Quan un savi se’n va, què se’n fa de la seva saviesa? Tristament desapareix. Tants anys de desbrossar experiències i coneixements s’aturen definitivament en aquell cervell mort. Milers d’hores d’Universitat, d’estudi, de lectures, d’experiències i sobretot d’interrelacions aportades pel propi subjecte, hauran acabat en sec. Si el savi no era àgraf n’haurà deixat una part escrita, i si era àgraf però “predicava”, les seves consideracions orals hauran més o menys germinat en els que se l’han escoltat, siguin deixebles o només passavolants, i podran ser molt parcialment aprofitades pels que encara resten actius al món, en espera tanmateix d’una desaparició també més o menys llunyana d’ells, que a tothom li arriba.
Ja al segle XIII una ment molt ben estrcturada com la de Ramon Llull es va plantejar racionalitzar la gestió del coneixement a través d’un intent de «màquina de pensar», encara que fos per posar-la al servei de la religió. https://www.facsimiles.com/facsimiles/ars-magna
Cal tenir en compte, però, que la saviesa escrita és només un reflex incomplet del coneixement real que aquell savi ha anat bastint al llarg de la seva vida. Els escrits –entre ells els tan mitificats llibres- contenen informació important, però convertida en paraules, que són només un succedani del coneixement. Les paraules són lletra morta que tan sols renaixerà en instal·lar-se a un cervell activament, i relacionar-se amb les altres realitats acreditades que hi circulin. Als escrits –generats per escriptors i salvats per tipògrafs-, elements essencials però insuficients, els manca la naturalesa real d’aquest coneixement, que és tan complexa que només la pot contenir un cervell receptiu. Un reguitzell de mots, per ben estructurats sintàcticament que estiguin, mostrarien només a tot estirar dues dimensions de les coses, mentre la saviesa en tindria tres. I intueixo que el coneixement real en té quatre de dimensions, però a ell ni el savis hi poden arribar mai.
I com ha alimentat el savi aquest coneixement seu malgrat tot tan ric? Doncs lògicament ho ha fet també a través d’informació escrita que ha llegit, és clar, i de coses que ha escoltat, però quan ho ha processat en la seva ment aquesta informació s’ha enriquit amb totes les altres informacions que el subjecte hi havia anat acumulant, fruit del desguàs de moltes més experiències, vivències, visions, audicions, sensacions i naturalment delícies, que interactuen dins el seu cap i li proporcionen un estadi més alt de coneixement del que tenia abans… I molt possiblement siguin les delícies el factor principal, o al menys el més engrescador, en la generació de coneixement.
Mai però aquest estadi arribarà a estadis superiors, inassolibles pel cervell humà, sobretot tenint en compte la limitació de temps a que aquest està obligat a funcionar. Una vida humana, per llarga que sigui -concepte empre relatiu-, és insuficient per digerir tant coneixement, i si al damunt afegim que a la vellesa molts individus perden facultats, el que han guanyat amb els anys ho han perdut amb les xacres. És a dir, parlant en plata, si aquell cervell visqués més temps, en el cas que pogués esquivar malalties demenciadores, arribaria a estadis superiors, sí, però que sempre quedarien molt lluny de la saviesa absoluta, que fatalment haurem de considerar que només es pot situar versemblantment en un punt infinit en el temps que la persona humana mai viurà prou com per arribar-hi. En un altre escrit d’aquest bloc apuntava fa temps que sembla que els deus es vengin de nosaltres no deixant que mai arribem, quan pot semblar que ens hi anem acostant, fins al coneixement absolut. https://francescfontbona.cat/el-coneixement-impossible/
Tot i aquesta limitació de l’individu, aquella elaboració mental que el savi traspassat ha acumulat, limitada i tot, pot ser preciosa, però aquell llindar al que ell haurà arribat, en molts aspectes no es podrà reconstruir. Altres arribaran potser a nivells semblants però no als mateixos. Cada individu doncs haurà pogut arribar a un grau de “saviesa” personal i intransferible.
Això però són cabòries d’algú que encara no ha arribat a conèixer prou el funcionament, per exemple, de la informàtica, tot i fer ja tants anys que està activada. A tot estirar se’n serveix parcialment. Segur que els que sí que la dominen tenen una eina més, i ben important, per donar un pas que a mi m’està negat. Però aquest pas continua estant molt lluny del “saber absolut”, només imaginable teòricament.
I a la pregunta que em feia al títol -què passa amb el coneixement dels savis que se’n van?- només es pot respondre que, en clau social, es perd per a la comunitat, encara que n’hagi pogut fruir ell personalment, i que n’hagi transmès alguns reflexes. Però que a través dels seus escrits podrem construir un nou coneixement que ens ajudarà decisivament a edificar la “nostra” saviesa, que també estarà condemnada a la llarga a perdre’s de manera irremissible, però que qui vulgui aprofitar-la, a través del que en quedi escrit, podrà potser anar una mica més enllà que nosaltres, és a dir mínimament avançar. Fins allà on els deus venjatius ho permetin.
Però tant la nostra saviesa com la dels que vindran darrere nostre, farem i faran ben santament en no incorporar-la sense contrastar. Ja que si no la contrastéssim en tindríem una simple versió “fotocopiada”, i el que cal fer és “regar-la”, a fi de donar-li nova vida per a que no sigui coneixement de paper i prou.
