Andreu Castells, un homenot

Tendim a explicar la història de l’art a partir d’allò que passa als grans nuclis urbans, que lògicament solen ser també els centres culturals més grans, i això és erroni. En el context català hi ha hagut sempre, fora de Barcelona, poblacions amb vida pròpia que cal tenir molt en compte a l’hora de valorar el panorama artístic conjunt del país.

Sabadell és una de les principals d’aquestes poblacions, i ara hi ha aparegut un acurat volum dedicat a la figura d’un dels protagonistes del gruix cultural i artístic sabadellenc del segle XX: Andreu Castells Peig (1918-1987). Vaig tractar-lo en els primers anys setantes –o potser abans-, quan s’estava gestant la formació de l’actual Museu d’Art de Sabadell. Aquest havia estat una iniciativa de la “vella guàrdia” del món artístic sabadellenc, liderada per Lluís Clapés, que va concebre un museu en el que hi tenia un pes important la reconstrucció diguem-ne il·lusionista de l’interior de la casa vuitcentista que acollia el nou museu: el domicili i fàbrica de la família de fabricants Turull. Castells però tenia una altra idea del que havia de ser el museu, i ho expressà el dia de la inauguració quan li arribà el torn de paraula. Recordo com certs comentaris que va fer sobre el caràcter “explotador” de la burgesia sabadellenca del segle XIX, com era el cas dels Turull mateixos, causà incomoditat a diversos assistents. Però és que érem al 1980, i a pocs anys d’haver-se acabat la dictadura, l’olla a pressió que havia estat el país en temps de Franco encara xiulava deixant anar vapor sorollosament… 

Castells va ser una figura polifacètica, ja que era pintor, grafista, impressor, editor, activista i historiador. Ell era molt conscient de la riquesa artística de la seva ciutat a través dels temps, i va emprendre un projecte insòlit, que va ser elaborar i editar un llibre, L’art sabadellenc, de dimensions considerables, aparegut el 1961, que el publicà l’editorial que ell mateix havia fundat, Riutort. L’obra, que sortí en fascicles, i que al començament no havia estat autoritzada per la censura malgrat no tenir gaires connotacions explosives, s’enllestí el 1967. I era una història de l’art que incloïa ja el cinema, i també els treballs tèxtils, tan propis de l’economia sabadellenca.

Ara, aquest personatge tan estimable i insòlit, ha estat doncs objecte d’una monografia excel·lent, de format fol i més de tres-centes pàgines molt ben il·lustrades, l’autor de la qual ha estat l’historiador Josep M. Benaul, professor d’història a la Universitat Autònoma de Barcelona i ex-director de l’Arxiu Històric de Sabadell. Es tracta, tanmateix, d’una obra pòstuma ja que Benaul lamentablement morí abans de fer els setanta anys, deixant però el llibre molt acabat, i han calgut les bones col·laboracions de Ricard Mas, Esteve Deu, Josep Casamartina i Josep M. Ripoll Peña, per arrodonir el pla del llibre en els capítols que Benaul no havia arribat a redactar.

Andreu Castells fou un home molt inquiet. Va ser el darrer amic de l’escultor Manolo Hugué, de qui va fer un dibuix impressionant la mateixa matinada en que l’artista moriria menys de dues hores més tard. I quan Dalí tornà per primer cop després de la guerra civil, el 1948, Castells l’anà a trobar, i devia ser tan evident la seva seriositat que Dalí, en lloc d’obsequiar-lo amb un dels seus numerets histriònics li concedí una entrevista completa i s’interessà a més per la seva obra pictòrica.

Castells també exercí la crítica d’art, amb un alt grau d’exigència, però en publicar en mitjans “locals” el seu ressò va ser limitat. Si bé no tenia formació acadèmica humanística, els seus escrits tenen un alt grau de rigor. Entre el 1944 i el 1946 anà a pintar els estius a Tossa, on entrà en contacte amb el grup d’aquells artistes -Rafael Benet, Domingo, Granyer, Pierrette Gargallo…- que mantenien el caliu d’aquella escola de Tossa d’abans de la guerra, tot i que Castells sorprenentment els descriu com “un Estat Major considerable de bohemis i snobs”. Algú haurà d’estudiar algun dia el paper d’aquest grup informal, en el que també hi figuraven Lloveras, Bosch-Roger, Jaume Pla, Jansana, Francesc Serra, Teresa Vilarrúbias, l’escriptora Mireia Xapel·li, o el poeta Joan Oliver, que hi va escriure i estrenar la comèdia Quasi un Paradís.

Del seu pas per Tossa, Castells s’endugué entre altres coses una gran admiració per George Kars, el pintor jueu txec aleshores ja mort –suïcidat en sentir-se assetjat pels nazis- que havia deixat però al poble una estela molt positiva, mantinguda pels membres d’aquella informal “escola de Tossa” més o menys renascuda, i s’endugué també una bona relació amb Benet, fins el punt que aquest seria el presentador de la primera exposició individual seva, a la Sala Pictòria de Barcelona el gener del 1947.

Castells va ser un pintor valuós, que tingué la seva millor època els anys cinquanta, dins un estil derivat del fauvisme, que arribaria a una expressivitat molt forta propera a una certa abstracció. I promogué una renovació pictòrica a través dels Salons d’Art Actual de Sabadell de 1951 i 1952. El Castells madur era un pintor de pinzellada vigorosa i llarga. Participà al segon Saló d’Octubre de Barcelona, el que el situa ja en unes coordenades molt concretes de l’art català de postguerra, però la seva evident passió per la pintura anà derivant cap a altres camins també dins l’àmbit cultural.

No només l’interessava l’art, sinó qualsevol manifestació cultural consistent: és significatiu de l’època que quan ell s’entestà en fer una presentació pública del magne Diccionari català-valencià-balear de Francesc de B. Moll el 1953 a Sabadell, no trobés cap institució que volgués donar aixopluc a l’acte, que al final es faria a la seu de la Caixa de Sabadell, que explícitament però va voler no constar oficialment com a associada a aquella sessió.

De la tasca que va fer amb la seva revista Riutort i de l’editorial que se’n derivà no en diré res més, sinó que gosà publicar el primer llibre, Foc nostre, somni (1960), de Francesc Garriga i Barata, poeta -també de Sabadell- que passaria molts anys de travessa del desert abans d’haver assolit un estatus “canònic” pràcticament després de mort; de la mateixa manera que el seu llibre L’Art sabadellenc segurament sigui el lloc on l’ara ben reconeguda “Colla de Sabadell” va ser valorada per primer cop. I pintors d’avantguarda extraordinaris com Joan Vilacasas o Alfons Borrell no han estat encara prou ben valorats en general com ja ho havia fet Castells.

Llibres seus com Las Brigadas Internacionales de la Guerra de España (1974) i Sabadell: Informe de l’oposició (1975) demostren que la vocació cultural de Castells depassà àmpliament el camp de les arts. Ara, doncs, s’ha fet d’ell una bona monografia, i cal dir que en ella els habituals tocs hagiogràfics d’aquesta mena de llibres no s’hi troben, ja que Benaul i els seus continuadors han fet del protagonista un retrat viu, contrastat i sense edulcorants, el que en definitiva ha de constituir el millor homenatge a una persona del seu tremp.