Retrats de passaport, de Josep Pla

Josep Pla, apart dels Homenots, textos monogràfics dedicats a glosar la personalitat d’una sèrie de figures, amb certa amplitud, va fer una altra sèrie llarga de més retrats, ara de petites dimensions, que intitulà genèricament Retrats de passaport. Són poc més d’un centenar, escrits en etapes diferents de la seva vida, estan reunits al volum 17 de l’obra completa d’Edicions Destino, l’any 1970, i es varen reeditar. Hi trobarem escriptors  -una quarantena llarga-, artistes plàstics –uns vint-i-cinc-, deu músics, nou emprenedors, quatre o cinc polítics, cinc metges -que en general hi són per altres activitats que conrearen-, algú del món de teatre i poca cosa més.

Contràriament al que vèiem a Homenots, aquí inclou alguns forasters, i algunes dones, bé que només tres: Trinitat Aldrich, Victor Català i Margarida Xirgu. Segur que aquestes dues darreres li haurien pogut donar per fer de cada una un capítol d’Homenots, ja que foren persones de gran envergadura. Però potser no hauria gosat dir-ne Donotes.

El cas és però, que Victor Català se li escapa viva, que deien els vells crítics de toros quan el torero no treia prou suc d’una faena. El personatge, una escriptora fora de sèrie i ben poc convencional, podia haver donat molt de sí en mans de Pla, però aquest, que no deixa de qualificar-la d’“una de les primeres figures literàries del país”, sembla que s’hi acosti de gairell, més atent a la forta significació a l’Empordà de la família Albert –a la que dedica més de la meitat del text teòricament consagrat a la novel·lista- que no a les virtuts literàries del membre més famós d’aquella nissaga. Segons Pla, l’escriptora no es prodigava gens i “vivia en la suficient llunyania per a crear la llegenda inevitable”. Per això es podria haver esperat d’ell que afrontés el personatge i superés aquesta llunyania, però quan es varen trobar –no sembla que hi hagués gaires entrevistes àmplies més- s’estigueren temptejant l’un a l’altra, com amb certa malfiança mútua, sense entrar gaire en matèria. I ens vàrem quedar sense un retrat a fons que segur que hauria estat sucós, ja que Pla tenia tots els trumfos a la ma –començant per la seva proximitat geogràfica al món de la protagonista- per a oferir-ne un resultat millor.

Vés a saber si Pla no entrà a fons amb Victor Català per reprimir els desigs que se li endevinen sovint de fer sang. Del comte Hermann Keyserling, molt mitificat com a pensador els anys trenta aquí, que hi venia a impartir dissertacions al Conferentia Club, en fa comentaris tan punyents com: “Una de les coses que m’impressionaren més d’aquell fantàstic personatge fou la seva imprecisió. En aquest punt, la seva grandiositat era literalment còsmica. Tant si parlava en públic com si la seva extraordinària vitalitat es manifestava en conversa, la seva vaguetat era molt vasta.” A Keyserlig li dedicà el “retrat” el 1934, però aquestes paraules no les escriví allà sinó, com de passada, al “retrat” del Vescomte de Güell. És curiós que en retratar el presumpte savi es mostrés més cautelós. Potser no volia que l’interessat trobés fàcilment aquells judicis tan aspres, i per això els publicaria en un altre context, uns anys més tard.

Amb el poeta López-Picó no va ser tan considerat. Al mateix retrat dedicat a ell, després de dir que “el llibre del poeta López-Picó sortia cada any, amb la ineluctabilitat d’un fenomen astronòmic”, hi deixà anar: “féu una poesia banal, terra a terra –com no podia ésser menys- i al mateix temps complicada, confusa, difícil, inintel·ligible”.

M’esperava més del retrat de Pau Casals. Un personatge d’aquesta densitat de fet no apareix gaire al seu “retrat”, que en realitat es centra en el seu Festival a Prada. Potser el Casals de postguerra es posà de perfil abans de interactuar amb un possibilista amb el franquisme com Pla? En la mateixa línia, també sobta que en abordar la figura de Carles Rahola no digui res de la seva execució execrable: el text està datat el 1922, però el llibre surt encara amb Franco viu, i d’allò no se’n parlava aleshores.

