L’historiador de l’art Santiago Alcolea Blanch (Barcelona 1951 – id. 2024) ha mort aquest 10 d’agost als setanta-tres anys, després d’una llarguíssima batalla contra el càncer i les seves seqüeles. Tan llarga ha estat la lluita que molts ja ens havíem oblidat que estava malalt, ja que cada recaiguda –que havia compaginat amb una covit fortíssima i amb altres entrebancs de salut- ell l’acompanyava de watsaps divertits des de l’hospital, en els que destil·lava sentit de l’humor; i t’oblidaves de que els seus mals eren molt seriosos.
Santiago Alcolea Blanch -al mig amb camisa blava- en la visita oficial que el president de la Generalitat Carles Puigdemont va fer a l’Institut Amatller l’estiu del 2017, acompanyat de membres del Patronat (Jacint Berenguer a l’esquerra i jo mateix a la dreta).
Tres anys més jove que jo, el vaig conèixer quan ell encara era un nen, i ja corria per l’Institut Amatller d’Art Hispànic, on jo feia de becari, sense que es digués oficialment així la meva tasca. Era fill de l’aleshores secretari del Patronat, Santiago Alcolea Gil, que esdevindria catedràtic i el primer cap del nou Departament d’Història de l’Art de la Facultat de Lletres de la Universitat de Barcelona. Curiosament sempre va haver-hi una certa com rivalitat entre en Santi i el seu pare, que s’assemblaven ben poc: un i altre signaven els seus treballs molt sovint sense posar el segon cognom, i com que es deien igual, la cosa solia crear i crea encara confusions bibliogràfiques.
En Santi part de l’ensenyament secundari l’havia fet al País de Gales, cosa que li donaria sempre una gran fluïdesa en idiomes que afavorí molt positivament les seves relacions internacionals. Va estudiar Història de l’Art i es llicencià a la UB el 1975, però el seu gran mestre –i el meu- va ser Josep Gudiol Ricart, fundador i primer director de l’esmentat Institut Amatller, al costat del qual treballà des de la seva joventut. I quan Gudiol es jubilà, li passà a ell el càrrec de director, amb prou temps per a que es produís un relleu sense entrebancs; de manera que, en més de vuitanta anys d’història, l’Institut Amatller només ha tingut dos directors.
L’Institut doncs va ser pel Santi gairebé tota la seva vida professional. Els problemes de la fotografia del patrimoni artístic van ocupar bona part de la seva tasca, i com Gudiol va ser paral·lelament un gran fotògraf vocacional de l’obra d’art i els seus detalls. Durant el seu mandat els fons fotogràfics de l’Amatller s’incrementaren no sols per la seva via natural –les noves campanyes i encàrrecs rebuts de fotos d’art- sinó també amb la incorporació d’arxius preexistents, com el molt nombrós dels fotògrafs Gasull.
La seva gestió a l’Institut Amatller es va caracteritzar per una gran fidelitat als objectius traçats per Gudiol, si bé amb la lògica incorporació dels enormes avenços tècnics que s’han produït en el camp de la fotografia i la reproducció gràfica. I alhora la internacionalització de la tasca de la institució, a través del The International Association of Research Institutes in the History of Art (RIHA), del que l’Institut forma part gràcies a la seva gestió. Compaginà la tasca al servei de la història de l’art amb l’impuls a una revaloració de la Casa Amatller, de Josep Puig i Cadafalch, monument excels de l’arquitectura modernista, el pis principal de la qual obrí al públic, com un interior domèstic modernista practicament intacte, mentre traslladava a altres plantes de la casa els despatxos, l’arxiu, la fototeca i la biblioteca.
La gestió de l’Amatller absorbí doncs les energies d’Alcolea. Això va anar en detriment de la seva activitat d’historiador de l’art. Malgrat tot ens deixa també un gruix considerable d’obra pròpia, de la que el lector pot veure’n un resum al seu article del Diccionari d’Historiadors de l’art català, valencià i balear de l’IEC https://dhac.iec.cat/dhac_p.asp?id_personal=854 . No entraré doncs en detalls, però si que subratllaré molt especialment el seu volum Pintura gòtica catalana (Barcelona, Polígrafa, 1987), en col·laboració amb el seu mestre, i que constitueix un treball de coneixement amb tendència a l’exhaustivitat, obra de referència imprescindible, d’un tema tan cabdal com el de la pintura gòtica catalana.
Pintura gòtica catalana, el principal llibre de Satiago Alcolea Blanc, elaborat conjuntament amb Josep Gudiol (1987)
Els seus coneixements sobre Marià Fortuny o Francisco de Goya eren també molt profunds, i encara que no hagués fet monografies àmplies sobre ells, si que els havia demostrat en quantitat de treballs monogràfics. D’ell és també la monografia sobre la mateixa Casa Amatller, seu de l’Institut, i de la que coneixia exhaustivament tota la seva història, en haver examinat un per un tots els papers de l’arxiu de la construcció de l’edifici, del que es conserva el cent per cent de la documentació fins al darrer rebut.
Darrerament era el president de la Junta de Valoració i Exportació d’obres del Patrimoni Cultural, de la Generalitat de Catalunya, càrrec en el que em va succeir a mi mateix el 2014.
