Francesc Fontbona de Vallescar.

Categoria: Uncategorized (Pàgina 3 de 8)

Néstor, baula controvertida de l’evolució artística

Néstor Martín-Fernández de la Torre (1887-1938), que solia signar només amb el seu nom de fonts, va ser un artista canari però amb presència destacada a la Barcelona dels anys inicials del Noucentisme (1907-1913), on va formar part d’un grup informal d’artistes amb Mariano Andreu, Ismael Smith i, ocasionalment, Laura Albéniz, així com amb la presència d’un antic artista complet que ja havia derivat completament cap a gran industrial, Josep Maria Roviralta. L’Ors, quan encara no tenia clar què volia dir el mot Noucentisme que ell mateix s’havia inventat, coquetejà als inicis del Glosari amb aquest grup, dit per alguns “Els Refinats”, abans d’adonar-se que no era per allà que havien d’anar els trets.

Néstor. Plafons del Poema del Atlántico (1912-1923)

Néstor fou pintor, però també gravador, decorador, figurinista i escenògraf, i no es pot dir pas que hagi estat desatès per la historiografia nostra, ja que Rafael Santos Torroella li dedicà una monografia molt aclaridora el 1978, i més cops Néstor ha estat objecte d’articles i estudis entre nosaltres. Ara però s’ha fet sobre ell l’exposició important Néstor reencontrado, al Museo Nacional Reina Sofía de Madrid, que continuarà i es clourà a les Canàries, al Tenerife Espacio de las Artes, en el catàleg de la qual –que esdevindrà des d’ara peça bibliogràfica essencial sobre el personatge- hi ha participat un dels seus bons estudiosos, Aitor Quiney, també canari d’origen, però català d’exercici.

Pot semblar que Néstor fos un artista estilísticament fora d’època, i fins i tot al catàleg d’aquesta exposició s’hi diu que el Simbolisme que ell practicava ja havia estat arraconat per les Avantguardes. Això tanmateix és molt discutible, ja que el Simbolisme va continuar existint, i a un gran nivell, en els temps en que fauvisme, cubisme i expressionisme tenien el seu apogeu, cal dir-ho entre minories. Aquell Simbolisme era un corrent que perdurava, encara que ara molts considerin que estava desplaçat pels estils nous. Els temps son sempre més complexos del que les visions simplistes ens fan percebre. Unes quantes de les obres mestres de Gustav Klimt, sempre fortament simbolistes, són precisament de l’època en que Néstor vivia la seva important etapa catalana, i encara posteriors. Klimt guanyà el 1911 el gran Premi de l’extraordinària Exposició Internacional de Roma, guardó que compartí amb Anglada-Camarasa, que també participava d’un Simbolisme fastuós similar. A Catalunya mateix, en aquella època, trobaríem la permanència de simbolistes com Josep Maria Xiró. I no eren derivacions del Simbolisme també òperes com L’amore dei tre re d’Italo Montemezzi del 1913, Francesca da Rimini de Riccardo Zandonai de 1914, El castell de Barbablava de Béla Bartók estrenada el 1918, La dona sense ombra de Richard Strauss de 1919 o La ciutat morta d’Erich Wolfgang Korngold de 1920? I és que la vida i la creació artística son més diverses i inextricables que les visions esquemàtiques que sovint en donem els historiadors de la cultura.

Sense anar més lluny Néstor també havia de sintonitzar ben bé amb la musica indiscutible d’Enric Granados, ja que va fer d’ell un gran i fastuós retrat d’un decadentisme llepissós i malenconiós que respon tanmateix al tipus de decadentisme que Juan Vicente Aliaga, al catàleg, subratlla que en el cas del canari no té la pulsió de la mort i l’atracció per la desaparició, sinó les ganes de viure i de gaudir de l’existència. Seria doncs un decadentisme hedonista.

Nestor, assegut davant d’una obra seva.
Néstor assegut davant d’una pintura seva,

És cert que l’estètica de Néstor ara ens pot grinyolar a molts. A mi el primer. S’hi patentitza una feixugor decorativa extrema –Nonell deia d’ell que feia orinals amb flors-, que pot arribar al kitsch, i a un amanerament indissimulat fruit del món que ara en diuen queer, del que Néstor participava plenament. Passant per les delirants i contorsionístiques abraçades sexualment tan ambigües dels seus quadres luxuriants del Poema de la tierra (1934-1938), on gairebé se li trenquen les costures d’una autocensura que, malgrat tot, hi era.

Els peixos fantasiosos, cromàticament desfermats, sobre els que cavalquen putti desmesuradament boteruts i artificiosos, dels olis de la seva sèrie Poema del Atlántico (1912-1923) poden tenir els seus orígens en els tritons i nereides solcant aigües escumoses d’Arnold Böcklin de trenta o quaranta anys abans, i certes coses de Jean Delville dels anys noranta també devien influir en el canari; però d’altra banda en la seva obra hi trobem clarament l’anunci dels peixos al fons del mar que Anglada-Camarasa pintaria, amb base més real però execució ben resplendent també, meravellosa, a partir de les seves capbussades a la badia de Pollença els anys vint i trenta. És una estètica la de Néstor ben propera també a la de tantes obres del valencià Josep Segrelles, quasi coetani seu, molts anys triomfant al món anglosaxó, només que en utilitzar aquest la via de la il·lustració, més que de la pintura de cavallet, sempre tendim a deixar-lo de banda. I també trobarem aquest món, més o menys replicat, en l’obra d’Antonio Juez, només cinc anys més jove que Néstor, i que tant impacta als visitants del Museo de Belles Artes de Badajoz, bé que encara no s’hagi generalitzat gaire el seu coneixement fora d’allà.

Al catàleg de l’exposició Néstor, en un article sorprenent per als profans, de Fabio García Saleh, també se’ns donen les claus per entendre la seva obra des del punt de vista maçònic, ja que l’artista era un membre molt actiu d’aquesta societat.

Però tot aquest mon deliqüescent de Néstor curiosament donaria pas en la seva maduresa de tant en tant a representacions de volums d’una gran austeritat decorativa i cromàtica, sempre emfàtiques però, com l’escenografia un tant contrapicada de l’obra escènica musical El loro (o el papagayo) de Gustavo Pittaluga (1927), o l’harmònica bellesa geomètrica, en canvi en plans picats, de peces com algunes de les Visiones de Gran Canaria (1928-1934).

I en aquest punt també cap subratllar el compromís de l’artista en la seva darrera època per vitalitzar les Canàries en el sentit de convertir-la en un atractiu internacional de qualitat, reinterpretant i depurant els tòpics del seu folklore i dels seus atractius naturals, afany que hagué de compaginar forçosament amb l’administració ja franquista d’aleshores –des de Canàries precisament havia iniciat Franco el seu aixecament militar-, una dinàmica ideològica que, a part de saber que amb el nou règim l’artista eliminà de la seva signatura els tres punts maçònics per evitar ser-ne identificat, no queda gaire aclarida tanmateix en els textos del catàleg.

Memòria d’una gran institució: l’antic Museu d’Art Modern de Barcelona

El Museu d’Art Modern de Barcelona va ser una institució molt important, però en ser engolida pel MNAC el 2004, la seva memòria es va esvair. La seva darrera directora, Cristina Mendoza, apunta que segurament pel fet d’haver tingut la seva gran època a la postguerra, i d’haver estat separat de la resta del Museu d’Art de Catalunya també aleshores, arrossegava per a alguns “el llast d’un tuf franquista”. Jo no participo d’aquesta valoració, ja que crec que un museu d’art modern català té tot el sentit, i considerar-lo només com la continuació del Museu Nacional d’Art sempre li anirà a la contra, perquè l’art de l’època moderna –o si es prefereix el dels segles XIX i XX- quantitativament no guarda proporció amb el d’èpoques anteriors, i per tant si el vols mostrar en la seva complexitat sempre resultarà una part massa voluminosa dins el conjunt d’un museu general. És una qüestió d’escala.

A la seu actual del Parlament de Catalunya, l’antic Arsenal de la Ciutadella, hi estigué instal·lat el Museu d’Art Modern de Barcelona, entre 1945 i el 2004.

