Isidre Nonell és un dels artistes plàstics més importants de l’època modernista. Per aquest motiu també és dels que han tingut un numero més alt d’estudiosos, de gent que ha escrit sobre ell. Alexandre Plana, Rafael Benet –que li donà rang de “bandera”-, la seva neboda Carolina Nonell, Enric Jardí, Lluís-Emili Bou, jo mateix o Glòria Escala, entre altres li hem dedicat treballs de recerca i monografies que han estat fins ara la bibliografia de referència sobre l’artista.
Les gitanes són, sens dubte, la temàtica principal o al menys més evident que Nonell utilitzà en practicar la pintura i el dibuix, i tots ens hem fixat lògicament en aquest aspecte, però no hi havíem aprofundit gaire, fora de repetir poc o molt el que ja s’havia dit abans. Ara, però, Julià Guillamon ha decidit aprofundir-hi, i ha comptat amb la col·laboració de Joan Mar Sauqué, tan intrigat com ell en aquest tema. Però el món gitano no era sols un tema típic de Nonell sinó també del seu amic de joventut, l’escriptor Juli Vallmitjana, que en la seva etapa inicial de pintor formava part de la informal Colla del Safrà, en la que s’iniciaren també no sols Nonell sinó Ricard Canals, Joaquim Mir, Ramon Pichot i uns quants més. Guillamon ens descobreix també que l’amistat entre Nonell i Vallmitjana s’acabaria malmetent per un d’aquells malentesos menors que de vegades acaben amb la relació més sòlida. També ens descobreix el llibre que la figura de Santiago Rusiñol era vista amb reticència per aquells joves: segur que era una qüestió generacional, ja que el Rusiñol de la bona època també s’havia acostat a les gitanes, al Albaicín, Granada, el 1897, acompanyat precisament de Pichot, un dels de la colla del Safrà, i les havia reflectit amb autenticitat, i no pas amb superficialitat.

Guillamon ha tret un llibre intitulat Nonell, Vallmitjana i els gitanos, publicat enguany per Edicions de 1984, i que acompanya una bona exposició sobre el tema, a la Fundació Palau, de Caldes d’Estrac, on fa un seguiment tan exhaustiu de la qüestió com li ha estat possible, que ressegueix la relació dels dos artistes amb el món gitano, fruit de rastrejar no sols les obres literàries publicades per Vallmitjana –moltes més de les esperades- sinó les referències que a la premsa i a altres fonts publicades i inèdites ha pogut trobar-ne. I a cap dels dos creadors no els va caldre anar a Andalusia per contactar directament amb aquests temes que havien de nodrir fonamentalment la seva obra, ja que a Catalunya mateix els gitanos hi eren molt presents i formaven un col·lectiu, per a molts inesperat, però ben present i amb personalitat autòctona, que és el que Guillamon ens revela. Encara avui, quan anem per Perpinyà, quan sentim parlar català sol ser més fàcil que sigui en boca d’un gitano que d’un “català del Nord” de tota la vida… Ara, gràcies al Pescailla, al Peret i a la rumba catalana això ho tenim més present, però aleshores els gitanos eren considerats pura marginació, i per això en la problemàtica de les/els models de Nonell i de Vallmitjana només s’hi entrava lo just.
La veritat és doncs que el nostre país mai havia tingut massa interès en gratar en el context d’aquesta raça, que sol ser vista no ja com diferent, sinó com del tot aliena, i en el millor dels casos de forma despectiva. Els gitanos havien generat en tot cas una percepció pintoresca, i que en el camp de l’art passava pel sedàs d’allò que interessava a uns certs compradors estrangers de “productes culturals”, no gaire més enllà de l’ornamentació domèstica.
El món dels gitanos centreeuropeus, especialment d’Hongria –d’aquí l’adjectiu tzigane-, havia fructificat en partitures cultes de Lizst, Brahms o Ravel; però els gitanos segurament més afortunats com a models d’artistes foren els andalusos, que especialment a França despertaren fortes passions exòtiques, filles sovint espúries del Romanticisme, a través de l’obra literària de Merimée, amplificada en forma d’òpera per Bizet, font de múltiples espanyolades –d’alt nivell però també de baix-, que es retro-alimentaven constantment. I no oblidem tampoc que un mite de la literatura romàntica, com Victor Hugo, introduí a la seva novel·la emblemàtica Notre-Dame de París la figura de la gitana Esmeralda, com Verdi donaria un paper tràgic a una altra gitana, Azucena, a la seva òpera Il Trovatore, que al seu torn es basava en un drama romàntic homònim de l’andalús García Gutiérrez, que se situa ben a prop de nosaltres geogràficament: en el marc de l’aixecament del comte d’Urgell contra Ferran d’Antequera.
No cal dir que a les Espanyes igualment, en la música des de Sarasate a Falla, aquest rerefons cultural donà molt de sí. Per això proliferaren també pintures de tema gitano, però no sortien del coneixement directe d’aquest poble, sinó de refregits del tòpic, com ara diverses figures pintades per Francesc Sans Castaño, un coetani de Casas que preferí seguir la via convencional en lloc del Modernisme. Els gitanos, fins i tot pintats per andalusos, solien esdevenir no gran cosa més que personatges graciosos i somrients, abillats amb tocs coloristes o estrafolaris, i ambientats en situacions tòpiques. Diguem-ne productes decoratius sui generis. Que al darrera hi havia el drama errant de tot un poble molt genuí i problemàtic era un argument que no se solia constatar.
