Ciudad Real el 1911, i mort a l’exili de Caracas el 1978, que signava amb la primera síl·laba del seu primer cognom, la carrera del qual va estar bàsicament lligada a la premsa anarquista del temps de guerra i que també es dedicà al cinema amb total inquietud. D’ell no se’n sabia gran cosa, però després de molts anys de foscor, tanmateix ja ha tingut ara qui el redescobrís: Pau Martínez Muñoz https://e-archivo.uc3m.es/bitstream/handle/10016/17770/angel_martinez_CIHC_2008.pdf , i Santi Barjau també s’hi ha referit al seu boc Els meus cartellistes https://cartellistes.blogspot.com/search?q=Lescarboura .