Néstor, baula controvertida de l’evolució artística

Néstor Martín-Fernández de la Torre (1887-1938), que solia signar només amb el seu nom de fonts, va ser un artista canari però amb presència destacada a la Barcelona dels anys inicials del Noucentisme (1907-1913), on va formar part d’un grup informal d’artistes amb Mariano Andreu, Ismael Smith i, ocasionalment, Laura Albéniz, així com amb la presència d’un antic artista complet que ja havia derivat completament cap a gran industrial, Josep Maria Roviralta. L’Ors, quan encara no tenia clar què volia dir el mot Noucentisme que ell mateix s’havia inventat, coquetejà als inicis del Glosari amb aquest grup, dit per alguns “Els Refinats”, abans d’adonar-se que no era per allà que havien d’anar els trets.

Néstor fou pintor, però també gravador, decorador, figurinista i escenògraf, i no es pot dir pas que hagi estat desatès per la historiografia nostra, ja que Rafael Santos Torroella li dedicà una monografia molt aclaridora el 1978, i més cops Néstor ha estat objecte d’articles i estudis entre nosaltres. Ara però s’ha fet sobre ell l’exposició important Néstor reencontrado, al Museo Nacional Reina Sofía de Madrid, que continuarà i es clourà a les Canàries, al Tenerife Espacio de las Artes, en el catàleg de la qual –que esdevindrà des d’ara peça bibliogràfica essencial sobre el personatge- hi ha participat un dels seus bons estudiosos, Aitor Quiney, també canari d’origen, però català d’exercici.

Pot semblar que Néstor fos un artista estilísticament fora d’època, i fins i tot al catàleg d’aquesta exposició s’hi diu que el Simbolisme que ell practicava ja havia estat arraconat per les Avantguardes. Això tanmateix és molt discutible, ja que el Simbolisme va continuar existint, i a un gran nivell, en els temps en que fauvisme, cubisme i expressionisme tenien el seu apogeu, cal dir-ho entre minories. Aquell Simbolisme era un corrent que perdurava, encara que ara molts considerin que estava desplaçat pels estils nous. Els temps son sempre més complexos del que les visions simplistes ens fan percebre. Unes quantes de les obres mestres de Gustav Klimt, sempre fortament simbolistes, són precisament de l’època en que Néstor vivia la seva important etapa catalana, i encara posteriors. Klimt guanyà el 1911 el gran Premi de l’extraordinària Exposició Internacional de Roma, guardó que compartí amb Anglada-Camarasa, que també participava d’un Simbolisme fastuós similar. A Catalunya mateix, en aquella època, trobaríem la permanència de simbolistes com Josep Maria Xiró. I no eren derivacions del Simbolisme també òperes com L’amore dei tre re d’Italo Montemezzi del 1913, Francesca da Rimini de Riccardo Zandonai de 1914, El castell de Barbablava de Béla Bartók estrenada el 1918, La dona sense ombra de Richard Strauss de 1919 o La ciutat morta d’Erich Wolfgang Korngold de 1920? I és que la vida i la creació artística son més diverses i inextricables que les visions esquemàtiques que sovint en donem els historiadors de la cultura.

Sense anar més lluny Néstor també havia de sintonitzar ben bé amb la musica indiscutible d’Enric Granados, ja que va fer d’ell un gran i fastuós retrat d’un decadentisme llepissós i malenconiós que respon tanmateix al tipus de decadentisme que Juan Vicente Aliaga, al catàleg, subratlla que en el cas del canari no té la pulsió de la mort i l’atracció per la desaparició, sinó les ganes de viure i de gaudir de l’existència. Seria doncs un decadentisme hedonista.

És cert que l’estètica de Néstor ara ens pot grinyolar a molts. A mi el primer. S’hi patentitza una feixugor decorativa extrema –Nonell deia d’ell que feia orinals amb flors-, que pot arribar al kitsch, i a un amanerament indissimulat fruit del món que ara en diuen queer, del que Néstor participava plenament. Passant per les delirants i contorsionístiques abraçades sexualment tan ambigües dels seus quadres luxuriants del Poema de la tierra (1934-1938), on gairebé se li trenquen les costures d’una autocensura que, malgrat tot, hi era.

Els peixos fantasiosos, cromàticament desfermats, sobre els que cavalquen putti desmesuradament boteruts i artificiosos, dels olis de la seva sèrie Poema del Atlántico (1912-1923) poden tenir els seus orígens en els tritons i nereides solcant aigües escumoses d’Arnold Böcklin de trenta o quaranta anys abans, i certes coses de Jean Delville dels anys noranta també devien influir en el canari; però d’altra banda en la seva obra hi trobem clarament l’anunci dels peixos al fons del mar que Anglada-Camarasa pintaria, amb base més real però execució ben resplendent també, meravellosa, a partir de les seves capbussades a la badia de Pollença els anys vint i trenta. És una estètica la de Néstor ben propera també a la de tantes obres del valencià Josep Segrelles, quasi coetani seu, molts anys triomfant al món anglosaxó, només que en utilitzar aquest la via de la il·lustració, més que de la pintura de cavallet, sempre tendim a deixar-lo de banda. I també trobarem aquest món, més o menys replicat, en l’obra d’Antonio Juez, només cinc anys més jove que Néstor, i que tant impacta als visitants del Museo de Belles Artes de Badajoz, bé que encara no s’hagi generalitzat gaire el seu coneixement fora d’allà.

Al catàleg de l’exposició Néstor, en un article sorprenent per als profans, de Fabio García Saleh, també se’ns donen les claus per entendre la seva obra des del punt de vista maçònic, ja que l’artista era un membre molt actiu d’aquesta societat.

Però tot aquest mon deliqüescent de Néstor curiosament donaria pas en la seva maduresa de tant en tant a representacions de volums d’una gran austeritat decorativa i cromàtica, sempre emfàtiques però, com l’escenografia un tant contrapicada de l’obra escènica musical El loro (o el papagayo) de Gustavo Pittaluga (1927), o l’harmònica bellesa geomètrica, en canvi en plans picats, de peces com algunes de les Visiones de Gran Canaria (1928-1934).

I en aquest punt també cap subratllar el compromís de l’artista en la seva darrera època per vitalitzar les Canàries en el sentit de convertir-la en un atractiu internacional de qualitat, reinterpretant i depurant els tòpics del seu folklore i dels seus atractius naturals, afany que hagué de compaginar forçosament amb l’administració ja franquista d’aleshores –des de Canàries precisament havia iniciat Franco el seu aixecament militar-, una dinàmica ideològica que, a part de saber que amb el nou règim l’artista eliminà de la seva signatura els tres punts maçònics per evitar ser-ne identificat, no queda gaire aclarida tanmateix en els textos del catàleg.