No. No m’he equivocat. No ho poso en femení perquè semblaria que Dolors Lamarca, que acaba de morir inesperadament, i que havia nascut a Granollers el 1943, havia estat la millor dona en dirigir la Biblioteca de Catalunya. I en canvi em refereixo a que va ser-ne el millor director, deixant de banda és clar l’il·lustre fundador de la institució, fa força més de cent anys, el savi Jordi Rubió i Balaguer.
A més Dolors Lamarca sempre es mostrà molt crítica amb el feminisme mal entès, ja que era molt conscient que els càrrecs que havia tingut ella en la seva trajectòria no eren fruit de l’aplicació de cap contingent de gènere sinó en concurrència equitativa amb els seus col·legues homes. Ella mateixa hauria pogut anar pel món com a “senyora de…”, ja que era vídua d’Antoni Comas, el primer catedràtic de Llengua i Literatura Catalanes de la universitat a la postguerra, i diria que mai va fer valer aquest trumfo familiar per a apuntalar la seva carrera particular.
Jo la coneixia de molts anys enrere, però no la vaig tractar més a fons fins que la varen nomenar directora de la BC, l’any 2004. El 1974 havia guanyat plaça al Cuerpo Facultativo de Archiveros, Bibliotecarios y Arqueólogos -allò que els implicats en diuen «el Cuerpo»-, havia estat cap de Biblioteques i Patrimoni Bibliogràfic de la Generalitat (1980-83), des dels inicis de la reinstauració d’aquesta institució després de la mort de Franco, en el departament de Cultura que formà Max Cahner, i abans de comandar la BC havia dirigit la Biblioteca de la Universitat de Barcelona (1984-2000).
Ella era una persona expeditiva, que feia semblar fàcils les situacions complicades, i les solia resoldre amb sentit comú. Era també una cap que no queia en arbitrarietats de petita autòcrata, sinó que es deixava aconsellar pels “subordinats”. Va haver d’aguantar arbitrarietats d’aquelles que no pots deixar d’executar quan ets en una cadena de comandament. Un dia érem ella i jo a casa de la pianista Carmen Bravo, la vídua de Frederic Mompou, negociant la donació a la BC de l’arxiu del gran músic, i va rebre una trucada. A l’aparell tenia el seu cap a la Casa Gran que li anunciava, tant si com no, que un motorista es dirigia a la BC a fi que ella li lliurés un document manuscrit medieval –adquirit legalment per la Biblioteca en temps de la Mancomunitat, registrat i catalogat lògicament- perquè l’alcalde del poble d’on aquell document procedia el volia tenir a l’ajuntament, i la Dolors, malgrat les seves respectuoses protestes, hagué de marxar corrents de la reunió per a tornar a la BC i poder satisfer el capritx absurd que se li exigia.
Val a dir que el capo de torn feia temps que la burxava per prendre-li el document, però ella sense negar-s’hi li havia a anat donant allargues. Però com que qui mana mana al final el document hagué de marxar de la cobertura protectora que li donava la màxima institució bibliogràfica del país –receptacle natural i el més aconsellable per aquest tipus de materials- per anar a parar a un ajuntament petit on, sens dubte perdria la major part de la seva pura protecció física. Els polítics de vegades actuen així: com si allò que han de custodiar fos propietat personal d’ells: quan cal afalagar un altre polític, ni que sigui de magnitud local, es passen per l’entrecuix allò que convé més al Patrimoni, i Santes Pasqües.
Tanmateix no sempre coincidíem en les nostres opinions, però no m’ho tenia en compte. Ella, per exemple, defensava a capa i espasa que la gran Biblioteca Provincial que l’Estat devia –i encara deu ara- a Barcelona, més valia que s’aglutinés a la BC. A mi això em semblava una mala solució ja que més val que l’Estat pagui el seu deute des de zero i que Barcelona tingui una altra biblioteca d’envergadura, a que l’Estat interfereixi en la BC, institució ja històrica, filla pura i exclusivament de l’esforç i la voluntat del país mateix, i més concretament de l’Institut d’Estudis Catalans, a través de la Mancomunitat i de la Diputació.
