Així com a Europa l’art barroc ha tingut normalment un gran prestigi, a Catalunya sempre ha estat una mena de ventafocs. Segurament el fet que aquí no tinguem cap Rubens, cap Bernini, ni cap Tiepolo, ajuda molt a aquest menysteniment; però si això és així es deu sobre tot al paper marginal que va tenir Catalunya i els països que parlen com ella en l’equilibri de poders peninsular a partir del segle XVI, i que desembocà en la pèrdua de sobirania produïda amb l’adveniment, al segle XVIII inicial, de la nova dinastia dels Borbons, que es revenjà així del fet que a la Guerra de Successió aquí s’hagués optat per fer costat als seus rivals els Habsburg, els perdedors del conflicte.
Malgrat tot, al país hi va haver, i encara hi ha, obres de gran mèrit en època barroca. Qui no sàpiga veure que el retaule del Miracle o els d’Arenys de Mar o Cadaqués, per exemple, són peces de primer ordre, tot i haver estat generats en una societat de via estreta, o que hi ha també artistes molt vàlids com els Agustí Pujol, els Sunyer o Matons, és que ha estat víctima de la miopia, del prejudici o de la insensibilitat. També és cert que una gran figura absoluta mundial, com Jacint Rigau, nascut al Rosselló, va haver d’anar a París per fer valdre en plenitud el seu talent. I és que un client de la magnitud de Lluís XIV només es podia trobar a la seu d’una monarquia absoluta, lluny del poder només delegat que com a màxim teníem aquí.
Corregir la nostra visió del Barroc era una necessitat, i això s’ha anat fent lentament des dels estudis de César Martinell en ple segle XX, fins l’atenció que el Barroc ha anat rebent des de les nostre universitats i a través de nous llibres els anys posteriors fins ara. I fent un pas més ara, des de Manresa, la ciutat d’escultors com els Generes, els Grau, els esmentats Sunyer o Jaume Padró, s’ha obert desacomplexadament el primer embrió –més que això diria jo- de Museu del Barroc al nostre país.
El museu es nodreix de fons propis, però també de dipòsits d’altres institucions catalanes, des del MNAC a l’Acadèmia de Sant Jordi, ja que cronològicament arriba fins l’academicisme. És una iniciativa que recorda com, a començaments del segle XX, es plantà la llavor del que ara és el Museu Nacional, quan la Junta de Museus es proposà unir forces de flaquesa per a dotar al país d’un museu general que la seva circumstància provincial li negava. Si avui tenim un MNAC va ser per la solidaritat i el criteri d’aleshores. Si en el futur es consolida l’existència d’un gran Museu del Barroc serà per unes virtuts similars, i serà a Manresa, lluny de la capital, en un exercici de descentralització molt saludable, corrector de la tendència a la macrocefàlia a la que a escala catalana també s’ha tendit. Madrid ha estat en aquest sentit –i en altres és clar- un pèssim exemple. A Itàlia o a Alemanya, països que fins al segle XIX no foren unificats, podem trobar equipaments culturals de gran nivell dispersos per tot el territori, en ciutats de magnitud mitjana o petita, i això és extraordinàriament saludable, ja que els països s’han de mantenir igualitàriament irrigats, en lloc de buidar-los per que tot vagi a parar on es concentra el poder polític i econòmic. És una mesura de sanitat col·lectiva imprescindible.
El nou museu de Manresa, hereu del museu de sempre d’aquella ciutat, està sota la batuta del seu director Francesc Vilà Noguera, i instal·lat a l’antic col·legi de Sant Ignasi, remodelat a fons per l’arquitecte municipal David Closes. La complicitat de Pepe Serra, director del MNAC, i de Sònia Hernández, directora general de Patrimoni de la Generalitat, també hi han tingut un paper destacat. En aquest sentit no puc deixar de pensar en que aquesta directora general segurament haurà de deixar el càrrec a causa del nou mapa polític sorgit de les eleccions recents, i quan passen aquestes coses molts lamentem la manca de continuïtat del recolzament de projectes des de la política, ja que els nous càrrecs massa sovint en lloc de continuar allò de bo que han fet els seus predecessors tenen la temptació de substituir-ho per criteris diferents que els facin més afins a la seva pròpia visibilitat.
Al Museu de Manresa i ha barroc religiós i profà, fins i tot art popular. S’hi han reunit obres singulars o fragmentàries, peces sobrevivents de la fúria iconoclasta de les revoltes que en la història del nostre país es rabejaren precisament amb el Barroc religiós el 1835, el 1909 o el 1936, i algun conjunt, com ara el retaule –desmuntat- del Roser, de Joan Grau (1642), que vist de prop s’hi pot apreciar la gran qualitat de la seva policromia.
Hi veurem escultura, però també pintura, i gravat –a part d’estampes, alguna matriu calcogràfica extraordinària i alguna xilogràfica ben representativa i manresana-, però també música. Al Barroc català hi ha moltíssimes composicions molts anys ignorades que els musicòlegs poc a poc han anat posant en valor. En aquest camp caldria dir que el nou museu no sigui tímid: la música, ara reproduïda tènuement, seria bo sentir-la a més potència. En un museu d’art per definició la música no “molesta”, no ha de ser mai musica ambiental, al contrari: és el contrapunt necessari per entendre l’època integralment. “Exposar”-hi música és una gran aportació al seu objectiu. Encara recordo com fa quaranta anys(!), en una exposició sobre William Morris a l’aleshores Museu d’Art Modern de Barcelona, veure aquelles peces envoltat del so de composicions musicals crec que d’Elgar, Delius i Vaughan Williams, triades per Cristina Mendoza i el seu equip, enriquia enormement la mostra plàstica, i transmetia el missatge volgut per la vista i l’oïda.
Aquest museu comença com han de començar les coses: amb un fonament sòlid, i el desig és que en pocs anys creixi orgànicament i esdevingui un museu gran. D’espai per créixer n’hi ha, el que cal és que tothom, començant per les administracions, tutelin el seu desenvolupament. Si es fa així tots hi sortirem guanyant. I el que cal també és que si les administracions han estat prou a l’alçada, la gent –diguem-li públic o poble- també ho estigui. Que no hi ha cosa més trista que veure un país que menyspreï conèixer i degustar la seva riquesa cultural, i no sàpiga trobar l’al·licient extraordinari que un museu com aquest sens dubte ofereix.
Deixa un comentari