Fa molt poc hem sentit una senyora, presidenta de la comunitat de Madrid, del “Partido Popular”, dient que parlar en català en un acte oficial a Barcelona la feia sentir estrangera al seu país. I no va ser cap acudit: en quan algun altre polític assistent a l’acte –ben poc fructífer per cert- va fer servir un idioma que no era el castellà, va agafar els trepants i se’n va anar.

És la declaració separatista més clara que he sentit, ja que no parlava de l’anglès, ni del xinès, sinó d’un idioma que en la seva lògica hauria de ser tan “espanyol” com el seu. Si el català és estranger a Espanya vol dir que per a aquesta senyora -i pels milions de palmeros que té- el català no és un idioma d’Espanya. Agraeixo molt vivament la seva sinceritat. A mi també m’ho sembla, però m’he passat molts anys fent veure que no m’ho creia, per no carregar-me la conllevància, que deia Ortega.

Molts dels polítics espanyols de la corda d’aquesta senyora per una banda diuen que Espanya és una nació, però per l’altra es pronuncien explícitament o tàcitament considerant el català com un idioma estrany a ells. És com una regla de tres: si el català és estranger a Espanya, els catalans també hi som estrangers. Faves comptades.

Una de les raons que solen donar per avalar que som una mateixa nació és que “llevamos más de quinientos años juntos”. I és cert que és així, especialment per voluntat contumaç d’ells. Espanya és una realitat administrativa fèrriament apuntalada. Però no resulta una mica estrany que després de cinc-cents anys de voler-nos tant si com no com a companys de viatge, l’idioma dels “compatriotes” –que és romànic, proper i “espanyol”- encara els resulti foraster i inintel·ligible? Si realment fóssim el mateix, la nostra manera de parlar per a ells hauria de ser un element més de la personalitat espanyola. Però no ho és, ni que ho digui la Constitució.

Fa molt temps que crec que el gran problema de l’Estat espanyol és la seva dreta. Tot estat ha de tenir dretes i esquerres per estar ben equilibrat. Però la dreta espanyola cada cop es desplaça més cap a l’extrem en lloc de fer-ho cap al centre. Ara el PP ja és extrema dreta, i per això governen prou contents amb Vox a tants indrets, i en lloc de portar Vox cap al centre són ells que es deixen arrossegar ben de gust cap a posicions ultramuntanes. I al mig hi queda un buit clamorós que el va omplint el PSOE, que teòricament és d’esquerra. Quan sento dir que el PP és el centre-dreta d’Espanya m’esgarrifo. Alguna cosa no rutlla. El centre-dreta és una opció que molts hauríem de poder votar en casos de necessitat, però aquesta dreta que riu les gràcies d’aquesta presidenta “regional” que va a la seva, i no gosa cridar-la a capítol i posar-la al seu lloc, no té res de centre civilitzat.

No oblidem tanmateix que si aquesta dreta és així, és perquè molts la voten –no a Catalunya on són lògicament testimonials- però sí allà. O sigui que el problema d’Espanya és estructural. I per això hi ha tants catalans que no s’hi senten bé. De vegades la UCD s’enyora –qui ho havia de dir!-, no per afinitat, sinó pel paper aparentment equilibrant que de vegades podia jugar.

Però tota aquesta qüestió evidentment no és d’ara. És de sempre. Consubstancial amb el disseny d’Espanya. Més d’un cop he assenyalat un fenomen molt demostratiu que és a la vista tothom, al Paseo de Recoletos de Madrid. Quan a finals del segle XIX van voler adornar la façana de la Biblioteca Nacional amb estàtues i medallons dels grans noms de les lletres d’Espanya, no els va passar pel cap, ni per dissimular, intercalar-hi per exemple Ramon Llull, Ausiàs March o Joanot Martorell. O sigui que Espanya quan es defineix a sí mateixa solemnement, a la façana del seu temple de les lletres, només posa autors en castellà… i en tot cas en llatí (hi és Lluís Vives), però ni se’ls acut que els escriptors en català són també seus. 

Doncs si no se’ls acut ni a ells, i més de cent anys després encara hi ha presidentes dicharacheras que en presumeixen amb molts penques, i no han revisat els seus prejudicis, per què ens ho hem de creure nosaltres?

Enguany s’acompleix el cinquantè aniversari de la mort de Manuel Humbert (Barcelona 1890 – 1975). Fou un dels noms més emblemàtics de la generació d’artistes catalans de Les Arts i els Artistes, l’associació noucentista més sòlida i longeva, que aglutinada per Iu Pascual, estigué activa des del 1910 fins la guerra civil, integrada també per Xavier Nogués, Francesc d’A. Galí –Humbert en fou deixeble heterodox-, Enric Casanovas, Josep Clarà, Pau Gargallo, Feliu Elias, Ricard Canals, Francesc Pujols, Francesc Labarta i uns quants més, entre els quals Isidre Nonell, que tanmateix morí a poc de crear-se la societat.

Esquematitzant diria que Humbert va tenir dues èpoques. La primera que es destaca especialment és la de dibuixant d’una revista tan representativa com Papitu, de 1909 a 1911, i després a Picarol, el 1912. Hi va fer uns dibuixos molt personals, que s’apartaven de l’humorisme gràfic satíric típic del moment –el de Cornet, Junceda, Costa “Picarol”…-, i que es caracteritzaven en canvi per una elegància obtinguda amb una gran economia de traços, que no tenia res de llepada ni de solemne, i amb una mena de vibració de concepte que més que voler ser mofa s’acostava a l’epigrama. Aquell Humbert, sense coincidir-hi tampoc del tot, està més a prop del decadentisme renovat d’Ismael Smith, un altre espècimen atípic de les Arts i els Artistes, o de Josep Mompou, que no pas dels noucentistes més reconeixibles.

Però Humbert sempre va tenir dos referents geogràfics paral·lels: el seu país i París, ja que estava relacionat familiarment amb França. I allà hi passaria al llarg de tota la seva vida moltes temporades, menys sorolloses que les que hi passaren la majoria de col·legues seus. Allà visqué al cor mateix d’allò que ha passat als llibres d’història de l’art amb el nom vague però molt explícit d’école de París, al costat de Modigliani, que li va fer dos retrats a l’oli antològics –no pas obres menors-, que son el principal i callat testimoni d’una relació molt forta d’un dels grans mites de la pintura mundial del segle XX amb ell, connexió de la que ara per ara ens manquen encara més referències, si és que perviuen i estan amagades en algun lloc, que ens la facin prou assequible. Entre els seus amics d’aquell París hi hagué també Amadeu de Souza Cardoso, l’avantguardista emblemàtic portuguès, deixeble allà mateix d’Anglada-Camarasa.

El bust que Humbert dibuixà del seu amic Salvat-Papasseit cap al 1924, molt a prop dels dramàtics moments finals del poeta, amb la seva economia de mitjans extrema, és en canvi un dels retrats més intensos de l’art català, només susceptible de ser fet per algú que tingui una penetració psicològica extraordinària. Aquell Humbert d’humor càustic del principi evolucionà cap a un intimisme de figures, interiors, flors…, on la pintura a l’oli s’anava fent més present que abans.

En temps de la Generalitat republicana, el primer pintor a ser premiat per la màxima institució política del país, en el “Premi Nonell”, el que avui en diríem un premi nacional de pintura, va ser precisament Humbert, amb el seu nu femení Descans del 1933, ara al MNAC. Finalistes foren Meifren, Sunyer, Galí i Feliu Elias, figures la qualitat de les quals avala encara més l’èxit d’Humbert en el concurs. La guanyadora és una obra típica de la seva personalitat: equilibrada, sòbria, austera, d’un color depuradament treballat però sense faramalla. Tristament –tenim un país que no ens el mereixem… o sí- fa només un parell d’anys, l’obra en qüestió va ser exposada en una col·lectiva que presumptament volia ser diguem-ne entremaliada, organitzada des d’una inqüestionable insolvència intel·lectual, que pretenia fer una mena d’antologia de “mala pintura”. Com que la facècia, ben justament, va tenir un recorregut d’acceptació pública esquifit, em vaig abstenir aleshores de fer-ne el més mínim comentari públic per a no contribuir a donar a la infeliç gracieta un relleu que ni tenia ni va aconseguir pas despertar.

