Juan Carrete Parrondo ha mort aquest matí. Nascut a Madrid el 1944, es doctorà a la Complutense, dirigí la Calcografía Nacional –depenent de la Real Academia de Bellas Artes de San Fernando de Madrid- i va ser un dels més grans historiadors del gravat espanyol. Fou també molt de temps el cap de redacció de la revista “Goya”, de la Fundación Lázaro Galdiano, una de les millors publicacions d’història de l’art de l’estat espanyol.
El vaig conèixer a la Biblioteca de Catalunya, on ell venia, des de Madrid, a consultar l’antiga secció de Gravats, Dibuixos i Mapes que jo portava, anys abans que s’instituís la Unitat Gràfica. Recordo que el va sorprendre molt que aquí tinguéssim milers de matrius de gravats de fusta, per a xilografies; ja que allà pràcticament no en tenien, i només havien conservat les de coure i altres metalls, que son la base de la Calcografia que ell dirigia.
Era un home savi i seriós, gens donat a un envaniment que, per mèrits, es podria haver permès perfectament, i donava la imatge de la tòpica austeritat castellana, però alhora tenia un peculiar sentit de l’humor, mai agressiu tanmateix. Quan vàrem rebre conjuntament el llegat gràfic d’Ismael Smith –ell per la Calcografia i jo per la Biblioteca de Catalunya- ens vàrem repartir equitativament les matrius calcogràfiques, però les litogràfiques –sobre zenc- Carrete va decidir que vinguessin totes a la Biblioteca nostra.
Va formar part del tribunal –aleshores encara de cinc membres- de la meva tesi doctoral, i varen dir des de la secretaria de la Facultat que era reticent a venir. Els mitjans de comunicació madrilenys que contaminaven –i encara contaminen- l’opinió pública espanyola amb una imatge apocalíptica de Catalunya –molts anys abans del Procés!- feien creure a molta gent d’allà de bona fe que l’ambient aquí era irrespirable i hostil a la cultura espanyola. Al final accedí a venir, i s’adonà que res d’allò que li havien pintat era cert, i que aquí se l’acollia amb la calidesa i respecte que la seva figura mereixia. Estava tan feliç de veure la realitat catalana, que temps després, quan la tesi sortí en forma de llibre, tornà per a ser-ne el presentador, cosa que va ser a la seu de l’Institut d’Estudis Catalans, rovell de l’ou del catalanisme cultural, on ningú va estranyar-se, naturalment, que ell s’expressés en castellà, de la mateixa manera que també ell havia avaluat la meva tesi escrita en català sense fer cap escarafall.
Carrete va publicar el Catálogo del Gabinete de Estampas del Museo Municipal de Madrid : estampas españolas (Madrid 1985), nombrosos treballs de recerca, especialment sobre Goya i altres gravadors il·lustrats com Manuel Salvador Carmona, les fitxes dels quals es recullen al catàleg de la Biblioteca Nacional de Madrid http://catalogo.bne.es/uhtbin/cgisirsi/?ps=8ITmWpMJ9w/BNMADRID/86261711/123
Però també va fer grans síntesis. Ell dirigí els dos volums dedicats a El grabado en España (1987-1988), de la col·lecció “Summa Artis”, en els que em convidà a participar i donar així una visió descentralitzada poc habitual en les iniciatives generades des de Madrid. També fou autor de El Arte de la estampa en la ilustración : las bellas artes (Alzira 1988), Difusión de la ciencia en la España ilustrada : estampas de la Real Calcografía (Madrid 1989), Grabado y creación gràfica (Madrid 1989) i El Grabado académico en la época de Goya (Saragossa 1996).
Fou igualment comissari de diverses exposicions molt especialitzades que contribuïren decisivament a difondre el coneixement d’aquest art tan cabdal en la transmissió de coneixements al llarg de la història que és el gravat. Deixà la Calcografia per dirigir el Centro Cultural del Conde-Duque, entre altres dedicacions professionals que tindria, i fou també professor de la UNED.
Feia temps que no estava bé. Vaig parlar amb ell per telèfon fa poques setmanes, i la seva veu era extremadament fosca i vacil·lant. Aquest 29 de maig mateix convocà a amics i alguns col·legues a una copa de cava al Gabinet de Dibuixos del Museo del Prado, acollits per José Manuel Matilla, cap de conservació d’aquest departament museístic. Es tractava clarament d’un comiat, però vaig ser tan poc perspicaç que no ho vaig saber detectar, i no hi vaig acudir. Sé que aquesta trobada el va fer content malgrat la imminència del que estava augurant. Només quatre dies després ens ha deixat.
Era un gran sabio, quedan sus muchas aportaciones al estudio del grabado. Francesc, gracias por comunicarlo.
Acabo de llegir el teu article sobre Juan Carrete Parrondo. Un gran professional i una millor persona.De fet, no ha estat una sorpresa. La darrera vegada que el vaig veure va ser a la presentació del teu llibre homenatge al MNAC. El vaig trobar molt desmillorat, gairebé irreconeixible. Recordo que em dir que havia fet el viatge expressament per a aquesta presentació. Saps prou bé el greu que em sap la seva pèrdua.
La primera vegada que el vaig anar a veure a Madrid li vaig comentar el teu interès en convidar-lo al tribunal de la teva tesi. Ja m’havies parlat de la seva reticència. Em va explicar que es creia tot el verí anticatalà publicat a El País. Ja em coneixes i li vaig fer broma. Li vaig dir literalment, tot rient, que a Catalunya als que parlaven castellà “ens els menjàvem amb patates”. Va quedar molt sorprès i vam estar comentant el tema una bona estona. Sembla ser que el vaig convèncer i va formar part del teu tribunal. Igualment, al cap d’uns anys, també va formar part del de la meva tesi. Més d’una vegada vam comentar divertits aquesta primera trobada.
Em va ajudar molt en la meva investigació. Primer en la tesi de llicenciatura i, més endavant, en la de doctorat. Recordo que en el discurs de presentació el vaig fer responsable del tema que m’havia portat tant de temps. Després de la tesina sobre en Moles, jo proposava treballar només els seus deixebles més propers. Va ser ell qui em va convèncer d’estudiar la calcografia catalana del segle XVIII. Deia que si no ho feia jo, ningú ho faria. Així que li vaig fer cas. I tenia raó.
Mentre va estar a la Calcografia Nacional era una visita fixa anar-lo a veure cada cop que posava els peus a Madrid. Va ser ell qui em va presentar a Antonio Correa i, gràcies a ell, vaig gaudir de les màximes facilitats per treballar a casa seva l’esplèndida col·lecció d’estampes. Per tot això, i per la seva entranyable manera de ser, li vaig estar sempre molt agraïda.
És d’aquestes poques persones que et trobes al llarg de la vida que et fan sentir afortunada d’haver conegut. Em dol molt la seva mort. Molt !!!
Gràcies per aquest recordatori. Me’n vas parlar amb admiració a la BC, amb motiu de la publicació del catàleg de gravats de l’Ismael Smith que gràcies a ell van ingressar a la Biblioteca. Va ser un gran professional i mestre de tants. Descansi en pau, i en el nostre agraïment per la seva feina i la seva generositat.