Pintures per a una altra antologia – 2

Evaristo Valle

(Gijón 1873 – 1951)

El palco familiar (c1905)

oli sobre cartró, 45 x 36 cm.

Gijón, Museo Evaristo Valle

Entre els pintors valuosos que tenen una consideració pública molt distant a la de col·legues de la seva mateixa època que estan molt més presents en la memòria col·lectiva, hi ha l’asturià de Gijón Evaristo Valle. És un pintor que no encaixa en l’esquema de la pintura espanyola del seu temps. En lloc de continuar una via realista-costumista més o menys evolucionada com feia la majoria, s’orientà cap a un expressionisme personal, subtil i mai estripat, que cromàticament bevia en un vocabulari postimpressionista molt atent a l’expressivitat del color mateix. https://evaristovalle.com

Si Valle hagués estat català jo l’hauria inclòs entre els pintors postmodernistes, i fins i tot cronològicament és de la mateixa generació d’ells, ja que va néixer el 1873 com Nonell, Mir o Xavier Nogués. En el marc espanyol, però, només podríem trobar-li un correlat plausible en la figura d’un altre asturià rar, Nicanor Piñole, pintor que arribaria a centenari (1878-1978), i que sintonitzà personalment, en un moment determinat de la seva vida, amb el nostre escultor Carles Mani, tan poc convencional o més que tots aquests noms que ara esmento.

Valle, com molts artistes de la seva generació de tot el món, anà diversos cops a París: el 1898-1902, 1903-05, 1908-09 i 1910-11, però les seves estades allà enriquiren més la seva personalitat humana potser que no el seu itinerari artístic. Exposà al Salon Nationale i als Indépendants, però no massa. Mai va ser un pintor de carrera convencional. Sovint vivia més de fer de litògraf, il·lustrador i caricaturista que de la seva pintura. Tanmateix ha passat a la història pels seus olis molt més que pels seus dibuixos. Com a creador anava al seu aire, i a més en la seva vida personal havia d’esquivar llargs episodis d’agorafòbia que el torturaven. Cap el 1909 començà a pintar les Carnavaladas, un tema basat en difuses figures de carnestoltes, mancades d’anecdotisme però, que seria freqüent en la seva obra madura.

Podria triar moltes obres de Valle per exemplificar-lo aquí, però em decanto per El palco familiar, un oli sobre cartró de cap al 1905, que forma part d’una sèrie de llotges de teatre (El palco del gomoso, El palco de la niña rubia o El palco de la vieja dama), que només vagament poden recordar les que varen fer famós mundialment Anglada-Camarasa al París del tombant de segle, ja que tenen una càrrega de sarcasme que les del pintor català, purament centrat en la seva plasticitat esclatant, no volen tenir. Era una època en la que, segons apuntava el seu biògraf Francisco Carantoña, Valle era en una situació estètica molt propera al esperpento de Valle-Inclán –amb qui no tenia parentesc malgrat el cognom-, sense tanmateix caure en la desmesura.

El contingut moral de les seves obres quedava sempre complementat indestriablement per un gust personal pel colorisme. No era doncs ni un pintor purament plàstic ni un doctrinari: era un artista complet, en qui tots els elements s’equilibraven, i no demostrava cap interès per seguir camins de moda, sinó en fer-ne un de propi, que resultava també molt personal.

A Evaristo Valle, doncs, no el trobarem assajant cubisme ni abstracció, ni tampoc més endavant surrealisme, sinó traient partit de la remodelació de la figuració, novetats totes que floriren en la mateixa època en que ell feia la seva obra més genuïna. De fet, sense assemblar-s’hi massa, la seva obra no estaria tan lluny dels plantejaments d’Oskar Kokoschka, força més jove que ell però d’enlairament més ràpid, que es generà al rovell de l’ou de la Viena més creativa. Sovint fins i tot el tractament del color en un i altre pintors és semblant: certs acords cromàtics en verds, grocs, blaus i vermells, o en dolços tons pastel al servei però de temes particularment inquietants. Tanmateix els diferencia especialment una circumstància personal més que artística: l’austríac, que era de personalitat volcànica, es desenvolupà com a creador en contacte directíssim amb les forces vives de la cultura del seu temps, aquelles que després han protagonitzat les arts noves més universalment reconegudes, mentre Valle, tot i que a París hagués tractat Modigliani i sembla que fins i tot Lenin, i que també passés per Londres i per Nova York, no entrà en l’òrbita directa dels protagonistes del gran art emergent consagrat de l’època.

D’altra banda també cal dir que quan el tòpic parla dels artistes i intel·lectuals “espanyols” se sol buscar entre ells un denominador comú que no respon a la realitat. Valle seria un “septentrional”, de sensibilitat molt més propera a l’Europa Atlàntica que a l’Espanya meridional. O sigui que si se’l vol fer entrar amb calçador en la taxonomia de l’art hispànic es fracassa.

Els seus Recuerdos de la vida del pintor, unes memòries inacabades que no es publicaren en vida de l’autor (Trama editorial, Madrid 2000), amb més perfum de fantasia literària que de crònica fidel, és un llibret amè i difús en el que emergeix un humorisme eteri  -la dama del retrat a la banyera o l’error del comerciant de taronges són relats antològics- i un personatge gens pagat d’ell mateix que confessa que tot el que ambiciona és “lienzos, colores, pinceles, papel, pluma, tintero, libros, recuerdos y pensamientos que a veces se desbordan incorporándome imaginativamente al gran mundo actual”. I res em porta a pensar que aquest conjunt d’ambicions mancat de gaires anhels materials ni honorífics sigui cap posa.

Tendim a pensar que l’art l’han monopolitzat uns noms extraordinaris, que son ells i ningú més els únics que tenen un valor indiscutible, i que els altres son comparses. Però això –al menys a partir del segle XIX- deixa de ser cert del tot. Les individualitats i opcions al llarg del XIX i el XX son milers, arreu del món, i ni que sigui per una qüestió de densitat demogràfica no ens han de portar a creure que els “bons” seran tan relativament pocs com el genis dels segle anteriors. Ara només entronitzem a aquells que per múltiples circumstàncies han aconseguit que la seva proposta interessés als que han establert el cànon de la pintura del seu temps, i que massivament la gent ha acabat acceptant sense piular. Els col·lectius només donen per bo allò que individus concrets més audaços han proclamat amb seguretat. A partir d’aquí tothom repeteix acríticament el cànon establert, sense ficar-se en camises d’onze vares. Però al costat dels artistes d’obra més difosa hi ha gent d’un enorme món personal i creatiu als que no donem ni el benefici del dubte, perquè això faria trontollar les coses i ens obligaria a reescriure allò que ja està escrit i que ningú gosa reescriure.