Ara que fa ben poc s’han celebrat unes eleccions a la presidència del Barça especialment significatives, s’ha produït de nou una d’aquelles circumstàncies que, malgrat ser molt freqüents, sempre em resulten sorprenents: que s’hi ha donat una importància pública i una atenció mediàtica d’una magnitud similar a les que reben i desperten les eleccions polítiques.

Tot i que la meva feina és parlar de l’art i la seva història, que és el que solc fer en la major part de les meves actuacions públiques, des de la meva infantesa el meu avi Fontbona em va ficar en el món del Barça. Ell, de molt jove, havia estat un assidu del Gimnàs Solé, i en aquell temps va veure com s’hi fundava el Futbol Club Barcelona, allà mateix, i fins i tot ell va jugar-hi alguns d’aquells partits inicials que encara no comptabilitzaven oficialment.

Per a mí, com per a tanta altra gent, el Barça ha estat una d’aquelles coses que han crescut dintre teu gairebé sense voler-ho. I per això, quan jo de petit anava amb l’avi i els meus oncles al camp de Les Corts i més tard ja al Camp Nou, a gaudir de les gestes de Kubala, César o Ramallets, els èxits del Barça eren sentits per mi com a meus, i els seus fracassos em dolien profundament.

Amb el temps, però, el Barça ha esdevingut una gran empresa, enorme, i el seu primer equip de futbol –el que dona nom al club- ja fa anys que és un dels millors del món, famós als cinc continents, i això continua donant satisfacció. Tanmateix aquesta progressió –que en el Barça de la meva infantesa ja començava a apuntar- ha anat ofegant de facto qualsevol resta d’il·lusió gratuïta que el club pogués generar en mi.

El Barça, per molta Masia que tingui per cuidar el planter, no és l’equip de jugadors de casa que juguen motivats per un sentiment “de llar, de sostre, de terra, de nissaga i d’esperit” que digué Sagarra, sinó un grup de mercenaris que es posen a les ordres del millor postor. Això és així i no cal donar-hi voltes. I és perfectament vàlid, és clar, però no lliga amb tot allò de sentir els colors, i altres romanços semblants.

Quan veig els nous fitxatges del Barça petonejar l’escut de la samarreta em sento enganyat. No cal que ho facin. Com poden petonejar l’escut –un acte al capdavall amatori- aquells professionals que per ingressar al club, en lloc del festeig amorós que acompanya els besos de debò, han passat per un enormement prosaic procés econòmic i contractual? Pensar que una cosa i altra són compatibles és caure en una candidesa descomunal.

No són conscients aquest mercenaris que la gratificació material del seu ofici és desmesuradament desproporcionada respecte a la gratificació de la immensa majoria d’altres professionals? És cert que si la gent paga per veure’ls jugar, i els estadis tenen un aforament molt i molt superior als teatres, és lògic que ell cobrin més que, posem per cas, els músics. Simplement generen més diner. Però el desnivell és tan gran que els honoraris dels futbolistes en lloc de ser proporcionals al moviment monetari que acompanya el futbol, acaben essent autèntiques tumoracions que afecten el “cos” d’aquest esport, i d’altres més o menys semblants on també les retribucions són malaltissament hipertrofiades. Fa temps que s’ha arribat al punt que el salari d’aquests personatges no els genera la taquilla, s’han de generar mitjançant contractes desequilibrats amb televisions i anunciants, sense els quals, com un lluç que es mossega la cua, no es podria pagar el que aquells semidéus han arribat a normalitzar com ingressos normalitzats.

El sentiment de joia immensa quan el Barça té un èxit, en el meu cas, fa molts anys que queda eclipsat en caure’m al damunt la dura realitat de que allò que tant ens commou és un negoci descomunal, i els que de bona fe o no, continuen atiant el foc de les emocions, només els puc considerar com uns ingenus, i com que en aquest món la ingenuïtat no és una virtut gaire estesa, els acabo veient com uns farsants que tracten de mantenir la ficció dolosa de que estem davant d’una èpica cordial quan estem senzillament davant d’un enorme muntatge financer. El resultat pot ser, certament, un alt grau d’excel·lència professional, però no hem de perdre de vista que treballar bé és obligació d’aquell qui treballa, i no per això se l’ha de convertir en un rei Mides. I també hem de constatar que la immensa majoria de professionals de la pilota no són pas excepcionals.

Queda, és clar, el recurs d’admirar el Barça –i parlo del Barça per què es l’exemple que tinc a ma, però això és extrapolable a qualsevol club semblant del món- com qui admira l’èxit d’una gran empresa industrial del país, i alegrar-se de la seva prosperitat perquè en definitiva sempre els triomfs d’entitats de casa fan més gràcia que els altres i aconsegueixen un mínim grau d’adhesió. Però res més.

Quan veus el millor futbolista del món fent meravelles amb una pilota als peus l’admires perquè fa allò que ningú més sap fer, però per una altra banda quan veus que des d’infant corre per aquí i no ha tingut ni l’empatia mínima d’aprendre a parlar com nosaltres, t’adones que aquesta dimensió de pertinença a un col·lectiu ell la té en un grau tan discret que ens convida a no veure’l com algú veritablement integrat en una societat esportiva que el tòpic diu que és més que un club. I quan algú et vol fer creure de bona fe –o de mala- que el pobre xicot no és feliç, però que si li fan un contracte nou molt abans de que expiri el vigent, la felicitat li torna a entrar al cos, et sens molt i molt emprenyat. Exercicis espirituals haurien de fer els que tenint aquest nivell d’estímuls somiquen. Quan els membres d’una plantilla tan ben pagada no està al nivell dels seus sous haurien de poder tenir una mena de primes negatives, igual que tothom està d’acord amb que quan fan bé la tasca pel qual cobren tant tenen a sobre plusos monetaris.

Barça, Barça! Ets el meu club, però ets un miratge. Ens volen fer creure que ets un ens del món de les emocions, i en canvi ho ets del mon dels interessos. Et desitjo que amb la nova junta tinguis tots els èxits possibles, però no pretenguis que tingui per tu, tal com ets ara, res que s’assembli a la voluptat, i molt menys encara a la devoció.