Pintures per a una altra antologia – 5

Charles Hoffbauer  (París 1875 – Boston 1957)

Sur les toits (1905)

oli/tela, 175.5 x 261.5 cm.

Art Gallery of New South Wales, Sydney.

Al París del tombant de segle, una de les cruïlles artístiques més riques de tota la història de l’art, s’anà imposant un desig, gairebé es diria una autèntica necessitat, de modernització. El què de l’art ja no era que fos bo, sinó que fos modern. Els camins per trobar aquella renovació eren molts, encara que des de la nostra perspectiva actual, viciada per un relat parcial de la història, sembla que només hi hagués el camí de l’Avantguarda, que seguit per artistes com el Picasso cubista o més endavant el Kandinskij abstracte, optaren per trencar el ritme de l’evolució diguem-ne “natural” per aportar una revolució total.

Tanmateix aquest camí trencador, ben lícit i valuós és clar, no s’imposà pas ràpidament, i els seus conreadors hagueren d’esperar anys per a ser reconeguts com els protagonistes artístics del segle XX, però quan ho foren gaudiren d’una hegemonia absoluta i eclipsaren la tasca de la majoria dels seus col·legues. Entre tant els artistes que prosseguien un camí expressiu evolutiu continuaven ben actius i tenien una presència pública normal, que ara, des de la seva absència total de la bibliografia d’aquell temps, ens pot sorprendre.

Entre aquests altres artistes que anaven evolucionant a partir dels estils anteriors, hi havia Charles Hoffbauer (París 1875 – Boston 1957), de família alsaciana, que acabaria esdevenint tanmateix un pintor nord-americà.

Format a l’École de Beaux-Arts de París, el servei militar interrompé la seva eclosió pública, que no es produí fins el 1898. Les seves primeres pintures exposades obtingueren una certa acceptació a França, dins un estil més o menys convencional, i no seria fins el 1905 quan assolí una obra molt especialment remarcable, Sur les toits, que recreava una escena nocturna imaginada, a un restaurant luxós del terrat d’un edifici de Nova York, ciutat a la que el pintor encara no havia anat mai. L’oli, segona versió millorada d’un primer assaig immediatament anterior, acabà a Austràlia (Art Gallery of New South Wales, de Sydney), i venia a ser com una premonició de la vida futura de l’artista, que sí que es desenvoluparia als Estats Units. Per a un dels personatges masculins representats, que tot i ser arquetipus en tant que l’autor evita individualitzar-ne les fisonomies mostren convincentment postures d’indolència i suficiència, ja li va servir de model precisament un nord-americà, l’escultor Rudulf Evans, alumne de Rodin a París.

Sur les toits és una obra rodona, antològica: excel·leix en el retrat –per imaginat que fos- de la transposició a un Ultramar puixant del món de la Belle Époque parisina, en la composició, en el tractament de la llum artificial, dels contrallums, i fins i tot, essent com és una escena nocturna, en el joc que sap extreure dels matisos dels colors, bé que només un intens punt vermell marqui un accent cromàtic càlid i potent en l’obra, concretament al pom de flors que centra la taula del sopar. Si ens poséssim literaris podríem concloure que aquell quadre ve a ser la plasmació magnífica d’un vell món que s’acabava (els comensals empolainats), engolit per un nou món esclatant: la imatge creixent dels gratacels que s’imposa a l’horitzó.

Conceptualment l’oli se situa clarament en una línia realista, però està fortament tenyit de la modernitat que feia poc havia imposat des de París mateix el català Hermen Anglada-Camarasa. Obres d’aquest com Les héritiers et les desheritées (exposada al Salon Nationale de París del 1902), Morfinòmana (exposada a Berlin el mateix any), Fleurs de París (exposada a París el 1903), o encara més literalment La droga (col·lecció particular) –de data concreta desconeguda però que correspon ben segurament al mateix moment creatiu-, són inspiracions indubtables del quadre de Hoffbauer. En algunes d’aquestes pintures d’Anglada, igual que a la pintura de l’alsacià, dones molt guarnides comparteixen taula amb homes d’etiqueta, en un ambient de luxe rutilant, fent contrast la brillantor de la indumentària d’elles i la foscor subreptícia de la d’ells.

