En l’excel·lència de l’obra d’art -i si aquesta és musical resulta més clar perquè es filtra directament al cervell sense passar per la imatge- cal una equilibrada conjunció entre “inspiració”, perfecció “tècnica” i capacitat “hedonística”. (Poso mots entre cometes perquè les paraules solen ser gairebé sempre aproximatives, però són el que hi ha, i ens ajuden a aproximar-nos a allò que volem expressar millor que a través dels silencis, potser eloqüents però estèrils.)
Sempre es diu que més val que la inspiració et trobi treballant, i sigui com sigui és aleshores quan pot assolir els millors resultats. El compositor però, pot estar inspirat i en canvi posseir una tècnica limitada, i en aquest cas la creació queda lògicament a mitges. Si tan inspirada és despertarà complicitats, sí; però el “consumidor” instruït lamentarà que aquell geni, l’autor, no afini millor el seu instrument per vehicular la seva simple troballa.
Tanmateix encara en el cas que inspiració i desenvolupament tècnic siguin igualment forts, si la composició resultant no dringa també en la corda sensual del receptor, el “producte” pot ser admirable, des del punt de vista de l’expertesa, però quedarà coix. La sensualitat és un factor que els humans compartim amb els animals, i això porta a molts a pensar que és quelcom inferior, però negar-la és anar contra la nostra mateixa essència perquè els humans som alhora superiors i inferiors. La nostra part “alta” no ha de menystenir mai la nostra part “baixa”. La sensualitat enriqueix la nostra existència, i combinada amb factors més propis de la racionalitat, suma i multiplica.
Hi ha obres magnífiques en la història de la música, en les que la seva perfecció constructiva és tal que pot abocar a l’oïdor afí fins i tot a una mena d’emoció, però en aquest cas ve a ser una emoció només intel·lectual, i en general si renunciem al factor plaer sensual, que te molt a veure amb l’eros pur, les composicions seran admirables, dignes de respecte i d’estudi, tot el que es vulgui, però fatalment incompletes. Fins i tot poden resultar ser, per naturalesa, artísticament “descafeïnades”.
Deu ser ben lícit que un músic faci exercicis de composició fills d’un gran domini del seu ofici, però crec potser ingènuament –amb aquella ingenuïtat que Oriol Pérez Treviño ens recordava fa poc que Canetti invocava?- que aquella música que no sobrepassa la dimensió de l’assaig d’alta competència, com a creació té molt de realització mancada. Resultarà ser aleshores pastura per a professionals, i l’art en canvi ha de dirigir-se abans de res a la gent –dir la humanitat sona pompós-, i no només als del gremi que la puguin disseccionar.
Segur que hi ha molts exemples musicals que arriben al grau d’excel·lència que jo, com a simple degustador d’aquell art, anhelo; però a mi, en aquests casos, em sol venir al cap automàticament Giacomo Puccini, creador complet, total. No cal ser musicòleg per notar que ell escrivia les seves partitures amb una destresa enorme, però amb això no n’hi havia prou. Fins i tot la seva orquestració resulta molt més original, nova –bé que no crec que aquesta sigui una virtut de primer ordre-, que la dels seus col·legues operistes italians precedents, que utilitzaven l’orquestra com un simple suport sonor a la veu humana. Montsalvatge a vegades deia que aquella orquestra dels grans Bellini, Donizetti, etc. no passava de ser com una immensa guitarra d’acompanyament.
A més la capacitat de Puccini per combinar notes i silencis dóna com a resultat melodies, que apel·len directament a la sensibilitat de l’oient; i la melodia –factor essencial que ha restat en segons quines èpoques tan injustament menystingut- no deixa de ser un arabesc sònic absolutament màgic que no és a l’abast de tots els compositors, per savis que siguin. La melodia és a la música el que el dibuix és a les arts plàstiques: la font primera.
Però a més de tot això, les partitures, en aquest cas de Puccini, insolen la fibra sensible del que les escolta, i ho fan definitivament amb una categoria parenta o propera a l’erotisme. Recordem que Josep Pla –de qui ara ja sabem que, darrere la seva disfressa de mugik eixut i aspre, tenia una dosi insospitada de sentimentalitat- opinava que la música de Puccini era la “d’un llatí que tenia les necessitats sensuals resoltes”. Almenys així ho va escriure a La Publicitat arran de la mort del genial compositor italià el 1924, mentre tantes altres necrològiques li perdonaven la vida! I val a dir que no és cap condició imprescindible tenir resoltes aquestes necessitats, però si les tens millor per tu, i molt sovint millor també per la qualitat del teu art.
I Pla reblava el clau, fent gala d’una altiva i entonada independència de criteri i sabedor que la intelligentsia del seu temps s’escandalitzaria: afirmava que “la música, diguin el que diguin els professionals d’estètica i les persones respectables, és una segregació de la sensualitat, de l’instint i de la imaginació, és a dir, de les parts que son anomenades baixes de l’home”. Ja som de nou en allò que en dèiem superior i inferior. No és el primer cop que transcric aquesta boutade del gran prosista, però val la pena escoltar-la perquè és l’opinió d’un dels escriptors més experimentats del nostre país, i cal tenir-la molt present.
Si a sobre, a l’hora de la interpretació, es nota una entesa més que destra i competent en un duet, per exemple, o en un solista i la seva acompanyant –i a la inversa-, allò ja multiplica els efectes comunicatius d’una execució musical, que de bona pot passar a ser excelsa, i el circuit es tanca esplendent, fruit de la combinació perfecta entre dues arts: la de la creació i la de la interpretació, necessàries totes dues sine qua non per aixecar una obra musical, ja que si el pintor o l’escriptor s’enfronten tots sols al públic, i amb un quadre o un text escrit en tenen prou, el músic –i el dramaturg- s’hi han d’encarar sempre acompanyats d’un/s intèrpret/s.
Deixa un comentari