“La isla de oro” de Mario Verdaguer

Avui pocs parlen de Mario Verdaguer. Va ser un escriptor important al segle XX, però mai de bestsellers sorollosos, i un crític literari molt llegit a La Vanguardia, diari al que arribà a través de Miquel dels Sants Oliver, però qui el convertí en crític fou Gaziel a partir de 1928. Com que amb la Guerra Civil va continuar a Barcelona, i al mateix diari, després va ser empresonat uns mesos pel franquisme, i a la sortida decidí tornar a Mallorca, on de jove ja hi havia estudiat i viscut. Havia nascut a Maó, el 1885, però no era pas menorquí del tot de llinatge, sinó català per part de pare. Més concretament era nebot “valencià” de mossèn Cinto Verdaguer. Però com que el seu pare, el vigatà Magí Verdaguer i Callís, estava destinat allà com a catedràtic d’institut, ell s’hi formà, i més endavant continuà la seva formació a Segovia i a Logroño, a remolc també de la carrera funcionarial del seu pare. Per això la seva llengua literària seria el castellà. Un nou destí del seu pare el portà a Mallorca el 1893, on Mario començà la seva carrera literària. Establert a Barcelona des del 1912, hi acabà la carrera de Dret i es dedicà al periodisme. Hi moriria el 1963.

La isla de oro, publicat el 1926, va ser el seu primer llibre madur, una novel·la sense massa acció, on el que interessa és sobretot el seu llenguatge, ric i sobreeixit al servei d’imatges, sensualment descrites. El capítol V n’és bona mostra. Imatges d’un colorisme ric, plàstic i a estones grotesc, es desgranen constantment i no sols per definir personatges principals de la novel·la sinó també d’episòdics:

“el padre jesuita Blanquer, con la mano huesuda posada sobre su estómago dolorido, salía de la Iglesia de Montesión, atravesaba a largas zancadas la plaza, como un ave siniestra, y se hundía por la calle de las escuelas”. (p. 7)

Sovint deixa el fil argumental per abocar-se a torrentades de mots brillants ben enfilats que fan pensar en cóm a un català nascut a Menorca li podia fluir un castellà tan ric sense aparença d’artifici. Era en certa manera fill d’aquella sensibilitat fantasiosa derivada encara del Modernisme espanyol, que donava forma a diversos tipus de creacions artístiques. El capítol XII, per exemple és un passatge fantàstic. Això respon a una màxima que s’inclou al llibre i que diu taxativament: “El realismo nos ha envenenado a todos y consume nuestro arte” (p. 94). I en un altre moment es diu això altre, que no posa en boca del narrador: “El hombre que vive una vida sencilla no realiza jamás grandes obras, el arte es fruto de la exaltación, de la complicación exquisita de los sentimientos y de los sentidos». (p. 150)

Però La isla de oro també té altres punts de referència. A estones aquell devessall epicuri de paraules denota la vinculació del seu autor també amb el món de l’Avantguarda, ja que ell era integrant principal de l’anomenat Ateneillo de l’Hospitalet, que havia fundat el pintor vibracionista uruguaià Rafael Barradas el mateix any en que Mario Verdaguer publicava la novel·la.  A més d’aquest, formaren part del grup Josep Maria de Sucre, Juan Gutiérrez Gili, Sebastià Gasch o Lluís Montanyà. Els dos darrers publicarien aviat el famós Manifest Groc, en companyia de Salvador Dalí, que també hauria passat esporàdicament per l’Ateneillo, juntament amb altres figures intel·lectuals de l’època.

El pretext d’aquesta novel·la és evocar la Mallorca de l’Arxiduc Lluís Salvador d’Habsburg-Lorena, aquell personatge increïble, nascut al palau Pitti de Florència, que instal·lat a Mallorca llargues temporades a la segona meitat del segle XIX, establí a Miramar una mena de principat informal que atreia personatges de tota mena. S’Arxiduc aniria adquirint altres finques properes on produí amb èxit vins i oli, i des d’allà escriuria en alemany la seva vasta obra històrico-geogràfica-antropològica Die Balearen, en quatre volums (1869-91), i recopilaria rondalles mallorquines gràcies al seu coneixement ampli del català, idioma en el que parlava fluïdament.