A Humbert el vaig arribar a conèixer, poc abans de la seva mort. Era un home cortès de poques paraules, de capteniment seriós, sempre al costat de la seva Suzanne, ja velleta també, que tenia emmarcada a la paret, ben visible, una foto sèpia del seu famós retrat col·lectiu –afusellat durant la guerra- de la penya Plandiura dels anys trenta, fet a quatre mans amb Nogués. Prop de la taula del menjador on parlàvem tots tres, a una estança immediata, tenia també un mundo o arca gran, i em va dir que a dins hi havia tota la seva documentació. Em vaig quedar amb les ganes d’obrir-lo i capbussar-m’hi, però ni ell m’ho va oferir ni jo havia anat a veure’l per fer res més que el seu article sintètic per a la Gran Enciclopèdia Catalana, circumstància que no justificava prou remenar a sac les relíquies de tota una vida.

Ara Lluís Boada, economista doctorat de nou en Humanitats, ha pogut esprémer la informació de molts dels documents personals d’Humbert: cartes, retalls, fotografies, catàlegs… Possiblement vinguin d’aquell mundo que vaig veure jo, ja que els conserva un descendent indirecte seu de França, que ha posat a disposició del biògraf tot aquest material. Sembla, però, que aquest no és tot el material que el pintor guardava. La resta ves a saber on anà a parar. El resultat de la tasca, exhaustiva, de Boada ha estat múltiple: primer una àmplia tesi doctoral llegida per ell el 2013 a la UPF, després una monografia, una exposició antològica i fins i tot una sessió escènica al Teatre Romea de Barcelona.

La monografia ha estat editada per Cossetània aquest 2025, i és el model d’aquell llibre solvent que tot artista del nivell d’Humbert hauria de tenir. S’intitula L’àngel del Noucentisme, reprenent així un epítet que el Pujols ja vell aplicà a Humbert retrospectivament. Bé que ha hagut de prescindir de molts detalls continguts a la tesi, el llibre és un volum de prop de cinc-centes pàgines, que ressegueix de principi a final la vida i trajectòria de l’artista i s’hi reprodueix una tria suficient d’obres i documents, a part d’analitzar detingudament gran part de les crítiques publicades a la premsa a ran de cada exposició feta per de l’artista.

L’exposició antològica l’ha entomat el museu que potser més obra de l’artista posseeix, el Museu de Valls, a través del seu responsable Jordi París, benemèrit director que tantes iniciatives ens ha ofert al llarg de la seva ja llarga etapa de direcció, malgrat haver de regir una institució amb recursos materials massa limitats. Quan els ajuntaments i institucions públiques creuran de debò que els museus d’art son instruments essencials en el mapa cultural d’una comunitat? El comissari de la mostra ha estat el mateix Boada, i aquesta recull una bona selecció de les obres d’Humbert, tant dibuixos, com pintures, gravats, revistes, llibres il·lustrats, etc. Sense afegir-hi gran cosa més, aquesta mostra es podia haver exhibit al MNAC, ja que alhora que es centra en un important artista nacional i no pas local, no té res del que algun miop podria prejutjar que fos una exposició d’estar per casa.

Les iniciatives de Boada en torn d’Humbert, artista al que ell simplement va tractar essent un nen però sempre ha recordat amb fascinació, s’han plasmat en tot aquest conjunt de realitzacions pilotades personalment per ell, amb el recolzament més moral que efectiva de la Fundació Rafael Benet. I han demostrat que la iniciativa particular, segons qui l’exerceix es clar, pot suplir força convincentment les institucions públiques, quan aquestes no han arribat a poder fer-se càrrec de determinades accions. O no ho han cregut oportú.

Ara ja no podrà dir ningú que Humbert es un desconegut. Ja no es podia dir abans, ja que l’artista apareix a tots els llibres i publicacions que es refereixen a l’art del seu temps. Tindrem ben a l’abast allò que ens informarà fidedignament sobre la seva figura renascuda, i ara tothom podrà tenir a l’abast l’obra d’aquest artista plàstic que es movia quietament i amb una personalitat pròpia caracteritzada per l’harmonia, pel rovell de l’ou del millor art català i europeu del seu temps.

Potser el seu “pecat” va ser que, havent conegut el París en ebullició de l’art més nou, ell es mantingué en allò que en els anys de confrontació amb les Avantguardes se’n deia el “figurativisme”. Molts varen negar el pa i la sal a aquella sortida estilística, d’altra banda practicada arreu del món, i tan vàlida com qualsevol altra. Posar cotilles a la creació no és bo. Perquè com reflexionava Ingres: “Cal adaptar-se als temps: però, i si els meus temps estan en error?”

Fa temps que s’han posat de moda en el nostre cinema un nou tipus de drama rural. Ara ja no el protagonitzen éssers marginals perduts a les terres altes, sinó que sovint es tracta de grups de joves urbanites que juguen a formar part de la natura o hi retornen enduts per les circumstàncies. Aquest pot ser el nus de l’argument o només l’avinentesa, i el grau de dramatisme de vegades és molt intens i altres és més aviat discret, o és directament comèdia.

Son pel·lícules –bé que mai és aconsellable generalitzar- que es caracteritzen per una acusada lentitud, “acció” morosament mastegada, i on els protagonistes es barregen tant amb la remor de la natura que sovint els diàlegs hi costen de seguir, ja que més que converses són murmuris. Quan això et passa a casa sempre et queda el recurs de posar-te els subtítols -encara que el film sigui en català- per entendre què diuen, però si et passa al cinema, per alta que posin la banda sonora –sol ser un vici de les sales exhibidores-, sovint et quedes in albis tractant de desxifrar el xiuxiueig dels personatges.

No tinc prou memòria ni prou cultura cinematogràfica com per a analitzar quan començà aquesta moda, ni fins i tot quines son les pel·lícules més destacades d’aquest nou costum. Així de memòria jo diria que Suc de síndria  (2019) –de fet un curtmetratge naturista- amb Helena Martin devia ser una de les primeres, però molt abans Pa negre (2010) en part ja prefigurava el gènere. És molt possible que un cinèfil de debò em digui que la cosa ve de més lluny. Després se m’acuden El fred que crema (2022) –molt més truculenta-, 20.000 espècies d’abelles (2023) –film basc però amb participació en català-, Els encantats (2023)…, i les pel·lícules de Carla Simon també participen poc o molt d’aquesta mena de cinema. Fins i tot alguna sèrie, com a  Jo mai mai (2024), també s’ha encomanat d’aquesta manera de ser i de fer.

Tot torna, i de fet a mi sovint aquest tipus de films em fan pensar en aquelles pel·lícules de Robert Bresson o d’Eric Rohmer dels anys seixanta. Eren els temps del “cine de arte y ensayo”, classificació sota la qual, encara durant el franquisme, es posaven pel·lícules més d’autor que de productor, destinades als cinèfils i que s’exhibien en cinemes més petits –eren generalment minoritàries i per això la censura hi tenia la màniga més ample- que no els films comercials destinats a les multituds. Sabien que eren pelis que només veurien els ja contaminats. A mi em va agafar tan fort aleshores, per exemple, amb Le genou de Claire (1970), de Rohmer, que tant sí com no vaig voler-hi arrossegar a diversos amics, tots universitaris, que a la sortida del cine em volien apallissar després d’afartar-se d’aguantar aquell argument minimalista i deliqüescent.

