Portem setmanes envaïts per uns anuncis omnipresents per terra, mar i aire –aquí i a fora- on apareixen discretament persones amb aparença d’assenyats homes i dones del carrer que dialoguen amb aire serè  com si meditessin sobre les virtuts de que dos bancs es fusionin. Amb to de gent carregada de raó parlen de que la unió fa la força, i de que la suma d’esforços és sempre tan fantàstica.

Al darrere d’aquestes idíl·liques consideracions hi ha però una operació en marxa des de fa temps d’un banc, el BBVA, que no persegueix cap fusió, sinó que simplement se’n vol menjar un altre, el Sabadell. I d’aquesta maniobra els que hi entenen en diuen “opa hostil” perquè el banc candidat a ser devorat no te precisament cap ganes de ser-ho, i si acaba consumant-se l’execució no s’assemblarà al que hauria de ser una mena de matrimoni sinó més aviat a una violació.

No em posaré ara a defensar les essències ni virtuts del Banc de Sabadell, al que entre altres coses, durant el Procés li va faltar temps per deixar de ser “de Sabadell” per instal·lar-se a Alacant, àvid d’afalagar el poder central de l’Estat, profundament rebotat contra la decisió del govern de Catalunya de posar a votació popular si els seus representats volien o no continuar formant part de l’estat espanyol. Fou un episodi que potser no era del tot legal però si que era absolutament legítim, i que va ser castigat amb unes penes de presó per als polítics que gosaren impulsar-ho enormement desproporcionades i ignominioses, que han fet que molts perdin la fe en el sistema judicial espanyol.

El Banc de Sabadell va ser doncs de les empreses presumptament insignes de Catalunya que van córrer cames ajudeu-me per a desmarcar-se de la decisió presa per majoria en un Parlament que es pronunciava així seguint la voluntat expressada en els programes electorals que els votants havien tingut en compte a l’hora d’elegir-los. O sigui que aquest banc històric defraudava la voluntat dels habitants del país on havia nascut i crescut. I començava així un camí directe cap a la seva desnaturalització. De fet la cosa venia de lluny: encara recordo com, en el marc ja llunyà en el temps de l’Expo de Sevilla el 1992, el capitost del banc aleshores, Joan Corominas, es sulfurà quan algú va insinuar que en l’acte de la inauguració d’una exposició de l’escultor Subirachs patrocinada pel banc es podrien dir alguns frases en català. No! Quin horror! Calia no profanar les castes oïdes espanyoles amb el més mínim mot d’aquest idioma tan abominat per ells.

Això no treu, però, que un peix més gros es pugui cruspir impunement contra la seva voluntat aquest peix que no és petit però sí menys gran. També els desvergonyits tenen els seus drets, i el Sabadell, amb tota la càrrega filistea que arrossega, es injust que mori deglutit per un altre banc. I aquest banc més gros, el BBVA –en origen la suma dels dos grans bancs del País Basc, però que ara a la pràctica no és altra cosa que un representat més de l’alta banca madrilenya-, ja es va menjar en un passat recent la Caixa de Catalunya, en la que molta clientela hi estava raonablement còmoda. I què se n’ha fet d’aquella Caixa de Catalunya? Res. Simplement ha desaparegut, s’ha dissolt dins la monstruosa entitat nominalment biscaïna, i els estalviadors que s’hi acostaven i consultaven qüestions monetàries als seus empleats amb la mateixa confiança que tenien pel seus metges de capçalera, ara es troben amb unes oficines que, a part d’haver canviat de nom, cada cop estan més deshumanitzades i on se’ls convida a dialogar només amb un caixer automàtic.

Si ara el BBVA gasta fortunes en fer aquest tsunami d’anuncis mel·liflus en els que pretén fer creure als seus usuaris que el banc respon a impulsos orientats al bé comú, deu ser perquè l’antropofàgia bancària que pretenen perpetrar encara no deu estar prou assegurada, i necessiten crear un estat d’opinió que acabi de facilitar l’operació sense trasbalsos. Si no fos així, una inversió publicitària d’aquesta envergadura se l’estalviarien. Aquest to bonhomiós amb que volen entabanar els parroquians, evidentment no és altra cosa que l’expressió d’uns publicitaris que coneixen el seu ofici i que han redactat aquests guions senzills i capciosos per a tocar la fibra dels que formen l’opinió pública.

Així és que, malgrat la manca de sintonia que el Sabadell s’ha guanyat a pols, en aquesta batalla desigual diria que molts estan en contra de les pretensions abusives de la piconadora. Però si al cap i a la fi es consuma el banquicidi, molts pensaran també que en aquesta brega no s’haurà malaguanyat del tot cap bufetada.