No valoraré però la tasca professional de la Dolors Lamarca en detall. Em sortiria un article feixuc. Que ho faci qui en sàpiga més. Ja he dit que a la BC la seva petjada va ser de primera magnitud. Prefereixo donar d’ella aquí, quan encara no se li ha fet el comiat al tanatori, quatre trets humans. Gran amiga dels seus amics –també cal dir que els que li queien travessers difícilment els redreçava en el seu fur intern-, recordo que quan Roger Alier, professor i crític musical, de qui era ex-alumna, admiradora i gran amiga, va patir una mena de meningitis, ella s’adonà que a l’hospital on era internat la vida de l’amic s’anava escolant ineluctablement, i no dubtà en arromangar-se per a endur-se’l –sense tenir-ne cap “dret”- a Can Ruti, on després d’una llarga temporada a la UVI, Alier s’acabà refent i tornant a la vida activa fins la seva mort molts anys més tard, d’una altra malaltia. Això era caràcter, a part de ser fidelitat.
Vuitanta-tres anys, l’edat que tenia Dolors Lamarca en morir, actualment no és encara moment en que sigui d’esperar que els humans marxem d’aquest món. Ella, ja deslliurada dels ofecs de la burocràcia de la vida laboral, continuava atenta a les coses que l’interessaven. Era una seguidora habitual d’aquest bloc, bé que me’l glossava per watsap més que penjant-hi comentaris. El darrer article meu, el dedicat a Bezsonoff, li despertà les ganes de llegir el llibre. No sé si ho arribà a fer. Fa molt pocs dies d’això.
I he de confessar que estic més que tip de que aquest bloc meu agafi cada cop més aire d’obituari.
Has fet justíci, Francesc, com bon amic.
Merescut i entranyable escrit.
Si Francesc cada dia ens van deixant gent que ha deixat petjada a Catalunya.
Amb la Dolors Lamarca vaig tenir un parell de trobadas a la Biblioteca quan va quedar- se el meu arxiu de fotos, cartes i dibuixos que jo tenia per editar el llibre de Xavier Cugat.
Uns tristesa… real. I no solament perquè perdem una guardiana sàvia del nostre tresor escrit, sinó també perquè compartiem el nostre enamorament pel país mallorquí.
Quin greu, encara no tocava!
Vaig tenir la sort de conèixer la Dolors i em va sembla una gran dona de cultura, treballadora, professional, amb empenta i naturalitat.
Una abraçada a la seva memòria i als seus familiars.
Persona entranyable i una gran professional. Vaig tratar-la els seus darrers anys a la BC. Una gran pèrdua. Descansi en pau.
Una dona admirable amb criteri i una gran capacitat de treball, que va deixar petjada profunda i bona llavor arreu. Tristesa
Recordo amb respecte i agraïment la bona disposició i la col•laboració de la Dolors Lamarca amb el Gremi de Llibreters de Catalunya i el seu tracte personal.
Sento assabentar-me de la seva mort, però el teu article és més que un obituari. La descrius com mereix. Jo també la vaig tractar i la recordo com una persona d’aparença dura que agafava confiança poc a poc. Es va acabant una època i una manera de fer.
Una persona excepcional, amb la qual compartia per sobre de tot una amistat i després professió.
Una gran pèrdua. La trobaré molt a faltar
Una molt bona descripció de la seva persona. Professionalment va ser sempre un referent. Són dies tristos per la cultura del país.
Com li deia ahir a la seva filla em resta el record de la seva empenta i com a directora de la Biblioteca de Catalunya el seu estar per la gent, sempre molt atenta , escoltava amb interès el que li deies.
Molt bona ressenya
Benvolgut Francesc: el final de l’escrit m’ha fet pensar en una carta de Ramon d’Abadal a Jordi Rubió, del 8 de març de 1966, parlant de l’IEC: «I si no es salva la catalanitat de la cultura del nostre país, què se salvarà, de Catalunya? De capelletes, no en viurem pas. Temo que no estiguem vetllant, a l’Institut, un moribund. Temps enrera, un membre ja es queixava de la preponderància dels temes necrològics en les Sessions generals: notícies dels absents, records dels difunts…». Deu ser la llei de la història. Ben cordialment.
Moltes gràcies per aquest record tant professional i autèntic !
