Lectura a vol d’ocell de les eleccions

Les eleccions no es fan per als politòlegs, com l’art no es fa per als crítics. Els destinataris d’ambdues coses és la gent, tota la gent, i per això tots podem opinar, i jo em sento del tot justificat a donar la meva lectura de les recents eleccions municipals, en tant que “pacient” de la política que sóc, encara que no m’hagi dedicat professionalment a comentar-la.

A Catalunya l’independentisme ha perdut força, alhora que ha augmentat l’abstenció. No costa gaire deduir que bona part d’aquesta abstenció és precisament de votants anteriors de l’independentisme que ara s’han quedat a casa. Les coses son complexes, però no crec equivocar-me gaire si atribueixo part important d’aquesta pèrdua de força al caïnisme galopant practicat obertament entre els partits que volen la independència. Els d’un partit es tiren a la jugular dels de l’altre partit, amb més tírria gairebé –o sense el gairebé- que la que dediquen als enemics reals. Val a dir que la simetria no és total: tot i que hi ha un retorn, un partit gasta més fel que l’altre, i apel·la a una mena de “puresa de sang”. Això vol dir que els seus protagonistes han posat les rivalitats pel davant dels objectius polítics declarats, i així ha anat. Tot un programa. El germà petit d’aquests dos ja fa temps que fa sabotage pel seu compte, però a les eleccions recents no li ha sortit gaire bé la jugada.

Al mapa electoral d’aquestes eleccions municipals -com als de totes les eleccions des del principi de la democràcia- es veu ben clarament que Catalunya i el País Basc són una altra cosa.

En aquest sentit cal subratllar que l’èxit principal del món de l’independentisme en aquestes eleccions se l’ha endut Xavier Trias a l’Ajuntament de Barcelona. Ha guanyat contra pronòstic –i contra el CIS en qui tants creuen- i ha deixat enrere l’alcaldessa Colau i el candidat socialista. No deixa de ser curiós que això ho hagi fet un candidat que no ha tret a passejar el nom del seu partit –Junts- durant la campanya, i que en canvi s’hagi esforçat en revertir la pèrdua d’efectius que al partit varen propiciar els seus dirigents en un passat immediat. I és que un partit que es deia Junts no sembla lògic que s’hagués dedicat a aprimar-se desprenent-se de tendències, en lloc de buscar sumar-ne de noves. En saber-se guanyador, Trias s’ha dirigit als seus i entre les poques coses que ha subratllat hi ha la de que ell ha preferit sumar a restar. Veure al seu costat la presidenta del partit deixant d’aplaudir de sobte tan bon punt Trias ha concretat que agraïa al PDCat i a Demòcrates la seva col·laboració, ha estat més eloqüent que molts comentaris d’analistes, ja que el fet era que la línia oficial del partit, en lloc de Junts, s’hauria d’haver batejat amb el nom de Separats.

Tot aquest mal plantejament ha beneficiat el Partit Socialista –digueu-li PSC o PSOE, ja que mai en la seva història el PSC s’ha identificat tant amb la matriu-, que ha millorat posicions a molts llocs de Catalunya, no pas a Espanya. Això hauria de fer pensar als que s´ho miren des d’allà que precisament quan la tendència a tot l’estat és la debilitació del socialisme, a Catalunya s’enforteix. No hauria d’estranyar a ningú: des de sempre, amb la democràcia recuperada els anys setantes del segle passat, el mapa polític de Catalunya –com el del País Basc- no ha tingut res a veure amb el de la resta de l’estat. Fins i tot ara que arreu d’aquest ha retornat el PP amb força, a Catalunya el seu retorn ha estat com sempre poc més que testimonial, i en tot cas s’ha alimentat especialment de la desaparició de Ciudadanos –denominar a aquest partit ara difunt Ciutadans sempre m’ha semblat una broma de mal gust-, el que vol dir que l’espanyolisme a Catalunya ara i sempre té un sostre que el marca la població d’origen no autòcton. És una realitat renovada, elecció darrera elecció, sense que Espanya obri els ulls a que això vol dir un fet diferencial que ella persisteix en amagar sota la catifa. Al menys les ments il·lustrades de l’Espanya del segle XX pre-franquista reconeixien que calia concedir una conllevancia amb la realitat diferent que representa Catalunya. Ara no s’ha arribat ni a això: prefereixen negar l’evidència.

