La missa disfressada d’òpera de Manuel Blanch (1848) mereix fer-se al Liceu

Fa poc, el 27 de juliol, han passat les Santes –Juliana i Semproniana-, la festa major de Mataró, que com moltes festes majors catalanes és espectacular. Enguany no hi he anat, però anys enrere si que ho havia fet, i entre moltes altres coses s’hi produeix un esdeveniment musical –i evidentment religiós- extraordinàriament rellevant: la interpretació completa de la Missa de Glòria, composta per Manuel Blanch, dita popularment Missa de les Santes.

Sobre el paper, que en una festa major s’hi interpreti una missa cantada no hauria de ser res fora del normal, però en aquest cas es tracta d’una composició musical, escrita i estrenada el 1848, d’una gran qualitat, i que sona talment com una òpera italiana romàntica coetània. 1848 és el mateix any, per exemple, en que s’havia estrenat definitivament el Poliuto de Donizetti.

Mossèn Blanch no era un benemèrit eclesiàstic carregat de bona intenció que engiponà amb més o menys traça una missa cantada, sinó un compositor d’alt nivell que, abans fins i tot de ser ordenat, va fer una missa amb orquestra, cor i solistes cantants (soprano, mezzo, tenor i baríton), enormement sorprenent. Pensem que durant segles al nostre país la música culta era especialment cosa de l’àmbit eclesiàstic. Les esglésies grans -i menys grans- tenien la seva capella de música, al front de la qual solia haver-hi un músic sovint capellà que componia partitures de tota mena per al culte, interpretades per l’escolania i capella mateixes pròpies del temple, i que sovint elaborava, a part de misses com aquesta, llargs oratoris que esdevenien com una mena d’òperes sacres. Es tractava de composicions amb argument, només que centrades en temes religiosos en lloc de profans, tal com ha estudiat entre nosaltres el musicòleg Xavier Daufí, que en va exhumar moltes, ben inesperades. De fet, abans de la fundació dels conservatoris civils, el monestir de Montserrat ja venia a ser com la gran escola de música de Catalunya, que fornia de músics a tot l’estat espanyol. El gran compositor i guitarrista Ferran Sor s’hi formà, després de ser alumne d’un violinista de la catedral de Barcelona. Pau Casals, ja més tard, seria encara fill d’un organista de l’església del Vendrell. I a Itàlia passava igual: Verdi s’inicià en la música amb l’organista del seu poble i després amb el mestre de capella de Busseto, i Puccini era directament fill d’un llinatge de diverses generacions de mestres de capella de la catedral de Lucca.

Per tant Manuel Blanch i Puig (1827-1883) quan creà aquella missa, encarregada pel seu mestre Jaume Isern, encara setcentista de naixement i organista de l’església de Santa Maria de Mataró, no estava arranjant un caramull de melodies pies sinó construint una veritable composició plena de solidesa i exigència tècnica. Val a dir que Blanch aleshores ja coneixia prou una obra important de la música internacional del seu temps com era el Stabat Mater de Rossini. Va posar-hi tota l’empenta dels seus vint-i-un anys i tota la seva admiració per la millor música del seu moment.  https://www.lessantes.cat/la-missa-de-gloria Sovint aquests tours de force només els fan els més joves, com és el cas de l’òpera La Fatucchiera que el mallorquí Vicenç Cuyàs estrenà al Teatre de la Santa Creu de Barcelona el 1838 als vint-i-tres anys… poc abans de morir tuberculós.

La Missa de les Santes ha estat interpretada des del moment de la seva estrena, com qui diu ininterrompudament, si bé només un cop a l’any, el dia de la Festa Major, a la mateixa església –la principal de la ciutat- per on va ser composta. És l’església on Antoni Viladomat havia fet un dels conjunts pictòrics més potents del panorama artístic setcentista català: la capella dels Dolors i la seva sala de juntes.

De la història més o menys recent d’aquesta missa en recordo l’època en que la dirigia Jordi Arenas, músic i pintor mataroní, a qui jo coneixia de prop perquè era pacient del meu pare, metge. Arenas era d’aquelles persones plenes d’entusiasme i de sentit col·lectiu, que cada any trobava la bufera de fer, amb total competència, el muntatge complex d’aquella representació, que ell mateix s’havia encarregat de ressuscitar-la, amb exigència, després d’anys de fer-se amb una certa rutina. Era l’època en que el paper del tenor principal el cantava Bartomeu Bardagí, habitual intèrpret del Teatre del Liceu de Barcelona, on tanmateix li encarregaven papers secundaris per culpa de no tenir l’alçada física que es pressuposa a un heroi romàntic. O sigui que al Liceu Bardagí no tenia ocasió de fer els pinyols que feien els tenors famosos. Però ell –a qui també vaig conèixer molt perquè alhora era filòleg i treballava com jo a la Gran Enciclopèdia Catalana– era capaç d’emetre amb facilitat sorprenent els diversos Do sobreaguts que mossèn Blanch va escriure a la Missa, al Domine Deus, en el moment en que s’invocava precisament a Deu Pare Omnipotent. Els aficionats a l’òpera deliren amb els nou Do del tenor de La Figlia del Regimento de Donizetti: doncs a les Santes de Blanch el tenor també en fa una bona sèrie…

El belcantisme vibrant de la Missa de les Santes fou temporalment víctima d’un famós motu proprio de Pius X de 1903, sobre la música sacra, destinat a depurar la música que sona a l’església de contaminacions profanes. El desterrament de la Missa tocà molt fort la fibra dels mataronins que acabaren aconseguint que aquell producte tan especial de la seva creativitat es beneficiés d’un privilegi del mateix Papa que va permetre aixecar la suspensió el 1907.  

Als anys seixantes del segle XX la Missa va tenir un reconeixement especial: va ser enregistrada a càrrec de la Caixa d’Estalvis Laietana. Allò posà l’obra a l’abast d’un públic més ampli, bé que s’optà per fer-ne una adaptació musical, a càrrec d’un compositor de prestigi, Josep Soler, que alguns entesos –Roger Alier m’ho havia dit, però no sé si ho va escriure- han considerat que no calia, ja que el millor que es pot fer amb la música és interpretar-la tal i com va ser concebuda i no amb retocs posteriors de més d’un segle després.

Ara a mi se m’acut que seria no sols del tot oportú sinó plenament desitjable que aquest gran monument musical vuitcentista, que no és cap peculiaritat local sinó l’expressió magnífica d’una grandesa artística evident, s’interpretés un dia, amb tots els honors, al Gran Teatre del Liceu, naturalment en versió de concert, ja que estèticament està tan proper al tipus de música que allà s’hi representà des dels seus inicis (el teatre es construí només mesos abans de l’estrena a Mataró de la Missa de mossèn Blanch). Seria no sols un homenatge molt merescut a la partitura, sinó també la caiguda d’un mur conceptual que separa la musica religiosa de la profana, encara que, com en aquest cas, estiguin estèticament tan properes, i representen dues vies de difusió paral·leles d’una mateixa sensibilitat.

Em costa de creure que a cap dels milers de persones que l’han conegut directament, a part dels mataronins que en tenen una visió domèstica, no els hagi passat pel cap que aquesta partitura té “fusta” per esdevenir un èxit mundial entre els aficionats a la música escènica vuitcentista.

No és insensat creure que al imaginari col·lectiu català –no sols maresmenc- hi hauria de ser la Missa de Manuel Blanch al mateix nivell que hi tenim altres monuments immaterials de la nostra cultura. “Consagrar-la” al Liceu podria ser-ne perfectament un primer pas.