Sigui el que sigui, això de les modes en l’art –cinema o una altra expressió- mai ho he acabat d’encaixar. Sembla que quan una fórmula s’imposa –i sovint no ho fa entre majories sinó entre grups molt reduïts però que han rebut de no sé qui la facultat de definir els gustos que s’han d’acatar-, les “gens de qualité”, que deia Molière, han de “consumir-la” necessàriament i amb complicitat indubtable. I allò dura tant de temps com fins que una nova onada no arribi per fer-ho passar de moda, i substituir-ho per una fórmula alternativa que sovint resulta d’“obligació” tan inexplicable com l’altra. I arribes a la conclusió que el gènere humà és gregari -quina descoberta!-: molt sovint no tria d’acord amb allò que el motiva des de dins, de debò, sinó d’allò altre que intueix que és el que li toca fer. Jo mateix si ara hagués de fonamentar el per què de la meva passió temporal aleshores per Le genou de Claire segurament no sabria com posar-m’hi. I no dic que no sigui una bona pel·lícula sinó que molt probablement estava sobredimensionada. De vegades aquestes modes poden ser tan duradores i inexplicables com una –no cinematogràfica sinó indumentària- que fa molts anys que s’arrossega i que consisteix en portar roba, normalment texana, més o menys esparracada, i que els seguidors d’aquest costum ja compren trencada de nou en nou. La quantitat de noies –i alguns nois- que es veuen pel carrer, ben seriosos, ensenyant els genolls per entre els estrips com si sortissin d’un accident de tràfic, és sorprenent. Les facultats de Sociologia haurien d’estudiar amb detall –potser ja ho fan però no ho conec- quin estúpid mecanisme mental impulsa des de fa tant a tanta gent a apuntar-se a aquesta moda. L’estrip és bell? És útil? És pràctic? És lògic? És plaent? Crec que no és res d’aquestes coses. Quan se trobi la resposta diguem-ne científica al motiu pel quan tanta gent el llueix coneixerem millor el mecanisme que regeix les conductes col·lectives del gènere humà. Perquè això sempre va de col·lectivitats. Són les masses les que formen ramats, igual que les bandades d’estornells volen formant grans onades col·lectives perfectament orquestrades. Però els estornells no son racionals diria, i els humans en canvi sí. Si algun dia a un individu humà tot sol –abans d’aquesta sorprenent epidèmia de l’esquinçall- se li hagués acudit vestir roba esparracada hauria estat fulminat per les mirades de commiseració i rebuig dels mateixos que, arribat el cas, quan la bajanada esdevingués col·lectiva, l’adoptarien sense piular, impulsats per un corrent peregrí, cec, racionalment inexplicable.

L’actual exposició Matter matters. Dissenyar amb el món, que es mostra al DHUB, a Barcelona, la primera d’una etapa nova i controvertida de la institució, ha estat comissariada per Olga Subirós, que ha fet una tasca acuradíssima i interdisciplinaria, i el resultat és una mostra de gran nivell que explica moltes coses fonamentals de la vida col·lectiva problemàtica de la humanitat d’ara i d’abans en relació amb els materials utilitzats per donar cos a objectes d’us quotidià. Ho fa servint-se d‘una petita però notòria part dels fons del Museu del Disseny i d’altres peces de procedència externa, posades en relació de manera molt precisa i gens gratuïta. El resultat és una magnífica exposició que cal resseguir havent-se llegit els plafons i les cartel·les atentament, o bé havent conegut abans el dens catàleg que l’acompanya, per no perdre el fil del discurs, que ha estat elaborat amb criteri molt afinat.

Però aquesta exposició fa el paper que fan en la majoria de museus les mostres temporals, que és la intenció que la mateixa comissària proclama haver tingut. És a dir que no pretén substituir un tractament específic del contingut del museu, que no oblidem que és una macroinstitució que va refondre fa anys quatre museus barcelonins, de titularitat municipal, de contingut molt ric: el d’Arts Decoratives, el de Ceràmica, el Tèxtil i d’Indumentària i el de les Arts Gràfiques. Remeto al meu article de fa un any Alerta al Museu del Disseny de Barcelona – Francesc Fontbona

Aquells foren museus excel·lents abans de refondre’s, i va ser gràcies a que en la seva formació i desenvolupament hi varen intervenir figures molt competents en cada qüestió des dels seus orígens: primer Joaquim Folch i Torres, factòtum dels museus barcelonins abans de la guerra civil, a qui devem molt més del que se li sol reconèixer, i més endavant Lluís Maria Llubià a ceràmica, Rosa M. Martín a Indumentària o Enric Tormo a Arts Gràfiques, per no fer una nòmina més àmplia. Sense comptar que més d’un dels conjunts reunits allà es devien al col·leccionisme d’autèntics especialistes com Manuel Rocamora en el camp de la indumentària, que donà a la ciutat la seva extraordinària col·lecció privada de vestits.

En aglutinar-se aquells museus s’uniren sota el paraigües comú del nom Museu del Disseny, una denominació equívoca, ja que si be “disseny” ja era un mot polisèmic –la mateixa escola de Belles Arts, a Llotja, en la seva fundació en 1775 fou batejada com “Escuela Gratuita de Diseño”- modernament aquest mot ha adquirit una connotació inequívoca de realització contemporània, que no encaixa pas amb la major part dels objectes custodiats per la institució. Semblava que calia “redimir” totes aquelles arts abans mal dites menors mitjançant una etiqueta que les hi conferís una aparença més “moderneta”. I diria que precisament el canvi de nom de fa uns anys, que va haver de ser torejat per la directora Pilar Vélez, va obrir la caixa dels trons per a continuar per un camí cada cop menys apropiat en la gestió del contingut d’aquells quatre museus reunits.

Com que tots aquells museus eren de titularitat municipal havien estat concertats, en la postguerra, durant quatre decennis més o menys, per l’eminent Joan Ainaud de Lasarte, que posà en la seva gestió la saviesa i el pragmatisme que el caracteritzaven. I en la nòmina dels conservadors que hi treballaren hi trobaríem diversos noms de bons especialistes, malgrat que majoritàriament hagueren de treballar en mig de les estretors d’una època tan poc propícia com era la franquista.

Avui al Museu –que els seus actuals rectors prefereixen anomenar DHUB- hi continuen treballant conservadors molt competents: Rossend Casanova –que a més és el president de la Societat Catalana d’Estudis Numismàtics-, Isabel Fernández del Moral, Teresa Bastardes, Carmina Borbonet…, però als seus rectors –els polítics dels que depèn- l’expertesa en ceràmica, teixit, tipografia, etc. sembla interessar menys que abans. Per això d’una exposició com Matter matters, que és una gran temporal, volen fer-ne una permanent.

I el cas és que quan a un professional, a través d’un concurs oportunament plantejat, se li encarrega que tingui cura d’uns objectes preciosos, és a dir d’un “tresor” patrimonial, el que se li demanava, i se li ha de continuar demanant, des que guanya la seva plaça, és que esdevingui el millor entès possible en aquells materials, i no en una altra cosa per respectable que sigui. Si el professional “passa” de conèixer els elements que se li han confiat i es limita a que li serveixin per explicar altres realitats, per substancials que siguin, el professional s’haurà escapolit de la seva obligació. I si els polítics que l’han contractat, en el seu reclutament no han dissenyat els canals adequats per a obtenir un resultat oportú, ja des del concurs de mèrits, la mancança lògicament no l’hem de penjar a l’esquena del professional sinó en la d’aquells que no han tingut clar el perfil que havien de trobar com a responsable d’aquella institució.

