Fa poc vaig veure, al segon canal de TVE, un reportatge sobre María Lejárraga. Estava molt ben fet, dirigit per Laura Hojman, i amb una fotografia extraordinària que al final no vaig poder saber-ne l’autor per culpa d’aquesta mania de les televisions de tallar els crèdits finals de les pel·lícules. Però no era d’això que volia parlar.
María Lejárraga (San Millán de la Cogolla, La Rioja, 1874 – Buenos Aires, 1974) va ser un rar cas d’escriptora que en vida gairebé no va signar cap dels llibres i els drames teatrals que va escriure, que varen ser molts. De fet feia “companyia” amb el seu marit, Gregorio Martinez Sierra, que era el motor d’aquella societat literària matrimonial, però que no era el que escrivia, sinó que això ho feia ella.
Obres tan famoses com Canción de cuna (1911), que rodà pel món traduïda, des de la Comédie Française a Broadway, o El amor brujo (1915), amb la música de Manuel de Falla, eren de la “factoria” Martínez Sierra, però en lloc del món que es representaven no sabien que les havia escrit ella, la dona, i no el marit, que era qui signava.
De fet aquest secret era ja més o menys sabut de fa molts anys. Quan jo era estudiant –en fa seixanta d’això- un dels meus llibres de text de literatura de Batxillerat ja ho insinuava. Diria que l’autor d’aquell manual era José García López –ara no el tinc a ma-, i no m’estranyaria que fos ell perquè els seus eren uns manuals modèlics, que segur que varen desvetllar moltes vocacions de crític literari o directament d’escriptor de creació.
El cas és que Maria Lejárraga si no signava no era per què Martínez Sierra fos un tirà que s’aprofitava de la dona –que una mica potser també ho era-, sinó per algun complicat mecanisme mental que la feia preferir no estar sota els focus de la fama. La societat teatral va funcionar amb tanta solidesa que fins i tot quan ell va canviar de parella i es va entendre amb l’actriu Catalina Bárcena, les obres de la “factoria” varen continuar escrivint-se, estrenant-se o publicant-se com abans. Pel que sembla era un triangle consentit, i quan Maria va preferir viure separada d’ell, fins i tot en un altre país, varen continuar la col·laboració per correspondència.
El reportatge en qüestió és francament bo, i com era d’esperar els seus autors/es l’han aprofitat no sols per glosar la figura d’una escriptora fantasma, sinó també per fer de la història una lectura en clau feminista. Estem en temps de reivindicació de col·lectius fins ara silenciosos o silenciats, i el de les dones era un d’aquests col·lectius que calia i cal reivindicar. Darrerament aquell greuge s’ha saldat, i ara tota escriptora, pintora o dona activa mereix una atenció especial, que es beneficia sovint fins i tot d’una discriminació positiva, que gairebé tothom accepta com un acte de justícia històrica, sigui o no sigui adequada. És una manera, tanmateix, de tractar de reequilibrar allò que durant segles ha estat desequilibrat.
En acabar el reportatge, per si no havia quedat clar, apareixen una darrera l’altra les fotos de moltes dones del temps de María Lejárraga que a Espanya varen ser més importants del que la posteritat fins ara les hi havia reconegut. No les recordo totes, però hi sorten la Pardo-Bazán –aquesta mai ha estat tanmateix amagada i no ha deixat d’aparèixer a tots els llibres de literatura castellana al mateix nivell dels seus col·legues masculins-, Carmen de Burgos, María Blanchard –a la nòmina no sols hi havia escriptores sinó també pintores i polítiques-, Zenobia Camprubí, Clara Campoamor, Victoria Kent, Margarita Nelken, Maruja Mallo, Teresa León, Delhy Tejero, Ángeles Santos, i les que ara no recordo. Veure aquest reguitzell de dones il·lustres en el camp de la cultura espanyola et feia adonar de que realment ens hem passat molts anys semi-ignorant-les o més sovint ignorant-les del tot, i això ha estat un constant menysteniment ben reprobable.
Tanmateix, quan t’hi fixaves, t’adonaves que en aquell remat final d’un reportatge reivindicatiu d’un sector minoritzat, el femení, també s’hi observava la minorització d’un altre sector. És molt possible que la més extraordinària de les escriptores civilment espanyoles d’aquella època sigui Caterina Albert -Víctor Català de nom de ploma-: una dona com ella capaç de fer una novel·la tan forta com Solitud (1905) o un monòleg tan impactant com La infanticida (1898) te un lloc preeminent al capdamunt de la literatura del seu temps. Més jove, però en el mateix gap cronològic de totes aquelles senyores per a les que es demanava atenció, també hi hagué Mercè Rodoreda, autora de la novel·la La Plaça del Diamant, traduïda a més de trenta idiomes. Malgrat els seus mèrits, ni una ni altra no eren a la coda justiciera del reportatge de Laura Hojman. Com és que ni Caterina Albert ni la Rodoreda no sortien a la galeria de personatges femenins a reivindicar pels autors del reportatge sobre María Lejárraga. Estrany? Lamentablement gens, ja que el motiu és ben clar: Albert o Rodoreda per més dones que fossin, i per més excelsa que fos la seva literatura, en un context espanyol no existeixen. És possible? I quin deu ser el motiu? Doncs està cantat: perquè escrivien en català.
No és que en l’esmentat reportatge oblidessin figures catalanes, no: la Camprubí i la Santos ho eren, però es movien en un context castellà, i això ja les redimia. En canvi l’Albert, bèstia literària d’enormes dimensions, i la Rodoreda, potser la més internacional de les novel·listes del seu temps, les dues amb passaport espanyol, ni hi són ni se les espera, que diria el clàssic.
I això és així des de que el món és món, o millor dit des que España és España. España mai inclourà en un marc “espanyol” a algú que parli bàsicament en català. I no ho farà perquè no el coneixerà… ni el voldrà conèixer que és el pitjor. Abans s’interessaran per mil escriptors/es estrangers/es que per uns/es “espanyols/es” que no escriguin en castellà, ni en el cas que siguin espaterrants, com els dos exemples que he posat, que es podria ampliar a molts més.
I així es donarà la paradoxa que fins i tot en un reportatge destinat a conscienciar sobre la marginació d’un col·lectiu cultural minoritzat (en aquest cas les dones intel·lectuals del tombant de segle) es caurà també en el vici de minoritzat-ne un altre, en aquest cas a unes altres dones, les que no s’expressen en l’únic idioma que Espanya considera, ha considerat i considerarà sempre “espanyol”, encara que algunes d’aquelles dones siguin genis literaris incommensurables.
I això ens porta directament a una conclusió de la que cada cop estic més convençut. Els excloents, els insolidaris, els perversos “separatistes” son ells, que al banquet de les glòries espanyoles no ens hi conviden mai, perquè no volen saber res de nosaltres mentre continuem parlant en la nostra llengua –que pesats que som!- que, pel que es veu, no deu ser “espanyola”.
Comentaris recents