Si algú dubtava de la incompatibilitat de Pla amb el Noucentisme –encara que compartissin aversió a Gaudí- només cal veure que diu l’escriptor de Llofriu sobre aquest moviment, precisament en el retrat de López-Pico, entre moltes altres frases demolidores: “cinquanta anys de Noucentisme haurien portat les coses a la pura inanitat. Hom hauria creat una llengua per a un nombre escàs d’iniciats en els seus misteris, hom hauria creat una literatura inaccessible per a la generalitat”. També amb el Noucentisme al cap, en un altre lloc del llibre fa consideracions d’un escepticisme brillant -però embarbussat- com: “quan els grecs arribaren a Empúries no crec pas que els pobres indígenes tinguessin cap sensació de meravella ocasionada pels adjectius ditiràmbics que els historiadors posteriors han projectat sobre el poble grec”.

Tot i la seva reticència envers el Noucentisme, Pla, en acostar-se a Torres-Garcia fa un exercici irrepetible: narrar com posà inesperadament contra les cordes en un sopar distès a Cadaqués a Milà i Camps, el polític que substituí els murals de Torres al Saló de Sant Jordi, per uns altres que l’escriptor titlla d’“autèntiques insanitats del provincianisme més adotzenat i grotesc”. El desconcert “entre atabalat i frenètic” d’un Milà i Camps acorralat és perfectament descrit per Pla.

A Ventura Gassol, “d’un interès petitíssim, precari”, literalment l’esquartera: “Es un foc d’encenalls i de trastos vells purament verbals”, malgrat que “una gran quantitat de primaris el consideraven un geni”. I l’antologia de frases càustiques dedicades al poeta “flamejant” podria continuar amb igual nivell d’enginy malèvol.

Evidentment Pla com a prosista fa una altra literatura: directa, natural, que penetra com un bisturí en la nostra comprensió. Són constants el seus cants a la claredat en l’escriptura. Per això elogia a fons la llengua de Carles Soldevila, de Tomàs Garcés o de Josep Maria de Sagarra. Sobre aquest fa judicis molt aguts i elogiosos –“era literalment un prodigi, sobre el geni de la llengua, els seus errors eren mínims i els seus mitjans d’expressió literalment inoïts”-, bé que no callava pas que “amb aquests mitjans, li arribava, però, sovint, massa sovint, que no tenia res a dir…” El grau d’identificació de Pla amb Sagarra fa que reconegui que, pel que fa a la prosa, ells dos, i altres, formen un grup compacte, que en diu una generació. I aprofita –ja el 1960- per fer un mea culpa generacional, en rectificar l’animadversió que tenien per l’esperit del Patufet de Folch i Torres, que l’havien tingut per la “sublimació de la cursileria catalana”, sense tenir en compte d’una banda que la revista venia 65.000 exemplars cada setmana -fet excepciomal en una publicació en català-, i de l’altra que encara no coneixien que “anys més tard” –amb el franquisme- es produiria “la implantació en aquest país de la més sinistra cursileria castellana”.

D’Eugeni d’Ors apunta que en un moment donat semblava que hi havia “la possibilitat que el seu pensament quedés d’una manera o altra sistematitzat”, però “la sistematització no es produí i la dispersió d’aquesta obra s’accentuà d’una manera considerable”. I de mossèn Riber, per qui “la literatura no té misteri”, Pla en diu a més: “quines coses mes estranyes no té la providència divina! Haver donat a un home que pel fet de ser capellà –i capellà de monges- no ha tingut ni té res a dir, aquesta impressionant inútil fluència”.

