Pintures per a una altra antologia – 8

Si la història de la pintura postimpressionista catalana encara s’està escrivint un segle després que es produís, la història de la pintura d’Avantguarda, malgrat ser més afortunada en bibliografia i en prestigi pòstum, tampoc està completa.

Fa poc el Museu de Valls ha organitzat una exposició d’Elvira Homs que ha estat una descoberta per a tothom. Pels que remenem catàlegs d’exposicions antics, Elvira Homs –que era d’orígens familiars vallencs- no era un nom desconegut, perquè ens havíem trobat la seva referència en impresos d’exposicions individuals seves de les Galeries Dalmau i de les Laietanes i en crítiques de premsa d’entre les acaballes del decenni dels vint i els primers trentes, abans de la Guerra Civil. Però no passava de ser un nom i poca cosa més, perquè pràcticament ningú havia vist obra seva. Val a dir, això sí, que a la mítica revista Art, que dirigia Joan Merli, Elvira Homs hi va tenir un article il·lustrat, el juny del 1934, escrit per Josep F.Ràfols, cosa que indica que en aquell moment ja se la va considerar una figura notable del panorama pictòric català.

Ha estat Assumpció Cardona qui, en complicitat amb Jordi París –que s’ha guanyat ben bé un homenatge majúscul per la feina extraordinària que ha fet des de l’esmentat museu de Valls al llarg de molts anys- ha seguit la pista de la pintora a partir de la traça de seva mare, la dibuixant Maria Fresser, que sense ser ara massa coneguda tampoc, sí que ha tingut una certa posteritat en forma d’exposicions retrospectives.

Alumna d’Emília Coranty i de Rafael Estrany, l’obra d’Elvira Homs no va ser mai deutora mimètica de la dels seus mestres. Partint del mirall de Cézanne, assimilà aviat d’una manera gens forçada el llenguatge del fauvisme, del cubisme i de l’expressionisme, i això li va servir per elaborar, sense pretensions però com una veritable troballa, un llenguatge propi molt interessant.   

Cap obra d’Elvira Homs pertany a cap museu públic, de manera que l’exhumació ha calgut fer-la de col·lecció privada en col·lecció privada, en gran part dispersa entre diverses branques de descendents de l’artista escampats no sols per Catalunya sinó també per l’estat espanyol.

La peça que trio per aquesta antologia de pintures amagades és Concert íntim, del 1931, una impactant composició que mostra, en plena interpretació, tan sols les mans del pianista i les d’un violinista, així com la figura d’una espectadora que no veiem directament sinó reflectida en la negra i brillant fusta del piano, que esdevé el veritable protagonista plàstic del quadre. A mi m’evoca l’atmosfera desassossegada del Concert Macabre de Bernard Herrmann, a la pel·lícula Hangover square de John Brahm (1945), tot i que en aquest film la cosa, igualment íntima, domèstica, és més simfònica i ambientada al segle XIX. Al seu moment, en exposar-se a les Laietanes l’abril del 1932, aquest oli ja va ser subratllat per J.F.Ràfols i Carles Capdevila, mentre Josep M. de Sucre deia de les obres d’Elvira Homs, en general, que es trobaven emparentades amb l’expressionisme òrfic.

Elvira Homs encerta una composició expressionista, dinàmica, ben insòlita en la pintura catalana, i que trobarà parangó en altres olis seus coetanis com Sortint de l’òpera (1930, col. Eduardo Torrededia), que enllaça, segurament sense proposar-s’ho, amb el món del Berlín, simfonia d’una ciutat  de Ruttmann (1927), La dama del ventall (col. particular) o tota una sèrie de personals bodegons.

El problema d’Elvira Homs és que els fats es varen confabular per no deixar-li tenir una carrera completa: si bé té obres molt bones des de Les venedores de plomalls (c1926, col. part.) o Pou i safareig (1929, col. Eduardo Torrededia) fins diversos bodegons dels anys trenta, després, casada el 1935, la guerra civil, i les seves cinc maternitats minvaren les seves possibilitats creatives, que acabarien sucumbint a un limfoma de Hodgkin, ja a la postguerra, sense arribar a acomplir els cinquanta anys.

Elvira Homs, amb la seva breu producció, tanmateix, es defensa sola. No necessita que ningú la incorpori a cap quota femenina justiciera per a ser una creadora valorable de primer nivell. Només cal que la memòria col·lectiva d’aquest país la incorpori al nostre panorama col·lectiu dels artistes més valuosos.