Sigui com sigui, l’antic Museu d’Art Modern de Barcelona, que entre moltes més contenia aquesta època extraordinària que és el Modernisme, va ser una entitat de moltíssim pes, malgrat haver hagut de conformar-se amb uns pressupostos relativament limitats, i per això només cal saludar amb entusiasme l’aparició de l’article “El Museu d’Art Modern de Barcelona” que l’esmentada Cristina Mendoza ha publicat a Mnemosine. Revista Catalana de Museologia, en el seu número 15 d’enguany  https://revista.museologia.cat/ct/article/el-museu-d-art-modern-de-barcelona-259

Cristina Mendoza ens hi reivindica aquella institució, i ens detalla la seva història i les seves activitats, en especial des que ella va entrar a treballar-hi el 1974, i vuit anys després n’esdevindria directora, sempre sota la direcció general d’una figura tan forta, erudita i eminent com Joan Ainaud de Lasarte, de qui penjaven tots el museus d’art de la ciutat durant pràcticament tot el franquisme i els primers anys de democràcia.

No m’entretindré aquí a transcriure el gavadal d’informació que hi ha a l’article, perquè ja he inclòs el seu enllaç, i el lector hi pot entrar fàcilment. Diré tanmateix que el text és llarg i complet, allò que la memòria d’un Museu com aquell mereixia. A més no és un text purament informatiu sinó que està salpebrat amb comentaris de l’autora tan elegants com aguts, escrits amb l’autoritat d’algú que va haver de portar-ne el timó esquivant tota mena d’esculls, externs i interns, i que ho va fer amb prou èxit.

El museu, en aquella llarga etapa, va dur a terme moltes exposicions que varen difondre l’obra dels principals artistes catalans del segles XIX i XX. Eren exposicions antològiques la immensa majoria de les quals abans ningú havia fet,  i aquelles mostres anaven acompanyades d’uns catàlegs documentadíssims –l’equip del museu era molt bo i actiu, amb Mercè Doñate i diverses persones més-, gràcies als quals Casas (1958, 1982 i 2001), Sunyer (1959 i 1999), Nonell (1962, 1981 i 2000) o Nogués (1967, 1972 i 1984), començaren a tenir una bibliografia en condicions, i més endavant també s’ampliaria amb els noms de Mir (1972), Fortuny (1974 i 2003-04), Canals (1976), Picasso (1981), Gargallo (1981), Llorens Artigas (1981-82), Rebull (1982), Fenosa (1983-84), Enric Casanovas (1984-85), Xavier Valls (1985), Feliu Elias (1986), Manolo Hugué (1990), Rigalt-Martí Alsina-Vayreda (1995), els Masriera (1996), Raurich (1997), Clarà (1997), Rusiñol (1997-98), Joan González (1998), Homar (1999), Jujol (2002), Pidelaserra (2002-03, de qui Ainaud i Verrié ja n’havien fet una antològica el 1948), els Llimona (2004)… Això sense comptar amb grans exposicions temàtiques, com les del Modernisme (1964, 1969-70 i 1990-91), que varen fer molt per consolidar el prestigi d’aquell moviment, o tantes altres que venien de fora i s’adaptaven aquí.

La plana major de les grans figures creadores de les arts plàstiques catalanes foren posades en valor pel Museu d’Art Modern. Es una tasca impagable per al coneixement de la cultura del país, que no sols es nodreix de poetes sino també de pintors. I Cristina Mendoza i el personal del museu la feien sense pretendre posar-se medalles per salvar la pàtria.

I el museu també va rebre i assimilar llegats importants: Partagàs, 1948; Fortuny i Madrazo, 1951; Apeles Mestres, 1951; Espona, 1958; Teixidó, 1961; Isabel Escalada, viuda de Xavier Nogués, 1968, i donacions com la que va fer Roberta González, filla de Juli González (1972), d’un conjunt importantíssim de més de dues-centes obres del seu pare, així com d’altres artistes de la família, especialment de Joan González, germà de Juli.

I una de les grans aportacions d’aquell museu va ser la publicació en dos volums gruixuts i lletra petita del catàleg complet de la pintura d’aquell museu, una obra de consulta encara obligada prop de quaranta anys després.

Cristina Mendoza Garriga, darrera directora del Museu d’Art Modern de Barcelona.

Suposant que fos veritat que, com diu ella mateixa a l’article, Cristina Mendoza entrà al Museu “per recomanació”, i que “sens dubte altres persones de la meva generació, que no estaven vinculades laboralment amb el museu, tenien una trajectòria infinitament superior a la meva” –confessió insòlita que ens mostra quin exagerat sentit de la honestedat té l’autora-, la seva tasca intensa, sistemàtica i alhora quasi diria que amagada allà, seria més que suficient per tapar la boca a qui li pogués tirar en cara una cosa similar.

En el text s’adverteix una recança per la invisibilitat social que pateix una tasca com la seva, i té raó. Vés a saber per què al nostre país administrar les coses del patrimoni artístic i estudiar-lo aboquen als qui s’hi dediquen a un quasi anonimat. Cristina Mendoza és germana d’algú que fa poc va rebre la Creu de Sant Jordi com a novel·lista, i jo crec que dels dos germans Mendoza qui hauria d’haver rebut primer una distinció així és ella, i amb això no vull dir que el germà no la mereixi, però si existís la bàscula per mesurar “serveis al país” tinguin per segur que el volum de serveis d’ella es destacaria amb escreix. Però ja som en l’etern conflicte entre els “mediàtics” i els que no en són. I surto d’aquest jardí perquè no vull fomentar controvèrsies estèrils.

En definitiva és molt bo que en una revista de museus actual hagi aparegut aquest text, ja que haurà quedat ben fixat el gruix de la vàlua d’aquell museu que encara enyorem, ja que en haver d’enquibir el seu contingut al Palau Nacional fatalment es va haver d’aprimar massa. I per acabar, un apunt personal: vaig tenir molt bona relació amb Max Cahner, i vaig treballar deu anys amb ell a la Gran Enciclopèdia Catalana. Quan temps després el van fer conseller de Cultura em va oferir diversos càrrecs de política patrimonial al seu departament de la Generalitat, que jo no vaig acceptar. No sé per què, formar part de la política, ni que sigui sobre el patrimoni cultural, em repèl, i això que és evident que algú s’hi ha de posar a fer-la, però segurament a mí m’hauria mancat cintura. Sigui com sigui en Max aleshores em va dir una cosa així com: “Bé, si no vols això, quan pugui t’oferiré la direcció del Museu d’Art Modern de Barcelona, i no em podràs dir que no”. Vaig quedar de pedra. Si hi havia una feina que a mi m’encaixés per damunt de qualsevol altra, hauria estat aquesta. Però el fet és que mai varen coincidir els astres per a que l’oferiment s’arribés a produir. I d’haver-se produït, a part que molt possiblement jo no ho hauria fet millor que la Cristina, molt segurament el bon rotllo que tinc ara amb ella tristament no existiria…

Sentir parlar en català fa sentir “estrangera” a una política del PP

Fa molt poc hem sentit una senyora, presidenta de la comunitat de Madrid, del “Partido Popular”, dient que parlar en català en un acte oficial a Barcelona la feia sentir estrangera al seu país. I no va ser cap acudit: en quan algun altre polític assistent a l’acte –ben poc fructífer per cert- va fer servir un idioma que no era el castellà, va agafar els trepants i se’n va anar.

És la declaració separatista més clara que he sentit, ja que no parlava de l’anglès, ni del xinès, sinó d’un idioma que en la seva lògica hauria de ser tan “espanyol” com el seu. Si el català és estranger a Espanya vol dir que per a aquesta senyora -i pels milions de palmeros que té- el català no és un idioma d’Espanya. Agraeixo molt vivament la seva sinceritat. A mi també m’ho sembla, però m’he passat molts anys fent veure que no m’ho creia, per no carregar-me la conllevància, que deia Ortega.

Molts dels polítics espanyols de la corda d’aquesta senyora per una banda diuen que Espanya és una nació, però per l’altra es pronuncien explícitament o tàcitament considerant el català com un idioma estrany a ells. És com una regla de tres: si el català és estranger a Espanya, els catalans també hi som estrangers. Faves comptades.

