Roger Alier

Cinquanta-vuit anys d’amistat se m’han anat ahir al matí amb la mort de Roger Alier.

Malgrat ser jo company de batxillerat del seu germà petit, Carles, no vaig conèixer en Roger fins a primer de comuns de Filosofia i Lletres, de la Universitat de Barcelona el 1965. Els dos germans havien fet unes quantes pel·lícules d’argument dins una productora del tot amateur que batejaren com Bonafè Films. Roger era set anys més gran que jo (havia nascut a Los Teques, Venezuela el 1941), però com que provenia d’una família catalana d’exiliats, es va incorporar als estudis universitaris amb retard. A més, per imposició paterna, també estudiava Medicina, carrera en la que arribà fins a tercer curs, i no continuaria perquè la mort sobtada del seu pare, un prestigiós psiquiatra, el deslliurà d’haver de continuar per aquell camí, i va poder aleshores concentrar els seus esforços en la carrera de Lletres.

Durant els cursos d’especialitat que vàrem triar –història- estudiàvem plegats ell, jo i en Marcel Gabarró, que després seria alcalde històric de Sant Sadurní d’Anoia. Val a dir que en Roger, que essent encara estudiant tenia una base de coneixement de la història mundial ja molt sòlida, aprofitava molt més que jo aquelles sessions maratonianes d’estudi en comandita. Era un superdotat. Un poliglota descomunal. Parlava català, castellà, holandès, anglès, francès, italià, portuguès… i el malai el tenia una mica rovellat però deia que en quinze dies seria capaç de posar-lo a to de nou. I un bon dia va descobrir que, sense haver-lo estudiat, també parlava alemany: va haver d’entrevistar un dels néts de Wagner i estava preocupat perquè sabia que aquell senyor només parlava aquell idioma. L’entrevista tanmateix va anar sobre rodes, perquè, amb el seu coneixement d’altres llengües, l’alemany li va fluir tranquil·lament, per proximitat lèxica, sintàctica o fonètica, o per totes tres, i des d’aleshores el va incorporar a la seva col·lecció d’idiomes. Val a dir que l’holandès havia estat el seu idioma escolar, ja que s’havia format en les aleshores Índies Orientals Holandeses, on el seu pare dirigia un hospital, i a la Facultat, tants anys després, encara prenia els apunts de classe en aquest idioma, que estimava amb passió propera al patriotisme. Un patriotisme exòtic però que no eclipsava la seva catalanitat convicta i confessa.

Tenia també una memòria prodigiosa, que el capacitava per exemple, per recordar sense esforç els números de DNI de molts companys de curs, només d’haver-los vist en rebre’ls quan ens els van retornar després d’una operació policial d’aquelles típiques del franquisme a la Universitat.

Al costat d’aquestes virtuts espectaculars n’hi havia altres que el feien encara més admirable, com ara una gran generositat amb companys i deixebles. I amb tothom en general. Sempre tenia temps per ajudar, encara que això li fes retardar el ritme de la seva mateixa carrera. 

Des la seva primera joventut en Roger tenia un gran coneixement de la música clàssica, tot i que només l’havia estudiada a través de cursos de piano del Conservatori del Liceu, que de fet li varen servir tan sols per a consolidar acadèmicament el que ja havia après a Java en la seva infantesa escoltant tocar el piano a la seva mare. Tenia oïda absoluta, però mai va tractar de practicar l’instrument més enllà de peces clàssiques breus, acompanyament de cantants i, sobre tot, standards  normalment americans dels anys trentes i quarantes.

Volia dedicar-se a la història de la Música, però es pensava que no tindria sortida professional, i per això completà l’especialitat d’Història Moderna. La seva tesi de llicenciatura va ser un estudi molt innovador sobre un important il·lustrat català del segle XVIII, Joan Pau Canals i Martí (1971). A Recerques va publicar un treball sobre l’activitat econòmica del mateix personatge (1974). També publicaria un interessant text sobre “La visita a Barcelona del Comte Karl Von Zinzendorf: l’agost de 1765”, a Revista de Catalunya (1993).

Tanmateix ben aviat començà a poder desenvolupar la seva activitat professional estudiant la música i molt concretament l’òpera, que seria la seva gran passió i especialitat. El vaig introduir a la Gran Enciclopèdia Catalana, on jo ja treballava, i el seu caire miscel·lani va ser-hi d’enorme utilitat. Allà va trobar via lliure per redactar molts articles també de musica –primer col·laborant amb Montserrat Albet-, però durant tots aquells anys –prop d’un decenni- la seva formació d’historiador el portà a ocupar-se de molts temes de la història de Catalunya, en l’equip comandat per Max Cahner, i sovint també de la universal.

