Més Mario Verdaguer. “Piedras y viento”

“Toda fábula (…) fue antes tradición y antes historia: en su fondo está, por lo tanto, el secreto que es preciso penetrar con cautela y con profundas meditaciones”.

Mario Verdaguer, Piedras y viento, 1927 (p. 121)

Mario Verdaguer (1885-1963), a qui vaig dedicar la meva darrera entrada en aquest bloc, publicà dos anys després de La isla de oro que vaig comentar allà, la novel·la Piedras y viento, incardinada profundament a Menorca, l’illa on Verdaguer havia nascut, tot i ser català el seu llinatge i castellana la seva formació. Be que publicada aleshores, Verdaguer ja havia començat a concebre la novel·la en el viatge que havia fet a Menorca als disset anys, com ell mateix explicà a Joan Hernández Mora.

Piedras y viento és tan torrencialment rica en paraules i imatges com l’altre llibre, però aquell té un to més “orientalista”, per dir-ho d’alguna manera, i aquest, centrat en el mite de l’illa, és mes fill de la terra. Tot i estar escrita en castellà, que era la llengua que l’autor va aprendre anant per Castella, de nen, a remolc dels destins de catedràtic d’Institut del seu pare Magí Verdaguer i Callís, sovint l’autor fa saber al lector que els personatges de l’obra parlen en “menorquí” –“la sagrada lengua de nuestros padres” (p. 254)-, en tot cas barrejat amb l’anglès més que amb el castellà que el text transmet. I es tracta altre cop d’un castellà ubèrrim, que utilitza més d’un cop paraules insòlites però habituals en ell, com “lepra” –aplicada a superfícies descompostes-, “husmo” o “burujón”:

“Más arriba, peñascos de cuerpo azul, altas piedras poseídas de anemia guardaban un gesto casi humano, un movimiento de eclampsia. Otras se alzaban en un suelo purpurino y ocre, saturadas de cloruro de oro. Se filtraban luces en el hervor de las carcomidas materias, en las sombras de un verde febril y todo el islote adquiría el aspecto de la carroña arqueológica de un monstruo, la visión singular de un león verde”. (p. 113)

És una novel·la molt peculiar, ja que té dues accions paral·leles: una ambientada en el present i una altra en l’època de les dominacions angleses de l’illa, o sigui al segle XVIII i inici del XIX. És un joc narratiu molt  interessant ja que les dues accions sovint semblen confondre’s, i a això hi ajuda que el nom de la jove protagonista, Aguedeta d’Addaia, és el mateix en les dues accions, ja que una -a part d’homònima- és descendent de l’altra.

Com vèiem a l’altre article el realisme és ben lluny de ser el credo literari de Mario Verdaguer. Tot i això ell aquí es basa inequívocament en l’illa, una Menorca descrita com autosuficient, i més d’un cop qualificada de pàtria. I els elements que la caracteritzen són ben autèntics: la gent té aquarel·les de Chiesa, el famós orgue de Maó – que el toca un músic apàtic que només es transfigura quan es posa als seus teclats- és de Johann Kyburz, i evidentment les traces angleses a l’illa son molt presents. Però el protagonisme del llibre no el té l’acció sinó les coses mateixes i les seves sensacions, i tot és desacomplexadament “literari”. El Toro, la muntanya solitària de l’illa és descrita detingudament (p. 94); però tot i això a l’autor li queda un retrat també mític. L’evocació d’una hipotètica Ophiusa ensorrada al mar (p. 113-128) o el diàleg gairebé final entre un vaixell de ferro i un vell bergantí de fusta serien bons exemples del tipus de poètica que dona cos al llibre.

Això no priva que el protagonista masculí de l’acció històrica, Raleigh, el fill del governador anglès de l’illa –de fet un il·lustrat contradictori-, no sigui un personatge acuradament descrit com un cap de trons que ha dilapidat la seva fortuna lluny de Menorca, i no pas un ésser mític, com en canvi si que resulta ser Aguedeta –les dues Aguedetes-, ni tampoc que la vida quotidiana de l’illa no s’expressi amb una presumible fidelitat. Val a dir també que el protagonista de l’acció moderna parla en primera persona, i l’hem de veure com un alter ego de l’autor, ja que diversos aspectes de la seva vida –com la formació a Segovia i a Logroño- coincideixen amb els de l’escriptor mateix. Podem així endevinar que a l’obra hi ha un fons autobiogràfic important:

“Un profundo enervamiento se apoderó de mí y me sentí poseído de una añoranza inmensa, agobiante. El viento y el pasado parecían hundirme en una sima profunda en donde en vano luchaba contra mi depresión nerviosa. Sentía la impresión de hallarme desterrado y sin embargo, experimentaba la sensación contradictoria de que aquella casa era mi casa y de que aquella tierra era mi cuna” (p. 37). 

Si a La isla de oro hi vaig trobar un paràgraf germà de la pintura de Mir, aquí en veig un que ho és de la d’Anglada-Camarasa, el pintor també català que s’havia establert a Mallorca, però que tenia lligams d’amistat i mestratge amb Vives Llull, que era el gran pintor menorquí d’aleshores:

“En los meandros de las rocas, en ebullición continua y loca, el agua azul y el agua verde se unían y mezclaban. Hervía el líquido espesado por la espuma y entre el asfalto crepitante del agua asomaban y desaparecían las negras cabezotas de las rocas. En las orillas se formaban jaspeados planos tranquilos, el agua aparecía cubierta de una película de seda y sutiles medusas de espuma, blancas y áureas, pasaban lentamente sobre la tela del agua y se desleían en su gelatina sutil”. (p. 180)

1927, com he dit, era l’any en que aparegué Piedras y viento, i no ha de ser gens casual que fos també el mateix moment en que Anglada-Camarasa estava pintant els seus principals olis de tema submarí, inspirats en una contemplació directa, sensual, del mar i de les roques, una de les grans creacions de l’artista, que connecten tan de prop amb l’estètica d’aquesta descripció del novel·lista.

A Mario Verdaguer, malgrat la seva excel·lència, no l’estudiàvem en fer literatura castellana al Batxillerat, ni ara tampoc se l’estudia. Això no ha d’enganyar sobre la seva categoria. Una lectura complementària d’aquesta circumstància seria que en la nostra formació no hem de donar per intocable allò que se’ns ha tramès, sinó que sempre ens caldrà acostar-nos a les coses –incloses les arts- amb la ment en blanc, per a corregir quan calgui allò que se’ns va donar com consolidat.

No vaig conèixer l’autor, però sí a la seva segona esposa –Carme Llompart- i al seu fill músic homònim, que guardaven la memòria de l’escriptor amb gran respecte. I me l’imagino, autor solitari i atípic com era -i al damunt apartat a la postguerra de la seva prestigiosa tribuna de crític literari de La Vanguardia-, segur de la seva excel·lència, i potser lamentant calladament que aquesta no fos més àmpliament reconeguda com de totes totes mereixia.