Francesc Xavier Puig Rovira, mort fa pocs dies a Vilanova i la Geltrú, era enginyer, és a dir un professional de les tècniques més pragmàtiques, i havia destacat en diversos càrrecs de gestió del seu ofici, on era algú molt reconegut, encara ara que portava molts anys jubilat. Va ser professor i gerent en l’àmbit de la UPC, però tenia igualment una tendència molt forta cap al gaudi de les arts plàstiques, com a col·leccionista i bibliòfil i, cosa encara més sorprenent, cap al seu estudi, fins el punt d’arribar a ser un dels historiadors de l’art més notables de la seva generació.
Era fill de Vilanova mateix, on va néixer el 1934, i hi mantenia la seva casa principal, tot i tenir igualment pis a Barcelona. El seu origen el portà a posar en valor especialment els grans noms de les arts vilanovines i penedesenques en general, però no es limità a aquest límit geogràfic, i va escriure estudis, de consulta obligada, també sobre el món del gravat i de la ceràmica, encara que fossin aliens als seus orígens vitals concrets.
Un dels primers llibres que vaig ser invitat a presentar –a la Galeria Dau al Set de Barcelona el 1978- va ser el seu Els Serra i la ceràmica d’art a Catalunya, publicat per editorial Selecta. Em va sorprendre la invitació, perquè jo encara era poc conegut aleshores i gairebé no tenia cap lligam anterior amb l’autor del llibre. Sigui com sigui aquell volum, extens i ben il·lustrat, constituí un estudi molt sòlid sobre aquella família de ceramistes tan important de la Catalunya modernista i noucentista, i encara ara continua essent també de profit per qui vulgui saber alguna cosa no sols dels Serra sinó de la ceràmica catalana del seu temps, ja que examina igualment bé el context d’aquell art.
Més endavant em va cridar a presentar, el 1981 –ara al castell de la Geltrú- el llibre de J. F. Ràfols, Enric C. Ricart, un inèdit essencial sobre el gran xilògraf i pintor, que Puig Rovira edità, anotà i publicà a El Cep i la Nansa, de Vilanova. De fet Ricart seria un dels grans temes de Puig, que era un col·leccionista tendent a l’exhaustivitat dels seus gravats, però també de pintures de l’artista, i això el portà a investigar a fons el personatge, que és indubtablement un dels grans creadors catalans del segle XX.
Sobre l’autor d’aquest manuscrit rescatat per ell, Josep-Francesc Ràfols, Puig va escriure el llibre Josep F. Ràfols, escriptor, editat pel Museu de Vilafranca del Penedès, el 1989. Ràfols, arquitecte, pintor i sobre tot un historiador de l’art de gran volada –el seu nom està en boca de tothom a través del complet diccionari Ràfols d’artistes catalans que ell dirigí fa una setantena d’anys-, era també vilanoví, i el llibre de Puig explica per primer cop la seva personalitat tan destacada. Ricart i Ràfols varen ser membres essencials d’aquell grup noucentista de Vilanova que fou el nucli germinal de la reconeguda Agrupació Courbet que dona cos a part destacada de la rica generació artística catalana del 1917.
I Puig va escriure, sovint, en treballs pioners, sobre diversos artistes més, en format menys extens, com Rafael Sala, els germans Damià i Martí Torrents, Joan Llaverias, Alexandre de Cabanyes, Pau Roig Estradé, Salvador Masana o Armand Cardona Torrandell, entre molts més. El seu tracte personal amb la majoria d’aquests artistes de generacions anteriors a ell havia estat precisament el detonant del seu interès per esdevenir de fet un veritable historiador de l’art. Diverses exposicions varen tenir en ell, formalment o de facto, el seu comissari, o també l’autor de textos ben fonamentats als catàlegs que les acompanyaven.
Jaume Pla. Una trajectòria artística (Barcelona, La Rosa Vera, 1982) va ser un altre llibre, aquest de bibliòfil, que va escriure, i que esdevingué el primer text de referència sobre Jaume Pla, el gran mestre del gravat calcogràfic, amb qui va fer amistat, i a qui dedicà diversos altres escrits. I amb l’Associació de Bibliòfils de Barcelona, de la qual era soci ben actiu, Puig Rovira publicà el 2013 una monografia sobre Miquel Plana: artista del llibre: 1943-2012, un activíssim gravador i editor més jove, mort massa aviat.
