Josep Pla ja ens va demostrar que qualsevol text no novel·lístic, ni poètic, ni teatral, podia ser també “literatura”. I podríem anar, és clar, molt més lluny en el temps i en l’espai per a trobar altres escriptors que tampoc feien creació però sí que feien “literatura”.
Ara Joan-Daniel Bezsonoff acaba de sumar un nou títol a la literatura catalana sense fer cap dels gèneres creatius típics. Es tracta del llibre La llengua dels amics, editat per Empúries, del Grup 62, de Barcelona, i que porta el subtítol ben aclaridor d’Autobiografia lingüística.
Bezsonoff, un dels prosistes en català més reconeguts de l’actualitat, escriu des del Rosselló; si bé com ell mateix concedeix el coneixem més a la Catalunya del sud del Pirineu que no a la que ell va néixer i hi treballa. Però és just allà on ell va venir al món –concretament a Perpinyà el 1963-, i s’hi ha anat forjant l’eina d’aquest escriptor, cosa de la que aquest llibre en resulta un testimoni excepcional.
A tots els inconvenients que tenim els escriptors en català, Bezsonoff hi ha de sumar la incomprensió de bona part dels seus coterranis de la Catalunya del Nord -començant per alguns familiars seus-, fet que li dona un plus de “mèrit”, ja que ha d’escriure immers en una força acusada solitud, en la que només troba complicitat suficient en alguns col·legues compatricis seus com Joan-Lluís Lluis, i en no gaire gent més.
La llengua dels amics és un llibre amè i agut que narra i reflexiona sobre els usos lingüístics de bona part de la gent que pertany al cercle de l’autor. Hi surten naturalment els que parlen, viuen i escriuen en català, però també els que ho fan en occità, en francès, en castellà i en una pila d’idiomes més, ja que Bezsonoff es mou per molts àmbits. El llibre no adopta la forma d’un tractat d’especialista, sinó que és com una narració sorprenent en la que apareixen tota mena de casuístiques, del món rossellonès, però igualment de l’occità, ja que l’autor també visqué i aprengué amb entusiasme l’idioma que va valdre el Premi Nobel de Literatura a Frederi Mistral, idioma del que l’autor se’n sent igualment solidari en la lamentable i progressiva ocultació del món visible que pateix la llengua d’oc.
Bezsonoff, és de família mig russa i mig catalana del Nord, però això sí, amb lligams vitals a diverses altres cultures, i sempre fortament condicionat per la cultura francesa, que és la única que una república jacobina com França, fent ulls clucs a qualsevol altra realitat cultural pròpia, li ha predicat des de tots el llocs: escola, vida pública oficial, mitjans de comunicació…; pressió que tanmateix no ha generat en l’autor anticossos –que haurien estat ben justificats-, ja que ell ha estat i continua essent un constant lector devot de la literatura francesa, tot i que precisament en nom d’aquesta s’hagi pretès convertir el català en un “patuès de luxe” (p. 36). En aquest cas l’autor es mou per criteris qualitatius i no per cap tipus de “venjança” més o menys patriòtica.
Al llibre, Bezsonoff se’ns hi mostra pel damunt de qualsevol altra consideració com un amant de les llengües. Ell en parla una desena, i totes l’interpel·len intel·lectualment perquè crec que abans l’han interpel·lat hedonísticament, que és de segur el millor mecanisme que pot engegar qualsevol idioma a través de la seva literatura. O això és el que es dedueix de la seva lectura: que és la segregació cultural d’algú que troba en la llengua, en general, com a artefacte i com a instrument, un objecte apassionant mereixedor de profunda curiositat i interès. És com una mena d’enamorament, però plenament justificat, ja que altres enamoraments poden ser sovint ben gratuïts, i no per això els bandegem.