Una de les raons que solen donar per avalar que som una mateixa nació és que “llevamos más de quinientos años juntos”. I és cert que és així, especialment per voluntat contumaç d’ells. Espanya és una realitat administrativa fèrriament apuntalada. Però no resulta una mica estrany que després de cinc-cents anys de voler-nos tant si com no com a companys de viatge, l’idioma dels “compatriotes” –que és romànic, proper i “espanyol”- encara els resulti foraster i inintel·ligible? Si realment fóssim el mateix, la nostra manera de parlar per a ells hauria de ser un element més de la personalitat espanyola. Però no ho és, ni que ho digui la Constitució.

Fa molt temps que crec que el gran problema de l’Estat espanyol és la seva dreta. Tot estat ha de tenir dretes i esquerres per estar ben equilibrat. Però la dreta espanyola cada cop es desplaça més cap a l’extrem en lloc de fer-ho cap al centre. Ara el PP ja és extrema dreta, i per això governen prou contents amb Vox a tants indrets, i en lloc de portar Vox cap al centre són ells que es deixen arrossegar ben de gust cap a posicions ultramuntanes. I al mig hi queda un buit clamorós que el va omplint el PSOE, que teòricament és d’esquerra. Quan sento dir que el PP és el centre-dreta d’Espanya m’esgarrifo. Alguna cosa no rutlla. El centre-dreta és una opció que molts hauríem de poder votar en casos de necessitat, però aquesta dreta que riu les gràcies d’aquesta presidenta “regional” que va a la seva, i no gosa cridar-la a capítol i posar-la al seu lloc, no té res de centre civilitzat.

No oblidem tanmateix que si aquesta dreta és així, és perquè molts la voten –no a Catalunya on són lògicament testimonials- però sí allà. O sigui que el problema d’Espanya és estructural. I per això hi ha tants catalans que no s’hi senten bé. De vegades la UCD s’enyora –qui ho havia de dir!-, no per afinitat, sinó pel paper aparentment equilibrant que de vegades podia jugar.

No busqueu entre les estàtues -ni entre els medallons- de la façana de la Biblioteca Nacional de Madrid ni un escriptor en llengua catalana. Espanya mai s’ha sentit representada per ells.

Però tota aquesta qüestió evidentment no és d’ara. És de sempre. Consubstancial amb el disseny d’Espanya. Més d’un cop he assenyalat un fenomen molt demostratiu que és a la vista tothom, al Paseo de Recoletos de Madrid. Quan a finals del segle XIX van voler adornar la façana de la Biblioteca Nacional amb estàtues i medallons dels grans noms de les lletres d’Espanya, no els va passar pel cap, ni per dissimular, intercalar-hi per exemple Ramon Llull, Ausiàs March o Joanot Martorell. O sigui que Espanya quan es defineix a sí mateixa solemnement, a la façana del seu temple de les lletres, només posa autors en castellà… i en tot cas en llatí (hi és Lluís Vives), però ni se’ls acut que els escriptors en català són també seus. 

Doncs si no se’ls acut ni a ells, i més de cent anys després encara hi ha presidentes dicharacheras que en presumeixen amb molts penques, i no han revisat els seus prejudicis, per què ens ho hem de creure nosaltres?

La renaixença de Manuel Humbert

Enguany s’acompleix el cinquantè aniversari de la mort de Manuel Humbert (Barcelona 1890 – 1975). Fou un dels noms més emblemàtics de la generació d’artistes catalans de Les Arts i els Artistes, l’associació noucentista més sòlida i longeva, que aglutinada per Iu Pascual, estigué activa des del 1910 fins la guerra civil, integrada també per Xavier Nogués, Francesc d’A. Galí –Humbert en fou deixeble heterodox-, Enric Casanovas, Josep Clarà, Pau Gargallo, Feliu Elias, Ricard Canals, Francesc Pujols, Francesc Labarta i uns quants més, entre els quals Isidre Nonell, que tanmateix morí a poc de crear-se la societat.

Logotip de l’aniversari de Manuel Humbert, amb un autoretrat de l’època del «Papitu»

Esquematitzant diria que Humbert va tenir dues èpoques. La primera que es destaca especialment és la de dibuixant d’una revista tan representativa com Papitu, de 1909 a 1911, i després a Picarol, el 1912. Hi va fer uns dibuixos molt personals, que s’apartaven de l’humorisme gràfic satíric típic del moment –el de Cornet, Junceda, Costa “Picarol”…-, i que es caracteritzaven en canvi per una elegància obtinguda amb una gran economia de traços, que no tenia res de llepada ni de solemne, i amb una mena de vibració de concepte que més que voler ser mofa s’acostava a l’epigrama. Aquell Humbert, sense coincidir-hi tampoc del tot, està més a prop del decadentisme renovat d’Ismael Smith, un altre espècimen atípic de les Arts i els Artistes, o de Josep Mompou, que no pas dels noucentistes més reconeixibles.

«Les verges bojes», acudit gràfic de Manuel Humbert a la revista «Papitu» del 14 de juny de 1911.

Però Humbert sempre va tenir dos referents geogràfics paral·lels: el seu país i París, ja que estava relacionat familiarment amb França. I allà hi passaria al llarg de tota la seva vida moltes temporades, menys sorolloses que les que hi passaren la majoria de col·legues seus. Allà visqué al cor mateix d’allò que ha passat als llibres d’història de l’art amb el nom vague però molt explícit d’école de París, al costat de Modigliani, que li va fer dos retrats a l’oli antològics –no pas obres menors-, que son el principal i callat testimoni d’una relació molt forta d’un dels grans mites de la pintura mundial del segle XX amb ell, connexió de la que ara per ara ens manquen encara més referències, si és que perviuen i estan amagades en algun lloc, que ens la facin prou assequible. Entre els seus amics d’aquell París hi hagué també Amadeu de Souza Cardoso, l’avantguardista emblemàtic portuguès, deixeble allà mateix d’Anglada-Camarasa.

El bust que Humbert dibuixà del seu amic Salvat-Papasseit cap al 1924, molt a prop dels dramàtics moments finals del poeta, amb la seva economia de mitjans extrema, és en canvi un dels retrats més intensos de l’art català, només susceptible de ser fet per algú que tingui una penetració psicològica extraordinària. Aquell Humbert d’humor càustic del principi evolucionà cap a un intimisme de figures, interiors, flors…, on la pintura a l’oli s’anava fent més present que abans.

En temps de la Generalitat republicana, el primer pintor a ser premiat per la màxima institució política del país, en el “Premi Nonell”, el que avui en diríem un premi nacional de pintura, va ser precisament Humbert, amb el seu nu femení Descans del 1933, ara al MNAC. Finalistes foren Meifren, Sunyer, Galí i Feliu Elias, figures la qualitat de les quals avala encara més l’èxit d’Humbert en el concurs. La guanyadora és una obra típica de la seva personalitat: equilibrada, sòbria, austera, d’un color depuradament treballat però sense faramalla. Tristament –tenim un país que no ens el mereixem… o sí- fa només un parell d’anys, l’obra en qüestió va ser exposada en una col·lectiva que presumptament volia ser diguem-ne entremaliada, organitzada des d’una inqüestionable insolvència intel·lectual, que pretenia fer una mena d’antologia de “mala pintura”. Com que la facècia, ben justament, va tenir un recorregut d’acceptació pública esquifit, em vaig abstenir aleshores de fer-ne el més mínim comentari públic per a no contribuir a donar a la infeliç gracieta un relleu que ni tenia ni va aconseguir pas despertar.

A Humbert el vaig arribar a conèixer, poc abans de la seva mort. Era un home cortès de poques paraules, de capteniment seriós, sempre al costat de la seva Suzanne, ja velleta també, que tenia emmarcada a la paret, ben visible, una foto sèpia del seu famós retrat col·lectiu –afusellat durant la guerra- de la penya Plandiura dels anys trenta, fet a quatre mans amb Nogués. Prop de la taula del menjador on parlàvem tots tres, a una estança immediata, tenia també un mundo o arca gran, i em va dir que a dins hi havia tota la seva documentació. Em vaig quedar amb les ganes d’obrir-lo i capbussar-m’hi, però ni ell m’ho va oferir ni jo havia anat a veure’l per fer res més que el seu article sintètic per a la Gran Enciclopèdia Catalana, circumstància que no justificava prou remenar a sac les relíquies de tota una vida.