En el camp de la història social destaquen d’ell L’Escola d’Enginyers de Camins, Canals i Ports de Barcelona: aproximació a 25 anys d’història (UPC 2002), el seu Diccionari biogràfic de Vilanova i la Geltrú: dones i homes que han fet història (Ajuntament de Vilanova 2003), els seus densos volums El Govern municipal de Vilanova : 1900-1923 (Ajuntament de Vilanova 1989) i Vilanova i la Geltrú, 1936-1939: guerra civil, revolució i ordre social (PAM 2005).
Puig Rovira era un home seriós i ponderat, de simpatia reposada, però sempre ple de projectes dels que semblava voler amagar la passió que els alimentava. Fou membre i president del Patronat d’aquesta institució insigne que és la Biblioteca-Museu Victor Balaguer, i va ser segurament el membre corresponent de l’Acadèmia de Belles Arts de Sant Jordi que més sovint ha participat en les activitats de la corporació.
I sobretot Puig és una demostració palpable que hi ha vida cultural de primer ordre a això tan mal definit que en diuen “el territori”, ja que ell, principalment des d’allà va fer aportacions importants a la cultura catalana sense “demanar permís” al Cap i Casal, que al capdavall és el que toca fer per la bona salut d’un país.
vaig tenir relacio amb ell amb motiu d’una historia de la UPC encara per fer.
la feia amb gran professionalitat i rigurositat historica.
Puig Rovira no t’oblidarem¡¡
Moltes gràcies per la informació, exhaustiva, rigorosa i planera alhora.
Descansi en pau. El veia tot sovint a inauguracions d’exposicions tant a galeries com a museus, he llegit alguns dels seus textos per a documentar millor autors i obres… Tot i que d’entrada distant era un fixe de tot tipus de trobades artístiques tret que demostra el seu amor per l’art i la cultura, com molts dels que estem per aquí. Merci per la recordança Francesc.
Trobo que aquesta frase, del teu article, el defineix molt bé:
«Puig Rovira era un home seriós i ponderat, de simpatia reposada, però sempre ple de projectes dels que semblava voler amagar la passió que els alimentava.»
que descansi en pau ! com bé dius, un corresponent de l’acadèmia que no fallava
Sovint el trobava en. molts actes de Historia de l´Art!. Sens dubte un penedesenc de pro!.
Una molt bona glossa de F.X. Puig Rovira
Moltes Gracies per aquesta reflexio sobre en PUig Rovira.
Els que hi hem consviscut al «territori» el trobaem a faltar per la seva serena generositat.
Era una persona que sempre podies comptar amb ell!
Salut .
El vaig conèixer fa pocs anys. D’ell no en sabia quasibé res i em quedo bocabadat davant la seva categoria intel·lectual. Confesso que la pinzellada biogràfica que li dediques és un descobriment que t’agraeixo de debò.
A més del que s’ha comentat, com a bibliòfila he de dir que la seva tasca a l’Associació de Bibliòfils de Barcelona, de llarga durada, va ser generosa, rigorosa i molt altruista. La darrera vegada que ens vam veure (Nadal) tenia el seu somriure de sempre, discret i amigable, acompanyat de la seva esposa, no faltaven mai a cap reunió. Gràcies Francesc pel teu tribut que honora el nostre amic en Francesc Xavier que va ser una gran i entranyable persona. Descansi en pau.
És una visió justa i ponderada del personatge. Va treballar incansablement des de tots els angles possibles per a l’estudi dels artistes de Vilanova, especialment els noucentistes i els de l’Escola de Vilanova, i va ser una de les persones que amb la seva dedicació va contribuir als estudis locals amb passió i rigor i perspectiva universal. Humanament, tot un personatge entranyable per discret, entusiasta i afable.
Una mica tard, però no em puc estar de dir que no el coneixia gaire, però vam coincidir en dues o tres presentacions/conferències, vam fer un Barcelona- Vilanova amb cotxe i tinc un gran record, pels bons consells i per la bonhomia amb què ho omplia tot. Descansi en pau.