Si tinc problemes de cor i vaig al cardiòleg, el que m’interessa pel damunt de tot, és que aquell professional sàpiga perfectament què és un cor, i què és i com funciona el sistema circulatori. Evidentment els elements que composen el cos humà poden donar ocasió a lectures molt àmplies: sociològiques, psicològiques, ecològiques, polítiques… però el primer protagonisme no el té cap d’aquestes disciplines, sinó l’anatomia i la fisiologia. Igualment si al front d’un receptacle institucionalitzat –per no dir museu, paraula que ara molesta a algú- d’objectes preciosos, que tenen un contingut específic propi, acumulats per la col·lectivitat organitzada durant anys i segles fins a obtenir un conjunt molt complet i complex, no s’hi posa algú que sigui expert en aquests objectes –igual que el cardiòleg és expert en cors- la funcionalitat del receptacle no serà l’adequada.

En el camp de les arts, quan algú té problemes amb un Rembrandt es dirigeix al Rijksmuseum d’Amsterdam, perquè lògicament allà tenen una col·lecció molt important d’obres d’aquest artista, i precisament per aquest motiu els professionals que hi treballen estan en la posició immillorable per conèixer com pintava el gran mestre, i com solia resoldre fins i tots els problemes pràctics del seu ofici. Per això el museu que tenim a la plaça de les Glòries Catalanes s’ha de preocupar abans de res en l’expertesa en les arts decoratives, sumptuàries, “menors”, o com se’ls vulgui dir. Els bells oficis, que en deien en temps de la Mancomunitat. Aquestes arts poden servir per explicar moltes més coses del funcionament del nostre món, però d’això ja se n’ocuparan les institucions que toquin aquests altres temes.

Hi ha qui diu que els museus són avorrits. Tot depèn de com ho mirem. La principal funció d’un museu és conservar el més competentment possible un conjunt selecte d’elements patrimonials. Per divertir-se ja hi ha altre llocs. Si tornem al símil mèdic que posava abans, una operació quirúrgica no sols no és divertida sinó que pot ser terriblement anguniosa. Però és vital, i a la seva manera també els museus d’art són vitals. Cal mostrar-hi el millor possible els seus continguts per a atraure un públic cada cop més ampli, però sense perdre de vista que l’essència del museu són les seves peces, els seus continguts i la seva conservació.

I la primera finalitat expositiva ha de ser transmetre al públic –els contribuents- la mostració antològica d’aquests continguts, que han de tenir tot el protagonisme, per què per això són objectes seleccionats per a integrar-se en el tresor moble de la col·lectivitat. Curiosament quan es va projectar l’edifici del nou museu, l’espai disponible per a desenvolupar una permanent esdevingué menor que la suma dels espais de les permanents del quatre museus originaris. Per cert que això mateix va passar en ajuntar els antics Museu d’Art de Catalunya i Museu d’Art Modern, però això ara seria obrir un altre meló. 

Gran exposició Matter matters, que es val d’aquests continguts per fer-nos reflexionar sobre problemes molt greus que tenim plantejats, i benvinguda sigui aquesta activitat complementària del museu, que també es podria desenvolupar fora del seu recinte, com tantes altres exposicions hi ha. Però no oblidem que actuacions com aquesta no substitueixen per res la finalitat directa del museu. A la “Grapadora” hi ha ocults milers de testimonis materials de gran valor que tenen vida pròpia a part de ser miralls crítics d’altres realitats, i per això esperen poder parlar no ja dels problemes que han arrossegat o propiciat en la seva vida activa sinó d’ells mateixos. La substància d’un museu són els seus fons, i abans de cap altra cosa cal revelar-la el millor possible, sense instrumentalitzar-la.

Ha aparegut un llibre transcendental, Au-delà des Pyrennées. Les artistes catalans à Paris (années 1890-1930) de Laura Karp Lugo, maître de conférènces de la Université de Lorraine, actualment en comissió de serveis a l’École Nationale Superieure de Beaux-Arts de París, on és professora d’història de l’art.

La transcendència d’aquest llibre consisteix en que es tracta d’una àmplia panoràmica sobre l’art català a París en època modernista i la seva continuïtat, i sobre tot que està publicat allà i no aquí. És una publicació molt ben editada per les Éditions de la Sorbonne i patrocinada pel Musée d’Orsay, que premià la tesi doctoral en la que es basa el llibre, tesi que vaig poder conèixer de primera mà des dels orígens de la seva elaboració, i després, en formar part jo del seu tribunal qualificador, que tingué lloc a l’Institut National d’Histoire de l’Art, a París, el 2014.

La presència d’artistes plàstics al París del tombant de segle (XIX-XX) fou, com és sabut entre nosaltres, molt àmplia i sovint molt ambiciosa; però des de França normalment ha estat poc reconeguda, perquè de fet hi anaven molts artistes d’arreu del món i s’eclipsaven entre ells. Que ara s’editi un llibre d’aquesta magnitud (480 pàgines), prou ben il·lustrat i en una editora institucional de tan prestigi ha de posar en relleu aquesta presència catalana tan densa, a la França mateixa que va acollir-la fa força més d’un segle.

El llibre és un treball molt aprofundit, que es basa en un coneixement molt ampli de bibliografia i fonts per part de l’autora. A més, en ser ella mateixa “plurinacional”- ja que té orígens francesos, però també catalans, argentins i fins i tot ucraïnesos- ha pogut aproximar-se al tema des d’uns plausibles distanciament i neutralitat.

Naturalment els pintors són els que són i no hi ha lloc per a fer descobertes espectaculars, però sí que l’autora ha trobat prou filons com per dedicar una atenció superior a l’esperable a Xavier Gosé, Pau Roig, Lluís Jou –aquest esdevindria tan conegut allà que acabaria membre de l’Institut de France-, i fins i tot a noms normalment molt desatesos com Joan Sala o el cerdà Cristóbal de Antonio. També d’Alexandre de Cabanyes, bé que no s’hi estén massa, en reprodueix a doble plana un oli molt “Belle Époque”, circumstància ben inusual.

Laura Karp, a més, ha consultat gran quantitat de crítiques i articles francesos que es refereixen als artistes catalans i a Catalunya en general, i en les que es nota que eren més visibles del que a priori podria semblar. A part, ha trobat fonts insòlites, com els manuscrits d’Anna Riss o la revista Catalunya-París (1903-1904), portaveu del Centre Català de París, elaborada i difosa a la capital de França però impresa a Girona.

Veiem com els marxants empenyien i finançaven els catalans a viatjar a l’Espanya pintoresca per a produir obres folklòriques, espanyolades. Barbazanges ho va fer amb Sunyer, Durand-Ruel amb Canals, i l’editor Henri Piazza amb Pau Roig. Però és que no era només una mania dels comerciants: a partir de la consulta a les crítiques d’art rebudes allà pels artistes catalans el llibre ens fa saber que, ben curiosament, als catalans se’ls tirava en cara directament que sovint deixessin de reflectir temes presumptament “nacionals” espanyols, ja que els temes més generals que ells pintaven els crítics consideraven que estaven prou ben representats pels artistes francesos mateixos. És a dir que eren els mateixos intel·lectuals francesos els que volien que els pintors “espanyols” pintessin manoles i toreros, que és el que s’adequava al tòpic que ells tenien al cap d’ençà que Merimée va fer la Carmen, i aparentment la majoria d’ells no es plantejava mai el per què d’aquella “obligació”, i encara menys si els catalans se sentien gaire representats en haver de reflectir aquella temàtica. I el pitjor és que, avui per avui, segons m’explicava l’autora, els editors de la Sorbona també creien encara que aquest llibre tan documentat hauria d’haver reproduït més obres de tema flamenco de les que hi surten, que ja són unes quantes. O sigui que no hem progressat gaire des del segle XIX ençà a l’hora de perpetuar tòpics.

