Pablo Bosch Barrau (1842-1915) era un personatge vuitcentista molt destacat. Fou un financer important, implicat en empreses telefòniques, bancàries, de gas i electricitat, i ferroviàries, entre altres. La seva mare, que enviudà aviat, es casà en segones núpcies amb Laureà Figuerola (1816-1903), l’important polític i economista, a qui Bosch considerà sempre, i amb raó, com un segon pare.

Tot i la seva condició d’home de negocis, el que realment agradava a Bosch era l’art, i així formà una important col·lecció de pintura, numismàtica i altres peces, algunes de les quals procedents de Figuerola, però moltes adquirides per ell mateix al mercat artístic internacional.

Ara les vicissituds d’aquella col·lecció han estat estudiades per Immaculada Socias, professora d’història de l’art de la Universitat de Barcelona, i ho ha fet a partir de molta documentació de primera ma, que ha trobat a diferents arxius públics i privats, bona part de la qual són epistolaris, segurament la font sempre més directa per quant el que escriu sol fer-ho a gent de confiança a qui pot explicar-li interioritats que en documentació pública sovint no aflora. El llibre es diu Pablo Bosch y Barrau. Col·leccionista d’art (1842-1915). La seva donació al Museo del Prado, i l’ha editat Base, l’editorial vinculada a la família d’historiadors Sobrequés.

La col·lecció de Pablo Bosch era important. Contenia un Descans en la fugida a Egipte de Gerard David, un Sant Jeroni al seu estudi de Marinus van Reymerswale, la Verge de la llet de Morales, una Coronació de la Mare de Déu i el Retrat d’un trinitari del Greco, Crist mort sostingut per un àngel d’Alonso Cano, un esbós de Goya pel seu quadre de les Santas Justa y Rufina, i moltes altres obres entre les quals diverses d’escola flamenca i fins i tot primitius catalans de segona línia. I d’aquella col·lecció havien sortit també els dos Grecos que li comprà Santiago Rusiñol –a través del pintor Laureà Barrau, cosí i acòlit de Bosch- i que incorporà al seu Cau Ferrat de Sitges, després de passejar-los en processó seglar com una acció més de la seva campanya de promoció del Modernisme. És cert que, com la majoria de col·leccions d’aquella època, la de Bosch tenia més “noms” famosos aleshores que ara, ja que l’avenç en la historiografia de l’art ha anat rebaixant les expectatives d’autenticitat d’algunes obres; però tot i això es tracta d’una col·lecció molt notable.

Tanmateix l’autora del llibre ha preferit ocupar-se més de les circumstàncies socials que determinaven la col·lecció Bosch que no de l’estudi històrico-artístic dels seus continguts, i gràcies a aquest enfocament el lector entra en contacte amb una figura de primer ordre fins ara poc coneguda pel gran públic interessat, que ens informa molt detalladament de la psicologia de determinades capes de l’alta burgesia catalana del seu temps.

Bosch era cosí del gran artista, poeta i músic Apeles Mestres (1854-1936), amb qui tenia molt bona sintonia, i per aquest motiu la correspondència existent entre els dos –conservada a l’Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona- constitueix, amb molt, un dels principals fonaments d’aquest estudi. Un altre fons profitosament consultat ha estat l’arxiu de la Hispanic Society of America, ja que Bosch i el fundador d’aquella societat de Nova York, Archer M. Huntington, tingueren també una relació destacable. També ha tingut accés a la documentació familiar de la família de Salas, hereus de Bosch, peça important de la qual va ser l’historiador de l’art Xavier de Salas Bosch, que arribaria a ser precisament director del Museo del Prado.

Tanmateix Pablo Bosch, bé que passava temporades a Caldetes, i fins i tot hi acabà morint, havia fixat la seva residència a Madrid, a un hôtel de la calle de Serrano, i formava part d’aquella casta de catalans madrilenyitzats, a la que també pertanyia Victor Balaguer, però mentre aquest sempre va ser paral·lelament un representant “romàntic” de la Renaixença, Bosch derivà insensiblement cap a un espanyolisme dur que el portaria a prendre decisions ben sorprenents.

