Francesc Fontbona de Vallescar.

Franco Alfano com a símptoma

Sempre m’havia intrigat que Franco Alfano (Posilipo, vora Nàpols 1875 – San Remo 1954) només fos conegut com el compositor que va acabar la Turandot que Puccini no va poder enllestir a causa de la seva mort prematura. Em passava pel cap la idea que algú a qui havien requerit per fer aquella tasca no podia ser un qualsevol. Però és difícil, quan tens tantes coses que ocupen la teva atenció, posar fil a l’agulla per comprovar què hi pot haver de cert en una cosa com aquesta,  ja que destriar-ne més o menys els elements vol si més no un cert temps i voluntat.

Franco Alfano, al mig, amb Puccini a la dreta.

Ara que el curs vital fa que pugui administrar millor el meu temps, he pogut endinsar-me mínimament –amb l’impagable ajut de Google i Youtube- en qui era de fet aquest músic. Evidentment no puc fer d’entès en música, però com que els artistes en realitat escriuen pel públic i no per als especialistes, i jo no hi ha dubte, això sí, que formo part d’aquest públic, he pogut adonar-me que es tractava d’un compositor de gran entitat. He escoltat d’ell dues simfonies magnífiques de 1910 i 1933, sorprenents perquè hi ha poca tradició de simfonisme italià i menys d’aquesta brillantor. També he pogut sentir-ne música de cambra i tres òperes. Amb el temps ja miraré de descobrir-ne més peces, perquè això no es fa d’un dia per l’altre, és clar.

La seva òpera més coneguda és el Cyrano de Bergerac, basada en la famosa obra d’Edmond Rostand, una comèdia dramàtica en la que l’humor i la desgràcia van íntimament lligats des del text original, i en la que Alfano ha sabut mantenir l’equilibri entre una situació quasi bufonesca que tanmateix amaga un drama. És una obra tardana, començada el 1933 i no estrenada, a Roma, fins el 1936. Potser per això li ha costat començar a ser coneguda. Pensem que entre mig va haver-hi la gran hecatombe de la Segona Guerra Mundial i una evolució estètica hegemònica que no anava pel camí que porta aquesta obra. Sigui com sigui, a la llarga Cyrano ha anat entrant, encara lentament, en el repertori, i fins i tot ha estat cantada per Plácido Domingo, Ainoha Arteta, Roberto Alagna, Sondra Radvanovsky, i altres primeres figures. Abans d’això era una òpera que ja es feia però que es movia preferentment pel circuit local italià.

Plácido Domingo al Cyrano d’Alfano. (Foto Johan Elbers 2006)

No sóc tècnic, però diria que Alfano no es mostra gens condescendent amb els intèrprets de les seves òperes, que han de cantar sovint amb una intensitat ben perceptible, mentre lluiten contra una orquestració riquíssima i densa, que deixa enllà la tradició italiana per incorporar forts ressons de la música orquestral europea. Tal vegada perquè de jove Alfano havia viscut i treballat a París, Berlin i Moscou.

Una òpera anterior del compositor, La leggenda di Sakuntala, del 1921, o sigui ara ja centenària, resulta ser també capaç d’entusiasmar, i en canvi, he vist que, ni tan sols a Itàlia és excessivament representada, com si que ho és en certa manera l’esmentat Cyrano. Aquesta Sakuntala és una música punyent, que si peca d’alguna cosa segurament deu ser d’allò que jo en dic el clímax perpetu; és a dir que la major part de l’obra vola a una gran altura eufòrica. Hi ha pocs moments pausats en ella. Però suposant que això sigui un defecte no seria pas prou gran com per repudiar-la.

L’obra respon al gust d’una època. Forma part d’aquell tipus d’òpera d’atmosfera llegendària, present en el segle XX inicial, de la qual la Turandot pucciniana, acabada per Alfano, del 1926, en seria la culminació. Jo ja coneixia òperes semblants de Zandonai, Montemezzi, etc., https://francescfontbona.cat/la-francesca-da-rimini-de-zandonai-una-victima-de-la-rutina/ que varen jugar un paper important en el món operístic posterior a l’etapa verista, i aquesta s’hi pot posar al costat perfectament.

Sakuntala és un clàssic de la literatura sànscrita, de Kalidasa, que en aquells anys estava de certa moda en la cultura occidental. Precisament el 1927 Editorial Barcino treia una versió catalana d’aquella obra, el que ens diu molt de com el vell text indi del segle V s’estava infiltrant pel món occidental.

Risurrezione, una altra òpera d’Alfano, basada en una obra de Tolstoi, i fruit de l’època a Rússia del músic, és més primerenca (1904), i va ser el primer èxit de l’autor. Encara no l’he sentit prou com per dir si la veig al mateix nivell de les altres.

Aquesta experiència personal tan senzilla, d’explorar via internet camins culturals ignorats, em fa pensar per què som tan sovint gregaris i ens dediquem només a “consumir” aquella literatura, aquella música i aquell art que prèviament ens han estat recomanats per algú altre. Actualment tenim al nostre abast a través dels buscadors d’internet, sense ni tan sols haver de subscriurer-nos a cap plataforma, conèixer tot allò que mereix ser conegut, i que no tindrem vida per acabar-nos-ho. Em pregunto per què no ho fem. Som majors d’edat i no cal que cap mandarí cultural ens indiqui què hem de degustar: simplement cal que explorem els camins que intuïm que ens poden complaure i transitem-los. Quan es fan “descobertes” personals com aquestes el gust és doble. Pel plaer que es pot trobar en l’obra localitzada i per la satisfacció d’haver-la trobat sense necessitar caminadors com els nens.

 I si algun dels que em llegeixen no els agraden aquestes obres que a mi m’han convençut, cap problema: cadascú té el seu cànon estètic i hedonístic. Tants caps tants barrets. Busqueu el vostre, i segur que el trobareu. Serà com un vestit a mida.

3 comentaris

  1. Àngels

    No és pas pel resultat dels teus estudis -que també, sovint- sinó per la filosofia de vida que traspua, allò pel que m’agrada seguir-te.

  2. Anna Gudiol

    Un article molt interessant i molt innovador. M’ha agradat molt, Francesc. Gràcies.

  3. Joan Carles el Cast

    He escoltat la música de Franco Alfano, a qui penso seguir fent cas. Amb quin encert, Francesc, ens guies -i ens il.lumines, oh bombeta d’Edison! oh far d’ Alexandria- per les tan riques i diverses rutes culturals de la vida.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *