Ha mort, en mig d’un silenci sorprenent, José Manuel Infiesta Monterde, arquitecte, editor, historiador de l’art, assagista i museòleg, que havia nascut a Barcelona el 1949. Va ser tot un personatge de les arts, bé que feia les coses al seu aire i es movia per zones allunyades dels nuclis culturals diguem-ne hegemònics.
De pares aragonesos, com arquitecte havia tingut una activitat molt productiva que, abans de la crisi econòmica del 2008, li va permetre sufragar altres activitats que el motivaven, com era la d’editor. Esmentar tot el que Infiesta va editar seria impossible per la quantitat de títols que varen sortir de les empreses, sempre de petit format, que fundà i dirigí. De molt jove ja es va enfrontar amb la publicació d’un llibre sobre l’escultura catalana des del Modernisme (Aura, Barcelona 1975); era encara un treball purament d’acumulació de dades, però que seria l’avantsala d’altres de més acurats, com la monografia doble dels germans Llimona, que encarregà a especialistes contrastats (Thor, Barcelona 1977) o les dues edicions de l’obra col·lectiva Modernisme a Catalunya (Thor 1976 i 1981-82) en la que hi participaren alguns dels principals especialistes sèniors en tots els aspectes creatius del Modernisme. A partir de manuscrits inèdits de l’escultor Jaume Otero n’elaborà un relat novel·lat (Vida de bohemia. Un artista en Paris, Thor, Barcelona 1979).
Potser el més espectacular dels seus projectes editorials va ser la col·lecció de biografies catalanes breus “Gent Nostra”, iniciada el 1978, on col·laboraren gran quantitat d’historiadors i especialistes, des de Miquel Batllori a Josep Maria Castellet, i que arribà a publicar cent trenta-vuit títols, com a mínim, sota els segells Thor, Labor, Columna i Infiesta (el primer i l’últim seus). Els biografiats eren tota mena de personatges: artistes, escriptors, polítics, científics, etc. “Terra Nostra” va ser una altra col·lecció de llibres editada per ell, però en aquest cas temàtica, i que no va tenir tanta continuïtat.
També va ser de llarga durada la seva revista “Monsalvat”, fundada el 1973 i dedicada primer a l’òpera –el wagnerisme va ser un dels motors de Infiesta- i després al ballet.
Ell solia reservar-se la redacció dels llibres d’escultura (Clarà, Julio Antonio…), la seva gran passió, que el portà a reunir una col·lecció extraordinària d’escultura bàsicament catalana –i també de pintura-, a través de la seva Fundació de les Arts i els Artistes, i que des del 2011 exhibia al Museu Europeu d’Art Modern, que ell mateix fundà al carrer Barra de Ferro de Barcelona, a tocar del Museu Picasso, en un gran palauet classicista que dona també al carrer Princesa. L’activitat d’aquest MEAM ha estat molt intensa: a part de la col·lecció permanent, hi ha celebrat simposis, concursos d’abast internacional, classes de dibuix, concerts i exposicions, de moltes de les quals n’han quedat catàlegs complets. La temàtica de les seves exposicions solien ser l’art actual figuratiu i l’escultura modernista. Un aspecte molt positiu de la seva tasca allà ha estat el de donar una digna sortida professional a un bon nombre d’historiadors de l’art i professors de Belles Arts formats a la universitat catalana. Les exposicions que hi consagrà a Un segle d’escultura catalana (2013), a Josep Llimona (2014, basada en la tesi doctoral de Natàlia Esquinas) o Josep Clarà (2016) foren aportacions de relleu.
Malgrat aquesta activitat febril, Infiesta era vist amb reticència per part del món cultural: mai va amagar la seva poca sintonia amb l’art d’avantguarda, i des de jove havia demostrat una admiració especial per Arno Breker, l’escultor del III Reich, fins al punt de dedicar-li una monografia (Thor, Barcelona 1982), escrita per ell de primera ma, fruit del seu tracte directe amb l’artista, que d’altra banda havia tingut també gran amistat amb Arístides Maillol. Per un altre costat alguns també veien amb prevenció la relació de membres de la seva família amb posicions ultraconservadores, i la reivindicació que ell mateix feia, en un altre dels múltiples aspectes de la seva activitat cultural, d’escriptors com Celine, Ezra Pound o Montherlant.
Mai vaig parlar d’aquest tema amb ell en els molts anys que hi he tingut un contacte ben positiu. L’interès de les seves iniciatives culturals i l’entusiasme desinteressat que ell hi posava m’impedien burxar en un aspecte que podia ser incòmode per a tots dos. Potser vaig fer malament, i si parles de les coses dones peu a escoltar raons imprevistes. Però sí que es pot subratllar que Infiesta tenia prou eclecticisme com per que en el consell assessor de “Gent Nostra” hi hagués noms de signe tan diferent com Josep Benet, Albert Manent, Josep M. Ainaud de Lasarte, Jaume Sobrequés o jo mateix.
Al marge de gustos i tendències, la petjada d’Infiesta en el món de la cultura d’aquest país ha estat profunda i molt sovint ben positiva. Jo no el vaig sentir somicar pel fet de viure com als llimbs, però si ho hagués fet no li hauria pas mancat raó.
Dissabte passat a la tarda vàrem anar amb el Juan Carlos Bejarano al MEAM a manera d’homenatge. El dia abans ens vàrem assabentar de la mort de José Manuel Infiesta. La seva voluntat era que quan morís no se li fes cap cerimònia, ritual o acte públic. La veritat és que va marxar sense fer soroll, discretament. Tanmateix, va dur a terme una tasca molt meritòria amb diverses iniciatives. La galeria de biografies de la col·lecció Gent Nostra va ser una excel·lent mostra de la diversitat cultural del nostre país.
En aquests moments tristos, sobren les paraules.