Per aquests motius les seves reflexions des de Nils, el poblet del municipi de Pontellà, on l’autor viu, a mig camí entre Perpinyà i Tuïr, ens aporten una visió distanciada però solidària de la problemàtica del nostre idioma, el seu i el meu:
“Trobi el castellà meravellós a Castella, Andalusia, Buenos Aires, però, quan veig tanta intolerància, tant de menyspreu que sua cada dia d’una certa premsa espanyola arran dels intents de normalització de la llengua catalana, no puc deixar de recordar com la lengua del imperio es va imposar a Catalunya”. (p. 94)
I moltes de les reflexions de l’autor em sonen familiars. Som un “país de butxaca” com diu ell, aquí i a altres textos anteriors. Bezsonoff des d’allà i jo des d’aquí, ell des de la “literatura” i jo des d’aquesta altra “literatura” que també és la historiografia de l’art, separats físicament per això que ell en diu, en expressió felicíssima que caldria adoptar de seguit, la “frontera catalano-catalana”, sentim les mateixes carències i els mateixos neguits.
Jo també vaig haver de suportar fa anys que una ressenya positiva d’un llibre meu a la Gazette des Beaux Arts de París –aleshores la degana mundial de les revistes d’història de l’art- hagués d’anar acompanyada d’un aspre retret pel fet que el llibre meu fos escrit en català. És clar que a la mateixa revista, més anys enrere encara, m’havien ressenyat un altre llibre, també en català, i agraïen que hagués estat publicat… “dans un espagnol très accessible”. No van detectar aleshores que el meu llibre fos escrit en aquell idioma romànic execrat i menyspreat per molts a la França de la grandeur.
Bezsonoff doncs s’ha de resistir al pes de la maquinària francesa, tan solemne i aclaparadora des dels temps del Rei Sol, com a mínim, i els d’aquí hem d’aguantar la maquinària espanyola, un mica més de fireta. I si el cert és que els del Sud estem en millor posició, però, no és tant perquè la maquinària uniformista espanyola sigui més comprensiva que la francesa, sinó perquè ha estat per sort una mica més incompetent que aquella a l’hora de torpedinar les cultures “molestes” pròpies, especialment per que s’ha trobat amb la dificultat d’haver de digerir un gruix demogràfic diguem-ne amb consciència identitària molt més dens i resistent que el que per desgràcia hi ha al Rosselló.
Felicitats Francesc: un bon article i una bona defensa de la nostra llengua. Bona observació dels maldestres inquisidors espanyols.
Si, molt bon article i, lamentablement, cert tot el que critica.
‘très accessible’… Gràcies, Francesc.
Estimat amic Francesc, gràcies de la darrera tramesa, que, com pots suposar, m’interessa especialment. Te’n felicito. És de gran interès per a conèixer més i millor la història sinuosa de la nostra llengua.
Una abraçada
L’haurem de llegir.
Gràcies senyor Fontbona per les vostres paraules tan amables.
el llegirem, es clar! Gracies per escriure en un «espagnol très accessible». Com parisienca, ho entenc perfectament!
Magnífic article, rigorós i entretingut! I magnífic el nou llibre d’en Joan Daniel Bezsonoff, divertit, amè i sempre amb la peculiar melangia Bezsonoffiana.
Molt bon article i una bona defensa de la llengua i de les llengües
Moltes gracies Francesc ,com sempre tot el que ens escrius es molt interessant i enriquidor.! Una abraçada i endavant!!
Fòrça gràcies pera recomanacion d’aguest libre. Lo liegerè segur, sustot entà veir coma tracte er occitan, donques qu’estúdii aranés e me desvelhe fòrça d’interès. Ua abraçada!
Carai, cosineta! Tens cops amagats.
Gràcies Francesc desconeixia l’autor i la seva obra , intentaré llegir -lo.
Moltes gràcies per la recomanació. Avui que tenim notícia de com el català recula en usos lingüístics per la joventut de Barcelona, mereix bé reivindicar aquesta defensa de la nostra llengua.
El llegiré, m’ha agradat l’article molt bones observacions sobre l’estat de la llengua
Gràcies de la teva militància, Francesc, en defensa de la
nostra llengua i cultura, i de les que travessen una dituació semblant però encara més dura.