Ara Lluís Boada, economista doctorat de nou en Humanitats, ha pogut esprémer la informació de molts dels documents personals d’Humbert: cartes, retalls, fotografies, catàlegs… Possiblement vinguin d’aquell mundo que vaig veure jo, ja que els conserva un descendent indirecte seu de França, que ha posat a disposició del biògraf tot aquest material. Sembla, però, que aquest no és tot el material que el pintor guardava. La resta ves a saber on anà a parar. El resultat de la tasca, exhaustiva, de Boada ha estat múltiple: primer una àmplia tesi doctoral llegida per ell el 2013 a la UPF, després una monografia, una exposició antològica i fins i tot una sessió escènica al Teatre Romea de Barcelona.

La monografia ha estat editada per Cossetània aquest 2025, i és el model d’aquell llibre solvent que tot artista del nivell d’Humbert hauria de tenir. S’intitula L’àngel del Noucentisme, reprenent així un epítet que el Pujols ja vell aplicà a Humbert retrospectivament. Bé que ha hagut de prescindir de molts detalls continguts a la tesi, el llibre és un volum de prop de cinc-centes pàgines, que ressegueix de principi a final la vida i trajectòria de l’artista i s’hi reprodueix una tria suficient d’obres i documents, a part d’analitzar detingudament gran part de les crítiques publicades a la premsa a ran de cada exposició feta per de l’artista.

Coberta de la monografia de Lluís Boada sobre Manuel Humbert, que reprodueix el seu oli «Sònia» (Paris 1924) Col·lecció particular.

L’exposició antològica l’ha entomat el museu que potser més obra de l’artista posseeix, el Museu de Valls, a través del seu responsable Jordi París, benemèrit director que tantes iniciatives ens ha ofert al llarg de la seva ja llarga etapa de direcció, malgrat haver de regir una institució amb recursos materials massa limitats. Quan els ajuntaments i institucions públiques creuran de debò que els museus d’art son instruments essencials en el mapa cultural d’una comunitat? El comissari de la mostra ha estat el mateix Boada, i aquesta recull una bona selecció de les obres d’Humbert, tant dibuixos, com pintures, gravats, revistes, llibres il·lustrats, etc. Sense afegir-hi gran cosa més, aquesta mostra es podia haver exhibit al MNAC, ja que alhora que es centra en un important artista nacional i no pas local, no té res del que algun miop podria prejutjar que fos una exposició d’estar per casa.

Les iniciatives de Boada en torn d’Humbert, artista al que ell simplement va tractar essent un nen però sempre ha recordat amb fascinació, s’han plasmat en tot aquest conjunt de realitzacions pilotades personalment per ell, amb el recolzament més moral que efectiva de la Fundació Rafael Benet. I han demostrat que la iniciativa particular, segons qui l’exerceix es clar, pot suplir força convincentment les institucions públiques, quan aquestes no han arribat a poder fer-se càrrec de determinades accions. O no ho han cregut oportú.

Ara ja no podrà dir ningú que Humbert es un desconegut. Ja no es podia dir abans, ja que l’artista apareix a tots els llibres i publicacions que es refereixen a l’art del seu temps. Tindrem ben a l’abast allò que ens informarà fidedignament sobre la seva figura renascuda, i ara tothom podrà tenir a l’abast l’obra d’aquest artista plàstic que es movia quietament i amb una personalitat pròpia caracteritzada per l’harmonia, pel rovell de l’ou del millor art català i europeu del seu temps.

Potser el seu “pecat” va ser que, havent conegut el París en ebullició de l’art més nou, ell es mantingué en allò que en els anys de confrontació amb les Avantguardes se’n deia el “figurativisme”. Molts varen negar el pa i la sal a aquella sortida estilística, d’altra banda practicada arreu del món, i tan vàlida com qualsevol altra. Posar cotilles a la creació no és bo. Perquè com reflexionava Ingres: “Cal adaptar-se als temps: però, i si els meus temps estan en error?”

Nous drames rurals

Fa temps que s’han posat de moda en el nostre cinema un nou tipus de drama rural. Ara ja no el protagonitzen éssers marginals perduts a les terres altes, sinó que sovint es tracta de grups de joves urbanites que juguen a formar part de la natura o hi retornen enduts per les circumstàncies. Aquest pot ser el nus de l’argument o només l’avinentesa, i el grau de dramatisme de vegades és molt intens i altres és més aviat discret, o és directament comèdia.

Son pel·lícules –bé que mai és aconsellable generalitzar- que es caracteritzen per una acusada lentitud, “acció” morosament mastegada, i on els protagonistes es barregen tant amb la remor de la natura que sovint els diàlegs hi costen de seguir, ja que més que converses són murmuris. Quan això et passa a casa sempre et queda el recurs de posar-te els subtítols -encara que el film sigui en català- per entendre què diuen, però si et passa al cinema, per alta que posin la banda sonora –sol ser un vici de les sales exhibidores-, sovint et quedes in albis tractant de desxifrar el xiuxiueig dels personatges.

Els encantats (2024), només per posar un exemple.

No tinc prou memòria ni prou cultura cinematogràfica com per a analitzar quan començà aquesta moda, ni fins i tot quines son les pel·lícules més destacades d’aquest nou costum. Així de memòria jo diria que Suc de síndria  (2019) –de fet un curtmetratge naturista- amb Helena Martin devia ser una de les primeres, però molt abans Pa negre (2010) en part ja prefigurava el gènere. És molt possible que un cinèfil de debò em digui que la cosa ve de més lluny. Després se m’acuden El fred que crema (2022) –molt més truculenta-, 20.000 espècies d’abelles (2023) –film basc però amb participació en català-, Els encantats (2023)…, i les pel·lícules de Carla Simon també participen poc o molt d’aquesta mena de cinema. Fins i tot alguna sèrie, com a  Jo mai mai (2024), també s’ha encomanat d’aquesta manera de ser i de fer.

Tot torna, i de fet a mi sovint aquest tipus de films em fan pensar en aquelles pel·lícules de Robert Bresson o d’Eric Rohmer dels anys seixanta. Eren els temps del “cine de arte y ensayo”, classificació sota la qual, encara durant el franquisme, es posaven pel·lícules més d’autor que de productor, destinades als cinèfils i que s’exhibien en cinemes més petits –eren generalment minoritàries i per això la censura hi tenia la màniga més ample- que no els films comercials destinats a les multituds. Sabien que eren pelis que només veurien els ja contaminats. A mi em va agafar tan fort aleshores, per exemple, amb Le genou de Claire (1970), de Rohmer, que tant sí com no vaig voler-hi arrossegar a diversos amics, tots universitaris, que a la sortida del cine em volien apallissar després d’afartar-se d’aguantar aquell argument minimalista i deliqüescent.

Sigui el que sigui, això de les modes en l’art –cinema o una altra expressió- mai ho he acabat d’encaixar. Sembla que quan una fórmula s’imposa –i sovint no ho fa entre majories sinó entre grups molt reduïts però que han rebut de no sé qui la facultat de definir els gustos que s’han d’acatar-, les “gens de qualité”, que deia Molière, han de “consumir-la” necessàriament i amb complicitat indubtable. I allò dura tant de temps com fins que una nova onada no arribi per fer-ho passar de moda, i substituir-ho per una fórmula alternativa que sovint resulta d’“obligació” tan inexplicable com l’altra. I arribes a la conclusió que el gènere humà és gregari -quina descoberta!-: molt sovint no tria d’acord amb allò que el motiva des de dins, de debò, sinó d’allò altre que intueix que és el que li toca fer. Jo mateix si ara hagués de fonamentar el per què de la meva passió temporal aleshores per Le genou de Claire segurament no sabria com posar-m’hi. I no dic que no sigui una bona pel·lícula sinó que molt probablement estava sobredimensionada. De vegades aquestes modes poden ser tan duradores i inexplicables com una –no cinematogràfica sinó indumentària- que fa molts anys que s’arrossega i que consisteix en portar roba, normalment texana, més o menys esparracada, i que els seguidors d’aquest costum ja compren trencada de nou en nou. La quantitat de noies –i alguns nois- que es veuen pel carrer, ben seriosos, ensenyant els genolls per entre els estrips com si sortissin d’un accident de tràfic, és sorprenent. Les facultats de Sociologia haurien d’estudiar amb detall –potser ja ho fan però no ho conec- quin estúpid mecanisme mental impulsa des de fa tant a tanta gent a apuntar-se a aquesta moda. L’estrip és bell? És útil? És pràctic? És lògic? És plaent? Crec que no és res d’aquestes coses. Quan se trobi la resposta diguem-ne científica al motiu pel quan tanta gent el llueix coneixerem millor el mecanisme que regeix les conductes col·lectives del gènere humà. Perquè això sempre va de col·lectivitats. Són les masses les que formen ramats, igual que les bandades d’estornells volen formant grans onades col·lectives perfectament orquestrades. Però els estornells no son racionals diria, i els humans en canvi sí. Si algun dia a un individu humà tot sol –abans d’aquesta sorprenent epidèmia de l’esquinçall- se li hagués acudit vestir roba esparracada hauria estat fulminat per les mirades de commiseració i rebuig dels mateixos que, arribat el cas, quan la bajanada esdevingués col·lectiva, l’adoptarien sense piular, impulsats per un corrent peregrí, cec, racionalment inexplicable.