Estilísticament hi ha un parell de diferències, però: Anglada aleshores ja havia fet un pas decidit cap a la dissolució de les formes i optava per una representació molt més vaga de les coses, que tendien en la seva obra cap a la difuminació en nebulosos blancs iridiscents, mentre Hoffbauer, sense renunciar a la llibertat aportada anys enrere per l’impressionisme, mantenia un cert grau de precisió en els detalls. L’alsacià, sembla també empeltar-se de l’ambient temàtic que sol presidir les pintures d’un altre pintor ara mig amagat, René X. Prinet –precisament antic mestre d’Anglada a París-, i hi aporta un element personal important: al segon pla de la composició de Sur les toits, però amb presència contundent, tracta els gratacels novaiorquesos, de nit, il·luminats des de dins a través de les múltiples finestres, amb uns tocs de plena filiació impressionista que Anglada en canvi havia ja superat. L’impressionisme, per revolucionari que hagués resultat, no deixava de ser una darrera conseqüència del realisme, i Anglada en canvi ja avançava per un camí purament cromàtic que deixava de banda tota literalitat dels elements constitutius de la composició.

La que he descrit seria segurament la principal de les aportacions de Hoffbauer a la modernitat pictòrica. Quan més endavant s’instal·là als Estats Units, el 1909, assolí ser representat per Knoedler, un dels principals marxants d’art d’Amèrica, i reincidí –ara ja amb el model real davant- en pintar temes nocturns de gratacels. Val a dir que aquest era un recurs argumental que també practicaria de tant en tant, a la mateixa època, el modernista català Lluís Graner en la seva, ara mal coneguda, època nord-americana (vegeu el meu article https://www.miradorarts.com/ca/nova-york-pintada-per-catalans/ ).

Charles Hoffbauer, tanmateix, tindria posteriorment una trajectòria conceptual vacil·lant: després de Sur les toits, el seu gran èxit va ser una pintura d’història, filla en certa manera d’un viatge feliç a Itàlia (Triomphe d’un Condottiere, 1906). No era una típica grande-machine decimonònica, sinó una versió modernitzada del gènere, en l’estètica neo-simbolista que aleshores era present en l’ambient del món argumental dannunzià, per exemple; però el fet és que, en instal·lar-se als Estats Units, on acabaria naturalitzant-se, Hoffbauer també reprengué decididament la pintura històrica i li serien encarregats importants conjunts murals oficials a Richmond, Virginia (1913-20) glorificant gestes de l’exèrcit Confederal, i més endavant al capitoli de Jefferson City (1921-28), sobre la participació de tropes de Missouri a la Primera Guerra Mundial a França, vivència que ell mateix també experimentà amb menys èpica però. I fins i tot, a França de nou –mai se’n deslligà del tot-, pintà per als murs de la casa de la ciutat d’Arràs (1930-32), una mena de recreació d’un cert estil pictòric del segle XV. I no foren tots aquests els únics murals que va concebre i pintar el Hoffbauer de maduresa.

Els conjunts murals del Hoffbauer assaonat –curiosament coetanis i no molt diferents estèticament dels ara recent retirats murals del Saló de Sant Jordi de la Generalitat a Barcelona, obra de diversos pintors catalans- representaren un canvi sens dubte regressiu en la seva línia estètica, en el sentit d’un historicisme convencional, que demostra que el pintor en la seva maduresa es regia més per criteris pragmàtics, o si es prefereix “professionals”, que per conviccions estètiques.

Deixant de banda la seva evolució tardana, segurament acomodatícia, Hoffbauer és admirable. La pintura és un testimoni cultural, evidentment, però abans d’això és també quelcom “degustable”. El públic, que ara és el destinatari immediat de tota obra de creació artística, i n’ha de ser el jutge principal, busca en l’art, abans d’altres virtuts reclamades pels estetes o els sociòlegs, una complicitat plaent, tan elaborada i elevada com es vulgui, que exciti intel·ligentment els seus sentits i la seva ment, i en aquest punt és bo advertir que, al marge dels girs que la pintura de l’alsacià adoptà amb el temps, bona part de l’obra del Hoffbauer del segle XX inicial resulta molt digna de ser intensament “degustada”, fins i tot amb una perspectiva d’ara. O el que és el mateix: és digna d’entrar en una antologia nova de la pintura del seu temps. De la mateixa manera que ara hem sabut rescatar gairebé de l’oblit un músic extraordinari com Korngold, hauríem de poder exhumar també pintors com Hoffbauer i tants més que dormen el son dels justos.