Entre Blanes i Port-Bou, la costa catalana té unes qualitats naturals que la fan extraordinàriament atractiva: fondes caletes contínues, delimitades per roquissars amb pins que arriben –o arribaven- gairebé a ran de mar. És el que se’n va dir des de principis del segle XX la Costa Brava, per la seva semblança amb la mítica Costa Brava mallorquina, indret cantat per Costa i Llobera.
Tanmateix la gestió que es va fer d’aquella àmplia llenca de terra vora el mar, durant el segle XX en general, quan encara era verge, no va ser massa satisfactòria. No es va preservar prou bé la bellesa natural extraordinària d’aquells paratges: molts pobles varen créixer desmesuradament, amb proliferació de cases amuntegades –normalment segones residències d’estiuejants-, d’hotels i pensions poc atents a l’estètica, que no s’adonaven que com més volien aprofitar aquell paisatge excepcional, més l’estaven degradant. Era com aquell qui a cops de pala volgués fer net de merda un lloc i se l’acabés tirant damunt del seu cap. Moltes cales també es varen urbanitzar excessivament, i la proliferació de xalets enfilant-se pels turons vora el mar, normalment ben poc acordats amb el paisatge, han fet desmerèixer massa llocs d’aquesta costa única.
L’anarquia negativa es va imposar, així com l’aglomeració i un enfocament banal de les actuacions que han acabat definint en general el model d’aquella costa, entatxonada de totxo. Hi ha mancat allò tan difícil –i alhora discutible- de definir, però tan sovint ben detectable pel sentit comú que en diuen gust.
En aquesta obra col·lectiva desendreçada, hi ha hagut tanmateix algunes excepcions, que lamentablement son això en lloc de ser la norma. I crec que hi hauria un consens força gran a considerar que la millor d’aquestes excepcions ha estat i és S’Agaró.
Fa cent anys S’Agaró no era res: tot just un promontori rocallós entre Sant Feliu de Guíxols i Platja d’Aro, entre les platges de Sant Pol i de Sa Conca. Josep Ensesa Gubert, empresari gironí que havia adquirit terrenys allà anys abans de la Gran Guerra –o els havia fet adquirir al seu pare, és igual-, decidí instal·lar-s’hi i urbanitzar-ho. El resultat acabaria essent un indret molt diferent a la majoria de nuclis que anirien creixent de qualsevol manera per bona part de la Costa Brava. En va sortir un lloc elitista? Sí, però també ho és bona part de la Côte d’Azur provençal i de la Riviera italiana, i no deixen de ser zones admirades per tothom, que embadaleixen fins i tot aquells que només se les poden mirar de lluny.
La idea d’Ensesa i l’arquitectura de Rafael Masó varen donar origen a una urbanització admirable. Masó no era un qualsevol: era el primer gran arquitecte del Noucentisme, amb una personalitat extraordinària. I quan ell morí el va succeir allà Francesc Folguera, un altre nom imprescindible de l’arquitectura catalana moderna, i una altra garantia per continuar S’Agaró en condicions.
A més és de remarcar que aquest lloc ha esdevingut un dels punts més cosmopolites de la costa catalana. Per allà hi han passat polítics i personatges d’arreu del món, a part d’una rastellera de directors, actrius i actors internacionals de cinema, com enlloc més del país. I ben curiosament aquest “cosmopolitisme” s’ha produït en un indret on el gran hotel que hi ha porta el nom de La Gavina o la casa inicial de la urbanització, amb els jardins on s’hi han celebrat concerts i trobades, es diuen Senya Blanca; o sigui que s’hi va prescindir d’utilitzar nomenclatura provincianament colonitzadora del tipus Monterrey, Condado, Acapulco, Flamingo, Miami… noms tan abundosos en el panorama turístic d’estar per casa en l’època, que no tenen res a veure amb la toponímia de l’Empordà, i que especialment a la postguerra franquista es feren tan habituals. A Tossa varen arribar a batejar una urbanització molt ben situada damunt de la Vila Vella amb la cursilada de nom de Cumbres!
No va quedar-se sola S’Agaro en la llista de llocs ben tractats de la Costa Brava: Cap Roig, a Calella de Palafrugell,Pinya de Rosa, Mar i Murtra i Santa Clotilde, a Blanes, o bé el Mas Juny, a Palamós, entre alguns altres, també varen ser ben tractats, al menys en els seus inicis; però S’Agaró assolí una fesomia com d’entitat de població, amb la seva església i tot, dissenyada ja per Folguera a la immediata postguerra, fent reviure un Barroc popular, tot incorporant-hi elements autèntics recuperats.
L’inici de S’Agaró es pot fixar el 1924. No sé si s’ha pensat en celebrar-ne el centenari l’any que ve. Ningú es pensi que hi tinc res a veure: de S’Agaró no n’he estat més que passejant ocasional per allà i pel seu bell camí de ronda. Però caldria recordar que fa un segle just algú va idear un poble singular, que no era poble: Josep Ensesa Gubert, personatge digne d’un homenot que Pla, vés a saber per què, no va arribar a escriure.