Matter matters

L’actual exposició Matter matters. Dissenyar amb el món, que es mostra al DHUB, a Barcelona, la primera d’una etapa nova i controvertida de la institució, ha estat comissariada per Olga Subirós, que ha fet una tasca acuradíssima i interdisciplinaria, i el resultat és una mostra de gran nivell que explica moltes coses fonamentals de la vida col·lectiva problemàtica de la humanitat d’ara i d’abans en relació amb els materials utilitzats per donar cos a objectes d’us quotidià. Ho fa servint-se d‘una petita però notòria part dels fons del Museu del Disseny i d’altres peces de procedència externa, posades en relació de manera molt precisa i gens gratuïta. El resultat és una magnífica exposició que cal resseguir havent-se llegit els plafons i les cartel·les atentament, o bé havent conegut abans el dens catàleg que l’acompanya, per no perdre el fil del discurs, que ha estat elaborat amb criteri molt afinat.

Coberta posterior del catàleg de l’exposició «Matter Matters»

Però aquesta exposició fa el paper que fan en la majoria de museus les mostres temporals, que és la intenció que la mateixa comissària proclama haver tingut. És a dir que no pretén substituir un tractament específic del contingut del museu, que no oblidem que és una macroinstitució que va refondre fa anys quatre museus barcelonins, de titularitat municipal, de contingut molt ric: el d’Arts Decoratives, el de Ceràmica, el Tèxtil i d’Indumentària i el de les Arts Gràfiques. Remeto al meu article de fa un any Alerta al Museu del Disseny de Barcelona – Francesc Fontbona

Aquells foren museus excel·lents abans de refondre’s, i va ser gràcies a que en la seva formació i desenvolupament hi varen intervenir figures molt competents en cada qüestió des dels seus orígens: primer Joaquim Folch i Torres, factòtum dels museus barcelonins abans de la guerra civil, a qui devem molt més del que se li sol reconèixer, i més endavant Lluís Maria Llubià a ceràmica, Rosa M. Martín a Indumentària o Enric Tormo a Arts Gràfiques, per no fer una nòmina més àmplia. Sense comptar que més d’un dels conjunts reunits allà es devien al col·leccionisme d’autèntics especialistes com Manuel Rocamora en el camp de la indumentària, que donà a la ciutat la seva extraordinària col·lecció privada de vestits.

En aglutinar-se aquells museus s’uniren sota el paraigües comú del nom Museu del Disseny, una denominació equívoca, ja que si be “disseny” ja era un mot polisèmic –la mateixa escola de Belles Arts, a Llotja, en la seva fundació en 1775 fou batejada com “Escuela Gratuita de Diseño”- modernament aquest mot ha adquirit una connotació inequívoca de realització contemporània, que no encaixa pas amb la major part dels objectes custodiats per la institució. Semblava que calia “redimir” totes aquelles arts abans mal dites menors mitjançant una etiqueta que les hi conferís una aparença més “moderneta”. I diria que precisament el canvi de nom de fa uns anys, que va haver de ser torejat per la directora Pilar Vélez, va obrir la caixa dels trons per a continuar per un camí cada cop menys apropiat en la gestió del contingut d’aquells quatre museus reunits.

Com que tots aquells museus eren de titularitat municipal havien estat concertats, en la postguerra, durant quatre decennis més o menys, per l’eminent Joan Ainaud de Lasarte, que posà en la seva gestió la saviesa i el pragmatisme que el caracteritzaven. I en la nòmina dels conservadors que hi treballaren hi trobaríem diversos noms de bons especialistes, malgrat que majoritàriament hagueren de treballar en mig de les estretors d’una època tan poc propícia com era la franquista.

Aspecte de l’exposició «Matter Matters». Centra la imatge una catifa d’Álvaro Catalán de Ocón, 2021, feta amb residus reciclats del riu Ganges, cartografiat a la peça.

Avui al Museu –que els seus actuals rectors prefereixen anomenar DHUB- hi continuen treballant conservadors molt competents: Rossend Casanova –que a més és el president de la Societat Catalana d’Estudis Numismàtics-, Isabel Fernández del Moral, Teresa Bastardes, Carmina Borbonet…, però als seus rectors –els polítics dels que depèn- l’expertesa en ceràmica, teixit, tipografia, etc. sembla interessar menys que abans. Per això d’una exposició com Matter matters, que és una gran temporal, volen fer-ne una permanent.

I el cas és que quan a un professional, a través d’un concurs oportunament plantejat, se li encarrega que tingui cura d’uns objectes preciosos, és a dir d’un “tresor” patrimonial, el que se li demanava, i se li ha de continuar demanant, des que guanya la seva plaça, és que esdevingui el millor entès possible en aquells materials, i no en una altra cosa per respectable que sigui. Si el professional “passa” de conèixer els elements que se li han confiat i es limita a que li serveixin per explicar altres realitats, per substancials que siguin, el professional s’haurà escapolit de la seva obligació. I si els polítics que l’han contractat, en el seu reclutament no han dissenyat els canals adequats per a obtenir un resultat oportú, ja des del concurs de mèrits, la mancança lògicament no l’hem de penjar a l’esquena del professional sinó en la d’aquells que no han tingut clar el perfil que havien de trobar com a responsable d’aquella institució.

Si tinc problemes de cor i vaig al cardiòleg, el que m’interessa pel damunt de tot, és que aquell professional sàpiga perfectament què és un cor, i què és i com funciona el sistema circulatori. Evidentment els elements que composen el cos humà poden donar ocasió a lectures molt àmplies: sociològiques, psicològiques, ecològiques, polítiques… però el primer protagonisme no el té cap d’aquestes disciplines, sinó l’anatomia i la fisiologia. Igualment si al front d’un receptacle institucionalitzat –per no dir museu, paraula que ara molesta a algú- d’objectes preciosos, que tenen un contingut específic propi, acumulats per la col·lectivitat organitzada durant anys i segles fins a obtenir un conjunt molt complet i complex, no s’hi posa algú que sigui expert en aquests objectes –igual que el cardiòleg és expert en cors- la funcionalitat del receptacle no serà l’adequada.

En el camp de les arts, quan algú té problemes amb un Rembrandt es dirigeix al Rijksmuseum d’Amsterdam, perquè lògicament allà tenen una col·lecció molt important d’obres d’aquest artista, i precisament per aquest motiu els professionals que hi treballen estan en la posició immillorable per conèixer com pintava el gran mestre, i com solia resoldre fins i tots els problemes pràctics del seu ofici. Per això el museu que tenim a la plaça de les Glòries Catalanes s’ha de preocupar abans de res en l’expertesa en les arts decoratives, sumptuàries, “menors”, o com se’ls vulgui dir. Els bells oficis, que en deien en temps de la Mancomunitat. Aquestes arts poden servir per explicar moltes més coses del funcionament del nostre món, però d’això ja se n’ocuparan les institucions que toquin aquests altres temes.

Hi ha qui diu que els museus són avorrits. Tot depèn de com ho mirem. La principal funció d’un museu és conservar el més competentment possible un conjunt selecte d’elements patrimonials. Per divertir-se ja hi ha altre llocs. Si tornem al símil mèdic que posava abans, una operació quirúrgica no sols no és divertida sinó que pot ser terriblement anguniosa. Però és vital, i a la seva manera també els museus d’art són vitals. Cal mostrar-hi el millor possible els seus continguts per a atraure un públic cada cop més ampli, però sense perdre de vista que l’essència del museu són les seves peces, els seus continguts i la seva conservació.