Bosch no es casà mai, i per això tingué sempre molt present la preocupació de destinar els seus béns, i molt especialment la seva estimada col·lecció d’art, a un lloc on no es dispersés i que alhora servís per mantenir la memòria de la personalitat del col·leccionista. Els que hem estudiat la vida artística catalana de l’època modernista, coneixíem de Bosch la seva promesa, recollida per la premsa catalana, de llegar el gruix de la seva col·lecció al Museu de Barcelona, la seva ciutat natal. Això era el 1905. Però aquesta decisió canvià en pocs anys a través de dos nous testaments, datats els anys 1909 i 1915.

En el testament de 1909 encara deixava la part principal de la col·lecció a Barcelona, però tot imposant unes condicions molt dràstiques. Bosch exigia que no hi hagués en el museu on s’exposés la seva col·lecció cap rètol escrit en català, però no sols això sinó que volia que l’Ajuntament fes desaparèixer dels carrers de Barcelona tots els escrits oficials que “tiendan a demostrar que no es la castellana la única lengua oficial de Cataluña, como del resto de España”. I donava sis mesos a l’Ajuntament per a complir aquesta condició, passats els quals s’entendria que aquest renuncia al seu llegat. Aquest atzucac no podia resoldre’s d’altra manera que oficialitzant el canvi de beneficiari públic de l’herència, i així el 1915 un nou testament designava beneficiari el Museo del Prado de Madrid. Per vestir el sant de Madrid, Bosch va despullar manifestament el de la seva ciutat d’origen. Però això no era fruit d’una relliscada inconscient sinó d’una decisió ben voluntària. El pretext era que donar-ho al Prado –que per cert premiaria Bosch incorporant-lo al seu “Real Patronato”- era fer-ho “a España entera, incluso las provincias catalanas, lo que a ellas principalment destinaba cuando no podia prever (…) el uso abusivo del dialecto catalán por parte de la Mancomunidad”. La lectura d’aquests testaments, que contenen més perles com aquesta, es pot fer completa als apèndixs del llibre de la dra. Socias.

El motiu d’aquest canvi radical Bosch el va deixar doncs ben clar. Ell era un català només tèbiament en exercici. A voltes la seva correspondència estava escrita en català, i en català fins i tot havia escrit algun poema que publicà a L’Esquella de la Torratxa. Era però la seva una catalanitat passiva, que aviat sucumbiria davant l’alarma que li produí la prosperitat que el catalanisme polític assolia des de principis del segle XX, amb traducció fins i tot en quotes de poder aconseguides en eleccions. El que fins aleshores havia estat poca cosa més que un amable sentiment de melangia pels trets més folklòrics de la catalanitat, ara amb els èxits polítics sense precedents de la Lliga Regionalista esdevenia ja una opció real de canalització de la praxis política. I això encengué les alarmes d’aquell Pablo Bosch tan ben aposentat a la Cort. Ell s’havia anat acostumant al tracte proper i sovint còmplice de personatges del Madrid profund com el marquès de Cerralbo, José Lázaro Galdiano, Ricardo de Madrazo o José Ramon Mélida, alguns dels quals eren tan propers a ell que els nomenaria testimonis o marmessors del seu llegat, o sigui que eren homes de la seva confiança.

Bosch Barrau s’havia sentit també molt ferit per l’explosió de violència a Barcelona de la Setmana Tràgica de 1909; però feia un totum revolutum entre això i la llengua catalana, sense adonar-se que els inspiradors d’aquella revolta eren menys afins al catalanisme que ell. Bosch sofrí aquí un greu error d’apreciació, si no era un oportunisme seu per a justificar el seu prejudici.

Però veig el vas mig ple en lloc de mig buit, i haurem de constatar que uns arguments com els que desacomplexadament exposava Bosch fa més de cent anys ara ningú gosaria dir-los amb tanta cruesa. Ni el moribund partit de Ciudadanos, ni Vox, ni el PP –que no deixen d’incloure algunes pinzellades en català en la seva propaganda electoral!- arribarien ara a signar uns arguments com els que ell exposava en el seu darrer testament; que no vol dir que no els sentin, però en tot cas ara, per vergonya, ho maquillen.