Fa molt poc hem sentit una senyora, presidenta de la comunitat de Madrid, del “Partido Popular”, dient que parlar en català en un acte oficial a Barcelona la feia sentir estrangera al seu país. I no va ser cap acudit: en quan algun altre polític assistent a l’acte –ben poc fructífer per cert- va fer servir un idioma que no era el castellà, va agafar els trepants i se’n va anar.
És la declaració separatista més clara que he sentit, ja que no parlava de l’anglès, ni del xinès, sinó d’un idioma que en la seva lògica hauria de ser tan “espanyol” com el seu. Si el català és estranger a Espanya vol dir que per a aquesta senyora -i pels milions de palmeros que té- el català no és un idioma d’Espanya. Agraeixo molt vivament la seva sinceritat. A mi també m’ho sembla, però m’he passat molts anys fent veure que no m’ho creia, per no carregar-me la conllevància, que deia Ortega.
Molts dels polítics espanyols de la corda d’aquesta senyora per una banda diuen que Espanya és una nació, però per l’altra es pronuncien explícitament o tàcitament considerant el català com un idioma estrany a ells. És com una regla de tres: si el català és estranger a Espanya, els catalans també hi som estrangers. Faves comptades.
Una de les raons que solen donar per avalar que som una mateixa nació és que “llevamos más de quinientos años juntos”. I és cert que és així, especialment per voluntat contumaç d’ells. Espanya és una realitat administrativa fèrriament apuntalada. Però no resulta una mica estrany que després de cinc-cents anys de voler-nos tant si com no com a companys de viatge, l’idioma dels “compatriotes” –que és romànic, proper i “espanyol”- encara els resulti foraster i inintel·ligible? Si realment fóssim el mateix, la nostra manera de parlar per a ells hauria de ser un element més de la personalitat espanyola. Però no ho és, ni que ho digui la Constitució.
Fa molt temps que crec que el gran problema de l’Estat espanyol és la seva dreta. Tot estat ha de tenir dretes i esquerres per estar ben equilibrat. Però la dreta espanyola cada cop es desplaça més cap a l’extrem en lloc de fer-ho cap al centre. Ara el PP ja és extrema dreta, i per això governen prou contents amb Vox a tants indrets, i en lloc de portar Vox cap al centre són ells que es deixen arrossegar ben de gust cap a posicions ultramuntanes. I al mig hi queda un buit clamorós que el va omplint el PSOE, que teòricament és d’esquerra. Quan sento dir que el PP és el centre-dreta d’Espanya m’esgarrifo. Alguna cosa no rutlla. El centre-dreta és una opció que molts hauríem de poder votar en casos de necessitat, però aquesta dreta que riu les gràcies d’aquesta presidenta “regional” que va a la seva, i no gosa cridar-la a capítol i posar-la al seu lloc, no té res de centre civilitzat.
No oblidem tanmateix que si aquesta dreta és així, és perquè molts la voten –no a Catalunya on són lògicament testimonials- però sí allà. O sigui que el problema d’Espanya és estructural. I per això hi ha tants catalans que no s’hi senten bé. De vegades la UCD s’enyora –qui ho havia de dir!-, no per afinitat, sinó pel paper aparentment equilibrant que de vegades podia jugar.
Però tota aquesta qüestió evidentment no és d’ara. És de sempre. Consubstancial amb el disseny d’Espanya. Més d’un cop he assenyalat un fenomen molt demostratiu que és a la vista tothom, al Paseo de Recoletos de Madrid. Quan a finals del segle XIX van voler adornar la façana de la Biblioteca Nacional amb estàtues i medallons dels grans noms de les lletres d’Espanya, no els va passar pel cap, ni per dissimular, intercalar-hi per exemple Ramon Llull, Ausiàs March o Joanot Martorell. O sigui que Espanya quan es defineix a sí mateixa solemnement, a la façana del seu temple de les lletres, només posa autors en castellà… i en tot cas en llatí (hi és Lluís Vives), però ni se’ls acut que els escriptors en català són també seus.
Doncs si no se’ls acut ni a ells, i més de cent anys després encara hi ha presidentes dicharacheras que en presumeixen amb molts penques, i no han revisat els seus prejudicis, per què ens ho hem de creure nosaltres?
Pensar que una llengua que parlen 10 milions por «ofegar» una llengua que parlen 500 milions és ridícul. El problema és el seu nacionalisme. No el nostre.
Políticament parlant no fa cinc-cents anys de la unitat d’Espanya. Els Reis Catòlics no crearen cap unitat d’Espanya. La unitat d’Espanya es crea amb els decrets de Nova Planta de Felip V al segle XVIII. Per tant, és aconsellable no afirmar que estem junts des de fa cinc-cents anys, és una fallàcia interessada de l’unionisme espanyol.
Prou que ho sé, però que anem «de viatge» junts si que es pot dir. I ni així ens entenen.
Si algú se sent estranger davant la mil·lenària llengua de Catalunya és que evidentment és estranger. El regionalisme madrileny fa riure quan creu que visita el seu «imperio».
El partit polític vox, se’l van inventar per suavitzar el pp. Nacionalisme espanyol és qui imposa la «unidad de españa» per sobre de la voluntat de la gent a decidir lliurement el seu futur. El psoe, vox, pp (i alguns de podemos) són nacionalistes espanyols, perquè obliguen a la «unidad», agradi o no, sense democràcia. Si goses posar urnes envien milers de guàrdies i policies a colpejar la gent per requisar-les, poc demòcrata tot plegat.
Catalunya és un país ocupat, conquerit per les tropes franco-castellanes de felipe quinto de borbon fa 300 anys. Felipe sesto de borbon és l’actual…
Molt bé, Francesc !
No es pot dir més clar. Tota la raó.
Francisco, pero que pesados sois. Debiéramos haber aprovechado haber ganado la guerra para hacer una limpieza a fondo en Cataluña.