I la primera finalitat expositiva ha de ser transmetre al públic –els contribuents- la mostració antològica d’aquests continguts, que han de tenir tot el protagonisme, per què per això són objectes seleccionats per a integrar-se en el tresor moble de la col·lectivitat. Curiosament quan es va projectar l’edifici del nou museu, l’espai disponible per a desenvolupar una permanent esdevingué menor que la suma dels espais de les permanents del quatre museus originaris. Per cert que això mateix va passar en ajuntar els antics Museu d’Art de Catalunya i Museu d’Art Modern, però això ara seria obrir un altre meló. 

Gran exposició Matter matters, que es val d’aquests continguts per fer-nos reflexionar sobre problemes molt greus que tenim plantejats, i benvinguda sigui aquesta activitat complementària del museu, que també es podria desenvolupar fora del seu recinte, com tantes altres exposicions hi ha. Però no oblidem que actuacions com aquesta no substitueixen per res la finalitat directa del museu. A la “Grapadora” hi ha ocults milers de testimonis materials de gran valor que tenen vida pròpia a part de ser miralls crítics d’altres realitats, i per això esperen poder parlar no ja dels problemes que han arrossegat o propiciat en la seva vida activa sinó d’ells mateixos. La substància d’un museu són els seus fons, i abans de cap altra cosa cal revelar-la el millor possible, sense instrumentalitzar-la.

Els modernistes catalans a París, estudiats des d’allà. «Au-delà des Pyrennées», de Laura Karp

Ha aparegut un llibre transcendental, Au-delà des Pyrennées. Les artistes catalans à Paris (années 1890-1930) de Laura Karp Lugo, maître de conférènces de la Université de Lorraine, actualment en comissió de serveis a l’École Nationale Superieure de Beaux-Arts de París, on és professora d’història de l’art.

La transcendència d’aquest llibre consisteix en que es tracta d’una àmplia panoràmica sobre l’art català a París en època modernista i la seva continuïtat, i sobre tot que està publicat allà i no aquí. És una publicació molt ben editada per les Éditions de la Sorbonne i patrocinada pel Musée d’Orsay, que premià la tesi doctoral en la que es basa el llibre, tesi que vaig poder conèixer de primera mà des dels orígens de la seva elaboració, i després, en formar part jo del seu tribunal qualificador, que tingué lloc a l’Institut National d’Histoire de l’Art, a París, el 2014.

La presència d’artistes plàstics al París del tombant de segle (XIX-XX) fou, com és sabut entre nosaltres, molt àmplia i sovint molt ambiciosa; però des de França normalment ha estat poc reconeguda, perquè de fet hi anaven molts artistes d’arreu del món i s’eclipsaven entre ells. Que ara s’editi un llibre d’aquesta magnitud (480 pàgines), prou ben il·lustrat i en una editora institucional de tan prestigi ha de posar en relleu aquesta presència catalana tan densa, a la França mateixa que va acollir-la fa força més d’un segle.

El llibre és un treball molt aprofundit, que es basa en un coneixement molt ampli de bibliografia i fonts per part de l’autora. A més, en ser ella mateixa “plurinacional”- ja que té orígens francesos, però també catalans, argentins i fins i tot ucraïnesos- ha pogut aproximar-se al tema des d’uns plausibles distanciament i neutralitat.

Naturalment els pintors són els que són i no hi ha lloc per a fer descobertes espectaculars, però sí que l’autora ha trobat prou filons com per dedicar una atenció superior a l’esperable a Xavier Gosé, Pau Roig, Lluís Jou –aquest esdevindria tan conegut allà que acabaria membre de l’Institut de France-, i fins i tot a noms normalment molt desatesos com Joan Sala o el cerdà Cristóbal de Antonio. També d’Alexandre de Cabanyes, bé que no s’hi estén massa, en reprodueix a doble plana un oli molt “Belle Époque”, circumstància ben inusual.

Laura Karp, presentant el seu treball al Musée d’Orsay

Laura Karp, a més, ha consultat gran quantitat de crítiques i articles francesos que es refereixen als artistes catalans i a Catalunya en general, i en les que es nota que eren més visibles del que a priori podria semblar. A part, ha trobat fonts insòlites, com els manuscrits d’Anna Riss o la revista Catalunya-París (1903-1904), portaveu del Centre Català de París, elaborada i difosa a la capital de França però impresa a Girona.

Veiem com els marxants empenyien i finançaven els catalans a viatjar a l’Espanya pintoresca per a produir obres folklòriques, espanyolades. Barbazanges ho va fer amb Sunyer, Durand-Ruel amb Canals, i l’editor Henri Piazza amb Pau Roig. Però és que no era només una mania dels comerciants: a partir de la consulta a les crítiques d’art rebudes allà pels artistes catalans el llibre ens fa saber que, ben curiosament, als catalans se’ls tirava en cara directament que sovint deixessin de reflectir temes presumptament “nacionals” espanyols, ja que els temes més generals que ells pintaven els crítics consideraven que estaven prou ben representats pels artistes francesos mateixos. És a dir que eren els mateixos intel·lectuals francesos els que volien que els pintors “espanyols” pintessin manoles i toreros, que és el que s’adequava al tòpic que ells tenien al cap d’ençà que Merimée va fer la Carmen, i aparentment la majoria d’ells no es plantejava mai el per què d’aquella “obligació”, i encara menys si els catalans se sentien gaire representats en haver de reflectir aquella temàtica. I el pitjor és que, avui per avui, segons m’explicava l’autora, els editors de la Sorbona també creien encara que aquest llibre tan documentat hauria d’haver reproduït més obres de tema flamenco de les que hi surten, que ja són unes quantes. O sigui que no hem progressat gaire des del segle XIX ençà a l’hora de perpetuar tòpics.

El llibre el completen capítols dedicats a marxants, mecenes i representants, quadres de dates concretes, com ara el mapa dels llocs de residència de tots aquells catalans a París, a partir de les diverses adreces que ells mateixos feien constar, per exemple, en els catàlegs dels Salons als que participaven. I això donava una gran concentració en dos punts de la ciutat: Barri Llatí/Montparnasse i Montmartre, mentre que a la resta de la geografia urbana de la capital només apareixien presències disperses. A part de les peces úniques, d’exposició, també posa molta atenció en el gravat i la litografia, arts a través dels quals aquells artistes canalitzaven part important de la seva creativitat, i per això també es fixa en el paper d’editors i estampadors. Des de la bibliofília a la premsa més popular.

I no es limita a mirar a París, com hem fet gairebé sempre els que ens hem dedicat a això: també repassa les altres ciutat de França que feien Salons d’art, i hi troba molts catalans que hi participaven. Sobretot a Nantes i Lió, però també a Dijon, Nimes, l’Havre, Roubaix-Tourcoign, Valenciennes, Lille, Dunkerke, Douais… és a dir aquelles ciutats que a la híper-centralista França reben el nom despectiu de “la province”, perquè l’admirable, bellíssima i abassegadora París no les ha deixat mai ser altra cosa que província, gràcies al Rei Sol, però també als jacobins, a Napoleó i a tots els seues deixebles.

Tot i que ja l’havia llegit en forma de tesi doctoral, ara en tenir el llibre editat a les mans, pel seu rigor, el seu to i fins i tot la seva maquetació, m’he fet la il·lusió que estava llegint un nou lliurament d’aquells que John Rewald dedicà a l’impressionisme i els postimpressionisme francesos. I quan vaig llegir aquells volums, fa mig segle més o menys, ja em va passar pel cap que m’agradaria que algun dia aparegués un llibre similar, però dedicat als artistes catalans aleshores a París, i fer-lo jo a ser possible. Ara el llibre ja existeix, l’ha fet la Laura Karp, i el millor que podria passar és que fos traduït a altres llengües –a part de a la nostra- a fi de donar a conèixer arreu tota una escola artística, que si no igual, sí que complementa aquell panorama que Rewald explicà amb tanta competència.

