Descendents de catalanistes a Madrid

Hi ha figures de tot ordre que semblen madrilenyes de soca-rel i resulta que són catalanes. Aurora Redondo, per exemple, aquella actriu velleta que sortia a tantes comèdies i pel·lícules espanyoles, i que semblava la quintessència d’un personatge del Madrid més castís, era una catalana que havia debutat a l’estrena de Donzell qui cerca muller d’Adrià Gual i que havia fet Terra baixa al costat d’Enric Borràs en versió original. Coses semblants podríem dir d’Asunción Balaguer, l’actriu de Manresa que tota la vida va córrer pel món de l’espectacle de Madrid, a part de ser la soferta dona real del galán Paco Rabal, o d’Elvira Quintillà, la mestra simpàtica de Bienvenido mister Marshall, i més cap aquí, d’Eulalia Ramon, també actriu, que està del tot amadrilenyada des que esdevingué la darrera dona del director de cinema Carlos Saura.

Però fora d’aquest món hi ha hagut molts més catalans d’origen que s’han establert a Madrid i que des d’allà han fonamentat les seves importants carreres professionals: l’escultor modernista Miquel Blay (1866-1936) –després de passar per Roma i París-, el musicòleg José Subirà (1882-1980), el cameràman Juan Mariné (1920-2025), el llatinista Sebastián Mariner (1923-1988), o el bioquímic Juan Modolell (1927-2024). Naturalment la llista podria ser inacabable, bé que segurament pocs mantingueren sempre el seu sentiment de catalanitat, com em consta que va fer aquest darrer.

Molts personatges que jugaren un paper central en la cultura catalana –i en català- han tingut una descendència madrilenya –o espanyola- i sobta que no els hagi quedat gaire rastre del pes catalanista que els seus avantpassats tingueren al seu moment. Els fills d’Eugeni d’Ors foren l’arquitecte i director de l’Escola d’Arquitectura de Madrid Victor d’Ors (1909-1994), falangista des del primer moment, el jurista i catedràtic de Dret Álvaro d’Ors (1915-2004) i el metge Juan Pablo d’Ors (+1980), voluntari de la División Azul. Jo només vaig conèixer a aquest darrer, i no li vaig sentir cap frase en català, cosa que sempre era millor que l’afany positivament uniformista proclamat pel seu germà gran, l’arquitecte. Vaig ser company de preuniversitari de Javier d’Ors Lois (1948-2024), que arribaria a catedràtic de dret romà, fill d’Álvaro, i tot i estar aleshores estudiant a Barcelona no se li notava gens el passat proper a Prat de la Riba dels seus orígens familiars, malgrat tenir exactament les mateixes celles caigudes del seu avi.

És clar que el vell Ors, després d’esdevenir un mite, ara increïble, per a la joventut noucentista catalana, va fer la coneguda espantà –per dir-ho en expressió ben espanyola- de plantar Catalunya i anar-sen com una diva ofesa a allà on més doldria als seus adeptes d’aquí.

No té per què ser habitual, però, que els descendents de catalanistes que s’estableixin a Madrid ho facin rebotats contra el seu país d’origen. A mi no em consta pas que al director i productor de cinema Juan Estelrich March (1927-1993), fill del cultíssim mallorquí Joan Estelrich Artigues (1896-1958) que va dirigir amb absoluta excel·lència la magna obra de la Fundació Bernat Metge –entre moltes altres tasques-, li quedés cap recança anticatalana. Però vés a saber! El cert és que al cineasta a Madrid ja l’havien fet tan seu que ningú sabia la dimensió cultural que havia arribat a tenir el seu pare, no ja com a delegat d’Espanya a la UNESCO, que això sí que ho sabien prou, sinó com a figura de primer ordre en la construcció de la cultura catalana moderna, al seu nivell més alt.

Ja es ben sabut que a Espanya –i no sols als nivells populars- es té una ignorància còsmica sobre la cultura catalana. Mai els ha interessat el més mínim, a part de la literatura feta aquí en castellà i de l’art o la música, que no tenen idioma. En aquest punt he de dir que alguna excepció hi ha, com la de l’historiador de l’art Juan-Manuel Bonet (1953-), que malgrat el seu cognom no té arrels paternes catalanes. Té un coneixement no només de l’art sinó de la literatura catalana, d’avantguarda, que es el seu tema, i també de l’altra, veritablement sorprenent i que és d’agrair. Quan li he comentat algun cop ho justifica dient que la seva mare era rossellonesa. Però crec que el seu interès més que d’aquesta circumstància familiar –al capdavall al Rosselló la cultura autòctona està ben devaluada- li ha de venir simplement d’una curiositat intel·lectual ben seva que els seus compatriotes, en massa, no tenen ni volen tenir. Aquesta entelèquia que és Espanya segur que rutllaria millor, tanmateix, si Bonet no estigués tan sol.

Jordi Tusell (1920-1999), va ser un productor de cinema prou notable, bé que poc conegut pel gran públic, que en casar-se, als primers temps del franquisme, va tenir els bemolls d’imprimir la seva participació de bodes en català, quan això aleshores només ho feien els que hi creien molt i es jugaven que els caigués una bona multa. El seu fill Javier Tusell Gómez (1945-2005), establert de nen a Madrid, fou un notable historiador i un dels primers directors generals de Belles Arts del govern de la UCD. Vàrem tenir certa amistat, i he de dir que si bé havia perdut el català parlat, havia conservat en canvi un fília per la cultura autòctona que el feia una rara avis en els cercles madrilenys en que ell es movia.

En canvi resulta trist que quan a Núria Espert (1935-) se li donà un premi aquí, enviessin a recollir-lo a una néta seva madrilenya que no era capaç de dir les quatre paraules de rigor en l’idioma natural de l’actriu, en el qual, a més tantes peces escèniques va interpretar, malgrat no haver estat pròpiament cap militant catalanista.

Un altre cas semblant va ser el de Sebastià Junyent (1865-1908), pintor i teòric modernista de gran nivell i mecenes del jove Picasso, que no emigrà a l’altiplà, però que un descendent seu, Sebastián Junyent Rodríguez (1948-2005) –vés a saber com li devien pronunciar el primer cognom allà!- arribà a fer-se un nom en el món escènic de Madrid com a comediògraf –algú recorda la seva obra d’èxit Hay que deshacer la casa?-, però va treure encara més faves d’olla a Televisión Española com a director de programes pel gran públic.

De vegades ja va bé que allà ens ignorin, ja que fa uns anys vaig trobar al mercat de l’art madrileny un paisatge d’Arbúcies magnífic del Sebastià Junyent pintor, i com que es pensaven que era del comediògraf –l’altre ni els sonava- el venien a preu de saldo, cosa que em va permetre auto-premiar la meva sagacitat adquirint la pintura ben barata sense estafar a ningú, ni a l’establiment que el venia ni a la família d’on devia procedir el quadre.

I que ningú prengui aquest rosari d’una vintena llarga de noms com un inventari, sinó com un mer pretext per rumiar una mica, ja que n’hi ha molts més que algun dia podrien ser objecte d’estudi sociològic acadèmic, segur que amb conclusions ben reveladores.