“Historia de nuestro cine” és un programa de la 2 de Televisión Española, que es dedica a reivindicar el cinema de l’estat espanyol. És un espai que ha aconseguit que ens fixéssim en pel·lícules que no eren fins fa poc en el relat canònic del cinema espanyol, però que mereixien ser-hi. Penso en Rojo y negro de Carlos Arévalo (1942), La torre de los siete jorobados (1944) o Nada (1947) d’Edgar Neville, La calle sin sol de Rafael Gil (1948), Surcos de José Antonio Nieves Conde (1951), Cielo negro (1951) o Fedra (1956) de Manuel Mur Oti, Segundo López, aventurero urbano d’Ana Mariscal (1953) o El extraño viaje de Fernando Fernán Gómez (1964), entre moltes més.
També ens ha descobert a molts part del cinema català, començant per algun film d’abans de la guerra civil, de la sabadellenca Rosario Pi (El gato montés, 1935), o com Vida en sombras de Llorenç Llobet Gràcia (1949), Brigada criminal d’Ignasi F. Iquino (1950), Distrito quinto de Juli Coll (1957) o A tiro limpio de Francesc Pérez-Dolz (1963), a part de que alguns dels films esmentats de Neville o Gil també passen aquí, concretament a Barcelona.
Son films, aquests i uns quants més, que ens havien quedat invisibilitzats per la famosa frase de Juan Antonio Bardem, pronunciada a les “Conversaciones de Salamanca” el 1955, que deia que el cinema espanyol d’abans d’ell mateix era “políticamente ineficaz, socialmente falso, intelectualmente ínfimo, estéticamente nulo e industrialmente raquítico”.
Bé, això no era del tot cert. Aquell cinema patia del pecat original de ser d’època franquista, i havia hagut d’adaptar-se a la censura fèrria del Règim, però també era a estones un bon cinema, fins i tot tenint en compte que diversos dels seus realitzadors eren falangistes. Però cal pensar que el franquisme també va arribar a condemnar a mort a alguns falangistes, o dit d’una altra manera: que franquisme i falangisme no sempre eren una mateixa cosa.
“Historia de nuestro cine”, doncs, ens ensenya els valors del cinema espanyol. Val a dir que és un programa decididament chauvinista, en el que els que intervenen a cada film són sempre qualificats de “maravillosos” pels tertulians del programa, i en canvi, si es tracta de coproduccions, els actors o tècnics estrangers no solen rebre elogis, i en tot cas són els que s’emporten les crítiques.
També les poquíssimes vegades que s’han programat films de tema catalanista, la presentadora no ha deixat de preguntar als crítics que l’acompanyen al plató si els films en qüestió són “tendenciosos”. Això ho recordo haver sentit el dia que van passar el Companys de Josep Maria Forn i en un altre cas que ara no em ve a la memòria. Com si només poguéssim ser tendenciosos els catalans en exercici. Val a dir també que la temàtica catalanista en aquest programa és una raresa entre rareses, ja que els programadors aquesta és una qüestió que clarament l’amaguen. Algun dia projectaran per exemple Fènix 11·23 de Joel Joan i Sergi Lara (2012), on sí que podrien dir amb tota la raó del món que la canària Ana Wagener –fent de fiscal- està “maravillosa”?
Tot i això el programa és molt positiu, i ha servit per revisar tota una cinematografia que sovint ha tingut poc ressò, al costat de les cinematografies americana, francesa, italiana, britànica, alemanya, sueca, etc. que sempre han gaudit d’un plus de prestigi. És doncs una tasca adient per que la faci una televisió pública, que ha d’educar a fons perdut encara que hi hagi qui ho negui. És cosa que tot sigui dit de passada, la nostra TV3 no sembla cridada a fer, mal que sigui al segon canal, ni en referència al cinema, ni a les arts plàstiques, deixades gairebé sempre de la ma de Déu a la televisió catalana.
