“El espíritu de la colmena”

Cinquanta anys després que un director de cinema novell guanyés la Conxa d’Or del festival de cinema de Donosti o Sant Sebastià, com vulgueu, ha rebut ara el premi Donostia del mateix certamen, que ve a ser el guardó d’honor, extraordinari, que concedeix el festival. Victor Erice era i és aquest director, que al moment de la seva eclosió de fa mig segle esdevingué ràpidament una icona de modernitat “a l’espanyola”, que es feia notar més en tant que el cinema de l’estat estava encara en els darrers temps de la censura del franquisme, i aquella pel·lícula tan especial es guanyà una fama de trencadora, que els que ja hi érem recordem ben bé, i encara avui sustenta bona part del prestigi del seu director.

Erice al cap dels anys ha estat autor de molt poques pel·lícules de recorregut “comercial” més. Ara octogenari, mostra tanmateix un estrany aspecte d’edat indefinida. És basc, biscaí recriat precisament a Donosti, on de nen començà a degustar cinema, el que esdevingué no sols el seu ofici sinó la seva passió. Es un basc però d’aquells que, sense desmarcar-se obertament dels seus orígens, segueixen una llarga tradició de nadius valuosos que troben la llum anant a Madrid a formar-se i desenvolupar-se. Com ho havien fet des de l’anterior tombant de segle noms principals de la cultura basca dins l’Espanya centrípeta, com ara els escriptors Unamuno, Baroja o Maeztu o pintors com Zuloaga o Echevarría.

El espíritu de la colmena és el títol d’aquella històrica pel·lícula, interpretada especialment per un parell de nenes, a través de les quals es teixeix la trama, situada en un mínim i solitari poblet de la meseta castellana, on el pare d’elles, encarnat per Fernando Fernán-Gómez, és un intel·lectual que viu en un casalot de clar origen nobiliari, vetust això sí, i que exhibeix una vella foto d’ell fotografiat al costat d’Unamuno, de qui sembla haver heretat –segur que entre més coses- un parell d’ocells de paper dels que l’assagista famós solia fer per tot arreu on anava. Amb pocs elements –el mateix autor reconeix que el rodatge va ser molt barat- tot es situa en l’estela de l’aura mítica del món de la generación del 98, aquella precisament que es nodria de figures basques amb txapela que tanmateix tenien el seu centre de gravetat a Madrid… o a Salamanca com Unamuno, o Segovia com Zuloaga. És un film d’una enorme bellesa, que el podríem qualificar d’esteticista fins i tot, un esteticisme del no res, “literari”, i un constant color de mel que segurament és volgut, per a que faci joc amb el rusc que dona títol al film, ja que el pare de les criatures es dedica a la recol·lecció de mel. La dona del protagonista, i mare de les nenes més protagonistes encara, s’encarna en la bellesa rossa i europea de Teresa Gimpera, que tot i que s’esforcen en no maquillar-la gaire per a que resulti més natural, queda ben insòlita en aquell ambient d’un ruralisme sec i a les portes de la misèria, que caracteritza l’entorn d’aquell poblet perdut entre planures àrides i cases velles i tronades, que fa d’escenari essencial de l’obra.

De fet, malgrat l’esteticisme dominant, la base de la dramatúrgia és realista, i ho és tant que els personatges es diuen amb els mateixos noms que tenen els actors reals que els interpreten; i fins i tot quan la mare tira al foc una carta, podem veure mentre crema que el destinatari del sobre porta el nom d’un familiar directe de l’actriu que fa el paper. Son detalls curiosos, i també silenciosos, perquè en cap cas no s’expliquen pas en l’argument.

I essent com és tan castellà l’ambient hi ha moments en que sembla parent d’aquell callat àmbit que apareix en les pintures del danès Vilhelm Hammershøi. És un film on els silencis son oportuns també per no haver de verbalitzar segons quines coses, com el tràgic destí de l’home que salta d’un tren en marxa i es refugia en una mena de borda aïllada, deshabitada i ruïnosa, més o menys propera al poble, on el visita una de les nenes i a pocs dies de ser-hi, de lluny només veurem els resplendors de trets –el·lípticament disparats per la Guàrdia Civil- que ens donen a entendre que acaben amb la seva vida fugitiva de la que no se’ns explica gran cosa.

El film és un bell producte il·lustrat, i prou acuradament realitzat com per que a l’actriu Laly Soldevila, que fa el paper de la mestra del poble, surti als crèdits amb el seu cognom real i no amb el de Soldevilla que tant sovint li engaltaven, tant si com no, en moltes altres pel·lícules espanyoles de l’època en que havia participat. Tot està embolicat amb una música perfecta de Luís de Pablo, que fuig del convencionalisme de la “música de cine” i fa perfectament el seu paper d’element diria que imprescindible en una creació cinematogràfica. I com sol passar en aquests casos, aquella música resulta molt més adient i oportuna a oïdes profanes que moltes composicions del mateix autor destinades a les sales de concert.

Explicar una obra d’art és molt difícil, ja que les creacions plàstiques són molt poc traduïbles en raonaments i paraules. Si el “missatge” de l’obra d’art es pogués expressar al cent per cent amb mots ja no caldria crear-la: seriem al cap del carrer escrivint-la. Però el cert és que en aquesta explicació només podem aproximar-nos en un tant per cent molt exigu a la realitat contundent d’una obra d’art plàstica, i el cinema en gran part és plàstic, naturalment. Tanmateix és clar que estem davant d’un film eminentment visual, on els silencis son més freqüents que les paraules –el seu autor mateix ha evocat el cinema mut en referir-s’hi-, i també estem davant d’una sublimació del món castellà. Però no de la Castella dominadora que imposà a mig món la seva cultura i el seu idioma por derecho de conquista, sinó del rerepaís d’aquesta: el que queda majoritàriament d’ella al seu territori més allunyat de les ciutats. Erice es recrea en la fascinació per aquell món objectivament deprimit que envolta la prestància decadent del casalot senyorial, però no sumptuós, de la família protagonista, que es mou en un microcosmos de llibres i pintures antigues que cohabiten, aparentment sense conflicte, amb la rònega realitat del seu entorn exterior.