Francesc Fontbona de Vallescar.

Guerra

Ja fa unes setmanes que tenim massa a prop nostre aquest fenomen aberrant però estranyament “normal” que es diu guerra. La guerra és la manera que les bèsties solucionen els seus problemes de supervivència o d’afany de possessió. Els europeus, en el que ens queda encara de bèsties, hem anant mantenint aquest sistema segle rere segle, només amb una certa tendència a la baixa després de la més destructiva i repugnant de les guerres de la història: la Segona Guerra Mundial, que causà més de cinquanta milions de morts. La magnitud d’aquesta tragèdia és molt més gran del que les paraules poden descriure. Ara els més “civilitzats” em pensava que tendien, per fi, a desterrar del seu modus vivendi aquest sistema abominable, i és evident que no és així.

Aquest senyor que, pintat per Wilhelm Wach, fa cara de bon xicot, és el general alemany Carl von Clausewicz (1780-1831), que descrivia fredament la guerra com una mena de ciència.

Tanmateix ja fa segles que els europeus refinats no sols mantenien teòricament la seva dependència de la guerra sinó que la sublimaven per via intel·lectual i fins i tot sentimental. Aquells condottieri del Renaixement que d’una banda llegien poesia eximia i de l’altra es ficaven als senyorius veïns amb tropes per a imposar-hi manu militari els seus interessos no sols ningú els veia com feres sanguinàries sinó que formaven part del model del Príncep ideal. Tota aquella eterna falòrnia retòrica de “les armes i les lletres”, com si fossin qüestions i actuacions virtuoses bessones i equivalents, és l’expressió d’això. Quan les armes –al menys les emprades contra persones- no es mereixen ni haurien d’haver merescut mai el més mínim respecte per part de la gent recta, o al menys diguem-ne urbanitzada. Resoldre problemes, per forts que siguin, esclafant literalment l’antagonista –els militars cínicament en diuen neutralitzar-lo- és indigne d’aquest gènere humà que al segle XXI encara demostra estar a les beceroles de la civilització.

Un gran clàssic del pensament militar, que també existeix encara que algú se n’estranyi, Clausewitz, va fer famosa la definició que “la guerra és la continuació de la política per altres camins”. Algú podrà dir-me que no he llegit Clausewitz sencer, i tindrà raó, però només coneixent aquesta definició seva, i sabent l’ús justificador que n’han fet els exèrcits de tot el món ja en tinc prou.

El cert és que, per molt que ens proclamem cívics, il·lustrats i exquisits, no hem acabat mai de desterrar del nostre imaginari la total impertinència de donar per bo el sistema de la punició de l’altre fins l’aniquilació, si cal, per progressar a la vida. Es va encunyar fins i tot el concepte de l’art de la guerra, i puc arribar a creure fins i tot que la guerra també pugui ser una de les arts, com tota activitat humana ben feta pot arribar a ser estèticament excelsa; però abans d’altra cosa la guerra és un carnatge, una calamitat, i l’excelsitud d’una hecatombe no compensa ni de lluny els seus efectes terribles, ni la seva completa condemnació moral. No ens n’adonem però els nens juguen encara amb armes de joguina, que haurien de ser declarades més immorals que els jocs eròtics, i en l’horitzó teòric de tots, els conceptes valentia, supremacia o victòria continuen essent-hi mitificats i sense maquillatge. Tots hem pujat estúpidament protegits, per exemple, de veure la nuesa del cos humà, però absolutament vulnerables als arguments amb més glorificació bèl·lica. La nuesa era una indecència, en el cànon que ens arribava i encara sovint arriba, mentre les armes tenien una connotació de virtut excelsa, respectable, i fins i tot enlluernant.

“La batalla d’Alexandre” (1528-29), Alte Pinakothek, Munic) és una obra mestra d’Albrecht Altdorfer, però no reflecteix cap gesta a imitar.