El llibre el completen capítols dedicats a marxants, mecenes i representants, quadres de dates concretes, com ara el mapa dels llocs de residència de tots aquells catalans a París, a partir de les diverses adreces que ells mateixos feien constar, per exemple, en els catàlegs dels Salons als que participaven. I això donava una gran concentració en dos punts de la ciutat: Barri Llatí/Montparnasse i Montmartre, mentre que a la resta de la geografia urbana de la capital només apareixien presències disperses. A part de les peces úniques, d’exposició, també posa molta atenció en el gravat i la litografia, arts a través dels quals aquells artistes canalitzaven part important de la seva creativitat, i per això també es fixa en el paper d’editors i estampadors. Des de la bibliofília a la premsa més popular.

I no es limita a mirar a París, com hem fet gairebé sempre els que ens hem dedicat a això: també repassa les altres ciutat de França que feien Salons d’art, i hi troba molts catalans que hi participaven. Sobretot a Nantes i Lió, però també a Dijon, Nimes, l’Havre, Roubaix-Tourcoign, Valenciennes, Lille, Dunkerke, Douais… és a dir aquelles ciutats que a la híper-centralista França reben el nom despectiu de “la province”, perquè l’admirable, bellíssima i abassegadora París no les ha deixat mai ser altra cosa que província, gràcies al Rei Sol, però també als jacobins, a Napoleó i a tots els seues deixebles.

Tot i que ja l’havia llegit en forma de tesi doctoral, ara en tenir el llibre editat a les mans, pel seu rigor, el seu to i fins i tot la seva maquetació, m’he fet la il·lusió que estava llegint un nou lliurament d’aquells que John Rewald dedicà a l’impressionisme i els postimpressionisme francesos. I quan vaig llegir aquells volums, fa mig segle més o menys, ja em va passar pel cap que m’agradaria que algun dia aparegués un llibre similar, però dedicat als artistes catalans aleshores a París, i fer-lo jo a ser possible. Ara el llibre ja existeix, l’ha fet la Laura Karp, i el millor que podria passar és que fos traduït a altres llengües –a part de a la nostra- a fi de donar a conèixer arreu tota una escola artística, que si no igual, sí que complementa aquell panorama que Rewald explicà amb tanta competència.

“Historia de nuestro cine” és un programa de la 2 de Televisión Española, que es dedica a reivindicar el cinema de l’estat espanyol. És un espai que ha aconseguit que ens fixéssim en pel·lícules  que no eren fins fa poc en el relat canònic del cinema espanyol, però que mereixien ser-hi. Penso en Rojo y negro de Carlos Arévalo (1942), La torre de los siete jorobados (1944) o Nada (1947) d’Edgar Neville, La calle sin sol de Rafael Gil (1948), Surcos de José Antonio Nieves Conde (1951), Cielo negro (1951) o Fedra (1956) de Manuel Mur Oti, Segundo López, aventurero urbano d’Ana Mariscal (1953) o El extraño viaje de Fernando Fernán Gómez (1964), entre moltes més.

També ens ha descobert a molts part del cinema català, començant per algun film d’abans de la guerra civil, de la sabadellenca Rosario Pi (El gato montés, 1935), o com Vida en sombras de Llorenç Llobet Gràcia (1949), Brigada criminal d’Ignasi F. Iquino (1950), Distrito quinto de Juli Coll (1957) o A tiro limpio de Francesc Pérez-Dolz (1963), a part de que alguns dels films esmentats de Neville o Gil també passen aquí, concretament a Barcelona.

Son films, aquests i uns quants més, que ens havien quedat invisibilitzats per la famosa frase de Juan Antonio Bardem, pronunciada a les “Conversaciones de Salamanca” el 1955, que deia que el cinema espanyol d’abans d’ell mateix era “políticamente ineficaz, socialmente falso, intelectualmente ínfimo, estéticamente nulo e industrialmente raquítico”.

Bé, això no era del tot cert. Aquell cinema patia del pecat original de ser d’època franquista, i havia hagut d’adaptar-se a la censura fèrria del Règim, però també era a estones un bon cinema, fins i tot tenint en compte que diversos dels seus realitzadors eren falangistes. Però cal pensar que el franquisme també va arribar a condemnar a mort a alguns falangistes, o dit d’una altra manera: que franquisme i falangisme no sempre eren una mateixa cosa.

“Historia de nuestro cine”, doncs, ens ensenya els valors del cinema espanyol. Val a dir que és un programa decididament chauvinista, en el que els que intervenen a cada film són sempre qualificats de “maravillosos” pels tertulians del programa, i en canvi, si es tracta de coproduccions, els actors o tècnics estrangers no solen rebre elogis, i en tot cas són els que s’emporten les crítiques.

També les poquíssimes vegades que s’han programat films de tema catalanista, la presentadora no ha deixat de preguntar als crítics que l’acompanyen al plató si els films en qüestió són “tendenciosos”.  Això ho recordo haver sentit el dia que van passar el Companys de Josep Maria Forn i en un altre cas que ara no em ve a la memòria. Com si només poguéssim ser tendenciosos els catalans en exercici. Val a dir també que la temàtica catalanista en aquest programa és una raresa entre rareses, ja que els programadors aquesta és una qüestió que clarament l’amaguen. Algun dia projectaran per exemple Fènix 11·23 de Joel Joan i Sergi Lara (2012), on sí que podrien dir amb tota la raó del món que la canària Ana Wagener –fent de fiscal- està “maravillosa”?

Tot i això el programa és molt positiu, i ha servit per revisar tota una cinematografia que sovint ha tingut poc ressò, al costat de les cinematografies americana, francesa, italiana, britànica, alemanya, sueca, etc. que sempre han gaudit d’un plus de prestigi. És doncs una tasca adient per que la faci una televisió pública, que ha d’educar a fons perdut encara que hi hagi qui ho negui. És cosa que tot sigui dit de passada, la nostra TV3 no sembla cridada a fer, mal que sigui al segon canal, ni en referència al cinema, ni a les arts plàstiques, deixades gairebé sempre de la ma de Déu a la televisió catalana.

Quan Ventura Pons morí, ara fa un any, jo em vaig pensar que el programa de TV2 –que ja havia programat un parell de cops films seus- li dedicaria un espai, però no va ser així. Passaven les setmanes i “Historia de nuestro cine” ni tan sols comentava aquell traspàs. Un dia, valent-me de la bústia de l’espectador, els vaig demanar per què no ho feien, i em varen contestar amb evasives amables, dient que la programació estava preparada de moltes setmanes enrere…

Ara per fi, al cap d’un any s’han recordat de la mort de Ventura Pons, i ho han fet programant-ne dues pel·lícules: Animals ferits (2005) i Ocaña retrat intermitent (1977), que ja l’havien exhibit. POsats a fer en podrien haver triat una altra. Al col·loqui que acompanya les projeccions es va tenir present sempre, gairebé constantment, la condició sexual de Pons, i la seva militància en aquest terreny va ser àmpliament subratllada. És lògic, ja que Pons mateix era una qüestió que la tenia molt en compte en la seva obra. Però el director va ser també un independentista desacomplexat, que sempre proclamava obertament la seva ideologia, i que explicava a tothom que va ser dels molts que anà a votar al referèndum de l’u d’octubre del 2017. I això al programa esmentat amb prou feines s’hi va entreveure: només quan la presentadora féu una lleu pinzellada en el sentit que Pons feia cinema en català, cosa que fou remarcada breument per Bel·lo Torras, present al programa, directora d’art habitual de Pons.

Caldria haver dit que Pons va fer totes les seves pel·lícules en català –al marge que també es doblessin- i que quan s’embarcà en l’aventura del cinema Texas de Barcelona, la condició era que s’hi presentessin els films també en català. I segur que aquesta exigència idiomàtica del director el va fer deixar d’ingressar molts beneficis, cosa que més d’un activista de la “Pàtria” quan fa les seves creacions aparca a un costat, bàsicament per no veure perjudicada la seva butxaca.

