Charles Ernest Cundall 

(Stretford, Lancashire 1890 – Londres 1971)

A Chelsea Cup-Tie (1923),

Manchester Art Gallery

Quan et ve a les mans una antologia de pintura –sigui nacional o internacional- pots preveure més o menys entre quins noms haurà remenat l’antòleg per fer la seva tria. Sempre seran noms consagrats: aquells que ja surten a tot arreu. Els antòlegs van sempre sobre segur, per prestigiosos que siguin no gosen sortir gaire, per no dir gens, d’allò que és previsible. Això els dona un marge molt petit de sorpresa, i per això el que més se sol assemblar a una antologia és una altra antologia anterior. O potser és que dels milers d’opcions que hi ha, en fer una antologia d’artistes només valen la pena aquells que ja algú ha posat prèviament en un pedestal? Em resulta difícil de creure.

En canvi, en un hipotètica antologia de la pintura mundial del segle XX jo hi posaria, segurament, moltes obres de pintors poc sovint esmentats, aquelles que en veure-les han interpel·lat directament la meva sensibilitat i el meu gust, sense tenir en compte altres consideracions, com ara aquesta A Chelsea Cup-Tie (1923), de Charles Ernest Cundall, títol que podríem traduir per Partit de Copa a Chelsea.

Charles Cundall no és un pintor desconegut, però d’ell només se’n parla en fonts angleses, que solen centrar-se en les seves composicions de tema bèl·lic, perquè són les que en vida li varen donar més nom. Ell es va formar a la Manchester School of Art, i després de la primera gran Guerra –en la que participà i hi fou ferit- ampliaria estudis a la famosa Slade School of Fine Arts, de Bloomsbury (Londres). Més endavant faria el pelegrinatge, gairebé imprescindible en la majoria dels artistes del seu temps, a París.

Durant la segona Guerra Mundial Cundall treballà com a pintor per a l’Almirallat britànic, i tota la producció que va fer en aquella tasca és la que sustenta gran part del seu renom. Membre associat de la Royal Academy el 1937, n’esdevindria numerari el 1944.

Tanmateix aquest especialista en pintura de guerra, havia fet també excel·lents obres de tema civil, especialment panorames urbans, i pintures en les que desacomplexadament hi apareixen ginys i elements moderns, com avions o fàbriques, proscrits normalment en la pintura tradicional. Aquest A Chelsea Cup-tie, és una visió ben insòlita d’un partit de futbol, des d’un turonet a tocar del vell estadi de Stamford Bridge, amb el perfil urbà de Londres al fons. Chelsea va ser sempre el barri de Cundall. Per què posaria jo aquesta pintura en una antologia? Segurament la resposta és subjectiva, és clar. El que és segur és que no la hi posaria per la seva proximitat estilística o conceptual a cap tendència artística de referència. Cada cop m’interessa menys el valor qualitatiu d’aquesta mena d’arguments.

El que m’agrada d’aquesta obra és com l’autor fa protagonitzar el quadre a un gran espai verd, on els futbolistes, copsats a molta distància, amb prou feines s’intueixen, i com juga també amb l’ombra immensa que es menja la meitat del terreny de joc, per la inclinació de la llum del sol, convertint el verd clar de la gespa en un contrast acusat de llum-foscor. El punt de vista, picat i des del damunt d’un dels gols, també dóna a l’obra un aire insòlit. I els quatre tipus que, d’esquena a l’espectador, enfilats a una paret, possiblement darrera un anunci, estan en primer terme mirant-se el partit d’estranquis, acaben de delimitar el que és el centre d’atenció de la composició.