Bona tarda, Francesc. Moltes gràcies pel que dius de Masó i de S’Agaró. La setmana passada precisament el Govern va declarar el centenari (de la construcció del primer xalet) de S’Agaró una de les efemèrides oficials del 2024, responent a una petició de la Fundació i altres entitats: https://presidencia.gencat.cat/ca/ambits_d_actuacio/commemoracions/commemoracions-2024/Construccio-del-primer-xalet-de-SAgaro
Fa temps que hi estem treballant, i si tot va bé d’aquí un any farem una exposició sobre els cent anys al Palau Robert, parlant de l’arquitectura, la política, el cinema, la literatura, el turisme, la moda, la música i tantes altres coses que han passat a S’Agaró durant l’últim segle. I després la portarem a la Casa de Cultura i a la Casa Masó de Girona. També estem escrivint un llibre que aplegui (que resumeixi, vaja) la riquíssima història gràfica d’aquest segle, que per sort ha estat una història ben documentada.
Una abraçada i bon estiu,
Jordi
PS: entre d’altres anècdotes, hem descobert que John Wayne, després d’organitzar aquella festa de la foto en agraïment a les atencions rebudes per un petit accident que va patir, va marxar sense pagar de La Gavina.
Poc després de publicar aquest escrit al bloc, el conseller de cultura Joaquim Nadal, m’informa que en una recent reunió del Govern de la Generalitat es va aprovar la commemoració del centenari de S’Agaró l’any que vé, cosa que ignorava i que celebro.
Volia dir conseller de Recerca i Universitats.
Ben bonic l’escrit de S’ Agaro!
Bona tarda, Francesc. Els elements de l’església no són recuperats, sinó sostrets. Uns quants “grans noms” que rondaven l’Empordà adquirien propietats que després “pelaven” del bo i millor que tenien. Així es va construir l’església i tantes altres construccions. Estaria bé que se’n parlés al centenari.
Gràcies, Francesc, del teu escrit i de la denúncia inclosa de les diferents mostres de manca de respecte cap a la bellesa d’aquest privilegiat indret de la nostra costa.
La Costa Brava pintada, escrita, recitada, estimada posada en valor a través de la cultura, també hagués estat bé, que aquesta mateixa cultura , hagués estat més crítica amb l’entorn, i hagués contribuït a que les coses es fessin millor. En general la costa catalana, balears, valencia i tot el litoral, ha patit i pateix una especulació urbanística des de fa molt anys, això ha estat i és pa per avui fam per demà. Aquesta especulació es fruit d’una mala planificacio o millor dit de cap planificació. Agraeixo al Francesc aquest article valent!
Sort que ara tenim SOS Costa Barba que lluita perque no es facin mes disbarats urbanistics a la Costa Brrava. M’agrada que mencionis santa Clotilde perque son uns jardins preciosos que molt poca gent coneix…i tamb’e la cala de sa Boadella que esta just a sota i que fa pocs anys encara estava verge. No se ara….
A Francesc Fontbona sobre S’Agaró
Des de l’associació S’Agaró 100, que m’honoro de presidir, vull manifestar-li el nostre agraïment i l’emoció que hem sentit en llegir el seu article sobre S’Agaró i la figura del meu avi, Josep Ensesa Gubert, “el que va idear un poble que no era poble”, com vostè molt bé escriu.
Aprofito l’ocasió per informar-lo d’uns quants aspectes que segurament seran del seu interès. L’associació S’Agaró 100 es va constituir, precisament, per dissenyar i organitzar el Centenari de S’Agaró, al llarg de l’any 2024. Així, commemorarem el tret de sortida del gran projecte de S’Agaró: la construcció del primer xalet, Senya Blanca, per voluntat expressa de Josep Ensesa, un autèntic visionari de les possibilitats que tenia aquell indret. El temps li ha donat la raó.
Efectivament, ha estat l’associació que presideixo -i de la qual també formen part els meus cosins Lluís i Xavier Sibils- la que va sol·licitar i aconseguir que el Govern català hagi acordat, recentment, declarar el Centenari de S’Agaró com a Commemoració Oficial de la Generalitat per a l’any 2024. Una fita que hem assolit gràcies al suport de nombroses persones, entitats i institucions que van avalar la nostra iniciativa.
Igualment, des de S’Agaró 100, hem projectat un ampli programa d’activitats que van des d’exposicions a Barcelona i a Girona, i al mateix Camí de Ronda de S’Agaró -que presidirà un monument permanent com a homenatge a la figura de Josep Ensesa- l’edició d’un llibre i nombroses activitats que es corresponen amb el que ha estat la història de S’Agaró en el camp de l’arquitectura, el turisme de qualitat, la cultura i l’esport.
Diu, en l’article, que només ha estat “passejant ocasional a S’Agaró i del seu bell camí de ronda”.
Aprofito l’ocasió per fer-lo partícip del Centenari i, ja des d’ara, el convidem a conèixer-nos més a fons i a celebrar-lo amb nosaltres. No en dubti que serà un autèntic plaer!
Bon dia Francesc Fontbona,
Som un grup de gent nascuda el 1948 com tu i voldríem establir contacte per demanar-te informació.
Jo personalment vaig fer la mili amb tú a Talarn.
Seria possible una adreça o un telèfon?
Gràcies.