Ventura Pons, només a mitges

“Historia de nuestro cine” és un programa de la 2 de Televisión Española, que es dedica a reivindicar el cinema de l’estat espanyol. És un espai que ha aconseguit que ens fixéssim en pel·lícules  que no eren fins fa poc en el relat canònic del cinema espanyol, però que mereixien ser-hi. Penso en Rojo y negro de Carlos Arévalo (1942), La torre de los siete jorobados (1944) o Nada (1947) d’Edgar Neville, La calle sin sol de Rafael Gil (1948), Surcos de José Antonio Nieves Conde (1951), Cielo negro (1951) o Fedra (1956) de Manuel Mur Oti, Segundo López, aventurero urbano d’Ana Mariscal (1953) o El extraño viaje de Fernando Fernán Gómez (1964), entre moltes més.

Ventura Pons, amb el llaç groc a la solapa

També ens ha descobert a molts part del cinema català, començant per algun film d’abans de la guerra civil, de la sabadellenca Rosario Pi (El gato montés, 1935), o com Vida en sombras de Llorenç Llobet Gràcia (1949), Brigada criminal d’Ignasi F. Iquino (1950), Distrito quinto de Juli Coll (1957) o A tiro limpio de Francesc Pérez-Dolz (1963), a part de que alguns dels films esmentats de Neville o Gil també passen aquí, concretament a Barcelona.

Son films, aquests i uns quants més, que ens havien quedat invisibilitzats per la famosa frase de Juan Antonio Bardem, pronunciada a les “Conversaciones de Salamanca” el 1955, que deia que el cinema espanyol d’abans d’ell mateix era “políticamente ineficaz, socialmente falso, intelectualmente ínfimo, estéticamente nulo e industrialmente raquítico”.

Bé, això no era del tot cert. Aquell cinema patia del pecat original de ser d’època franquista, i havia hagut d’adaptar-se a la censura fèrria del Règim, però també era a estones un bon cinema, fins i tot tenint en compte que diversos dels seus realitzadors eren falangistes. Però cal pensar que el franquisme també va arribar a condemnar a mort a alguns falangistes, o dit d’una altra manera: que franquisme i falangisme no sempre eren una mateixa cosa.

“Historia de nuestro cine”, doncs, ens ensenya els valors del cinema espanyol. Val a dir que és un programa decididament chauvinista, en el que els que intervenen a cada film són sempre qualificats de “maravillosos” pels tertulians del programa, i en canvi, si es tracta de coproduccions, els actors o tècnics estrangers no solen rebre elogis, i en tot cas són els que s’emporten les crítiques.

També les poquíssimes vegades que s’han programat films de tema catalanista, la presentadora no ha deixat de preguntar als crítics que l’acompanyen al plató si els films en qüestió són “tendenciosos”.  Això ho recordo haver sentit el dia que van passar el Companys de Josep Maria Forn i en un altre cas que ara no em ve a la memòria. Com si només poguéssim ser tendenciosos els catalans en exercici. Val a dir també que la temàtica catalanista en aquest programa és una raresa entre rareses, ja que els programadors aquesta és una qüestió que clarament l’amaguen. Algun dia projectaran per exemple Fènix 11·23 de Joel Joan i Sergi Lara (2012), on sí que podrien dir amb tota la raó del món que la canària Ana Wagener –fent de fiscal- està “maravillosa”?

Tot i això el programa és molt positiu, i ha servit per revisar tota una cinematografia que sovint ha tingut poc ressò, al costat de les cinematografies americana, francesa, italiana, britànica, alemanya, sueca, etc. que sempre han gaudit d’un plus de prestigi. És doncs una tasca adient per que la faci una televisió pública, que ha d’educar a fons perdut encara que hi hagi qui ho negui. És cosa que tot sigui dit de passada, la nostra TV3 no sembla cridada a fer, mal que sigui al segon canal, ni en referència al cinema, ni a les arts plàstiques, deixades gairebé sempre de la ma de Déu a la televisió catalana.

Quan Ventura Pons morí, ara fa un any, jo em vaig pensar que el programa de TV2 –que ja havia programat un parell de cops films seus- li dedicaria un espai, però no va ser així. Passaven les setmanes i “Historia de nuestro cine” ni tan sols comentava aquell traspàs. Un dia, valent-me de la bústia de l’espectador, els vaig demanar per què no ho feien, i em varen contestar amb evasives amables, dient que la programació estava preparada de moltes setmanes enrere…

Ara per fi, al cap d’un any s’han recordat de la mort de Ventura Pons, i ho han fet programant-ne dues pel·lícules: Animals ferits (2005) i Ocaña retrat intermitent (1977), que ja l’havien exhibit. POsats a fer en podrien haver triat una altra. Al col·loqui que acompanya les projeccions es va tenir present sempre, gairebé constantment, la condició sexual de Pons, i la seva militància en aquest terreny va ser àmpliament subratllada. És lògic, ja que Pons mateix era una qüestió que la tenia molt en compte en la seva obra. Però el director va ser també un independentista desacomplexat, que sempre proclamava obertament la seva ideologia, i que explicava a tothom que va ser dels molts que anà a votar al referèndum de l’u d’octubre del 2017. I això al programa esmentat amb prou feines s’hi va entreveure: només quan la presentadora féu una lleu pinzellada en el sentit que Pons feia cinema en català, cosa que fou remarcada breument per Bel·lo Torras, present al programa, directora d’art habitual de Pons.

Caldria haver dit que Pons va fer totes les seves pel·lícules en català –al marge que també es doblessin- i que quan s’embarcà en l’aventura del cinema Texas de Barcelona, la condició era que s’hi presentessin els films també en català. I segur que aquesta exigència idiomàtica del director el va fer deixar d’ingressar molts beneficis, cosa que més d’un activista de la “Pàtria” quan fa les seves creacions aparca a un costat, bàsicament per no veure perjudicada la seva butxaca.

Doncs bé, aquesta peculiaritat de la personalitat humana i professional de Ventura Pons, essencial en ell, va ser molt menys advertida en el programa que TV2 li va dedicar que no pas la seva orientació sexual. I és que Espanya, a l’hora d’equilibrar sentiments de minories, fa molts anys que ha normalitzat la homosexualitat –qui ho havia de dir temps enrere!-, però en canvi avui encara ni tan sols ha començat a tenir en mínima consideració la catalanitat plena.

Bancs enutjosos

Portem setmanes envaïts per uns anuncis omnipresents per terra, mar i aire –aquí i a fora- on apareixen discretament persones amb aparença d’assenyats homes i dones del carrer que dialoguen amb aire serè  com si meditessin sobre les virtuts de que dos bancs es fusionin. Amb to de gent carregada de raó parlen de que la unió fa la força, i de que la suma d’esforços és sempre tan fantàstica.

Al darrere d’aquestes idíl·liques consideracions hi ha però una operació en marxa des de fa temps d’un banc, el BBVA, que no persegueix cap fusió, sinó que simplement se’n vol menjar un altre, el Sabadell. I d’aquesta maniobra els que hi entenen en diuen “opa hostil” perquè el banc candidat a ser devorat no te precisament cap ganes de ser-ho, i si acaba consumant-se l’execució no s’assemblarà al que hauria de ser una mena de matrimoni sinó més aviat a una violació.

No em posaré ara a defensar les essències ni virtuts del Banc de Sabadell, al que entre altres coses, durant el Procés li va faltar temps per deixar de ser “de Sabadell” per instal·lar-se a Alacant, àvid d’afalagar el poder central de l’Estat, profundament rebotat contra la decisió del govern de Catalunya de posar a votació popular si els seus representats volien o no continuar formant part de l’estat espanyol. Fou un episodi que potser no era del tot legal però si que era absolutament legítim, i que va ser castigat amb unes penes de presó per als polítics que gosaren impulsar-ho enormement desproporcionades i ignominioses, que han fet que molts perdin la fe en el sistema judicial espanyol.

El Banc de Sabadell va ser doncs de les empreses presumptament insignes de Catalunya que van córrer cames ajudeu-me per a desmarcar-se de la decisió presa per majoria en un Parlament que es pronunciava així seguint la voluntat expressada en els programes electorals que els votants havien tingut en compte a l’hora d’elegir-los. O sigui que aquest banc històric defraudava la voluntat dels habitants del país on havia nascut i crescut. I començava així un camí directe cap a la seva desnaturalització. De fet la cosa venia de lluny: encara recordo com, en el marc ja llunyà en el temps de l’Expo de Sevilla el 1992, el capitost del banc aleshores, Joan Corominas, es sulfurà quan algú va insinuar que en l’acte de la inauguració d’una exposició de l’escultor Subirachs, patrocinada pel banc, es podrien dir alguns frases en català. No! Quin horror! De cap marera! Calia no profanar les castes oïdes espanyoles amb el més mínim mot d’aquest idioma tan abominat per ells.