Doncs bé, aquesta peculiaritat de la personalitat humana i professional de Ventura Pons, essencial en ell, va ser molt menys advertida en el programa que TV2 li va dedicar que no pas la seva orientació sexual. I és que Espanya, a l’hora d’equilibrar sentiments de minories, fa molts anys que ha normalitzat la homosexualitat –qui ho havia de dir temps enrere!-, però en canvi avui encara ni tan sols ha començat a tenir en mínima consideració la catalanitat plena.

Portem setmanes envaïts per uns anuncis omnipresents per terra, mar i aire –aquí i a fora- on apareixen discretament persones amb aparença d’assenyats homes i dones del carrer que dialoguen amb aire serè  com si meditessin sobre les virtuts de que dos bancs es fusionin. Amb to de gent carregada de raó parlen de que la unió fa la força, i de que la suma d’esforços és sempre tan fantàstica.

Al darrere d’aquestes idíl·liques consideracions hi ha però una operació en marxa des de fa temps d’un banc, el BBVA, que no persegueix cap fusió, sinó que simplement se’n vol menjar un altre, el Sabadell. I d’aquesta maniobra els que hi entenen en diuen “opa hostil” perquè el banc candidat a ser devorat no te precisament cap ganes de ser-ho, i si acaba consumant-se l’execució no s’assemblarà al que hauria de ser una mena de matrimoni sinó més aviat a una violació.

No em posaré ara a defensar les essències ni virtuts del Banc de Sabadell, al que entre altres coses, durant el Procés li va faltar temps per deixar de ser “de Sabadell” per instal·lar-se a Alacant, àvid d’afalagar el poder central de l’Estat, profundament rebotat contra la decisió del govern de Catalunya de posar a votació popular si els seus representats volien o no continuar formant part de l’estat espanyol. Fou un episodi que potser no era del tot legal però si que era absolutament legítim, i que va ser castigat amb unes penes de presó per als polítics que gosaren impulsar-ho enormement desproporcionades i ignominioses, que han fet que molts perdin la fe en el sistema judicial espanyol.

El Banc de Sabadell va ser doncs de les empreses presumptament insignes de Catalunya que van córrer cames ajudeu-me per a desmarcar-se de la decisió presa per majoria en un Parlament que es pronunciava així seguint la voluntat expressada en els programes electorals que els votants havien tingut en compte a l’hora d’elegir-los. O sigui que aquest banc històric defraudava la voluntat dels habitants del país on havia nascut i crescut. I començava així un camí directe cap a la seva desnaturalització. De fet la cosa venia de lluny: encara recordo com, en el marc ja llunyà en el temps de l’Expo de Sevilla el 1992, el capitost del banc aleshores, Joan Corominas, es sulfurà quan algú va insinuar que en l’acte de la inauguració d’una exposició de l’escultor Subirachs, patrocinada pel banc, es podrien dir alguns frases en català. No! Quin horror! De cap marera! Calia no profanar les castes oïdes espanyoles amb el més mínim mot d’aquest idioma tan abominat per ells.

Això no treu, però, que un peix més gros es pugui cruspir impunement contra la seva voluntat aquest peix que no és petit però sí menys gran. També els desvergonyits tenen els seus drets, i el Sabadell, amb tota la càrrega filistea que arrossega, es injust que mori deglutit per un altre banc. I aquest banc més gros, el BBVA –en origen la suma dels dos grans bancs del País Basc, però que ara a la pràctica no és altra cosa que un representat més de l’alta banca madrilenya-, ja es va menjar en un passat recent la Caixa de Catalunya, en la que molta clientela hi estava raonablement còmoda. I què se n’ha fet d’aquella Caixa de Catalunya? Res. Simplement ha desaparegut, s’ha dissolt dins les entranyes de la monstruosa entitat nominalment biscaïna, i els estalviadors que s’hi acostaven i consultaven qüestions monetàries als seus empleats amb una confiança semblant a la que tenien pel seus metges de capçalera, ara es troben amb unes oficines que, a part d’haver canviat de nom, cada cop estan més deshumanitzades, i on se’ls convida a dialogar només amb un caixer automàtic.

Si ara el BBVA gasta fortunes en fer aquest tsunami d’anuncis mel·liflus en els que pretén fer creure als seus usuaris que el banc respon a impulsos orientats al bé comú, deu ser perquè l’antropofàgia bancària que pretenen perpetrar encara no deu estar prou assegurada, i necessiten crear un estat d’opinió que acabi de facilitar l’operació sense trasbalsos. Si no fos així, una inversió publicitària d’aquesta envergadura se l’estalviarien. Aquest to bonhomiós amb que volen entabanar els parroquians, evidentment no és altra cosa que l’expressió d’uns publicitaris que coneixen el seu ofici i que han redactat aquests guions senzills i capciosos per a tocar la fibra dels que formen l’opinió pública.

Així és que, malgrat la manca de sintonia que el Sabadell s’ha guanyat a pols, en aquesta batalla desigual diria que molts estan en contra de les pretensions abusives de la piconadora. Però si al cap i a la fi es consuma el banquicidi, molts pensaran també que en aquesta brega no s’haurà malaguanyat del tot cap bufetada.

Francesc Xavier Puig Rovira, mort fa pocs dies a Vilanova i la Geltrú, era enginyer, és a dir un professional de les tècniques més pragmàtiques, i havia destacat en diversos càrrecs de gestió del seu ofici, on era algú molt reconegut, encara ara que portava molts anys jubilat. Va ser professor i gerent en l’àmbit de la UPC, però tenia igualment una tendència molt forta cap al gaudi de les arts plàstiques, com a col·leccionista i bibliòfil i, cosa encara més sorprenent, cap al seu estudi, fins el punt d’arribar a ser un dels historiadors de l’art més notables de la seva generació.

Era fill de Vilanova mateix, on va néixer el 1934, i hi mantenia la seva casa principal, tot i tenir igualment pis a Barcelona. El seu origen el portà a posar en valor especialment els grans noms de les arts vilanovines i penedesenques en general, però no es limità a aquest límit geogràfic, i va escriure estudis, de consulta obligada, també sobre el món del gravat i de la ceràmica, encara que fossin aliens als seus orígens vitals concrets.

Un dels primers llibres que vaig ser invitat a presentar –a la Galeria Dau al Set de Barcelona el 1978- va ser el seu Els Serra i la ceràmica d’art a Catalunya, publicat per editorial Selecta. Em va sorprendre la invitació, perquè jo encara era poc conegut aleshores i gairebé no tenia cap lligam anterior amb l’autor del llibre. Sigui com sigui aquell volum, extens i ben il·lustrat, constituí un estudi molt sòlid sobre aquella família de ceramistes tan important de la Catalunya modernista i noucentista, i encara ara continua essent també de profit per qui vulgui saber alguna cosa no sols dels Serra sinó de la ceràmica catalana del seu temps, ja que examina igualment bé el context d’aquell art.

Més endavant em va cridar a presentar, el 1981 –ara al castell de la Geltrú- el llibre de J. F. Ràfols, Enric C. Ricart, un inèdit essencial sobre el gran xilògraf i pintor, que Puig Rovira edità, anotà i publicà a El Cep i la Nansa, de Vilanova. De fet Ricart seria un dels grans temes de Puig, que era un col·leccionista tendent a l’exhaustivitat dels seus gravats, però també de pintures de l’artista, i això el portà a investigar a fons el personatge, que és indubtablement un dels grans creadors catalans del segle XX.

