L’Art Nouveau a “El”, de Luis Buñuel

Una gran pel·lícula de l’època mexicana de Luís Buñuel és El, del 1952, el drama d’un gelós obsessiu que s’ofusca cada cop que la més mínima sospita desencadena en ell el mecanisme de la paranoia i en conseqüència una desesperació malaltissa i violenta contra la seva dona. Fins i tot quan les circumstàncies de la vida l’acaben amansint i el porten a entrar en un convent, la violència en ell desapareixerà, però la lectura equivocada dels fets que observa des del seu hàbit franciscà es mantindrà igual d’errònia.

Per cert que el matrimoni protagonista visita Guanajuato, i passen per les altes escales de la Universitat, que semblen calcades de les que pugen cap a la catedral de Girona, però en realitat eren un pastitx: acabaven de ser construïdes quan es va rodar la pel·lícula.

Però ara no vull parlar del film, que ja hi ha gent més entesa que ho ha fet. Vull fixar-me en la casa que té a la ciutat de Mèxic el protagonista gelós de l’obra, don Francisco Galván, propietari ric acostumat a sortir sempre vencedor dels conflictes que provoca, i sempre cobert pel seu confessor, que el té per un prodigi de rectitud. No és un aspecte circumstancial de la pel·lícula aquest hàbitat privilegiat. Forma part del món íntim del protagonista. Segur que la seva frase des de dalt d’un campanar, quan diu veient la gent petita als seus peus «me gustaría ser Dios para aplastarlos», és fruit de la superioritat que sent de posseïr una casa tan luxosa i imponent, una construcció que fa parlar tothom, per la seva desmesura i excepcionalitat.

En el transcurs mateix de la pel·lícula algú explica que la casa hauria estat construïda per l’avi de don Francisco, en retornar d’un viatge a París durant el període de la gran Exposició Universal del 1900.

L’edifici de ficció està, doncs, perfectament ubicat en el temps. Aquella magna exposició va ser la que consagrà arreu la tendència Art Nouveau, que ja existia abans de la Universal de París, però que havia estat un estil exquisit i minoritari, mentre que després de la seva presència a una tribuna tan amplificadora com aquella mostra provocà primer que l’estil fos vist i comentat per visitants de tot el món, i després que per l’efecte mimètic aquella manera de decorar s’escampés per tot arreu, i deixés per tant de tenir aquell caràcter exclusiu i refinat que tenia al començament. L’Expo 1900 escampà tant l’Art Nouveau que el vulgaritzà.

A part d’això, el fet que aquell estil hagués estat difós especialment pel pavelló de la botiga de Sigfried Bing, a l’esmentada Expo 1900, establiment que portava el nom de L’Art Nouveau, va fer que aquella manera d’ornamentar tan peculiar, i que encara no tenia nom, passés a dir-se a molts indrets del món precisament Art Nouveau, per que la identificaven amb la botiga on s’havia visualitzat millor.

A casa nostra la denominació d’Art Nouveau arrelà poc, perquè aquell estil, o un de molt semblant, s’identificava ja des d’abans de l’Exposició Universal amb el nom de Modernisme, bé que si tot l’Art Nouveau aquí era Modernisme, no tot el Modernisme català era Art Nouveau. Tanmateix alguns dels modernistes principals del nostre país, en veure que allò s’havia fet tant comú arreu fins l’extrem de banalitzar-se, d’esdevenir una moda que en lloc dels dandis agradava als nou-rics, deixaren de sentir-se identificats per aquest adjectiu a partir del començament del nou segle.

Suposo que la voluntat de Buñuel devia ser la de mostrar la llar de don Francisco amb un convincent estil Art Nouveau, però la realitat és que la casa del potentat, resulta a la pel·lícula un tant inconsistent. Té de l’Art Nouveau la decoració curvilínia i vegetal, però a l’autor material d’aquell decorat –que hem d’atribuir a l’escenògraf de la cinta Edward Fitzgerald i al decorador Pablo Galván, que curiosament té el mateix cognom que porta el personatge protagonista-, se li nota que ho ha dissenyat com seguint una recepta, sense profunditat, amb més faramalla que sentit decoratiu genuí. La casa que representa ser la de Francisco Galván, doncs, bé que molt professionalment realitzada, es nota massa que és una imitació, postissa, on els detalls delaten que és de nyigui-nyogui.

Tal vegada això sigui conseqüència, al menys en part, de que l’Art Nouveau que havia arribat a Mèxic va fer-ho de la ma del pintor català Antoni Fabrés (1854-1938), quan hi anà contractat pel dictador Porfirio Díaz com a Inspector General de Belles Arts, entre 1902 i 1907. Fabrés va ser un pintor realista de gran èxit acadèmic internacional, però en la seva faceta de decorador a Mèxic es nota que s’esforça en estar a la moda –o potser li demanen explícitament-, practicant un Art Nouveau inflat que no era el llenguatge sòlid que ell solia practicar. Allò queda patent de manera molt clara a la Sala d’Armes que Porfirio Díaz, general de l’exèrcit abans de ser president del país, va encarregar a Fabrés el 1905. Era una estança de 150m² pomposament decorada amb elements que evocaven armes, cuirasses, elms, escuts i panòplies, disposats en un disseny que Fabrés mateix va qualificar de “modernista”, un estil que li era ben aliè, però que utilitzà pel fet de tractar-se d’una decoració plenament de moda aleshores, precisament per la irradiació mundial que n’havia fet l’Exposició Universal de París del 1900.

Hem de veure la casa de don Francisco Galván a El, doncs, dins l’estela d’aquesta tradició local mexicana importada de retruc per un artista català. Georges Sadoul la qualifica de “somptueuse et etouffante villa 1900”, sumptuosa i embafadora diu, però hi manca un matís. Sumptuós i embafador pot ser-ho també perfectament un interior de Majorelle, o sense anar més lluny un de Domènech i Montaner, però alhora aquests tindran també l’elegància de l’autenticitat, una mena de cosa que et fa pensar en sinceritat creativa. Mentre que l’Art Nouveau de Fabrés, o de rebot el dels decoradors d’El, és fals i postís. Han volgut aplicar la recepta, però igual que li passaria al català, a Fitzgerald i Galvez –que a més ja ho fan necessàriament fora d’època- aquell gust no els sortia de dins, i es nota.