Santi Alcolea era un home de caràcter. Les seves conviccions, que de vegades treien espurnes quan topaven amb les de l’altra gent, les defensava amb una força inusitada. Era un perfeccionista, fet que influïa també en que la redacció dels seus treballs escrits es dilatava fins que no la donava mínimament per bona, i per això costava molt que lliurés a la impremta treballs als que havia dedicat llargues hores de recerca.
La figura de Santiago Alcolea Blanch és molt més densa que el que aquesta semblança d’urgència recull, però elaborar-ne un retrat més complet i just m’impediria complir amb la prestesa que ara calia tenir en el dibuix d’aquestes ratlles.
Des del Patronat de la Fundació Institut Amatller d’Art Hispànic continuarem vetllant per a que el seu llegat i el de Gudiol continuïn essent un dels puntals principals de la historiografia de l’art català.
Home digne de reconeixement, En Santiago Alcolea i Blanch. Ben fet.
Molt maco Francesc
Ningú més adient que tu, Francesc, per fer un retrat tan acurat i sentit d’en Santi. El meu condol i una abraçada.
Gràcies Francesc per fer-nos recordar en Santi Alcolea i Blanch . Home fonamental en l’història de l’art d’aquest país . Vaig tenir la sort de conéixer-lo ; vaig estar amb ell poques vegades però en poca estona vaig aprendre molt !
Gracies Francesc, es molt trist perdre estudiosos com en Santi Alcolea i cal recordar, com tu ben dius, totes les seves aportacions a l’art català
Lamento la mort del Santi, com era conegut a l’Escola Suïssa de Barcelona, on vàrem coincidir, tot i que en classes diferents. Francesc, gràcies pels teus escrits.
Que decansi en pau
El trobarem molt a faltar
Francesc, m’ ha agradat molt el teu elogi necrologic del Santi Alcolea, Era un home generos. El recordo.
Marxa un bon amic, un bon historiador de l’art i un navegant. Bona proa, Santi, en aquesta darrera singladura.
Una vegada mes Francesc haig d’agrair el teu escrit tant ben ajustat a la persona del Santi Alcolea ,a qui no vaig tenir el plaer de tractar. Persones com ell son úniques per la nostra cultura . Em dol la seva mort.
Gràcies Francesc per aquesta ràpida repassada a la trajectòria vital i semblança personal d’en Santiago Alcolea Blanc. Com a president d’Amics de Josep Puig i Cadafalch, vull fer constar el nostre profund dolor per tal pèrdua, alhora que el nostre agraïment per ser el primer director de la nostra revista 4 Columnes, així com també Membre d’Honor de l’entitat.
Que descansi en pau.
Gracies ,F.Fontbona per la seva força . Em recorda a tots els Doctos Fonbona de la seva familia
Margarida Bota Sanxo.
Vaig tenir el plaer i el goig de treballar en diversos projectes , on ell em demanava assessorament sobre la conservació preventiva de les obre d’Art, especialment la sequedat que afectava als retaules i diverses peces del propi Institut Ametller d’ Art Hispànic , des de la primera conferencia que vàrem coincidir al Paranimf de la Universitat de Bilbao l’ any 1991, fins l’ any 2019 en tasques de condicionament climàtic per tot l’ edifici del IAAH. Mai va perdre el sentit del humor , malgrat el seu dolor que a vegades li costava molt
de dissimular, apart de coincidir en diversos viatges, era una persona amb visió de futur i amb moltes ganes de tirar endavant projectes .
Et trobaré molt a faltar estimat Santi , EPD.
Ignasi Millet Bonaventura
Professor de conservació preventiva , en el Màster de Museologia i Gestió Cultural de l’ Universitat de Barcelona , especialista en Emergències en el Patrimoni , membre consultor del ICOM -CC , de la AMC, i del GEIIC
Director Tècnic , en les empreses RCM sl. ,STEM s.l. , i IMB Conservació Preventiva .
Vaig coneixer al Santi en la Seva vessant humana, no com el gran profesor d’art que és. Ens varem coneixer a Calella de Palafrugell en banyador. Jo feia Padel Surf en hivern i ell sortia amb el seu kayak que havía fet ell mateix. Erem 4 frikis que sortiem tot l’any. Com ens trobavem sovint un dia em va preguntar: Tu coneixes aquesta zona? I ell em va ensenyar la banyera de la Rusa, varem arribar junts a les formiges en Kayak, Cala Estreta, Tamariu, la cova d’en Gispert, … Em feia molta il.lusio quant el trobava navegant modestament… una vegada em va dir: una persona gaudeix del mar inversament proporcional a la eslora del seu vaixell… Bon vent mestre. Et recordaré sempre i com diuen a Gladiator: Ens veurem però encara no, encara no…Una abraçada forta a la seva familia varem coneixer a Calella de Palafrugell en banyador. Jo feia Padel Surf en hivern i ell sortia amb el seu kayak que havía fet ell mateix. Erem 4 frikis que sortiem tot l’any. Com ens trobavem sovint un dia em va preguntar: Tu coneixes aquesta zona? I ell em va ensenyar la banyera de la Rusa, varem arribar junts a les formiges en Kayak, Cala Estreta, Tamariu, la cova d’en Gispert, … Em feia molta il.lusio quant el trobava navegant modestament… una vegada em va dir: una persona gaudeix del mar inversament proporcional a la eslora del seu vaixell… Bon vent mestre. Et recordaré sempre i com diuen a Gladiator: Ens veurem però encara no, encara no…Una abraçada forta a la seva familia