Comences fort el ‘curs’, Francesc! Que segueixis bé.
I què passa amb les biblioteques acumulades pels savis? Sovint són el pilar de la seva saviesa, la guia per entendre com funciona una part molt important del seu coneixement, de la seva forma d’organitzar-se, de nodrir-se i fins i tot d’afartar-se d’alllò que més li pot haver agradat o obsessionat. Com Cassirer a la biblioteca de Warburg, que veia que era el pilar del coneixement total, les biblioteques són l’expressió física del rebost de la ment…Per desgràcia, estem massa acostumats a veure estibes de llibres escampats sobre una lona als Encants o directament menyspreats per biblioteques que diuen tenir-ne ja exemplars duplicats, potser sense adonar-se que en aquests casos no és la part el que compta, sinó el tot. Gràcies per les teves reflexions, Francesc.
Magnífica filosòfica reflexió, Francesc. Ja fa temps que hi penso en aquest esforç / gaudi invertit en el temps i malauradament malaguanyat quan un cervell s’apaga o comença a donar senyals d’acabament. Mai una IA podrà reemplaçar totes aquestes experiències viscudes perquè com bé dius són més que dades i llibres, és quelcom únic i intransferible… Bon inici de setembre!
En una visió optimista d’aquesta saviesa personal, en un sentit transcendent i universal podem pensar que s’acumula en l’inconscient col·lectiu del qual tant va parlar Jung…
Molt bona reflexió.
Article apassionant. Gràcies!
Llegint la pregunta del títol, a mi em ve al cap una altra: «I si se l’emporten?».
De la mateixa manera que podem creure que tot s’acaba amb la tomba i que tot plegat no és més que la història de Sísif en versió universal, també podem creure que la mort no existeix, que és només un canvi d’estat, i que tenint l’eternitat al davant, hi ha temps per convertir-nos en unes individualitats perfectament acabades.
Tot el coneixement que es deixa, junt amb els valors transcendents, és un acte de generositat per alimentar les consciències dels que venen.
Si més no em sembla un plantejament més optimista.
Una abraçada
Interessant reflexió Francesc!
Gràcies per a fer-me-la arribar.
Francesc, bona tarda. Interessant reflexió, com sempre. En aquest cas, jo no seria tan pessimista. Crec que aquells-es intel·lectuals, escriptors, gent del món de l’acadèmia, investigadors, periodistes, experts, etc. que han tingut l’habilitat, la voluntat i la paciència de deixar per escrit els seus coneixements o creació, proporcionen un material de molta qualitat a qui en vulgui fer el seguiment. Així, penso que la lectura i l’estudi de l’obra de personatges com Pla, Batllori, Martí de Riquer, Vicens Vives o Espinàs, per posar només alguns exemples, permet apoximar-te força bé al seu corpus de coneixement i al moment històric en el que han viscut. Tant de bo poguéssim recuperar tota l’obra escrita -i per tant bona part del seu coneixement- dels grans clàssics, com Plató, Aristòtil, Zenó, Èsquil, Virgili, etc.!!. Probablement, la nostra societat seria millor avui dia. Salutacions.
Benvolgut Francesc,
Molt bona reflexió que posa el dit a la nafra de la transmissió.
Voldria no obstant obrir une mica més l’objectiu atès que fora de la tradició occidental de l’escrit d’altres cultures transmeten i cumulen la saviesa de maneres diverses:
– A l’orient el cos és imprescindible per accedir a un cert grau de saviesa i llavors la tradició oral de mestre a alumne és habitual
– A Amèrica central i del sud la saviesa és sovint sinònim de poder entrar en contacte amb els esperits i sovint hi ha uns rituals amb productes que fan d’interfície entre els dos mons.
– Podria ser que a Àfrica hi hagués quelcom a dir però ho desconec.
I finalment pensava en la figura de Diògenes tant contradictori i tant savi per alguns.
Salutacions
Salut i peles, Francesc, perquè sense peles la vida pot ser un calvari. M’has deixat bocabadat i esmaperdut amb el teu interessant escrit d’avui, i serà per a mi motiu d’ orgull disposar, en un futur no excessivament llunyà, entremig de les flames del nostre avern, d’un altre pensador de qualitat. Entre ais i uis ja en tenim entre nosaltres alguns que, probablement igual que tu, ja han començat a meditar sobre la possibilitat de descobrir noves dimensions del coneixement real dels humans i les humanes.
Lluny del món dels savis i admiradora del món artesà (el del bon artesà, portador de millores), crec modestament que si els savis comparteixen la saviesa i escriuen, tard o d’hora (tot i que a vegades siguin segles) es recuperen, es redescobreixen i es valoren aquests escrits, idees, propostes…. El problema és si no s’escriu, no es fa escola i no es comparteix la saviesa… Amb tot, en aquest aspecte els savis tenen més recursos i altaveus. Fa poc ens vam assabentar que està a punt de desaparèixer un tipus de cirera, boníssima, perquè els pocs pagesos que la conreaven s’han fet grans o ens han deixat, i els camps han quedat erms… Gràcies pels escrits, genials!