Això no treu, però, que un peix més gros es pugui cruspir impunement contra la seva voluntat aquest peix que no és petit però sí menys gran. També els desvergonyits tenen els seus drets, i el Sabadell, amb tota la càrrega filistea que arrossega, es injust que mori deglutit per un altre banc. I aquest banc més gros, el BBVA –en origen la suma dels dos grans bancs del País Basc, però que ara a la pràctica no és altra cosa que un representat més de l’alta banca madrilenya-, ja es va menjar en un passat recent la Caixa de Catalunya, en la que molta clientela hi estava raonablement còmoda. I què se n’ha fet d’aquella Caixa de Catalunya? Res. Simplement ha desaparegut, s’ha dissolt dins les entranyes de la monstruosa entitat nominalment biscaïna, i els estalviadors que s’hi acostaven i consultaven qüestions monetàries als seus empleats amb una confiança semblant a la que tenien pel seus metges de capçalera, ara es troben amb unes oficines que, a part d’haver canviat de nom, cada cop estan més deshumanitzades, i on se’ls convida a dialogar només amb un caixer automàtic.

Si ara el BBVA gasta fortunes en fer aquest tsunami d’anuncis mel·liflus en els que pretén fer creure als seus usuaris que el banc respon a impulsos orientats al bé comú, deu ser perquè l’antropofàgia bancària que pretenen perpetrar encara no deu estar prou assegurada, i necessiten crear un estat d’opinió que acabi de facilitar l’operació sense trasbalsos. Si no fos així, una inversió publicitària d’aquesta envergadura se l’estalviarien. Aquest to bonhomiós amb que volen entabanar els parroquians, evidentment no és altra cosa que l’expressió d’uns publicitaris que coneixen el seu ofici i que han redactat aquests guions senzills i capciosos per a tocar la fibra dels que formen l’opinió pública.

Així és que, malgrat la manca de sintonia que el Sabadell s’ha guanyat a pols, en aquesta batalla desigual diria que molts estan en contra de les pretensions abusives de la piconadora. Però si al cap i a la fi es consuma el banquicidi, molts pensaran també que en aquesta brega no s’haurà malaguanyat del tot cap bufetada.

Puig Rovira

Francesc Xavier Puig Rovira, mort fa pocs dies a Vilanova i la Geltrú, era enginyer, és a dir un professional de les tècniques més pragmàtiques, i havia destacat en diversos càrrecs de gestió del seu ofici, on era algú molt reconegut, encara ara que portava molts anys jubilat. Va ser professor i gerent en l’àmbit de la UPC, però tenia igualment una tendència molt forta cap al gaudi de les arts plàstiques, com a col·leccionista i bibliòfil i, cosa encara més sorprenent, cap al seu estudi, fins el punt d’arribar a ser un dels historiadors de l’art més notables de la seva generació.

Era fill de Vilanova mateix, on va néixer el 1934, i hi mantenia la seva casa principal, tot i tenir igualment pis a Barcelona. El seu origen el portà a posar en valor especialment els grans noms de les arts vilanovines i penedesenques en general, però no es limità a aquest límit geogràfic, i va escriure estudis, de consulta obligada, també sobre el món del gravat i de la ceràmica, encara que fossin aliens als seus orígens vitals concrets.

Un dels primers llibres que vaig ser invitat a presentar –a la Galeria Dau al Set de Barcelona el 1978- va ser el seu Els Serra i la ceràmica d’art a Catalunya, publicat per editorial Selecta. Em va sorprendre la invitació, perquè jo encara era poc conegut aleshores i gairebé no tenia cap lligam anterior amb l’autor del llibre. Sigui com sigui aquell volum, extens i ben il·lustrat, constituí un estudi molt sòlid sobre aquella família de ceramistes tan important de la Catalunya modernista i noucentista, i encara ara continua essent també de profit per qui vulgui saber alguna cosa no sols dels Serra sinó de la ceràmica catalana del seu temps, ja que examina igualment bé el context d’aquell art.

Més endavant em va cridar a presentar, el 1981 –ara al castell de la Geltrú- el llibre de J. F. Ràfols, Enric C. Ricart, un inèdit essencial sobre el gran xilògraf i pintor, que Puig Rovira edità, anotà i publicà a El Cep i la Nansa, de Vilanova. De fet Ricart seria un dels grans temes de Puig, que era un col·leccionista tendent a l’exhaustivitat dels seus gravats, però també de pintures de l’artista, i això el portà a investigar a fons el personatge, que és indubtablement un dels grans creadors catalans del segle XX.

Sobre l’autor d’aquest manuscrit rescatat per ell, Josep-Francesc Ràfols, Puig va escriure el llibre Josep F. Ràfols, escriptor, editat pel Museu de Vilafranca del Penedès, el 1989. Ràfols, arquitecte, pintor i sobre tot un historiador de l’art de gran volada –el seu nom està en boca de tothom a través del complet diccionari Ràfols d’artistes catalans que ell dirigí fa una setantena d’anys-, era també vilanoví, i el llibre de Puig explica per primer cop la seva personalitat tan destacada. Ricart i Ràfols varen ser membres essencials d’aquell grup noucentista de Vilanova que fou el nucli germinal de la reconeguda Agrupació Courbet que dona cos a part destacada de la rica generació artística catalana del 1917.

Dedicatòria del seu llibre sobre Josep F.Ràfols, escriptor (1989)

I Puig va escriure, sovint, en treballs pioners, sobre diversos artistes més, en format menys extens, com Rafael Sala, els germans Damià i Martí Torrents, Joan Llaverias, Alexandre de Cabanyes, Pau Roig Estradé, Salvador Masana o Armand Cardona Torrandell, entre molts més. El seu tracte personal amb la majoria d’aquests artistes de generacions anteriors a ell havia estat precisament el detonant del seu interès per esdevenir de fet un veritable historiador de l’art. Diverses exposicions varen tenir en ell, formalment o de facto, el seu comissari, o també l’autor de textos ben fonamentats als catàlegs que les acompanyaven.

Jaume Pla. Una trajectòria artística (Barcelona, La Rosa Vera, 1982) va ser un altre llibre, aquest de bibliòfil, que va escriure, i que esdevingué el primer text de referència sobre Jaume Pla, el gran mestre del gravat calcogràfic, amb qui va fer amistat, i a qui dedicà diversos altres escrits. I amb l’Associació de Bibliòfils de Barcelona, de la qual era soci ben actiu, Puig Rovira publicà el 2013 una monografia sobre Miquel Plana: artista del llibre: 1943-2012, un activíssim gravador i editor més jove, mort massa aviat.

En el camp de la història social destaquen d’ell L’Escola d’Enginyers de Camins, Canals i Ports de Barcelona: aproximació a 25 anys d’història (UPC 2002), el seu Diccionari biogràfic de Vilanova i la Geltrú: dones i homes que han fet història (Ajuntament de Vilanova 2003), els seus densos volums El Govern municipal de Vilanova : 1900-1923 (Ajuntament de Vilanova 1989) i Vilanova i la Geltrú, 1936-1939: guerra civil, revolució i ordre social (PAM 2005).

Puig Rovira era un home seriós i ponderat, de simpatia reposada, però sempre ple de projectes dels que semblava voler amagar la passió que els alimentava. Fou membre i president del Patronat d’aquesta institució insigne que és la Biblioteca-Museu Victor Balaguer, i va ser segurament el membre corresponent de l’Acadèmia de Belles Arts de Sant Jordi que més sovint ha participat en les activitats de la corporació.

I sobretot Puig és una demostració palpable que hi ha vida cultural de primer ordre a això tan mal definit que en diuen “el territori”, ja que ell, principalment des d’allà va fer aportacions importants a la cultura catalana sense “demanar permís” al Cap i Casal, que al capdavall és el que toca fer per la bona salut d’un país.                      

« Entrades més antigues Entrades més recents »