Encara que un quadre fos ben figuratiu, com aquest, els seus valors purament plàstics s’avantposaven a altres, per l’opinió imperant en el món de l’art modern d’aleshores. Però no podem deixar de banda que al capdavall un quadre no és només pintura, sinó també l’evocació d’unes realitats que interfereixen –feliçment diria jo- en el conjunt d’elements que condicionen el nostre gust davant d’ell. Un quadre no és només un conjunt de colors harmònicament repartits per una superfície, com definia Maurice Denis, sinó també vulguis que no l’aroma, almenys, d’allò que aquells colors reflecteixen. I aquest aroma forma part de l’essència del quadre també, i funciona activament en la ment de l’espectador a l’hora d’impactar en el mecanisme del seu gust. Aquí aquest oli, per exemple, ens parla de coses com l’arrelament del futbol en una societat, l’anglesa, que l’havia creat i que aconseguiria encomanar-lo a gran part de tot el món. Si Cundall amb la mateixa perspectiva i la mateixa ombra s’hagués limitat a mostrar-nos una fondalada verda en un clot entre turons, plàsticament el quadre seria el mateix d’ara, però en l’espectador no li evocaria el mateix món de sensacions que ara li evoca. Tot i això, potser en la meva valoració d’aquesta obra hi predominen els seus valors purament plàstics que no els anecdòtics, que és clar que hi són, però de forma apaivagada.

Dels artistes britànics d’aquella època tocaria que valoréssim pel damunt de tot els vorticistes: Wadsworth, Whyndam Lewis, Gaudier-Brzeska… Per què? Doncs perquè són els que s’acosten més al cànon consagrat de les avantguardes europees coetànies. Els vorticistes havien begut –i molt aviat- en les fonts del cubisme o el futurisme, i això els donava cara a la posteritat un plus de reconeixement. Estaven al dia, eren els emissaris anglesos de la bona nova de l’Art Vivant de París. Eren els representants més genuïns d’allò que se suposa que havien de fer, sine qua non, els artistes europeus d’aquella generació: l’avantguarda. Els llibres ens parlen d’ells i no de Cundall, que no te cap “representativitat”, que és simplement un pintor, sense adherències mítiques. De fet les adherències mítiques fan més nosa que servei. Però no se’ns ha d’escapar que ell és capaç de pintar un quadre en el que tots els seus valors són a la vista. No sedueix per l’etiqueta que porta penjada sinó per allò que fa. I hem de saber que el pintor no s’ha fet pintor per encaixar en una estructura definida a posteriori –o pitjor a priori- per uns teòrics, sino per crear unes obres –uns objectes sàviament elaborats- que interpel·lin l’espectador.

Ara que fa ben poc s’han celebrat unes eleccions a la presidència del Barça especialment significatives, s’ha produït de nou una d’aquelles circumstàncies que, malgrat ser molt freqüents, sempre em resulten sorprenents: que s’hi ha donat una importància pública i una atenció mediàtica d’una magnitud similar a les que reben i desperten les eleccions polítiques.

Tot i que la meva feina és parlar de l’art i la seva història, que és el que solc fer en la major part de les meves actuacions públiques, des de la meva infantesa el meu avi Fontbona em va ficar en el món del Barça. Ell, de molt jove, havia estat un assidu del Gimnàs Solé, i en aquell temps va veure com s’hi fundava el Futbol Club Barcelona, allà mateix, i fins i tot ell va jugar-hi alguns d’aquells partits inicials que encara no comptabilitzaven oficialment.

Per a mí, com per a tanta altra gent, el Barça ha estat una d’aquelles coses que han crescut dintre teu gairebé sense voler-ho. I per això, quan jo de petit anava amb l’avi i els meus oncles al camp de Les Corts i més tard ja al Camp Nou, a gaudir de les gestes de Kubala, César o Ramallets, els èxits del Barça eren sentits per mi com a meus, i els seus fracassos em dolien profundament.

Amb el temps, però, el Barça ha esdevingut una gran empresa, enorme, i el seu primer equip de futbol –el que dona nom al club- ja fa anys que és un dels millors del món, famós als cinc continents, i això continua donant satisfacció. Tanmateix aquesta progressió –que en el Barça de la meva infantesa ja començava a apuntar- ha anat ofegant de facto qualsevol resta d’il·lusió gratuïta que el club pogués generar en mi.

El Barça, per molta Masia que tingui per cuidar el planter, no és l’equip de jugadors de casa que juguen motivats per un sentiment “de llar, de sostre, de terra, de nissaga i d’esperit” que digué Sagarra, sinó un grup de mercenaris que es posen a les ordres del millor postor. Això és així i no cal donar-hi voltes. I és perfectament vàlid, és clar, però no lliga amb tot allò de sentir els colors, i altres romanços semblants.

