Els modernistes catalans a París, estudiats des d’allà. «Au-delà des Pyrennées», de Laura Karp

Ha aparegut un llibre transcendental, Au-delà des Pyrennées. Les artistes catalans à Paris (années 1890-1930) de Laura Karp Lugo, maître de conférènces de la Université de Lorraine, actualment en comissió de serveis a l’École Nationale Superieure de Beaux-Arts de París, on és professora d’història de l’art.

La transcendència d’aquest llibre consisteix en que es tracta d’una àmplia panoràmica sobre l’art català a París en època modernista i la seva continuïtat, i sobre tot que està publicat allà i no aquí. És una publicació molt ben editada per les Éditions de la Sorbonne i patrocinada pel Musée d’Orsay, que premià la tesi doctoral en la que es basa el llibre, tesi que vaig poder conèixer de primera mà des dels orígens de la seva elaboració, i després, en formar part jo del seu tribunal qualificador, que tingué lloc a l’Institut National d’Histoire de l’Art, a París, el 2014.

La presència d’artistes plàstics al París del tombant de segle (XIX-XX) fou, com és sabut entre nosaltres, molt àmplia i sovint molt ambiciosa; però des de França normalment ha estat poc reconeguda, perquè de fet hi anaven molts artistes d’arreu del món i s’eclipsaven entre ells. Que ara s’editi un llibre d’aquesta magnitud (480 pàgines), prou ben il·lustrat i en una editora institucional de tan prestigi ha de posar en relleu aquesta presència catalana tan densa, a la França mateixa que va acollir-la fa força més d’un segle.

El llibre és un treball molt aprofundit, que es basa en un coneixement molt ampli de bibliografia i fonts per part de l’autora. A més, en ser ella mateixa “plurinacional”- ja que té orígens francesos, però també catalans, argentins i fins i tot ucraïnesos- ha pogut aproximar-se al tema des d’uns plausibles distanciament i neutralitat.

Naturalment els pintors són els que són i no hi ha lloc per a fer descobertes espectaculars, però sí que l’autora ha trobat prou filons com per dedicar una atenció superior a l’esperable a Xavier Gosé, Pau Roig, Lluís Jou –aquest esdevindria tan conegut allà que acabaria membre de l’Institut de France-, i fins i tot a noms normalment molt desatesos com Joan Sala o el cerdà Cristóbal de Antonio. També d’Alexandre de Cabanyes, bé que no s’hi estén massa, en reprodueix a doble plana un oli molt “Belle Époque”, circumstància ben inusual.

Laura Karp, a més, ha consultat gran quantitat de crítiques i articles francesos que es refereixen als artistes catalans i a Catalunya en general, i en les que es nota que eren més visibles del que a priori podria semblar. A part, ha trobat fonts insòlites, com els manuscrits d’Anna Riss o la revista Catalunya-París (1903-1904), portaveu del Centre Català de París, elaborada i difosa a la capital de França però impresa a Girona.

Veiem com els marxants empenyien i finançaven els catalans a viatjar a l’Espanya pintoresca per a produir obres folklòriques, espanyolades. Barbazanges ho va fer amb Sunyer, Durand-Ruel amb Canals, i l’editor Henri Piazza amb Pau Roig. Però és que no era només una mania dels comerciants: a partir de la consulta a les crítiques d’art rebudes allà pels artistes catalans el llibre ens fa saber que, ben curiosament, als catalans se’ls tirava en cara directament que sovint deixessin de reflectir temes presumptament “nacionals” espanyols, ja que els temes més generals que ells pintaven els crítics consideraven que estaven prou ben representats pels artistes francesos mateixos. És a dir que eren els mateixos intel·lectuals francesos els que volien que els pintors “espanyols” pintessin manoles i toreros, que és el que s’adequava al tòpic que ells tenien al cap d’ençà que Merimée va fer la Carmen, i aparentment la majoria d’ells no es plantejava mai el per què d’aquella “obligació”, i encara menys si els catalans se sentien gaire representats en haver de reflectir aquella temàtica. I el pitjor és que, avui per avui, segons m’explicava l’autora, els editors de la Sorbona també creien encara que aquest llibre tan documentat hauria d’haver reproduït més obres de tema flamenco de les que hi surten, que ja són unes quantes. O sigui que no hem progressat gaire des del segle XIX ençà a l’hora de perpetuar tòpics.

El llibre el completen capítols dedicats a marxants, mecenes i representants, quadres de dates concretes, com ara el mapa dels llocs de residència de tots aquells catalans a París, a partir de les diverses adreces que ells mateixos feien constar, per exemple, en els catàlegs dels Salons als que participaven. I això donava una gran concentració en dos punts de la ciutat: Barri Llatí/Montparnasse i Montmartre, mentre que a la resta de la geografia urbana de la capital només apareixien presències disperses. A part de les peces úniques, d’exposició, també posa molta atenció en el gravat i la litografia, arts a través dels quals aquells artistes canalitzaven part important de la seva creativitat, i per això també es fixa en el paper d’editors i estampadors. Des de la bibliofília a la premsa més popular.

I no es limita a mirar a París, com hem fet gairebé sempre els que ens hem dedicat a això: també repassa les altres ciutat de França que feien Salons d’art, i hi troba molts catalans que hi participaven. Sobretot a Nantes i Lió, però també a Dijon, Nimes, l’Havre, Roubaix-Tourcoign, Valenciennes, Lille, Dunkerke, Douais… és a dir aquelles ciutats que a la híper-centralista França reben el nom despectiu de “la province”, perquè l’admirable, bellíssima i abassegadora París no les ha deixat mai ser altra cosa que província, gràcies al Rei Sol, però també als jacobins, a Napoleó i a tots els seues deixebles.

Tot i que ja l’havia llegit en forma de tesi doctoral, ara en tenir el llibre editat a les mans, pel seu rigor, el seu to i fins i tot la seva maquetació, m’he fet la il·lusió que estava llegint un nou lliurament d’aquells que John Rewald dedicà a l’impressionisme i els postimpressionisme francesos. I quan vaig llegir aquells volums, fa mig segle més o menys, ja em va passar pel cap que m’agradaria que algun dia aparegués un llibre similar, però dedicat als artistes catalans aleshores a París, i fer-lo jo a ser possible. Ara el llibre ja existeix, l’ha fet la Laura Karp, i el millor que podria passar és que fos traduït a altres llengües –a part de a la nostra- a fi de donar a conèixer arreu tota una escola artística, que si no igual, sí que complementa aquell panorama que Rewald explicà amb tanta competència.