Sobre l’autor d’aquest manuscrit rescatat per ell, Josep-Francesc Ràfols, Puig va escriure el llibre Josep F. Ràfols, escriptor, editat pel Museu de Vilafranca del Penedès, el 1989. Ràfols, arquitecte, pintor i sobre tot un historiador de l’art de gran volada –el seu nom està en boca de tothom a través del complet diccionari Ràfols d’artistes catalans que ell dirigí fa una setantena d’anys-, era també vilanoví, i el llibre de Puig explica per primer cop la seva personalitat tan destacada. Ricart i Ràfols varen ser membres essencials d’aquell grup noucentista de Vilanova que fou el nucli germinal de la reconeguda Agrupació Courbet que dona cos a part destacada de la rica generació artística catalana del 1917.

I Puig va escriure, sovint, en treballs pioners, sobre diversos artistes més, en format menys extens, com Rafael Sala, els germans Damià i Martí Torrents, Joan Llaverias, Alexandre de Cabanyes, Pau Roig Estradé, Salvador Masana o Armand Cardona Torrandell, entre molts més. El seu tracte personal amb la majoria d’aquests artistes de generacions anteriors a ell havia estat precisament el detonant del seu interès per esdevenir de fet un veritable historiador de l’art. Diverses exposicions varen tenir en ell, formalment o de facto, el seu comissari, o també l’autor de textos ben fonamentats als catàlegs que les acompanyaven.

Jaume Pla. Una trajectòria artística (Barcelona, La Rosa Vera, 1982) va ser un altre llibre, aquest de bibliòfil, que va escriure, i que esdevingué el primer text de referència sobre Jaume Pla, el gran mestre del gravat calcogràfic, amb qui va fer amistat, i a qui dedicà diversos altres escrits. I amb l’Associació de Bibliòfils de Barcelona, de la qual era soci ben actiu, Puig Rovira publicà el 2013 una monografia sobre Miquel Plana: artista del llibre: 1943-2012, un activíssim gravador i editor més jove, mort massa aviat.

En el camp de la història social destaquen d’ell L’Escola d’Enginyers de Camins, Canals i Ports de Barcelona: aproximació a 25 anys d’història (UPC 2002), el seu Diccionari biogràfic de Vilanova i la Geltrú: dones i homes que han fet història (Ajuntament de Vilanova 2003), els seus densos volums El Govern municipal de Vilanova : 1900-1923 (Ajuntament de Vilanova 1989) i Vilanova i la Geltrú, 1936-1939: guerra civil, revolució i ordre social (PAM 2005).

Puig Rovira era un home seriós i ponderat, de simpatia reposada, però sempre ple de projectes dels que semblava voler amagar la passió que els alimentava. Fou membre i president del Patronat d’aquesta institució insigne que és la Biblioteca-Museu Victor Balaguer, i va ser segurament el membre corresponent de l’Acadèmia de Belles Arts de Sant Jordi que més sovint ha participat en les activitats de la corporació.

I sobretot Puig és una demostració palpable que hi ha vida cultural de primer ordre a això tan mal definit que en diuen “el territori”, ja que ell, principalment des d’allà va fer aportacions importants a la cultura catalana sense “demanar permís” al Cap i Casal, que al capdavall és el que toca fer per la bona salut d’un país.                      

Que algú faci cent anys és força insòlit encara, i quan qui els fa és un col·lega hi ha més motiu de celebració. En el món dels historiadors de l’art ara per ara només em ve al cap l’espanyol Manuel Gómez-Moreno (Granada 1870 – Madrid 1970). El cas és que Jaume Socias Palau fa els cent el dia 10 d’octubre d’enguany.

Jaume Socias, nascut al Vendrell el 1924, és un historiador de l’art ben especial, ja que la seva vocació va ser tardana i va estudiar uns anys més tard que jo, que sóc molt més jove que ell. Quan Socias, que primer havia estudiat professorat mercantil i es titulà el 1953, ja portava anys d’activitat empresarial, decidí matricular-se a la Universitat Autònoma de Barcelona, aleshores incipient, per dedicar-se a la Història de l’Art, llicenciatura que obtingué l’any 1974, i hi fou alumne de Joan Ainaud de Lasarte. Ainaud va ser precisament qui primer em va parlar de Socias, com d’un bon alumne seu que encetava una nova carrera professional, però després ja vaig tenir ocasió de tractar-lo molt sovint personalment i fer-hi amistat.

La seva gran especialitat és la figura de Ricard Canals, el gran pintor postmodernista… i noucentista, de qui publicà la seva monografia de referència, a l’editorial Espasa-Calpe (1976), i sobre qui paral·lelament comissarià l’exposició retrospectiva més completa que mai s’ha celebrat d’aquest artista (Museu d’Art Modern, Barcelona 1976). Això el va convertir en l’autoritat sobre Canals, a qui tothom recorre des d’aleshores sempre que hi ha algun dubte sobre l’autenticitat d’una obra atribuïda a ell, o bé se’n precisa una informació fidedigna.

Al seu llibre Pintura catalana en el castell de la Geltrú (Barcelona, Selecta 1977), catalogà la important col·lecció pública de la mai prou lloada Biblioteca-Museu Víctor Balaguer, de Vilanova i la Geltrú, que sota el nom deliberadament incògnit de “Llegat 1956” designà durant molts anys el conjunt pictòric de grans peces de petit format que, encara més anys després, Esther Alsina desvetllaria que es tractava de les obres que l’icònic col·leccionista Lluís Plandiura havia obsequiat regularment a la seva íntima amiga Victoria González Somón.

Jaume Socias també s’ocupà de la part de pintura de volum Modernismo en Cataluña (Barcelona, Nou Art Thor, 1976; reeditat en català, 1981-1982, 1987), una obra ambiciosa pionera en abordar aquest moviment des de tots els punts de vista –l’art, però també la literatura i la música-, i dins la mateixa editorial, sota el reconegut segell “Gent Nostra”, Socias publicà monografies sintètiques dedicades a Rusiñol (1980) i Dalí (1982), també reeditades. Per a l’Institut d’Estudis Ilerdencs publicà un treball sobre Carles de Haes i el naixement el paisatgisme modern espanyol (1980), edició impresa d’una conferència dictada allà. També ha publicat monografies d’artistes del segle XX com Alumà (Bilbao 1976), Vilà-Cañellas (Figueres 1988), Puigdengolas (Barcelona 1988), Rafael Duran (Barcelona 1990) i uns quants més.

Igualment col·laborà en la premsa, com a crític d’art: a la darrera etapa de la revista Destino (1978-80) –en l’òrbita de Rafael Santos Torroella-, La Vanguardia (1985-88), el diari Avui (1988-2007), El Temps de les Arts (2005) i especialment a la prestigiosa revista madrilenya d’art Goya, en la que actuà molts anys constantment com a corresponsal a Catalunya (1980-2005), entre altres capçaleres.

Jaume Socias ha arribat a centenari fins fa ben poc en un estat de salut envejable. Jo me’l trobava passejant pel barri –som veïns- sense bastó fins aquest estiu passat. Després, tanmateix, problemes de salut en principi potser no greus, a la seva edat han esdevingut més inconvenients, i li han limitat un tant la seva capacitat d’acció. Cal desitjar-li tanmateix que es mantingui molt de temps com fins ara, ja que els centenaris de les personalitats només rarament els celebrem en vida d’elles, com és el seu cas.

Il·lustre degà dels historiadors de l’art catalans, salut!

Benvolgut Sergio,

T’envio aquesta lletra, des del meu bloc, posant pel davant l’amistat que ens tenim des de fa molts anys. He llegit el teu article “Cultura y política en la era Illa” el 24 d’aquest agost a La Vanguardia. No dubto que els socialistes consideressin que en anteriors tripartits cedir les conselleries culturals a ERC havia estat erroni, però si ara ho han tornat a fer –la nova consellera de Cultura Sònia Hernández era directora general en el govern d’ERC- és senzillament perquè no tenen prou vots per fer-ho d’una altra manera. El país és com és, i difícilment el PSC-PSOE hauria pogut presidir la Generalitat sense pactar amb els pocs que han volgut fer-ho. I quan passa això, l’altra part posa les seves condicions, com és lògic. Si no, no hi havia presidència. Tot i això vés que no li passi factura a ERC haver pactat amb els socialistes, però això és un altre tema.