El protagonista de la novel·la, un jove estudiant inexpert que narra en primera persona, esdevé secretari del noble, de qui, en veure’l per primer cop, quan se l’imaginava un home imponent que anava en carrossa i voltat de servidors respectuosos i secretaris, diu :

“Y hele aquí solo, mal vestido, gordo, tambaleándose sobre un caballejo, las piernas colgantes y la sonrisa bonachona en su cara amoratada, de buen bebedor” (p. 37)

i més endavant el tornarà a descriure:

“Sus ojos pálidos fisgoneaban por las líneas del libro y entonces semejaba el Príncipe un jabalí rubio hozando en un campo de trufas” (p. 126)

Però Mario Verdaguer no abusa de la plètora vital del personatge, que no li era personalment aliè, ja que encara havia arribat a felicitar el jove autor el 1908 pel seu primer llibre, de poesia, i que passa per les planes de La isla de oro sense embafar al lector, com hi passa també la seva íntima amiga mallorquina Catalina Homar, descrita des de la seva primera aparició més que com la pagesa espavilada que devia ser d’entrada, com una dama intel·ligent, complexa i carismàtica. Amb ella el protagonista interactua al límit de la sensualitat:

“me entregué por entero al extraño placer de estar junto a aquella mujer, de respirar el husmo de su cuerpo juvenil y tranquilo, mientras la vaga mirada del abismo y la profunda mirada negra de ella me aniquilaban. Era como una embriaguez suprema que invadía todo mi ser, mezcla de placer y de angustia, ante la gran llanura mallorquina” (p. 166)

Un erotisme especial ronda també la novel·la, com quan el protagonista està amb Lydia, personatge, potser de ficció, a qui relacionen amb Paganini:

“Y como si hubiesen despertado repentinamente de su sopor lánguido, aquellos zapatos se movieron inquietos, nerviosos, y comenzaron a hundir con fuerza sus altos tacones duros en mi costado. Me hacía daño, pero no me atrevía a moverme. Debí de mirarla con tal expresión de estupor, que la hija de Paganini dejó oir de nuevo el cascabel alegre de su risa. Y las puntas de sus zapatitos se hundían violentamente en mi cuerpo, con picotazos crueles y ávidos”. (p. 147)

Mario era també un artista plàstic molt personal –de jove havia estudiat a l’Acadèmia de Belles Arts de Palma- i la coberta d’aquest llibre la va dibuixar ell mateix –no va ser l’única vegada-, signant amb pseudònim, i amb un estil estructural de clara filiació cubista. Però la seva obra plàstica la feia per gust propi, excepte a la postguerra, quan en no poder exercir de periodista durant uns anys, des de Mallorca, proveïa un galerista i llibreter de Barcelona de composicions que imitaven el tipus de pintura que interessava aleshores al mercat de l’art, i això l’ajudava a mantenir-se econòmicament.

A La isla de oro la sensibilitat de pintor de Mario Verdaguer apareix també sovint, de manera directa o indirecta. Hi podem trobar per exemple una descripció fugaç, ben impressionista, que recorda sense gaires subterfugis la pintura genial del Mir millor: el de Mallorca:

“Por una clariana el mar nos apareció próximo. Grandes olas verdes, espumosas, rompían con estrépito contra invisibles rocas y, algunas veces, sobre las viñas se veían subir grandes puntillas de espuma resplandeciente al sol” (p. 54)

Aquell Mario Verdaguer de verb voluptuós s’aniria refrenant, i en els seus llibres posteriors –Piedras y viento (1927), Sonido 13 (1930), Un intelectual y su carcoma (1934)…- la llengua deixa de ser segurament la gran protagonista mentre va guanyant-hi pes el concepte. I no diguem quan es posarà al servei de la crònica memorialística o la divulgació històrica, un canvi de rumb, molt possiblement aconsellat per la seva necessitat de subsistència, però que ens ha deixat d’altra banda impagables testimonis de la vida a la Palma del seu temps (La ciudad desvanecida, 1953) o del món cultural riquíssim de la Barcelona del segle XX primerenc (Medio siglo de vida íntima barcelonesa, 1957).