Nonell va ser el primer que, malgrat predicar que ell pintava i prou, va fer molt més que això i traduí a l’oli el món de les gitanes amb una autenticitat que fins aleshores era inèdita. Algú que en prendre contacte amb París per primer cop s’havia arrenglerat manifestament al costat del Zola del J’accuse i contra la França anti-dreyfussista, per molt pintor “pur” que proclamés ser, i segur que hi creia, li havia de sortir la decència per alguna banda. Vallmitjana faria el mateix en els seus escrits –beneïts fins i tot per Maragall, aleshores l’intel·lectual més respectat del Modernisme-, i fins i tot al seu teatre, on assolí alguns èxits considerables, malgrat allunyar-se d’allò que el públic esperava veure en abordar-se aquest tema.
Guillamon al llibre ens inunda d’informació, i la troba a premsa marginal, però també a diaris i revistes de referència de l’època. Ens posa a la vista allò que no era pas gaire amagat, però que no s’havia volgut veure. Opta per compaginar les seves reflexions amb amplíssims paràgrafs d’escrits coetanis. Com si ens volgués fornir definitivament d’arguments, i que fos el lector mateix el que arribés a conclusions. També li podem agrair que ens aporti, per fi, la figura d’Enric Pascual Monturiol (1886-1934), un pintor i dibuixant, amic de Vallmitjana, que igualment s’acostà als gitanos amb autenticitat, nom en el que fins ara, a part de Gabriel Pinós o Artur Ramon ben pocs s’hi havien fixat.
En el camp de les arts plàstiques, al llibre potser només hi trobo a faltar que la “descoberta” de l’Anglada-Camarasa com a pintor de gitanos la faci a partir del Tango de la Corona de 1910 (Palma, col·lecció La Caixa), quan el pintor barceloní arrelat a París ja havia triomfat arreu amb olis molt importants del mateix tema com Dança espanyola, del 1901 (San Petersburg, Hermitage) o Démarche gitane del 1902 (Madrid, Museo Nacional Reina Sofia) –entre uns quants més- que es van exposar a mig Europa i a Amèrica. Altra cosa seria constatar que Anglada era un hedonista, amant de la suculència dels colors, més que del dramatisme dels temes, i que segur que el món profund dels gitanos l’afectava íntimament amb menys urgència que a Nonell.
El llibre és dons un devessall de notícies sobre la presència dels gitanos –i dels baixos fons també- en la cultura catalana del tombant de segle XIX-XX i més enllà, i per deixar clar que aquest sector no pas difús de la societat també juga un paper en ella, malgrat la tendència que la cultura establerta ha tingut d’ignorar-los quan no de ridiculitzar-los.
En tantes pàgines – set-centes- hi ha diverses coses a dir-hi, però no ho faré, ja que de fer-ho el lector es fixaria més en les punyetetes que en el gruix de tasca positiva. És allò del dit i la lluna. I en aquest llibre d’aportació n’hi ha molta. I a més ens recorda que, en la nostra societat, hi ha un factor que no desconeixem pas, però que sí que l’havíem dissimulat gens innocentment.


A la pàgina 34 de l’ARA d’avui dissabte 18, Jordi Nopca ecriu un article sobre el llibre de Jukià Guillamon, «Nonell Vallmitjana i els gitanos».
Desprès del teu text » Els gitanos tema de les arts» poca cosa més s’hi pot afegir. tot i els aspectes positius que segons tu aporta en Guillamon.
Si, hi ha molta tradicio dels gitanos a Catalunya, sobre tot a Gracia!
Com és habitual, en Fontbona m’obre els ulls.
Aniré a la Palau i Fabre.
Fullejaré el LLibre i si s’escau, el compraré.
Gràcies, Francesc
Caram, Francesc, sembla que en aquest teu article no hi falta ningú. Com en tants altres escrits teus. I tot molt ben lligat.
Per a tots els que hem tingut pares o avis que han viscut a Gràcia, ja abans de la Guerra Civil sabem que el tema dels gitanos era un tema calent (plaça dels Raspall, Carrer Perill) i que hi havia tensió i racisme (botiguers p. ex). Al mateix temps, anant en direcció contrària els Gitanos de Gràcia (i els de Perpinyà ) son molt bon exemple d’integració en el sentit de conservar els seus costums i tradicions i al mateix temps poder funcionar com a ciutadans normals totalment sedentaritzats (que han deixat el nomadisme i els oficis que l’acompanyen). Per a Nonell, aquesta càrrega humana i emocional de la marginalitat era oli en un llum, a nivell de la seva poètica de la interioritat.
Gràcies, Francesc, per la generosa ressenya i per esmentar l’exposició a la Fundació Palau. Que tinguis un molt bon estiu!
MOLTEs Gracies Francesc . Molt interesante i descriptiva d’una temática poc explorada.
Francesc, els músics necessitem analistes de l’art que ens ajudin a contextualitzar el poc que sabem sobre la relació entre música i pintura. Moltes gràcies i per molts anys. Els que en feu 78 formeu part d’una excel.lent collita.
Es molt interessant que Guillamon s’endinsi en una cerca de la relaciò de Nonell amb la pintura de gitanos perquè, entre altes mèrits, provoca l’anàlisi genial de Fontbona.