Era realment així. És d’ aquelles persones que recordarem, com a persona i com a professional. Vam coincidir uns anys al Departament de Cultura i vam poder compartir bons moments i alguns neguits. Descansa en pau, Dolors.
M’has donat una molt trista noticia Francesc. La Dolors la coneixia des de quan era directora de la Biblioteca de Catalunya quan vaig donar a la secció de musica una partitura amb lletra del meu pare, dedicada a la meva mare i amb música del mestre Joaquim Serra. També vaig donar al Arxiu Maragall una carta manuscrita per Maragall. Sempre havíem mantingut contacte encara recordo la seva casa de Granollers i el seu magnífic acolliment. Son dies molt tristos pels que l’estimàvem.
Trobo molt necessari el record i la lloança, a la seva mort, de persones com la Dolors Lamarca que han dedicat la seva vida laboral a qualsevol sector de la cultura catalana.
Moltes gràcies per aquest article tan sincer de la manera de fer de la difunta, autèntic i veritable visió de la seva honestedat i bon fer. Coses personals que podria afegir, sempre amb la seva dedicació i el seu tracte proper i amable, correcte abans i després de ser la directora de la BC, en les comptades ocasions de retrobar-la a actes públics. Sempre en guardo i n’he guardat un grandíssim record i estima. Condol a les seves filles i demés familiars.
M’he emocionat llegint la seva biografia. Com treballaven les persones que van formar part de les primeres generacions de la nova Generalitat. Treballaven, creien en el país, en la nació catalana. Estaven preparats. Eren fets, no paraules. Conec la seva filla Eulàlia i puc dir que ha heretat les qualitats de la seva mare. Descansa en pau. Deixes una gran petjada cultural
Un bon recordatori. La vaig conèixer al 1980. I l’he anat seguint. Darrerament coincidiem , amb altres, a l’òpera. Ens agradava. Teniem molts records compartits. De l’època Cahner i de Biblioteques. Molt professional i molt defensora del país. Deixa un bon llegat.
Un altre que se’n va al cel , Francesc. I van… Tanmateix, cada vegada ens n’hi anem més tard, per sort nostra. I que nos quiten lo bailao! Conservo molt bon record de la Dolors, companya meva de curs a la universitat de Barcelona durant la dècada dels seixantes, en aquells temps de l’inefable Palomeque. Pencaire, enèrgica, decidida, com vas ser al llarg de la vida, gràcies de la teva companyia i de tot el que has fet pel món de la cultura i Catalunya.
Viva per Dolors Lamarca!
Viva la Dolors Lamarca!
Excel·lent escrit i record per a una gran professional.
Benvolgut Francesc Fontbona em sap molt greu hem perdut una gran persona ,m’adhereixo totalment al teu escrit de comiat i gràcies Dolors Lamarca per tot el que has fet per la cultura i Catalunya( a.c.s )
I una gran cuinera i bona amfitriona.
Gràcies Francesc per aquest article. Desconeixia la personalitat de la Dolors.
Desconeixia la mort de la estimada Dolors!Era una gran persona i una Excel.lent amiga..Amb un caràcter fort però molt intel·ligent. A mi particularment em va ajudar a publicar un llibre sobre la Extranjeria . Molt bo el teu article i la semblança de la Dolors. Gràcies Francesc
La Dolors era una persona autèntica. No li agradava que li donessin sabó. Sempre directa i sense floritures. Benvolgut Francesc, tal com bé dius, com a cap sempre sabia escoltar consells i suggeriments.
És després de treballar junts a la BC que hi vaig tenir amistat. Li agrada molt la conversa i, a vegades, mirava de provocar-la una mica per tal de polemitzar. I sempre em tornava la pilota amb un mig somriure sota el nas. A la casa de Castellterçol la Dolors sempre hi serà present.
Vam coincidir amb la Dolors quan jo començava a traficar amb La Magrana i amb les cartes de Carles Riba i ella era directora de la BNC. Sempre atenta, no tenia un no i, quan calia, buscava solucions. La BC respirava un altre aire: hi va deixar la seva petja. Encara fa poc vaig donar-li records a través de la seva filla a la qual acomanyo el sentiment.
Bonic elogi i recordatori Francesc. Gràcies per compartir aquestes opnions i reflexions tan personals.