                Tot estat necessita una dreta civilitzada, un partit que sigui una alternativa que pugui ser votada per qualsevol quan ho aconsellessin les circumstàncies. El mal de l’estat espanyol és que aquest partit de dreta no existeix. El model històric de l’Alemanya d’Adenauer o de la Itàlia de Fanfani no hi és a Espanya, on la dreta del PP té més de hooligan, capaç per exemple de dir barrabassades com que català i valencià són dos idiomes diferents sense enrojolar-se, que de partit d’ordre seriós. I Ciudadanos mai va ser-ho tampoc, ja que reclamant-se liberals de centre, en realitat sovint podien arribar a ser més hooligans que el PP mateix.

                En aquest marc de pujada de l’espanyolisme es situa també la presència de Vox, el partit que desacomplexadament del tot representa la ultradreta. Aquí cal constatar que la negació d’evidències té lloc també a l’altre extrem de l’arc polític. Quan un fenomen com la pujada de Vox es produeix, no n’hi ha prou amb condemnar-lo: cal tenir en compte el que té de símptoma. Si hi ha prou gent entre l’electorat que es decideixen a ficar a les urnes paperetes d’aquest partit, lo intel·ligent seria tractar d’analitzar quin missatge envien aquests votants, i estudiar-ho. En bona part el missatge té a veure amb el sentiment que es vincula al refrany popular “hostes vingueren que de casa ens tragueren” i que el fenomen de les okupacions tampoc agrada a molts. I algú es creu que a Ripoll hi ha feixisme? O més aviat els resultats allà d’Aliança Catalana prové d’haver-se adonat la població que uns xicots que semblaven tan integrats com la majoria eren capaços de muntar la massacre de la Rambla de Barcelona? Si part no negligible de la població s’inquieta per coses així, més val que hi busquin solució els partits raonables que no els extremistes, i fins ara, en lloc de recercar sortides el més justes possibles a aquests neguits, els esmentats partits “raonables” es limiten a fer veure que no passa res.

La política és l’art de fer el que és possible, i els polítics en lloc d’entestar-se a fer entrar els claus per la cabota, han de posar damunt la taula tots els problemes i inquietuds que es fan més evidents que mai en produir-se unes eleccions, i amb tota aquesta problemàtica densa i contradictòria tractar de donar-hi resposta amb el màxim d’equitat.

En una mateixa simfonia, segons qui sigui el director d’orquestra, la corda quedarà ofegada pel metall o en el cas contrari el metall sonarà tímid com si es tractés només de simples accents suplementaris a la línia musical definida per la corda. El bon director ha de saber modular la partitura a partir d’allò que aquesta té, perquè és el que hi ha. I el polític ha d’interpretar la partitura que surt de les urnes, però no s’hi val a decidir prescindir dels clarinets o dels timbals perquè al director de torn no li agrada el seu so. Haurà de corregir aquells resultats que no connectin amb ell a base de convèncer els dissidents tot fent una política equilibrada i intel·ligent. Mai estarà tothom content del tot, però s’ha de procurar que després d’una bona acció de govern els descontents absoluts siguin la menor quantitat d’electors possible. És fàcil dir-ho, però jo no sabria com fer-ho, i per això no sóc polític –que en principi és un dels oficis més necessaris que hi ha, malgrat l’estat de decepció constant en que ens sumeixen tants professionals d’aquest ram-, però desitjo que els que sí que en són sàpiguen portar el país d’acord amb les sensibilitats demostrades a les urnes, o si no que pleguin i deixin camp obert a altres de més competents.