Els nous humans

^{A Isabel Roda Pérez, amb amor ucrònic.}

Fa un parell d’anys va sortir una novel·la insòlita, que en anar fora del circuit, segurament va passar més desapercebuda del que mereixeria. És una obra molt inusual, de ciència-ficció, que se situa en l’any 2250, i el seu autor és Francesc Segura Roda, advocat molt distingit i pertanyent a dos llinatges importants del món del Dret. El títol del llibre és Els nous humans, publicat per Edicions +Bernat el 2021. Quan el vaig llegir per primer cop ja vaig poder comprovar que no es tractava de cap divagació diletant d’un jubilat ociós, sinó que era un artefacte literari sòlidament pensat i construït.

Els nous humans ens situa en una hipotètica època futura del planeta Terra en la que la humanitat biològica ha desaparegut. I ho ha fet víctima de la seva pròpia irresponsabilitat. Aquells humans extingits són definits al llibre com gent que discutien molt sovint sense un mínim coneixement dels temes que tractaven. “La majoria dels mateixos dirigents opinava segons criteris emocionals o condicionaments econòmics, polítics o de qualsevol altra mena, i menyspreaven els informes dels científics malgrat la quantitat de dades que oferien” (p. 71).

El fet és que mentre desapareixia la vida humana biològica, les Intel·ligències Artificials dels centres més avançats del món varen establir connexió permanent per analitzar el gran canvi que fatalment s’estava produint, i ja no van ser els científics humans els que propiciaren aquella connexió múltiple, sinó que va ser per decisió autònoma de les IA implicades.

L’estat desesperat a que s’arribà pels estralls del canvi climàtic posà en mans de les IA la possible solució, i d’aquí se’n derivà una substitució total del món biològic pel tecnològic. Una mena d’humans tecnològics varen prendre el relleu als humans de sempre, i sorprenentment allò que era la més gran revolució de la humanitat, es va fer pulcrament, sense cap daltabaix, mentre es preguntaven “com era possible que l’increment del coneixement i dels avenços científics no fossin útils per acabar els interminables conflictes que generaven les creences antagòniques dels humans biològics” (p. 128), genèticament condicionats “pels impulsos ancestrals proclius a la violència, la por i la irracionalitat” (p. 186).

Aquesta nova humanitat tecnològica, estava integrada doncs per Intel·ligències Artificials que, primer no, però varen acabar essent antropomòrfiques –auxiliades per tota mena de robots, que eren éssers tecnològics de nivell inferior-, tributàries tanmateix “d’aquells humans biològics, els quals, assolint uns nivells extraordinaris de coneixements, van fer possible la nostra civilització” (p. 45), com es reconeixia explícitament per part de la nova humanitat, que era pacifista, que havia proscrit els lideratges personals i que desconeixia l’assassinat, entre altres virtuts envejables que tenien.

Els nous éssers no comprenien moltes coses dels éssers biològics desapareguts, com per exemple que “establissin un mercat de productes destinats a matar-se mútuament”, pel que semblava evident “que no tenien cap interès en un futur que fos satisfactori a tota la humanitat, i que només els importava el futur de la comunitat a la que pertanyien” (p. 138). Tanmateix no els faltava una mena de nostàlgia dels avantpassats biològics, i per això havien incorporat al seu cervell algoritmes que donaven pas a reaccions properes a les emocions o sentiments d’aquells.

El llibre disseca tota aquesta complexa qüestió amb volguda fredor impersonal, i en bona part de forma dialogada. La trama tracta de les circumstàncies que es plantejaven en haver-se trobat bancs d’espermatozoides i òvuls que havien guardat els humans biològics, troballa que impulsà l’estudi de les possibilitats insospitades que s’obrien davant d’aquella descoberta. Els nous humans van ser molt conscients que la troballa no era anecdòtica, i que amagava moltes respostes del món anterior, i per això es plantejaren una sèrie d’interrogants diguem-ne ètics sobre el destí d’aquells materials genètics. És a l’entorn d’aquest procés que es desenvolupa l’argument de la peculiar novel·la, que no cal explicar ara.

Tot i la fredor de les consideracions que els personatges es comuniquen al llarg del llibre, de vegades emergeix un plantejament que transparenta un embrió d’humor, com quan un dels protagonistes, revisant el que coneixien de la vida dels humans biològics, comenta: “I què podem dir d’allò que definien com a sexe? No em negueu que era tota una complicació i que requeria una enorme despesa de temps i energia en cerimònies d’atracció i acoblament” (p. 69). Era una de les coses que els intrigava més, perquè en la seva constitució pura, no ho podien imaginar, i el mateix personatge, de nom Naut 1, demostrava tenir entès “que els humans biològics gaudien d’allò més amb l’aparellament entre sexes diferents”, cosa que un col·lega seu puntualitzava tot seguit que “i també entre sexes iguals, encara que en aquest cas no s’engegava el mecanisme reproductor” (p. 72). Veiem que en aquell món incontaminat d’època post-biològica la correcció política -tan pesada com és encara entre els humans de sempre!- també podria acabar infestant la cosa.

Si cada persona, com expressa la dita, és un món, en el meu món tan concret i limitat també hi pot haver uns “clàssics”, igualment concrets i potser intransferibles, que acaben essent aquells llibres –o altres creacions- que es llegeixen més d’un cop. A les meves vellúries he rellegit alguns clàssics universals, bé que la majoria –ho confesso- els he llegit per primer cop en disposar per fi de temps, un cop deslliurat de les dedicacions que comportava la vida laboral. I ara penso que si he sentit interès en rellegir Els nous humans –i tan poc temps després de la seva primera lectura- potser deu ser perquè en aquest hàbitat meu tan limitat, el llibre se m’apareix com un potencial petit clàssic de nova creació.