Tot i que Pla s’acosti sovint –aquí i a altres llocs- al món de les arts plàstiques, mai l’hem de veure com un historiador de l’art. De vegades sembla que l’exactitud de les informacions li faci nosa. Matava Gargallo a París, quan morí a Reus. Quan parla de gent d’aquest món com Serge Charchoune, Octave Maus, Pere Farró o Ernest Enguiu, no té cap cura en transcriure correctament els seus cognoms, que sense la complicitat del lector quedarien ben incògnits. I només he dit algunes de les seves badades. Però també en el terreny de les lletres patina, com quan diu haver tractat Jaume Piquet, que en realitat morí un any abans que Pla naixés. I jo també em pregunto per què Pla, que es veritablement tan bo, pot posar en una mateixa pàgina tres cops “suficientment”, quan és molt més viu i concís dir “prou”. Deu ser perquè era periodista i escrivia a raig. Tanmateix, tot i aquests catúfols, el que en podríem dir la veritat de fons queda excelsament explícita als seus escrits.

Pla estava més atent que altres intel·lectuals catalans a la importància de l’art en la conformació de la personalitat cultural del país. Per la seva biografia, prop d’E.-C.Ricart, J.F. Ràfols, Lluís Mercadé o el Joan Miró embrionari, Pla resulta un testimoni important de la formació de la important “escola de Vilanova”. I sorprèn com, al retrat dedicat a Puig i Cadafalch, repassa l’aportació d’alguns d’aquells que havien començat a fer, abans de Puig, una historiografia de l’art aquí: Piferrer, Quadrado, Pi i Margall, i fins i tot Elies Rogent. Denota que l’avidesa lectora de Pla no s’aturava en la “literatura”, com sol ser tan freqüent entre nosaltres.

I com que les qüestions materials a Pla l’interpel·laven especialment, també fa alguna pinzellada sobre l’èxit econòmic dels pintors, des de Urgell a Mir, passant per Rusiñol, advertint també que l’ara quasi oblidat Joan Colom va tenir una etapa molt sol·licitat. Això ho escriu el 1959, i augura que els antics Evolucionistes “faran molt de camí” en aquest sentit, cosa que només va ser mig certa. Personalment m’ha fet gràcia que s’adonés de la magnitud de l’Ars Hispaniae  -sense esmentar-ne el títol-, qualificant la gran col·lecció de llibres d’“autèntic miracle”, “d’una indubtable utilitat”, bé que potser per corporativisme l’atribueix a Gaziel, que era qui administrava a Madrid el peu editorial sota el que es publicà, quan el pare de la criatura era de fet Josep Gudiol Ricart des de l’Institut Amatller d’Art Hispànic, de Barcelona. D’ell sí que n’hauria pogut escriure un homenot formidable, però Pla, com molts contemporanis seus. no el va percebre.

Als “Retrats” hi ha judicis incisius. Deia dels Jocs Florals –en parlar tanmateix de Joan Llongueres- que “formaren una etapa de la poesia dominada per una lògica familiar, burgesa i eclesiàstica d’un pedestrisme atabalador”. L’escola Llotja creia que “no tenia cap contacte amb la realitat del país, ni amb el passat, ni amb els nostres sentiments”. De l’expressionisme alemany –a propòsit de von Unruth- deia que “fou la tendència pictòrica de la inflació monetària, del dolor immens que produí aquesta inflació, de l’eliminació, en la vida humana, de tota bellesa pensable i possible”.

Es mostrava dur amb les generalitzacions de Joan Santamaria –“els de Tarragona són romans, els empordanesos grecs, els lleidatans i valencians moros, i els de Barcelona, del comerç»-, però ell tampoc es salva de generalitzar, com quan compara tòpicament els llibres alemanys amb els francesos.

Però on impacta més el geni literari de Pla és en certes píndoles conceptuals. En referir-se a l’actitud de Josep Ferrer davant certes senyoretes potser fàcils, diu que feia “la cara de l’home en estat de naturalesa”. Parlant del dibuixant Lluís Bagaria deixava anar: “la seva dentició, que en estat normal era una mica malenconiosa, s’animava davant les viandes”. I potser la palma se l’enduria una observació més que sintètica sobre Montserrat Vayreda, a la que no retrata directament sinó dins el retrat del seu germà Francesc, quan defineix les seves “cames de puresa algebraica”. Avui potser el censurarien per això, però perdríem un minúscul cimal creatiu d’alçada estratosfèrica.