Després passes a considerar altres coses i parles de la política cultural nacionalista i de la no nacionalista. No hi tornem: quan hi ha un nacionalista a un costat és per que hi ha un altre  nacionalista a l’altra banda. Uns defensen un idioma i els altres l’altre, o sigui que tan “nacionalistes” son uns com els altres.

No entraré ara en les raons que va tenir el comte del Montseny per encarregar el programa iconogràfic dels murals del Saló de Sant Jordi el 1926-27 –ara retirats-, però no cal ser gaire agut per veure quina era la seva intenció: la de tapar allò que s’havia fet en els anys de Mancomunitat, amb la diferència que la Mancomunitat era fruit d’uns resultats electorals i el comte del Montseny devia el seu càrrec a una dictadura, la de Primo de Rivera.

Però en la part final del teu article trobo les qüestions més curioses. Realment és tan forassenyat que el català sigui considerat “llengua propia” a Catalunya? D’on ho ha de ser doncs, d’Andorra i prou? Només veient l’adjectiu “català” ja sabem que es refereix a un territori concret. Que a aquest territori, Catalunya i els antics regnes de la corona catalano-aragonesa, hi ha una altra llengua és cert, però no és la que s’havia cuit aquí. I no diguem que històricament hagin estat “en rica coexistencia”. Això és bonisme que un acadèmic –de Bones Lletres- no es pot permetre dir. L’Espanya unitària que implantaren els Borbons a començaments del segle XVIII va prendre mesures constants per unificar els regnes anteriors, eclipsar la llengua pròpia de Catalunya i reforçar la dominant, començant per Patiño des del 1715. Allò de bon començament ja no apuntava a una “rica coexistència”.

Però és que a mesura que passava el temps aquesta actitud no es va corregir mai, i al llarg del segle XIX, per exemple, la llei Moyano (1857), positiva perquè volia introduir la obligatorietat de l’ensenyament primari, només contemplava la gramàtica castellana (articles 2, 88) i al segon ensenyament s’ampliava a la llengua llatina (art. 14) i rudiments de la grega (art. 15), i quan en regular la Universitat s’introduïa explícitament l’estudi de la llengua espanyola, era evident que no s’hi tenien en compte les altres llengües “espanyoles”, però sí l’àrab, l’hebreu, el caldeu i altres llengües orientals (art. 33). Per ser mestre de primer ensenyament només es demanava el coneixement de la gramàtica castellana (art. 68). O sigui que a l’hora de redactar-se la gran llei d’educació del segle XIX, la realitat palmària de l’existència de la llengua catalana, que no era parlada en cap racó amagat d’una vall perduda sinó que s’estenia per gran part de l’Est peninsular, ni tan sols era esmentada. Dir que allò era rica coexistència és un acudit sarcàstic.

O la llei del Notariat (1862), que va també imposar el castellà (article 25), perquè malgrat tots els esforços dels governs espanyols, la gent al llarg del segle XVIII continuava fent per exemple els testaments en la llengua pròpia i això irritava les mentalitats centralistes que sempre han portat la batuta a Espanya. Van regular el notariat i de passada van eliminar la possibilitat que es continuessin fent documents notarials en català. Més “rica coexistència”.

Per què aquell interès en imposar des de la infantesa l’idioma de Castella –i cap altre!- als països de parla catalana, i en obligar a que els catalans haguessin de prescindir del seu idioma en redactar fins les últimes voluntats? El català per l’Espanya il·lustrada i per la vuitcentista en lloc d’un idioma “espanyol” esdevenia una anomalia que ni s’esmentava, un element a ignorar i esborrar, pitjor que si fos estranger. Això tampoc era rica coexistència. I tot això no és opinió, és història documentada.

Si entrem al segle XX veurem que res es va corregir. Excepte els abans esmentats anys de Mancomunitat i els de la Generalitat republicana, i encara va ser a contrapèl de la voluntat de l’estat central. Tota la resta de temps Espanya no va tenir per l’altra gran llengua del “seu” estat cap tracte igualitari, sinó que va continuar ignorant-la, minoritzant-la, quan no prohibint-la explícitament. Va ser Franco, sí, però també havia estat abans Primo de Rivera i els governants de la monarquia d’Alfons XIII, com Romanones, que era liberal!, i volia impedir amb un Reial Decret de 1902 que a les escoles, malgrat tot, encara hi hagués residus de presència del català, especialment a través dels catecismes!

M’he referit a només tres exemples, però Ferrer Gironès, un senador que va retenir el seu escó precisament dins l’espai socialista, aprofità el seu pas pel Senat per consultar-ne els arxius i elaborar un llibre de més de tres-centes planes on es recullen els centenars de disposicions oficials que les successives administracions espanyoles varen promulgar durant segles per a combatre el català al llarg de la història com si es tractés d’una epidèmia (La persecució política de la llengua catalana. Història de les mesures preses contra el seu ús des de la Nova Planta fins avui, Barcelona, Edicions 62, 1985). Encara recordo com de nen segons qui quan em sentia parlar en català deia allò tan bonic de: “¿Niño, que tienes pupa en la boca que hablas asi?” ( Als meus fills encara els hi va dir algú això, una generació més tard i ja en democràcia). Negar el contingut del llibre de Ferrer Gironès, que hauria de ser lectura obligada a Espanya per aprendre com no s’han de plantejar les coses en tractar cultures fraternes, és negar l’evidència. S’hauria de poder escriure un llibre recopilant les disposicions d’Espanya en favor de la llengua catalana –sobre el paper també “seva”-, però és que no cal que ningú s’hi posi, perquè no n’hi ha. Espanya sempre ha volgut fer seva la geografia del seu estat, però en canvi no ha tingut mai per seves les llengües d’aquesta geografia.

Amb aquesta obsessió constant dels governs espanyols contra les llengües no castellanes a qui li estranya que el país volgués fer-hi qualsevol tipus de contrapès. Que amb la Generalitat restaurada, doncs, s’hagi volgut corregir l’efecte aclaparador de quasi tres segles d’ofec no hauria d’estranyar a ningú. Només estranya als que neguen que aquella posició espanyola contra natura va succeir i es va mantenir. Sostenella y no emmendalla. I que Catalunya vulgui que el seu idioma sigui hegemònic al país és molt més lògic que no que l’hegemonia sigui d’un altre idioma. Aquesta altra llengua, el castellà, té centenars de milions de parlants aquí i a Amèrica –i no entraré en com els va aconseguir-, el fet és que el castellà té globalment una salut molt més bona que el català, i que no li cal voler reconquerir una quota petita més de protagonisme al món. Podria ser generosa amb la germana magra. A veure quan Espanya reconeixerà aquestes coses i no interferirà en que a Catalunya –i a València, Balears i la Franja- es pugui viure còmodament en català.

Cap al final del teu article ens dius que Salvador Illa s’havia manifestat amb Sociedad Civil Catalana. Prou que ho recordo, i més d’un militant socialista m’ho havia negat, quan és tan fàcil comprovar-ho per internet. Quan vaig veure als noticiaris aquella manifestació d’Illa vaig pensar que Joan Raventós o Pasqual Maragall no ho haurien fet mai, però és que Alexandre Cirici, Maria Aurèlia Capmany o Frederic-P.Verrié –mites del socialisme fundacional aquí- puc afirmar que no sols no ho haurien mai fet sinó que haurien tret foc pels queixals en veure-ho.

I que no pateixi ningú: el monolingüisme català no existirà mai més, per que a part dels àmbits que poden ser mig regulats per la Generalitat, la resta de la societat està saturada irreversiblement de castellà.

Amb l’amistat de sempre,

Francesc Fontbona