Pintures per a una altra antologia – 7

Jàceps Grosvalds (Riga 1891 – París 1920)

Riga. Teátra bulváris (1913)

Oli/cartró 67’5 x 42 cm.

Museu Nacional d’Art de Letònia

Que els humans no ens coneixem és cosa sabuda, encara que no la tinguem prou present. I per això en ple segle XXI continuem matant-nos en guerres, costums bàrbars, inhumans, atavismes que ens queden de quan encara érem animals del tot irracionals, i que costa segles eradicar.

Però dins Europa mateix la nostra ignorància mútua també és enorme. Ens mirem sempre el melic, i si sabem alguna cosa d’una mica més lluny és per que algú ens ha preparat la menja cultural que li ha semblat més adequada, i nosaltres la deglutim sense plantejar-nos més preguntes. I així pintors excel·lents com el letó Jàceps Grosvalds resulten ser figures ignorades per tants europeus cultes, començant per nosaltres mateixos.

Grosvalds no es va quedar a Letònia –tot i que hauria estat una opció tan bona com una altra- sinó que marxà el 1909 a Munic, un parell d’anys abans que s’hi fundes el Blaue Reiter. Hi estudià en una escola d’art privada, i a finals de l’any següent s’instal·là a París, on s’apuntà a les acadèmies Vitti i la Grande Chaumière. A la Vitti, on tornaria després del seu servei militar, fou alumne, entre altres, dels catalans Claudi Castelucho i Anglada-Camarasa. Viatjà per Itàlia, França, Andalusia i Castella. Entre els seus amics d’allà hi hagué també el gran dibuixant lleidatà Xavier Gosé, que vivia al mateix edifici que un altre artista letó, l’escultor Gustavs Skilters.

La pintura triada aquí de Grosvalds, Riga. Boulevard del Teatre, és una vista urbana vertical, del 1913, de l’època en que ell acusava una certa proximitat al fauvisme. No era, però, el fauvisme esclatant de Matisse o dels primers Dérain i Vlaminck, sinó la visió més sòbria i constructiva d’un Marquet. Era un camí estètic pel que ja portava uns tres o quatre anys transitant, i que malgrat ser capaç d’aconseguir a través d’ell una obra tan perfecta com aquesta, el letó no s’hi va pas instal·lar, sinó que ben aviat aniria introduint nous ingredients en la seva fórmula, que el portarien a altres resultats més personals, que no sabem tampoc si haurien estat definitius, ja que una malaltia se l’emportà abans de deixar-nos veure una hipotètica evolució seva ulterior.

I és que Jàceps va patir la guerra, la primera Mundial, i el 1916 era al front, però l’any següent va ser destinat a París, i el 1918 s’enrolà com a tinent a un cos expedicionari anglès que anava cap a Iraq i Persia. Hi pintà molt, però també acabà patint una mala caiguda d’un cavall. Guarit a un hospital de guerra a Londres, esdevindria després secretari de la legació de Letònia a París, on malauradament moriria de la grip espanyola. Tot massa ràpid.

La seva mort prematura –no arribà a fer la trentena- deixa la seva personalitat com una promesa estilísticament diversa. La seva obra inicial havia tingut encara certs tocs decadentistes, potser heretats de Gosé, i assolí un estil sòlid i ben construït, en el que no s’hi repapà sinó que aviat s’acostà, com hem vist, al fauvisme, i després s’obrí a un cert ingenuïsme que fa pensar fugaçment en Marie Laurencin. La seva coneixença de les primeres avantguardes, en les que el cubisme era només la tendència més sorollosa, deixà en ell un cert pòsit, però no una adhesió decidida a cap d’elles. Es veu que no estava disposat a ser un artista purament mimètic.

Tanmateix en el seu temps de guerra no deixà de crear, i oblidant tics i cromatismes fauvistes copsà temes ombrívols que traduiria amb un esquematisme expressiu, i que fan d’ell un cronista bèl·lic intens, però auster i sense retòrica. Ell mateix apuntava l’adjectiu estoic en relació amb la seva visió d’aquella tragèdia. També en un pas seu per SanPetersburg donà fe d’escenes emblemàtiques de la incipient revolució Russa que tant influiria damunt la vida social mundial del segle XX. I també uns tocs de simbolisme apareixien esporàdicament en les seves composicions.

En la seva etapa persa, estudiada detalladament per Ieva Kalnaca, conservadora del Museu Nacional d’Art de Letònia, recorregué un llarg periple, per mar i terra, entre Alexandria i el mar Caspi, però tot i que el context continuava essent militar, les obres que hi va fer, singularment aquarel·les i dibuixos, molt acolorides, s’han desprès de l’espectre guerrer de la seva sèrie anterior, i ell actuà més aviat amb la curiositat d’un antropòleg que fa descobertes imprevistes, i que alhora mai no oblida que és artista. I introdueix igualment un element no sempre prou respectat per la societat: un punt d’humor.

Remuntant el Tigris fins més enllà de Bagdad, després la seva expedició girà cap el mar Caspi deixant de banda Teheran. Quan passà per la ciutat kurda de Kerend traduí les seves peculiars muntanyes de roques arrodonides d’una manera curiosament més “montserratina” del que ho són en la realitat.

El problema és que artistes com ell, el renom dels quals, amb prou feines es conserva als seus països d’origen, per molt que tractem de corregir-ho i fixar-nos en les seves virtuts, acabarem oblidant-los de nou fins el dia en que trobem una nova manera de gestionar i fixar la nostra memòria.