Francesc Fontbona de Vallescar.

Savis amagats

Els filòlegs, crítics literaris i escriptors de ficció sempre es queixen de que se’ls fa poc cas, a ells i a molts noms ja clàssics de la literatura catalana. Ara que és l’Any Joan Fuster, per exemple, molts ploren que l’assagista valencià està oblidat, i a la més mínima diuen el mateix de molts altres mites de les lletres nostrades, com Espriu o Foix!

Doncs bé, si això fos així –que no ho acaba de ser-, hi ha altres figures de l’Olimp cultural català real que, com el savi de Calderón de la Barca, només poden alimentar-se de les escorrialles que els deixen els ploraners. Poc abans de la pandèmia, posem per cas, va ser el centenari del naixement de Joan Ainaud de Lasarte, i ni “Any” propi va tenir. Ainaud va ser un dels grans historiadors de l’art del país, amb un coneixement amplíssim, prodigiós, d’aquest tema, i a més fou l’home que assolí conservar i engrandir el patrimoni museístic barceloní durant els anys poc afalagadors del franquisme. I per una altra banda quan algú recorda Josep Gudiol Ricart –un dels mestres més directes d’Ainaud per cert- sovint és per tirar-li en cara que participava en el comerç artístic, en lloc de veure en ell l’enorme historiador de l’art que va ser, i no només aquí sinó a escala internacional.

Josep Gudiol, al centre, amb Joan Ainaud de Lasarte, a la dreta, a l’exposició del Congrés de Cultura Catalana del 1977. Al fons , a l’esquerra, Josep Benet i Morell, molt més present en el santoral patriòtic català que ells dos.

Si Gudiol o Ainaud haguessin glosat l’art de Ramon Llull o d’Ausiàs March en lloc del de Bernat Martorell o Jaume Huguet haurien tingut ara “Anys” per parar un tren, i serien considerats poc menys que pares de la Pàtria, amb reclinatori propi per a retre-ls reverència. Tanmateix el paper que ells i gent com ells han jugat en la història cultural del nostre país és immens, perquè han estudiat a fons les creacions més extraordinàries –i les que no ho eren tant també- de l’art del nostre país, que d’altra banda són els nostres tresors patrimonials més presentables arreu del món. I en canvi ells sí que gaudeixen en negatiu de la ignorància generalitzada i massa sovint absoluta, no ja de l’home del carrer -que no ha sentit ni parlar d’ells-, sinó de les mateixes classes cultes del país, que arriben a confondre tan sovint Gudiol amb el seu oncle arqueòleg homònim o a Ainaud amb el seu germà “mediàtic” activista cultural.

Pensem que, a la seva mort, Gudiol Ricart no tingué article necrològic al “Serra d’Or”, i el de Joan Ainaud trigà mesos a ser publicat, ni a ningú se li havia acudit donar-los el Premi d’Honor que sens dubte mereixien. Si algú diu que el buit que va fer-se en part a Gudiol fou per què es va dedicar també a estudiar l’art espanyol, l’argument no em val, ja que Joan Corominas també va dedicar grans volums a l’etimologia de la llengua castellana, i ningú li va privar per això dels màxims honors culturals catalans. El nostre país és tan especial que fins i tot els diccionaris de Coromines esdevingueren pràcticament best-sellers. La diferència és que al seu altar hi havia la llengua, i a l’altar d’en Gudiol la pintura.

Ara estic llegint una tesi doctoral que es defensarà aviat a la UB sobre Gudiol. Ja era hora que algú es decidís a estudiar a aquest personatge gegantí! Ell va estudiar i fotografiar tot l’art medieval català, i el va ordenar i publicar; va salvar el patrimoni que va poder durant la Guerra Civil; al seu exili de França i els Estats Units es va tractar de tu amb personatges de la magnitud de Focillon, Cook o Post. A Amèrica treballà a la Frick Library i va ser professor a les aules més prestigioses; en tornar fundà a Barcelona l’Institut Amatller d’Art Hispànic i va escriure quantitat d’obres fonamentals mentre impulsava i dirigia altres col·leccions editorials artístiques del més alt nivell. I encara li va quedar temps per catalogar en quatre toms l’obra sencera de Goya.

Tampoc va deixar de banda la cura de l’art viu, a través de les Galeries Laietanes que dirigia (aleshores forçosament anomenades Layetanas), des d’on entre altres coses ajudà a llançar Tàpies a Amèrica, tot i que després no estalviava conyes en referir-s’hi. Un cop passejant per Roma amb un editor italià, en passar al costat d’un mur escrostonat, li digué: “Guarda, Enzo: questo è quello che Tàpies ha voluto fare per tutta la vita e non ci è riuscito”.

Josep Gudiol Ricart, el juny del 1982, davant d’una de les seves obres més transcendebntals: l'”Ars Hispaniae”, que ell ideà i dirigí.




I és ben cert que, paral·lelament, havia fet d’antiquari i d’art dealer. Calia guanyar-se la vida, i ell no tenia cap càtedra ni cap conservadoria de museu en propietat. Anava pel món en condició d’individu, no de membre de cap col·lectiu acadèmic, tot i que acabaria numerari de l’Acadèmia Catalana de Belles Arts de Sant Jordi i doctor Honoris Causa de la UB. Però les tasques del comerç de l’art en el seu temps les feien alguns dels historiadors de l’art més prestigiosos arreu del món, des de Berenson a Pijoan. Avui, en canvi, hi ha un pudor, entre els de l’ofici, de fer-ho, per que hem vist l’estigma que pot caure als que gosin entrar en aquesta qüestió intocable. Jo, per exemple no ho he fet mai; però si no ho he fet, sincerament, ha estat més que res pel “què diran”; ho he de reconèixer. Ve a ser una cosa tan trista com conservar la virginitat de per vida. Però en realitat vendre art no és cap crim, ja que l’art, a més d’un producte sublim de la creativitat humana, esdevé fatalment una cosa que es compra i es ven, pel que posats a fer més val que comerciïn amb ell els que en saben que no pas els botiguers de vetes i fils.

