Reflexió d’un savi

El meu enyorat amic Roger Alier recordava que ell de jove havia fet de guia per Barcelona a Arthur Kornberg, premi Nobel de Medicina, antic amic del seu pare a l’exili. Passejar un Nobel no és una activitat que es pugui fer sovint, normalment ha de ser una cosa engrescadora, i en Roger n’estava molt expectant i il·lusionat; però al final en va quedar força decebut: Kornberg per més monuments de Barcelona que li ensenyessin només parlava de l’ADN, la seva especialitat, i no semblava que res més li despertés cap mena d’interès. De què servia ser tan savi si després se’t podien escapar tantes coses importants de la vida?

Se m’ha acudit que això contrasta amb un cas de savi radicalment oposat. El Dr. Pere-Joan Cardona, un dels investigadors biomèdics més sobris dels que vàrem tenir la oportunitat d’escoltar, com autoritats que són en la matèria, als mitjans de comunicació durant la passada pandèmia de Covid, tot i ser una autoritat en la seva ciència, no ha quedat gens reclòs en aquesta. Precisament a partir d’ella s’ha qüestionat prou coses com per publicar un llibre que ens demostra com els coneixements de l’autor l’han portat a reflexionar sobre temes d’abast molt ampli, que afecten a l’existència col·lectiva mateixa de la humanitat. Segurament el fet d’estar emparentat de prop amb un pintor important, Josep Amat, ha ajudat a posar en la seva praxi d’alta qualitat científica, una dimensió d’ordre molt diferent, però ben pròpia del gènere humà també, la humanística. La seva reflexió l’ha feta en un llibret sota un títol pintoresc: Per què les feministes no haurien de muntar a cavall? (Parcir, Manresa 2024).

Si algú davant d’aquest títol té la temptació de creure que es tracta d’una pocasoltada s’equivocarà de mig a mig. Cardona mateix reconeix que posant-lo ha volgut ser “una mica provocador”. El llibre és un assaig molt àgil i de gran abast, en el que l’autor sap apartar-se prou del seu microscopi i la seva visió microcòsmica, per aconseguir en canvi veure el món des de lluny, amb una perspectiva enorme i en conseqüència literalment amb una gran capacitat de comprensió. Encara que segurament el seu coneixement íntim del microcosmos ja li servia també per a entendre millor el macrocosmos. I que em perdonin els savis si la meva utilització de la terminologia és matussera, però segur que ja m’entenen.

Cardona, per explicar-nos allò que ens vol explicar, es remunta a 3500 anys aC, amb la cultura Kurgan, més coneguda com indo-europea. “Ben lluny de la vida `regalada´ del Paleolític, on només havien de treballar un parell d’hores al dia” (p. 25), els Kurgan “van imposar simplement la violència organitzada com a estructura d’estat. No cal dir que aquesta violència era acaparada per un dels sexes, el masculí” (pàgs. 19-20). “Fou a l’edat del bronze, amb la irrupció de la cultura Kurgan i els seus jerarques a cavall, quan es va institucionalitzar el patriarcat i les jerarquies masculines” (p. 25). El fet és que aquell gir en el món social prehistòric encara ens afecta potentment al segle XXI.

La moral Kurgan possibilità –i així fou assumit per ells mateixos que, gràcies a haver assolit domesticar els cavalls, podien organitzar robatoris a distància, amb la impunitat que els donava la capacitat d’endur-se el botí ben lluny, al principi fora de l’abast de les seves víctimes. I aquells que eren objecte de pillatge, en lloc de ser simplement congèneres, esdevenien automàticament “forasters”, i entre uns i altres s’anava formant una frontera artificial que definia territoris. Davant d’aquells forasters doncs calia organitzar una força armada, capaç no sols d’imposar una hegemonia sinó també de fer dels vençuts capturats esclaus, amb el que representava d’introduir una nova classe social d’empestats que es situava a la part més baixa de l’escala, i que alliberava els rapinyaires de les tasques més dures i perilloses. I això fa, entre moltes altres coses, que “els mascles han evolucionat cap a un `afany indiscriminat´ per aparellar-se, mentre que les femelles ho han fet cap a una `passivitat discriminativa’” (p. 57).

“L’aparició de l’autoanomenat fill de Déu, totalment contrari a la cultura Kurgan, va representar una novetat (…) perquè predicava una filosofia molt diferenciada(…): que tots som fills de Déu” (p. 76). Tanmateix els seguidors d’aquella doctrina nova, en organitzar-se en forma d’Esglèsia, acabaren atrapats també en la lògica Kurgan, per defensar materialment les seves posicions. També seria més endavant un element positiu nou la invenció de la impremta el segle XV, que propicià l’expandiment dels coneixements importants que donaven a la vida una dinàmica molt més rica i justa a la de la simple –i simplista- tradició Kurgan.

Com és lògic en un autor del seu perfil professional, tots aquests arguments del Dr. Cardona es combinen amb circumstàncies purament microbiològiques, que ell les intercala amb els altres raonaments. Per exemple fa notar com entre els primers llibres que varen circular impresos, fruit d’aquesta revolució de la impremta, ja al segle XVI, n’hi havia sobre la sífilis, mal que s’alçava com un nou enemic del vell ordre kurganesc. Però també com la bacteriologia del segle XIX (Pasteur, Koch) i el desenvolupament de les vacunes estava lligada encara a la lògica militar.

La força de l’evolució de les coses, ja als nostres dies, ha portat a l’auge del feminisme, sobre el qual Cardona reflexiona que, malgrat la temptació que les dones es kurganitzin, com va ser el cas per exemple de Margaret Thatcher, “l’objectiu no és empoderar-se, és enflorir-se perquè tothom, sigui del sexe que sigui, tingui prou espai per desenvolupar-se lliurement, amb total absència de violència” (p. 125). Avui “el lideratge de les dones s’endevina fonamental –conclou el llibre-, a condició que no vulguin fer el mateix de sempre: pujar a cavall” (127). D’aquí la facècia del títol del llibre.

Que el Dr. Cardona esquematitza? És evident. Però per fer intel·ligibles les coses als profans, en explicar-les cal podar-ne molts detalls, fins i tot d’importantíssims, que si els mantinguéssim en el discurs no s’entendria gran cosa. Al menys en un llibre de cent quaranta pàgines que no pretén ser, naturalment, un tractat acadèmic sinó un assaig. Un gran assaig d’algú que porta tota la vida investigant allò que condiciona el material en el que se sustenta la nostra vida.