Al començament fou un historiador ortodoxament acadèmic. La seva tesi doctoral, va ser una recerca de gran empenta, basada en fonts d’arxiu inexplorades fins aleshores, sobre L’Òpera a Barcelona: orígens, desenvolupament i consolidació de l’òpera com a espectacle teatral a la Barcelona del segle XVIII, publicada per l’IEC l’any 1990. És un monument erudit en el seu gènere. I també va fer altres aportacions més de detall sobre La Societat Coral Catalunya Nova (revista D’Art, 1973) o un estudi sobre Gran Teatre del Liceu. Poema satíric en català (c1850), publicat per la Biblioteca de Catalunya (2008). Vaig sumar-lo a un parell d’obres col·lectives conduïdes per mi: El Cercle del Liceu. Història, art, cultura (1991) i El Modernisme (2002-2004).

Com a crític, la seva plataforma –a part del diari Avui i la revista Serra d’Or al començament, i la revista Opera de Londres- fou des del 1987 el diari La Vanguardia, on tenia molts seguidors, però també alguns detractors que reprovaven el seu criteri poc amic dels muntatges escènics espaterrants on, segons ell, els directors d’escena a la moda perseguien un protagonisme superior al de l’òpera mateixa a la que havien de servir.

El seu món musical ideal era el segle XVIII final i el XIX inicial, i els seus musics més venerats foren Mozart, Cimarosa i Rossini. Tanmateix el seu interès per Wagner, que d’entrada no encaixava en els seus gustos, el portà a assistir anualment durant decennis als festivals de Bayreuth. Feu diverses aportacions de primera ma a Revista Musical Catalana, al Butlletí de la Societat Catalana de Musicologia o a Revista de Musicología, i va escriure molt a Ritmo, Scherzo, i sobretot a Ópera actual, revista que ell mateix va fundar conjuntament amb els seus deixebles Fernando Sans i Marc Heilbron, i la dirigí en la seva primera etapa.

Però era tal la seva familiaritat amb l’òpera –i la sarsuela, que tampoc la menystenia- que dedicà més temps encara a l’alta divulgació, a través de diccionaris, monografies, llibrets d’òperes, manuals, molt sovint de col·leccions editorials que ell mateix dirigia. Publicà diversos llibres de formats diferents sobre el teatre del Liceu, que són bibliografia de referencia d’aquest coliseu, i biografies de cantants com Pavarotti, Carreras o Montserrat Caballé. Amb aquesta va viure un episodi molt peculiar. Ell era un defensor aferrissat de la soprano, però ella absurdament creia que li era advers. Per aquest motiu un dia digué públicament a l’empresari del Liceu, aleshores Lluís Portabella, que plantaria unes representacions si el teatre no deixava de col·laborar amb Alier. Portabella, que era un empresari discret però més ferm del que semblava, no s’immutà i digué tot seguit a un col·laborador que avisessin a la cover. La Caballé no s’esperava que aquell pols que ella plantejava fracassés tan rodonament, i poc més tard rectificava: no caldria avisar a la cover perquè cantaria ella mateixa, com estava signat. Curiosament des d’aleshores entre la soprano i el crític es creà una atmosfera inesperada o perenne de molt bona relació.

Tot i el seu perfil de professor d’història de la música a la Universitat de Barcelona, que va ser la seva professió principal, Alier es decantà molt sovint pel camí dels que difonien l’òpera a partir no ja de documents d’arxiu sinó de les mil i una interconnexions que s’havien produït en el seu cap, i que li feien interpretar el sentit de la música i comunicar-lo. Ell era un comunicador innat, de gran envergadura. Com a professor, era tal la capacitat de connectar amb l’alumnat que, en uns temps en que aquest avaluava públicament l’estament docent, Roger Alier sempre apareixia al capdamunt del ranking del professorat de la seva facultat.

A ell es deu també bona part de la popularització de l’òpera al nostre país a través d’una incansable tasca de conferenciant, i des de la ràdio i la televisió ja que, a través de diversos programes a TV3 i Catalunya Música, fomentà aquest gènere entre l’auditori, i durant uns anys no es podia anar amb ell pel carrer sense que el paressin a cada cantonada gent que li manifestaven la seva admiració.

La seva facilitat el portava tanmateix de vegades a deixar-se anar. Sovint escrivia de memòria, i en unes oposicions en les que ell competia no s’havia preparat la seva prova, i acabà havent d’improvisar-la, valent-se del seu gran domini del tema. Els que varen assistir-hi es feien creus de com se n’havia sortit, alhora que s’exasperaven de la seva indolència funcional. Era un personatge irrepetible. Fa molts anys, el 2001, va ser elegit membre numerari de la Reial Acadèmia de Bones Lletres, un honor pel qual jo he vist literalment perdre el cul a savis contrastats. Doncs ell no va arribar a prendre’n possessió: no va trobar mai el moment de redactar el discurs d’ingrés que els acadèmics han d’escriure, i llegir, per acabar d’integrar-se de ple a la corporació. I és que no es movia en les coordenades habituals dels seus col·legues. Les reunions del Departament de la Universitat, els congressos, treballar-se els passadissos, el currículum… el fastiguejaven o tant se li en fotien. Gran figura desconcertant de savi feréstec, atípic i irrepetible.