Em solen fer molta mandra els enfrontaments d’aspirants a guanyar eleccions polítiques. Molt sovint els evito, i quan no ho faig quasi mai en surto convençut, no ja de qui serà el governant més adient sinó de com desenvolupen el seu pugilat ideològic.
Ara he caigut en la temptació de veure el cara a cara entre els dos polítics que es juguen la presidència del govern espanyol en les properes eleccions del 23 de juliol, i no he tingut cap sorpresa: l’enfrontament ha estat tan estèril com de costum, a part d’un diàleg de sords. No hi ha hagut intercanvi d’arguments, que és el que hauries d’esperar de dos personatges que competeixen per portar la batuta de tot un estat durant una legislatura com a mínim.
Em pregunto si cal posar davant per davant dos polítics que venen a explicar el que porten preparat i no el que el decurs del diàleg susciti. Quan tens la oportunitat de contrastar el que plantegen els dos personatges, la mica d’ingenuïtat congènita que encara em queda em fa esperar la possibilitat de veure com contesten el que l’oponent els pregunta. Bé, doncs mai és així. Tenen un guió preparat pels seus equips, que a la més mínima surten en els entreactes a aconsellar-los, i els polítics no abandonen pràcticament mai el guió.
Sents un i altre cop preguntes que tens profunda curiositat en saber com les contesten, i no hi ha mai resposta perquè ells en lloc de respondre et col·loquen allò que a priori està estipulat que volen dir. A tot estirar tracten de cobrir amb paraules inintel·ligibles allò que diu l’oponent, i només aconsegueixen que sentis un garbuix de mots que no s’entén ni t’aclareix res. És com quan a la boxa els contendents, mancats d’altres arguments, acaben entortolligats per perdre temps i no anar per feina.
I quan un d’ells dóna dades relatives a l’acció política que ha desenvolupat el seu partit, el contrincant sol dir que son mentida. D’aquesta manera la immensa majoria del públic, que lògicament ignora les dades reals, es queda in albis i ningú li aclareix res més. Seria bo que els polítics que se sotmeten a aquesta mena de cara a cares pactessin prèviament el nom d’àrbitres consensuats per les dues parts –per exemple acadèmics contrastats i independents, del camp de l’economia-, de manera que quan un digui: “això que vostè diu no és veritat”, el moderador del programa pogués aturar l’enfrontament i demanés a l’àrbitre qui dels dos contendents s’acosta més al que és cert. Ens estalviaríem molta estona de reiteració de les dades per part d’un i de negació per part de l’altre, i podríem anar avançant en una discussió aclaridora.
Una altra cosa és que els candidats a manar solen quedar-se en la descripció del que han fet o volen fer, però rarament analitzen l’arrel dels problemes. Sense anar més lluny, quan aborden la qüestió catalana ni un ni altre emeten més arguments que la descripció, ben parcial, de l’estat de la qüestió, i ni s’aturen a preguntar-se per què es planteja un problema de dimensió tan gran, i tan prolongat en el temps, com el desencontre de Catalunya amb Espanya. El més conservador dels contrincants es lamenta que els “colpistes” no hagin rebut un càstig més contundent, i el més “progressista” treu pit d’haver aconseguit baixar la “conflictivitat” dels dissidents. Però et quedes amb les ganes de veure com aborden la resolució del fons de la qüestió, que ni un ni altre es dignen plantejar-la, com si no existís. Si un metge et prescriu només analgèsics en lloc de remeis que et curin, no és un bon metge. O sigui que els dos candidats d’ara només recepten repressió o maquillatge; aquestes son les dues úniques receptes que els únics governants amb possibilitat de guanyar tenen a punt per solucionar el problema. Anem malament.
Tal vegada en aquest cas, aquell àrbitre que reclamo, diria que colpistes ho son els que per la força s’imposen a la política, i no ho són mai aquells qui, des de la correlació de forces d’un Parlament tracten de tirar endavant el seu programa electoral. (Evitaré ara qualificar si ho fan més o menys competentment, que és una altra qüestió). Segons la definició del diccionari de la Real Academia Española –el normatiu de l’idioma utilitzat pels aspirants-, un cop d’estat és una “Actuación violenta y rápida, generalmente por fuerzas militares o rebeldes, por la que un grupo determinado se apodera o intenta apoderarse de los resortes del gobierno de un Estado, desplazando a las autoridades existentes”. El presumpte “cop” dels diputats independentistes que es posa en entredit no era ni violent, ni militar –ni molt menys armat- i no es volia apoderar dels ressorts del govern perquè en teoria ja els tenien, ja que els protagonistes eren diputats d’una cambra en la que disposaven de majoria parlamentària, obtinguda en eleccions lliures. O sigui que deixin de parlar de cop. Cop d’estat era el de Tejero, Milans i companyia, que volien imposar un règim sense que ningú els hagués votat. Els independentistes de l’octubre del 2017 tenien vots de sobres.
Però és que hi ha una altre element més decisiu: allò del que se’ls acusava mai es va produir, ja que la presumpta declaració d’independència no va passar de ser un anunci, tot el seriós que es vulgui, però que no es va consumar ni tan sols publicar al Diari Oficial. Va ser, això sí, una advertència solemne de que la majoria d’un Parlament posava damunt la taula que es posés fil a l’agulla per resoldre un problema atàvic, i el que havia de ser un toc d’atenció per tractar d’encarrilar la negociació de solucions no ho va ser pel pur negacionisme del problema per part dels partits espanyols decisius. Negant les coses potser en retardes una resolució justa, però no arranges res. I ara els aspirants a governar Espanya continuen exhibint una manca de sintonia amb el que hauria de ser la recerca de solucions.
És trist constatar que no son estadistes: són, a tot estirar, simples gestors d’una administració pública de poca volada.
Molt bona argumentació!
Sempre assenyada i clara !
Moltes gràcies!
Qui tingui un tarannà demòcrata i es senti patriota espanyol hauria de preguntar-se perquè una part important de conciutadans es senten profundament descontents. Mai es faran aquesta pregunta perquè consideren que no tenim drets, que no som espanyols perquè som diferents. Per ells Catalunya i els catalans som una propietat i obren en conseqüència.
Tens molta raó, gràcies!