 Què seria la cultura catalana sense l’art? Si més no el nostre art ens porta molt més lluny al món que les nostres lletres, encara que sigui per una pura qüestió pràctica: el Sant Jordi de Bernat Martorell, al museu de Chicago, no necessita de cap traductor, i el retaule del Centenar de la Ploma, al Victoria & Albert de Londres, tampoc. I he de dir, de passada, que no ploro pel fet que obres mestres com aquestes estiguin tan lluny: les veig especialment com si fossin uns ambaixadors culturals nostres insubstituïbles. I creguin-me, d’ambaixadors de nivell a fora, a plataformes d’alt rang, n’hi ha d’haver. En canvi als nostres grans escriptors els cal per ser reconeguts també a fora que algú els tradueixi a un idioma universal com l’anglès, i de vegades, un cop traduïts, qui se’n recorda que l’original va ser escrit en un idioma europeu de gruix notable però minoritari com és el català? He conegut més d’una persona estrangera, grans admiradores del Tirant lo Blanc, que no tenien ni idea de en quina llengua s’havia escrit originàriament aquella gran novel·la medieval. 

El quatre gats que em coneixen saben que aquests arguments que he exposat avui aquí els esgrimeixo sovint; però no em sap greu ser reiteratiu: crec que era Benavente –aquest sí que està oblidat malgrat haver estat Premi Nobel- que deia que al teatre les idees s’havien de dir tres cops: un per que se n’assabentessin els actors, un altre per que se’n fes càrrec el públic, i una més perquè se n’adonessin els crítics….

17 comentaris

  1. Francesc Mestre

    M’agrada molt el teu article. Jo, també ho he comentat moltes vegades, però és clar que els nostres polítics consideren que la cultura catalana és exclusivament de la llengua i, encara. Em costa d’imaginar el representant de Catalunya al govern d’Espanya llegint literatura o poesia i visitant galeries o exposicions a menys que ho hagi de fer per raons de protocol.
    Un altre dels savis oblidats, és Joaquim Folch i Torres

  2. Elisenda Sala

    Gracies Francesc pel teu savi comentari.Tens molta rao i calia dir-ho.

  3. Tonia Salom

    Moltes gracies Francesc per el teu article i per la claretat de les teves paraules. Cal revindicar a aquestes figures capdals de la nostra cultura i els seus coneixements.

  4. Reis Fontanals

    El teu text dona una nova dimensió al que jo -que no sóc de l’àmbit de la història de l’art- sabia d’aquests “savis amagats”; tot i que, de l’Ainaud, havia llegit fa poc l’excel·lent “Semblança biogràfica” que tu mateix has escrit per a l’IEC. És una tasca excel·lent la que fas de recordar-nos aquests personatges.

  5. Fina Parés

    Gràcies Fontbona per aquest escrit, i també per molts d ‘altres.

  6. Esther

    Molt bé Francesc, és molt agradable llegir els teus escrits, ens fas reflexionar com funciona l’engranatge que envolta l’art

  7. Santi Alcolea

    Excel·lent Francesc. Tens tota la raó. Gràcies.
    Val a dir, tan mateix, que era gent amb vocació de fer país i que el que més valoraven era la feina ben feta.

  8. Eduard sagarra

    Molt be i molt Clarà amic Francesc. I la historia es repeteix amb molts altres estudiosos de l’art

  9. Anna

    Quina santa raó que tens, Francesc, sobre l’Ainaud i en Gudiol!
    I gràcies per fer-nos totes aquelles reflexions, a més tan ben escrites… Tant de bo es fessin també en nivells institucionals, hi sortiríem tots guanyant.

  10. Sedes

    Estic totalment d’accord amb les teves reflexions, que també són les meves. Gràcies, Francesc.

  11. francesc

    Moltes gràcies a tots. Tinc la impressió d’estar cantant al LIceu, amb la claca a punt!

  12. Anna Maria Saludes i Amat

    Com sempre amic Francesc, saps dir coses amb intel.ligència i sentit de l’humor de les grans pífies que s’han fet en aquest nostre país que sovint, sembla no tenir aturador. Veig que tothom et celebra i em sembla molt just.
    Enhorabona i endavant amb fer justícia als absurdament oblidats.

  13. Dolors Besa

    Molt bon article. Els critics d’art, els commissaris i els estudiosos de l’Art tenim un paper secundari dins de l’entorn intel.lectual. Els creadors en general siguin del sector que siguin sempre són més mediatics i són més influents i tenen un reconeixement social major.

  14. Pilar

    Gràcies, Francesc. Com sempre la claca agraeix el teu to reflexiu.

  15. Eduard Carbonell Esteller

    Molt bé Francesc. Calia dir ho. I cal donar a conèixer les dues persones importants per a Catalunya

    • francesc

      Gràcies, Eduard.
      El nostre ofici ha passat sempre molt desapercebut entre la intelligentsia del país.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.