Quan Ventura Pons morí, ara fa un any, jo em vaig pensar que el programa de TV2 –que ja havia programat un parell de cops films seus- li dedicaria un espai, però no va ser així. Passaven les setmanes i “Historia de nuestro cine” ni tan sols comentava aquell traspàs. Un dia, valent-me de la bústia de l’espectador, els vaig demanar per què no ho feien, i em varen contestar amb evasives amables, dient que la programació estava preparada de moltes setmanes enrere…
Ara per fi, al cap d’un any s’han recordat de la mort de Ventura Pons, i ho han fet programant-ne dues pel·lícules: Animals ferits (2005) i Ocaña retrat intermitent (1977), que ja l’havien exhibit. POsats a fer en podrien haver triat una altra. Al col·loqui que acompanya les projeccions es va tenir present sempre, gairebé constantment, la condició sexual de Pons, i la seva militància en aquest terreny va ser àmpliament subratllada. És lògic, ja que Pons mateix era una qüestió que la tenia molt en compte en la seva obra. Però el director va ser també un independentista desacomplexat, que sempre proclamava obertament la seva ideologia, i que explicava a tothom que va ser dels molts que anà a votar al referèndum de l’u d’octubre del 2017. I això al programa esmentat amb prou feines s’hi va entreveure: només quan la presentadora féu una lleu pinzellada en el sentit que Pons feia cinema en català, cosa que fou remarcada breument per Bel·lo Torras, present al programa, directora d’art habitual de Pons.
Caldria haver dit que Pons va fer totes les seves pel·lícules en català –al marge que també es doblessin- i que quan s’embarcà en l’aventura del cinema Texas de Barcelona, la condició era que s’hi presentessin els films també en català. I segur que aquesta exigència idiomàtica del director el va fer deixar d’ingressar molts beneficis, cosa que més d’un activista de la “Pàtria” quan fa les seves creacions aparca a un costat, bàsicament per no veure perjudicada la seva butxaca.
Doncs bé, aquesta peculiaritat de la personalitat humana i professional de Ventura Pons, essencial en ell, va ser molt menys advertida en el programa que TV2 li va dedicar que no pas la seva orientació sexual. I és que Espanya, a l’hora d’equilibrar sentiments de minories, fa molts anys que ha normalitzat la homosexualitat –qui ho havia de dir temps enrere!-, però en canvi avui encara ni tan sols ha començat a tenir en mínima consideració la catalanitat plena.
Les televisions catalanes (TV3, canal33, beteve) ens passen pel·licules però no ajuden gens a enriquir la nostra cultura cinematogràfica. Com si no hi hagués crítics i historiadors del cinema a casa nostra!. Tan costaria que quan passin un film algú l’analitzi i el situi històricament? O que es fessin cicles de directors com Ventura Pons? Betevé ja fa alguna coseta de matinada, però es queda cada cop més curta.
A BTV abans hi havia un que es diu Janot Caba que comentava les pel·lícules de l’espai «Barcelona i acció», o be entrevistava a algú que coneixia bé el film, però ara s’ho estalvien…
Així és, espanya és castellano-cèntrica.
Visca la feina d’en Ventura Pons!
Feia falta que algú ho digués. Gràcies, Francesc.
Gràcies per l’article ! Ja diuen que el que s’assembla més a un espanyol de dretes es un espanyol d’esquerres – especialment quan es refereix a la cultura catalana.
Com sempre molt encertat Francesc.Jo coneixia al Ventura Pons i fa molts anys que el Brossa m’el va presentar.Quants records!
Molt encertats el repàs que has fet, com sempre fas. Gràcies
Un article molt oportú. Espanya i la progressia (de fireta, cal dir) han normalitzat l’homosexualitat però no la catalanitat, que sembla l’únic pecat que no es pot perdonar.
Molt bé el teu vessant de cinèfil, i molt bé per l’article d’en Ventura Pons. Era un catalanista d’esperit lliure i de pedra picada i un gran director de cinema que cal reivindicar i recordar. La indústrial audiovidual del país li deu molt, i la CCMA l’hauria de programar més sovint. I es mereix un bon reportatge monogràfic, per descomptat!
Sempre ets una caixa de sorpreses!. Be, per el Ventura Pons i sobretot per tu!
Els teus articles son un curs cultural permanent, profund i divertit, on sempre obres portes per a mí desconegudes. Proposo que l’Academia Catalana de Belles Arts enviï aquest article a TV3. M’ensumo que el concepte de “catalanitat plena” serà adoptat per tothom .
A mi «Un berenar a Ginebra»» em va agradar molt. I vaig tenir ocasió de conèixer personalment Ventura Pons.. a través de Josep Maria Benet i Jornet..
Ja no hi són. Cap del dos. Personatges de relleu notable dins el nostre món de l’espectacle..
Les declaracions de J.A. Bardem. que un època vam admirar com qui sap lo, m’han deixat estupefacta..
Quin país més resclosit, per una dictadura que encara cueja..
Gràcies Francesc.. Es admirable el teu equilibri.
Felicitats per l’article. Fa molta falta recordar, reivindicar i gairebé ressucitar les veus de la llengua i la cultura catalana en tots els àmbits.
Moltes gràcies!