Pintures per a una altra antologia – 6

Charles Laval  (París 1860  –  id. 1894)

Charles Laval és una mica més popular entre el gran públic que tota la resta de pintors que he fet aparèixer en aquesta sèrie. Poc o molt a ell ja el trobem esmentat en molts llibres d’història de l’art de fi de segle XIX-XX, ja que va tenir la sort i la desgràcia de formar part d’un grup d’artistes mític, l’escola de Pont-Aven, segurament el col·lectiu més determinant en la revolució pictòrica que seria el detonant de la modernitat plàstica del segle XX. Ell però normalment hi apareix citat i poc més, i en canvi la seva obra és molt valuosa.

L’escola de Pont-Aven va ser una de les diverses superacions volgudes de l’impressionisme, que havia estat la gran tendència que renovà la pintura universal al darrer quart del segle XIX. Però des de dins mateix de l’impressionisme alguns pintors, com Pissarro, Cézanne o Gauguin, volgueren donar encara un pas més vers l’anhelada modernitat.

Potser l’intent més compacte de superar l’impressionisme va ser el divisionisme –encapçalat per Seurat i Signat entre més-, també conegut com neo-impressionisme o, a nivell de carrer, com puntillisme, per la solució que propugnaven de pintar mitjançant petits tocs de colors purs que en tot cas es barrejaven només en la retina de l’espectador. Aquest corrent però, que tingué ramificacions a Bèlgica o Itàlia, va ser tan artificial i premeditat, fins i tot “científic”, que sovint despertà entre pintors més espontanis, com ara Gauguin o Regoyos, un cert sentiment de conya.

L’escola de Pont-Aven en canvi es basà en una evolució molt menys rígida, i que fluïa dels pinzells dels seus promotors amb més llibertat i naturalitat. Pont-Aven és un poble de la Bretanya, a l’inici de l’estuari de l’Aven, riu de curta llargada, que forma un bell port natural, i s’hi reuniren l’esmentat Gauguin, que en el futur havia de ser un dels pocs cappares absoluts de la modernitat pictòrica occidental, però que aleshores encara passava per una existència vacil·lant, bé que com a creador ja era un home de gran fermesa.

Quan Paul Gauguin era encara doncs un personatge de futur incert, Laval ja era amic seu als inicis de la primera estada a Pont-Aven, i plegats se n’anaren a Panamà i la Martinica el 1886, on tots dos treballaren de valent i pintaren, però també passaren penalitats i malalties. Igualment eren a Pont-Aven aleshores Émile Bernard o Émile Schuffenecker, si bé ells no els acompanyaren en aquell viatge ultramarí. Bernard i el seu amic Louis Anquetin desenvoluparen una factura pictòrica de colors més aviat plans i límits remarcats amb pinzellades més fortes, com si imités l’estètica dels vitralls o certs esmalts, i que acabaria prenent el nom de cloissonnisme o sintetisme, que es generalitzaria entre molts pintors d’aquell entorn.

Charles Chassé, bretó de Kemper, un dels grans coneixedors històrics del grup de l’escola de Pont-Aven i dels Nabis –una altra potent derivació postimpressionista ben propera-, apuntava que seria molt interessant conèixer l’obra del Laval de la Martinica; però en vida d’ell se’n coneixia molt poca, ja que sembla que un cop al mercat aquells quadres majoritàriament “esdevingueren” gauguins –cosa que seria més rendible-, bé que alguns dels quals però ara, molts anys després, ja han recuperat oficialment la seva autoria real.

Obres com l’Autoretrat de Laval, del 1888, dedicat a Vincent van Gogh -el que encapçala aquest text-, demostren que a ell ningú li va regalar l’espai que, per modest que sigui, té ben reservat als orígens mateixos del sintetisme. És una peça de gran intensitat, i amb un tractament del color i de la pinzellada que conjuga molt bé amb l’obra que estaven fent aleshores Gauguin, Paul Serusier, Émile Bernard –alguna obra del qual també circulà atribuïda a Gauguin- i el mateix Van Gogh, a qui anava adreçat el quadre.

Laval va ser un dels participants a la històrica exposició del “Groupe Impressionniste et Synthétiste”, celebrada al cafè regit per un tal Volpini a París, durant l’Exposició Universal de 1889. L’ànima en va ser Gauguin, és clar, i un altre dels participants fou el nord-català Daniel de Monfreid, que tot i estar molt a prop personalment de Gauguin -seria marmessor seu- com a pintor conrearia un estil menys “modern” que Laval.

Aquest doncs no va ser algú que anys més tard de la formació d’aquell estil tan destacat s’hi va sumar, apostant a cavall guanyador, sinó un que era i pintava al nucli més íntim de l’escola de Pont-Aven en el moment mateix de la seva conformació. Pintava al costat del Gauguin descobridor, amb qui compartia aventures i infortunis, i en aquests casos és bo de pensar que ell devia haver aportat a l’estil comú d’aquells artistes elegits dels déus més coses de les que la simplificació ens sol fer creure als que ens ho mirem de lluny en el temps, condicionats per l’esquematització amb que fatalment tothom es mira allò que només ha pogut conèixer per referències. En un moment donat un benefactor anònim l’ajudava econòmicament a canvi d’obra, mecanisme de supervivència que Gauguin també va tenir amb Théo van Gogh, el germà marxant d’art de Vincent.

Quan Laval pintava escenes de la Bretanya es nota que el preocupaven molt més els problemes de forma i de color que no pas una voluntat de pintoresquisme “regionalista”, freqüent en pintors més convencionals. I només cal comparar una obra seva com Anant al mercat. Bretanya, del 1894 –pintada doncs poc abans de la seva mort-, amb qualsevol pintura estrictament coetània dels modernistes catalans Rusiñol o Casas, que ja havien passat a bastament pel París postimpressionista, per poder constatar sense gaires dubtes que l’ara semi-desconegut Laval era molt més “modern” que els tan admirats “modernistes” nostres.

Charles Laval a més morí jove, tuberculós, a només trenta-quatre anys, i la seva fama no va tenir tampoc gaire temps d’estabilitzar-se, suposant que hagués pogut neutralitzar l’efecte de l’ombra d’un gegant com Gauguin, que sempre va tenir tan a prop. Són circumstàncies fatals que originen que, malgrat la seva qualitat, quan a París es va fer, el 1993 al Grand Palais, la gran exposició sobre els Nabis, grup del qual tan a prop Laval estigué, el seu nom ni tan sols figurés a l’índex onomàstic del dens i substanciós catàleg que se’n va publicar. D’aquesta manera la memòria col·lectiva oblidava Charles Laval encara més del que ja el tenia oblidat; però la seva obra, si prescindim de totes aquestes circumstàncies, emergeix com un rar “producte” de la millor pintura mundial d’aquell temps tan esplendorós de la història de l’art.