El que mou el món és la informació, que en realitat vol dir coneixement. Sense coneixement ningú té les eines per actuar: no es pot fer gran cosa més que vegetar. No es tracta ja d’adquirir cultura, es tracta de saber com funcionen les coses a la vida.

Però aconseguir informació fidedigna és lent, i emmagatzemar-la al cap a fi de que a la llarga esdevingui saviesa, i per tant que resulti útil, ho és molt més. I encara és molt més lent fer que els elements d’aquestes informacions es posin en contacte uns amb els altres, al cap, de manera que aquestes associacions generin un veritable coneixement no “revelat” per mestres, clergues ni profetes, sinó de gestació pròpia.

La humanitat ha disposat des de molt antic un mecanisme per donar informació als seus nous membres des de la seva entrada al món: és l’educació, l’ensenyament, la formació, la instrucció; diguem-ho com preferim. Però l’educació té problemes. El primer és que allò que s’ensenya sigui veritable, que no sempre ho és, i després, que la maduració encara insuficient de les ments tendres que la reben sigui prou receptiva per a que tota aquella quantitat de dades transmeses s’instal·li amb èxit en el cervell dels educats. Quan els subjectes a educar son massa primerencs molt sovint en lloc d’arxivar els coneixements en el prestatge del saber van a parar al prestatge de l’enregistrament memorístic. No sóc neuròleg, però estic segur que els dos “prestatges” corresponen realment a dues ubicacions cerebrals diferents. Allà l’únic servei que poden fer és l’aprovació d’exàmens per obtenir bones qualificacions escolars –un simple benefici burocràtic-, però l’individu continua tan poc coneixedor de les coses com abans, i per tant l’ensenyament resulta força estèril.


L’ensenyament posa les bases del coneixement, però si l’individu posteriorment no fa fructificar pel seu compte aquestes bases no arribarà enlloc. Tanmateix, faci el que faci, sempre morirà fatalment abans d’haver assolit un coneixement absolut.

Professor i estudiants, al segle XV. Xilografia a Lo somni de Johan Johan, de Jaume Gassull (València 1497).

A més d’això, en realitat molts dels esforços aportats per l’educació –deixant de banda si aquesta és portadora de veritats o no- no germinen. És una mica allò de la paràbola del sembrador, que molta part del gra no cau al solc obert per l’arada i es perd als marges, mentre altra desapareix abans de germinar endut pel vent, menjat per ocells i bestioles o ofegat pels esbarzers.

Tot i aquesta limitació d’entrada, el nen rep un gavadal de dades que, entre que no han anat al prestatge cerebral adequat i que ell no sol estar encara prou preparat per processar, en gran part les acaba oblidant, mentre que algunes es queden simplement estereotipades al seu cap, perquè no són fruit d’una adquisició pròpia sino que se li instal·len acríticament en la memòria pel fet de ser-hi introduïdes per algú que té l’autoritat contrastada per fer-ho, però no l’habilitat d’ubicar-les on cal.

Malgrat totes aquestes limitacions, l’educació acaba servint per a posar les bases d’un coneixement, bases que l’individu desenvoluparà o no segons la magnitud de les seves inquietuds i les seves possibilitats vitals. També hi pot haver l’autodidacta absolut, aquell individu que tingui prou empenta per generar el seu propi coneixement, però això és un cas encara més excepcional.

El fet és que acostuma a ser l’individu mateix qui, al llarg de la seva vida, damunt d’aquells fonaments –tan mediatitzats i incomplets com es vulgui- que ha rebut en la formació primària, secundària i superior, va generant les certeses que li donaran un grau de coneixement més o menys ric. Molts no es qüestionaran aquestes certeses i simplement les inclouran en el seu bagatge intel·lectual com veritats indiscutibles; altres, però, sí que les discutiran, obrint-se pas aquestes entre l’allau d’informacions rebudes, que li donaran les eines, no només per “saber” moltes coses, sinó –i això és molt més important- per a arribar a conclusions sòlides.

Aquest, però, és un procés llarg i fatigant, en el que sempre fa la impressió de que no s’arriba mai al cap del carrer. I és cert: mai es culmina, perquè sempre hi ha més coses –infinites- a conèixer. I a sobre cal saber triar entre allò que és important –per la feina i sobretot per la vida- i allò que, essent del tot cert, no aportarà gran cosa al desenvolupament del teu coneixement. I aquest no consisteix només en acumular dades positives, sinó també en arribar a poder desprendre’t de posicions negatives, com poden ser –i només és un exemple- el maximalisme, un dels pitjors enemics d’allò que retòricament en diríem la veritat, i no em refereixo només al maximalisme econòmic o el polític sinó al que es pot fer extensiu a les coses de la vida. Altra cosa és que, tristament, el maximalisme té bona premsa, i per tant un prestigi immerescut, però ara això ens portaria per altres camins.

Si tens la sort de que l’òrgan purament anatòmic que cal per a tenir un coneixement no s’espatlli amb els anys a causa de l’envelliment cel·lular o les malalties, un serà amb tota seguretat molt més “savi” de vell que de jove. És una veritable cursa d’obstacles en la que molt pocs s’acosten a la meta final. Però el cert és que per molt vell que arribessis a ser mai assoliràs tenir un coneixement absolut complet, una saviesa absoluta, i encara si s’aconsegueix l’impossible d’assolir-la ja no quedaria temps –en definitiva vida personal- per treure’n ni un rendiment mínim.

Quan l’ésser humà –els pocs que han arribat a aquest punt- està a punt de fer el pas cap a un estadi cognitiu més perfecte, la corda de la vida se li acaba o se li deteriora, i no podrà posar en pràctica tot allò que ha estat conreant en el seu cap durant la seva vida. Serà doncs com un Sísif, però ja sense cap possibilitat de tornar a empènyer la pedra muntanya amunt.

Davant d’aquest panorama un no pot deixar de pensar que si –com s’ha predicat tant per part de les religions- hi ha una divinitat superior que disposa que les coses siguin com són, es diria que és a fi que des del nivell baix, el del món humà, el pobre mortal no es pugui enfilar mai fins l’excelsitud divina. Si tot això fos cert voldria dir que som no al davant d’un déu generós, un pare magnànim, sinó d’un deu gelós del seu estatus de màxim controlador de tot, fins el punt d’arribar a impedir als humans que poguessin entrar en contacte, i destriar els secrets, de la presumpta Veritat absoluta, un privilegi que només estaria reservat al capdavall a aquell hipotètic ésser superior. Amb això tanmateix ja entrariem en el terreny de la mitologia.