Memòria d’una gran institució: l’antic Museu d’Art Modern de Barcelona

El Museu d’Art Modern de Barcelona va ser una institució molt important, però en ser engolida pel MNAC el 2004, la seva memòria es va esvair. La seva darrera directora, Cristina Mendoza, apunta que segurament pel fet d’haver tingut la seva gran època a la postguerra, i d’haver estat separat de la resta del Museu d’Art de Catalunya també aleshores, arrossegava per a alguns “el llast d’un tuf franquista”. Jo no participo d’aquesta valoració, ja que crec que un museu d’art modern català té tot el sentit, i considerar-lo només com la continuació del Museu Nacional d’Art sempre li anirà a la contra, perquè l’art de l’època moderna –o si es prefereix el dels segles XIX i XX- quantitativament no guarda proporció amb el d’èpoques anteriors, i per tant si el vols mostrar en la seva complexitat sempre resultarà una part massa voluminosa dins el conjunt d’un museu general. És una qüestió d’escala.

Sigui com sigui, l’antic Museu d’Art Modern de Barcelona, que entre moltes més contenia aquesta època extraordinària que és el Modernisme, va ser una entitat de moltíssim pes, malgrat haver hagut de conformar-se amb uns pressupostos relativament limitats, i per això només cal saludar amb entusiasme l’aparició de l’article “El Museu d’Art Modern de Barcelona” que l’esmentada Cristina Mendoza ha publicat a Mnemosine. Revista Catalana de Museologia, en el seu número 15 d’enguany  https://revista.museologia.cat/ct/article/el-museu-d-art-modern-de-barcelona-259

Cristina Mendoza ens hi reivindica aquella institució, i ens detalla la seva història i les seves activitats, en especial des que ella va entrar a treballar-hi el 1974, i vuit anys després n’esdevindria directora, sempre sota la direcció general d’una figura tan forta, erudita i eminent com Joan Ainaud de Lasarte, de qui penjaven tots el museus d’art de la ciutat durant pràcticament tot el franquisme i els primers anys de democràcia.

No m’entretindré aquí a transcriure el gavadal d’informació que hi ha a l’article, perquè ja he inclòs el seu enllaç, i el lector hi pot entrar fàcilment. Diré tanmateix que el text és llarg i complet, allò que la memòria d’un Museu com aquell mereixia. A més no és un text purament informatiu sinó que està salpebrat amb comentaris de l’autora tan elegants com aguts, escrits amb l’autoritat d’algú que va haver de portar-ne el timó esquivant tota mena d’esculls, externs i interns, i que ho va fer amb prou èxit.

El museu, en aquella llarga etapa, va dur a terme moltes exposicions que varen difondre l’obra dels principals artistes catalans del segles XIX i XX. Eren exposicions antològiques la immensa majoria de les quals abans ningú havia fet,  i aquelles mostres anaven acompanyades d’uns catàlegs documentadíssims –l’equip del museu era molt bo i actiu, amb Mercè Doñate i diverses persones més-, gràcies als quals Casas (1958, 1982 i 2001), Sunyer (1959 i 1999), Nonell (1962, 1981 i 2000) o Nogués (1967, 1972 i 1984), començaren a tenir una bibliografia en condicions, i més endavant també s’ampliaria amb els noms de Mir (1972), Fortuny (1974 i 2003-04), Canals (1976), Picasso (1981), Gargallo (1981), Llorens Artigas (1981-82), Rebull (1982), Fenosa (1983-84), Enric Casanovas (1984-85), Xavier Valls (1985), Feliu Elias (1986), Manolo Hugué (1990), Rigalt-Martí Alsina-Vayreda (1995), els Masriera (1996), Raurich (1997), Clarà (1997), Rusiñol (1997-98), Joan González (1998), Homar (1999), Jujol (2002), Pidelaserra (2002-03, de qui Ainaud i Verrié ja n’havien fet una antològica el 1948), els Llimona (2004)… Això sense comptar amb grans exposicions temàtiques, com les del Modernisme (1964, 1969-70 i 1990-91), que varen fer molt per consolidar el prestigi d’aquell moviment, o tantes altres que venien de fora i s’adaptaven aquí.