Quan veig els nous fitxatges del Barça petonejar l’escut de la samarreta em sento enganyat. No cal que ho facin. Com poden petonejar l’escut –un acte al capdavall amatori- aquells professionals que per ingressar al club, en lloc del festeig amorós que acompanya els besos de debò, han passat per un enormement prosaic procés econòmic i contractual? Pensar que una cosa i altra són compatibles és caure en una candidesa descomunal.

No són conscients aquest mercenaris que la gratificació material del seu ofici és desmesuradament desproporcionada respecte a la gratificació de la immensa majoria d’altres professionals? És cert que si la gent paga per veure’ls jugar, i els estadis tenen un aforament molt i molt superior als teatres, és lògic que ell cobrin més que, posem per cas, els músics. Simplement generen més diner. Però el desnivell és tan gran que els honoraris dels futbolistes en lloc de ser proporcionals al moviment monetari que acompanya el futbol, acaben essent autèntiques tumoracions que afecten el “cos” d’aquest esport, i d’altres més o menys semblants on també les retribucions són malaltissament hipertrofiades. Fa temps que s’ha arribat al punt que el salari d’aquests personatges no els genera la taquilla, s’han de generar mitjançant contractes desequilibrats amb televisions i anunciants, sense els quals, com un lluç que es mossega la cua, no es podria pagar el que aquells semidéus han arribat a normalitzar com ingressos normalitzats.

El sentiment de joia immensa quan el Barça té un èxit, en el meu cas, fa molts anys que queda eclipsat en caure’m al damunt la dura realitat de que allò que tant ens commou és un negoci descomunal, i els que de bona fe o no, continuen atiant el foc de les emocions, només els puc considerar com uns ingenus, i com que en aquest món la ingenuïtat no és una virtut gaire estesa, els acabo veient com uns farsants que tracten de mantenir la ficció dolosa de que estem davant d’una èpica cordial quan estem senzillament davant d’un enorme muntatge financer. El resultat pot ser, certament, un alt grau d’excel·lència professional, però no hem de perdre de vista que treballar bé és obligació d’aquell qui treballa, i no per això se l’ha de convertir en un rei Mides. I també hem de constatar que la immensa majoria de professionals de la pilota no són pas excepcionals.

Queda, és clar, el recurs d’admirar el Barça –i parlo del Barça per què es l’exemple que tinc a ma, però això és extrapolable a qualsevol club semblant del món- com qui admira l’èxit d’una gran empresa industrial del país, i alegrar-se de la seva prosperitat perquè en definitiva sempre els triomfs d’entitats de casa fan més gràcia que els altres i aconsegueixen un mínim grau d’adhesió. Però res més.

Quan veus el millor futbolista del món fent meravelles amb una pilota als peus l’admires perquè fa allò que ningú més sap fer, però per una altra banda quan veus que des d’infant corre per aquí i no ha tingut ni l’empatia mínima d’aprendre a parlar com nosaltres, t’adones que aquesta dimensió de pertinença a un col·lectiu ell la té en un grau tan discret que ens convida a no veure’l com algú veritablement integrat en una societat esportiva que el tòpic diu que és més que un club. I quan algú et vol fer creure de bona fe –o de mala- que el pobre xicot no és feliç, però que si li fan un contracte nou molt abans de que expiri el vigent, la felicitat li torna a entrar al cos, et sens molt i molt emprenyat. Exercicis espirituals haurien de fer els que tenint aquest nivell d’estímuls somiquen. Quan els membres d’una plantilla tan ben pagada no està al nivell dels seus sous haurien de poder tenir una mena de primes negatives, igual que tothom està d’acord amb que quan fan bé la tasca pel qual cobren tant tenen a sobre plusos monetaris.

Barça, Barça! Ets el meu club, però ets un miratge. Ens volen fer creure que ets un ens del món de les emocions, i en canvi ho ets del mon dels interessos. Et desitjo que amb la nova junta tinguis tots els èxits possibles, però no pretenguis que tingui per tu, tal com ets ara, res que s’assembli a la voluptat, i molt menys encara a la devoció.