L’èpica està molt bé en l’estudi de la literatura del passat, però no ha de tenir cap lloc en la vida real moderna. En l’antiga ja està vist que fatalment hi era. Hem d’aprendre, sí, que la Ilíada, la Chanson de Roland o Guerra i Pau de Tolstoi son monuments literaris indiscutibles, però que el que expliquen, més enllà de qüestionables documents històrics, no han de condicionar la nostra conducta actual de persones. I no parlem de la gran quantitat de pintura bèl·lica que han produït des de sempre els millors i els pitjors pintors. Ens hem d’enfrontar a aquesta literatura bèl·lica de tants segles enrere, i no tants, amb el convenciment de que serà molt bo que a part de gaudir-la com objecte de plaer intel·lectual, estudiem com era possible el contrasentit que de les conductes humanes més aberrants que hi trobarem en poguessin sortir obres mestres de l’art. Les virtuts dels grans herois varen destil·lar literatura magnífica, ben cert, però no són de cap manera un model de conducta humana.

Algú molt prominent, que ara no recordo però qui era –i que la seva memòria em perdoni-, va dir que un home que mata un altre home és un assassí, però un home que en mata milers és un líder. I no és cap sofisma, no és una sentència enginyosa: és justament una veritat colossal. El pitjor és que el ciutadà està en mans dels líders, molts dels quals són venerats i per això poden fer malvestats infames, i en el millor dels casos l’únic que pot fer aquest ciutadà és revoltar-s‘hi en contra, posar-se a la seva alçada –o millor seria dir a la seva baixesa- i ser tan bèstia com ell. I no pot ser que continuem mantenint la doble moral del càstig implacable per l’assassí d’una persona i la glòria pel líder que esclafa multituds.

Vull creure que amb el temps la humanitat es civilitzarà del tot, veurà les aberracions on són i no hi caurà més, tot justificant-les amb l’aura de l’heroisme. Jo il·lusòriament, però, creia que ja havíem arribat a aquest temps, ara, a Europa, al primer quart del segle XXI.

10 comentaris

  1. Francesc Albardaner

    Benvolgut Francesc Fontbona:
    Gràcies per les teves reflexions.
    La guerra , segons crec, és consubstancial al gènere humà, ja que la raça humana és genèticament tribal. Si, si, ho portem al nostre ADN i, per tant, o modifiquem genèticament la raça humana o la nostra autodestrucció està cantada! Ens hauriem de classificar com a HOMO TRIBALIS SAPIENS.

    • francesc

      Doncs si que estem bé! Potser que tornem al “taparrabos”.

  2. àngels

    De nou, un dels teus benvinguts articles. Així estem.
    Gràcies, Francesc.

  3. Josep Maria Sans i Travé

    Francesc,
    M’han agradat molt les teves reflexions. Absolutament d’acord. T’ho agraeixo.

  4. Reis Fontanals

    Totalment d’acord. Tot i que de guerres n’hi ha a molts llocs. Aquesta d’Ucraïna ens colpeja especialment perquè són gent que veiem molt propera, però el dolor de les persones que pateixen una guerra és el mateix, siguin d’on siguin.

  5. Isabel Campi Valls

    La Jane Goodall va descobrir que els ximpancés de diferents grups es maten entre ells i fan guerres. Però jo em pensava que els humans som més intel·ligents i haviem superat aquest estadi. Es veu que no.

  6. Norman Bates

    Francesc, jo sóc glòria, al costat de tots aquests assassins.
    Norman Bates

  7. Elisenda

    Berthol Breght deia a “l’opera de 3 rals”- “Seriem tots uns angelets pero la societat no ens ho permet i per aixo no hi ha res a fer i per aixo el mon es un femer!”

  8. Francesc Mestre

    Quan jo era un nen, amb la guerra tot just acabada, cantàvem una cançó l’origen de la qual es perd en la nit dels temps, com se sol dir quan no tenim ni idea de quan ni de qui la va crear. La vam cantar també als fills i nets i, de sobte, m’ha retornat a la memòria. El seu títol: “El general Bum Bum”
    La cantàvem tota la mainada. La trobareu per internet en diverses versions. M’agradaria que, com quan erem petits, poguessim veure la guerra com un joc que troba ridículs els generals, les guerres i les armes.

  9. Anna Gudiol

    Has expressat molt bé el que sentim una bona part de la humanitat. Gràcies, Francesc.
    Anna

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.