Una activitat gloriosa quasi òrfena de nom

Hi ha conceptes que no tenen un nom clar. Segons quin sigui el context en que s’anomenen, el nom canvia, fins al punt que hi ha una incòmoda pluralitat de denominacions que en pot destorbar molt la comunicació.

Així tothom te molt clar com s’anomena una cadira, una ma, o fins i tot coses tan vastes com el mar, o tan abstractes com la bondat; però altres, a causa de que els humans som difícils i obscurs, son més complicades d’anomenar. I això afecta fins i tot a les que es refereixen a algunes de les accions més naturals de la vida. O sigui, que les coses més imprescindibles molt sovint son deplorablement dissimulades per part dels animals racionals.

Perquè sinó, com cal anomenar allò que als confessionaris dels segles passats en deien fornicar? Aquesta paraula mateixa sona a artificiosa, i segur que ningú l’ha fet servir mai espontàniament. Té connotacions imposades de pecat tèrbol, reprovable, i no d’esclat de joia fecunda que és el que veritablement és. I aquesta ombra fosca que plana sobre el mot és deguda a que, com solen dir els diccionaris, la paraula fornicar només s’aplica quan els dos còmplices no estan formalment regularitzats.

I així, prescindint de l’estat sagramental o civil de la parella actora, que dirien en una sala de vistes, com se n’ha de dir d’aquella activitat tan agradosa? Copular potser és el mot tècnicament més precís i neutre, però és una paraula que ja va néixer estereotipada i, per això, qui és que la diu francament? Folgar segurament és un mot més autèntic, però el darrer que ho va fer servir de forma fresca devia viure abans de la Renaixença. Sigui dit de passada l’empobriment del vocabulari més sucós i genuí seria un altre dany colateral que caldria plànyer, però que ara ens desviaria del nucli del que estem tractant. Muntar o cobrir solen reservar-se per descriure accions similars… però dins el terreny de la ramaderia. Cardar en canvi és un verb molt usat sense forçar les coses, però sona a poc educat: no el pots pronunciar en un context polit, formal, i a més no és primigeni sinó derivat d’una acció similar a la del cepillar en sentit figurat dels espanyols. Manxar i sucar tampoc serà adequat dir-ho en el que creiem que és una recepció de diplomàtics, ni menys encara a casa els avis, qui encara en tingui. El valencians diuen fer-se algú, però a part que sona estrictament a assoliment o èxit material, més amunt de la Sènia potser no s’acaba d’entendre bé.

El cas és que el concepte, en ell mateix però, acaba contaminant qualsevol paraula que s’utilitzi per denominar-lo, sigui cultisme o vulgarisme. Els eufemismes solen estar condemnats al fracàs, i no a causa d’ells mateixos sinó precisament pel que volen dir. Són massa segles de sentir l’amenaça que a través d’aquesta acció tan necessària et guanyes les penes eternes de l’infern! I no deixa de ser ben injust que una de les accions més belles i plaents de la vida -i alhora imprescindible pel manteniment de l’espècie si la practiques en el mode straight, que encertadament en diuen els anglòfons- hagi de trobar tants entrebancs per ser batejada i utilitzada sense traves.

Follar vindria a ser un altre denominació comú, però que –malgrat que pot semblar que sona molt nostrada- resulta que és un barbarisme. Encara recordo algú tan noucentista i pulcre, però alhora molt de la broma, com Albert Manent, recomanant que no s’utilitzés aquest verb en català, però no per motius de decòrum sinó purament de correcció lingüística. La manera més habitual, i neutra dins el que cap, era dir-ne anar-se’n al llit amb algú (o en un nivell inferior anar-hi al catre); però és una forma massa composta, alhora que beneitament eufemística. Gitar-se sona lluny del nostre vocabulari present. Allitar-se té connotacions de malaltia, que bé que sovint la cosa n’és parenta, no funciona gaire bé en el camp lèxic. Jaure o jeure, que també tenen el seu historial específic, son variants que sonen a arcaiques aplicades a aquesta activitat, a part que s’ha de precisar bé, perquè ara jeure és més aviat allò que fan els que simplement s’estiren per descansar. També hi ha qui hi fa servir el verb conèixer, però sona molt a bíblic, o potser millor dit a traducció pudorosa de la Bíblia. Quan de nano sentia a classe que la verge Maria no havia conegut baró jo fabulava sobre quina mena d’ulleres selectives devia gastar per no conèixer a la meitat de la humanitat. I si dius posseir t’etiquetaran d’heteropatriarcal, que és un neo-insult molt en boga, i val a dir que ben desafortunat, t’ho miris des d’on t’ho miris.

Molt habitual és dir tirar-se a algú, però es fa servir en un registre vulgar, amb connotacions prepotents, que l’altra part podria interpretar com ofensives; i també fer l’amor, que a part de ser una cursileria insigne cal aclarir que, com és ben sabut, es pot jeure torridament amb algú sense que hi hagi massa amor per entre mig. Suposant que sapiguem ben bé què és això de l’amor, un dels grans misteris de la vida. Actualment també es diu, dia sí dia també, tenir sexe, que sona a políticament correcte, però és una expressió encarcarada que no raja de la parla espontània ni és filla del patrimoni lingüístic genuí.

I en canvi hi ha un verb ben nostre que segurament seria el més adient per posar nom a aquesta activitat: és fotre, però l’hem malgastat tant aplicant-lo a tota mena de sinònims barroers de fer, robar, perjudicar, mofar-se i de més coses –“verb vicari d’aplicació quasi universal” que li diu Coromines al seu Diccionari etimològic-, que ha perdut pràcticament tota connotació del seu significat primer, bé que en conserva intacte el to plenament groller.

Al capdavall, però, ja que la parla habitual resulta tan poruga en aquest terreny, segons i com allò de “fer l’amor”, per més beneit que esdevingui, pot ser el circumloqui que destorba menys. Així per exemple si expresses la idea veritablement lacerant de la injustícia que representa estar irremissiblement condemnat a no fer mai l’amor amb Hélène Grimaud, per dir un nom –fatalitat que si t’hi pares a pensar és desesperant amb ganes-, queda, dins de tot, més passador que si substitueixes aquest verb compost per qualsevol dels altres sinònims esmentats o per esmentar.

L’idioma el fan les societats, totes soles, mentre viuen i discorren. Malament quan la llengua l’han de confegir el gramàtics. Aquests només l’han de pentinar, i moltes vegades fent-ho es passen de rosca, i regularitzant paraules acaben engabiant les coses que aquestes haurien de designar. Però el cert és que ara per ara, en l’acció tractada aquí, no hi ha paraula viva que s’hi refereixi amb satisfacció plena, i quan hi és, passa per ser una grolleria que no es pot pronunciar en un entorn formal. Encara avui hi ha diccionaris seriosos, vigents del tot, que arraconen l’activitat humana sense la qual ni els lexicògrafs mateixos, ni ningú més, haurien arribat mai al món.

I que aquest fet resulti tan difícil d’anomenar no pot voler dir altra cosa sinó que el grau històric de malaltia de la societat civilitzada –al menys de la nostra- és alarmant.