La plana major de les grans figures creadores de les arts plàstiques catalanes foren posades en valor pel Museu d’Art Modern. Es una tasca impagable per al coneixement de la cultura del país, que no sols es nodreix de poetes sino també de pintors. I Cristina Mendoza i el personal del museu la feien sense pretendre posar-se medalles per salvar la pàtria.

I el museu també va rebre i assimilar llegats importants: Partagàs, 1948; Fortuny i Madrazo, 1951; Apeles Mestres, 1951; Espona, 1958; Teixidó, 1961; Isabel Escalada, viuda de Xavier Nogués, 1968, i donacions com la que va fer Roberta González, filla de Juli González (1972), d’un conjunt importantíssim de més de dues-centes obres del seu pare, així com d’altres artistes de la família, especialment de Joan González, germà de Juli.

I una de les grans aportacions d’aquell museu va ser la publicació en dos volums gruixuts i lletra petita del catàleg complet de la pintura d’aquell museu, una obra de consulta encara obligada prop de quaranta anys després.

Suposant que fos veritat que, com diu ella mateixa a l’article, Cristina Mendoza entrà al Museu “per recomanació”, i que “sens dubte altres persones de la meva generació, que no estaven vinculades laboralment amb el museu, tenien una trajectòria infinitament superior a la meva” –confessió insòlita que ens mostra quin exagerat sentit de la honestedat té l’autora-, la seva tasca intensa, sistemàtica i alhora quasi diria que amagada allà, seria més que suficient per tapar la boca a qui li pogués tirar en cara una cosa similar.

En el text s’adverteix una recança per la invisibilitat social que pateix una tasca com la seva, i té raó. Vés a saber per què al nostre país administrar les coses del patrimoni artístic i estudiar-lo aboquen als qui s’hi dediquen a un quasi anonimat. Cristina Mendoza és germana d’algú que fa poc va rebre la Creu de Sant Jordi com a novel·lista, i jo crec que dels dos germans Mendoza qui hauria d’haver rebut primer una distinció així és ella, i amb això no vull dir que el germà no la mereixi, però si existís la bàscula per mesurar “serveis al país” tinguin per segur que el volum de serveis d’ella es destacaria amb escreix. Però ja som en l’etern conflicte entre els “mediàtics” i els que no en són. I surto d’aquest jardí perquè no vull fomentar controvèrsies estèrils.

En definitiva és molt bo que en una revista de museus actual hagi aparegut aquest text, ja que haurà quedat ben fixat el gruix de la vàlua d’aquell museu que encara enyorem, ja que en haver d’enquibir el seu contingut al Palau Nacional fatalment es va haver d’aprimar massa. I per acabar, un apunt personal: vaig tenir molt bona relació amb Max Cahner, i vaig treballar deu anys amb ell a la Gran Enciclopèdia Catalana. Quan temps després el van fer conseller de Cultura em va oferir diversos càrrecs de política patrimonial al seu departament de la Generalitat, que jo no vaig acceptar. No sé per què, formar part de la política, ni que sigui sobre el patrimoni cultural, em repèl, i això que és evident que algú s’hi ha de posar a fer-la, però segurament a mí m’hauria mancat cintura. Sigui com sigui en Max aleshores em va dir una cosa així com: “Bé, si no vols això, quan pugui t’oferiré la direcció del Museu d’Art Modern de Barcelona, i no em podràs dir que no”. Vaig quedar de pedra. Si hi havia una feina que a mi m’encaixés per damunt de qualsevol altra, hauria estat aquesta. Però el fet és que mai varen coincidir els astres per a que l’oferiment s’arribés a produir. I d’haver-se produït, a part que molt possiblement jo no ho hauria fet millor que la Cristina, molt segurament el bon rotllo que tinc ara amb ella tristament no existiria…